Lynn Margulis

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lynn Margulis.

Dra. Lynn Margulis (Chicago, 5 de març de 1938), és una de les científiques més conegudes del món. Llicenciada per la Universitat de Chicago, màster a la Universitat de Wisconsin, doctora per la Universitat de Califòrnia. Professora del Departament de Biologia de la Universitat de Massachusetts-Amherst, degana del Board Committee de la National Academy of Sciences on Planetary Biology and Chemical Evolution, és també codirectora del Planetary Biology Internship de la NASA. És membre de la National Academy of Sciences des de 1983 i membre de la Russian Academy of Natural Science. L'any 1999 va rebre, de mans del president estadounidenc Bill Clinton, la Medalla Nacional de la Ciència; mentora de la Universitat de Boston, ha estat nomenada, també, doctora honoris causa per nombroses universitats, entre d'altres, per la Universitat de València, la Universidade de Vigo i la Universitat Autònoma de Barcelona, on va realitzar, el gener del 2007, una conferència en motiu dels actes de l'any de l'evolució. Ha publicat més d'un centenar d'articles i més de deu llibres de la seva especialitat i també opuscles, vídeos i pel·lícules.

És la formuladora de la teoria de l'endosimbiosi, que explica l'origen de les cèl·lules eucariotes per la incorporació d'una cèl·lula dins una altra. La inclusió d'una cèl·lula procariota dins una altra cèl·lula dóna lloc a la formació d'orgànuls com els mitocondris i cloroplasts, que tenen DNA propi (cosa que vindria a confirmar la seva teoria). Ha col·laborat amb James Lovelock en el desenvolupament de la teoria de Gaia.

El seu primer marit va ser l'astrofísic Carl Sagan, del qual tingué dos fills: Dorion Sagan i Jeremy Sagan.

Taula de continguts

[edita] Biografia

Va iniciar els seus estudis de secundària a l'institut públic Hyde Park, i quan va ser traslladada pels seus pares a l'elitista Escola Laboratori de la Universitat de Chicago, per la seva banda, va tornar a l'institut amb els seus antics amics, al lloc on ella pensava que pertanyia. D'aquesta època recorda de bon grat la seva professora de castellà (la senyora Kniazza).

[edita] Enllaços

[edita] Teoria de l'endosimbiosi seriada (SET)

Article principal: Endosimbiosis serial

Després de quinze intents fracassats de publicar els seus treballs sobre l'origen de les cèl·lules eucariotes, en 1966 aconsegueix que la revista Journal of Theoretical Biology li accepte i finalment publique (finals de 1967) el seu article «Origin of Mitosing Cells»(gràcies, segons afirma ella mateixa, a l'especial interès del que fora el seu editor James F. DaNelly). Seria Max Taylor, especialiste en protists, professor de la Universitat de British Columbia, qui la va batejar amb l'acrònim SET (Serial Endosyrnbiosis Theory)

Margulis va continuar treballant en la seua teoria sobre l'origen de les cèl·lules eucariotes i el que en principi va ser un article va adquirir les dimensions d'un llibre. Novament va fracassar en els seus intents de publicar (la seua editorial, Academia Press, després de mantenir el manuscrit retingut durant cinc mesos li va enviar una carta on li comunicaven el seu rebuig sense més explicacions). Després de més d'un any d'intents frustrats el llibre va ser publicat per Yale University Press. Des de llavors la SET s'ha anat obrint camí penosament fins avui que es considera provada en les seues tres quartes parts.

[edita] Teoria de la Simbiogènesi i la seua importància en l'evolució

La biologia evolutiva se centra en l'estudi d'animals i plantes, als quals es considera actors de les innovacions que han conduït als màxims nivells de complexitat i especialització. La seua teoria tracta sobre el pas de procariotes a eucariotes.

Margulis formula que són els bacteris, fins a les hores només d'interès per a la bacteriologia mèdica, les artífexs d'aquesta complexitat i dels actuals refinamients dels diferents organismes.

A una visió d'animals, plantes i, en general, de tots els pluricel·lulars com éssers individuals, contraposa la visió de comunitats de cèl·lules autoorganitzades, atorgant a aquestes cèl·lules la màxima potencialitat evolutiva.

Margulis, que es caracteritza per cercar i valorar els antecedents dels seus treballs, en lloc de diluir aquests antecedents encunyant nous termes, procura usar aquells que ja usaren els autors d'aquests treballs anteriors. Aquest és el cas del terme simbiogénesis (Konstantin Mereschkowski, 1855-1921), que ella rescata i amb el qual defineix el nucli central de la seua proposta per a la biologia evolutiva.

Margulis considera que, igual que les cèl·lules eucariotes (origen de protists, animals, fongs i plantes) tenen el seu origen en la simbiogènesi, la majoria de les adquisicions de caràcters dels pluricel·lulars són producte de la incorporació simbiótica de, sobretot, bacteris de vida lliure. Resta valor a les mutacions aleatòries seleccionades per selecció natural postulades pel neodarwinisme, considerant-les merament incidentals i planteja una nova visió de l'evolució per incorporació.

Els organismes tendiríem a organitzar-nos en consorcis: "La vida «independent» tendeix a ajuntar-se i a ressorgir com un nou tot en un nivell superior i més ampli d'organització". Margulis s'enfronta amb aquesta proposta al neodarwinisme o la teoria sintètica de l'evolució, teoria protegida actualment per la majoria de la comunitat científica.