Estats neohitites

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Neohitita)
Mapa històric dels estats neohitites, c. 800 aC. Les fronteres són aproximades.

Els estats neohitites, anomenats també recentment sirohitites, eren entitats polítiques de l'edat del ferro de parla lúvia, aramea i fenícia situades al nord de Síria i al sud d'Anatòlia. Van aparèixer després de la caiguda de l'Imperi Hitita al voltant del 1180 aC, i van existir fins aproximadament el 700 aC. El terme «neohitita» sovint es reserva als principats on es parlava el luvi, com Melid i Carquemix. Tanmateix, en un sentit més ampli, actualment s'aplica el terme «sirohitita» a totes les entitats que van aparèixer a l'Anatòlia central-meridional després del final dels hitites, com Tabal i Que, a més d'aquelles a la Síria septentrional i costanera.[1]

Transició de finals de l'edat del bronze-principis de l'edat del ferro[modifica]

Vegeu també: Col·lapse de l'edat de bronze
L'Imperi Hitita en la seva expansió màxima, a les terres de l'Anatòlia central

La caiguda de l'Imperi Hitita generalment s'associa amb el declivi gradual de les rutes comercials al Mediterrani Oriental i al conseqüent col·lapse de les principals ciutats de finals de l'edat del bronze al Llevant, Anatòlia i a l'Egeu.[2]

A principis del segle xii aC, Wilusa (Troia) va ser destruïda[3] i l'Imperi Hitita va patir un atac sobtat devastador dels kashka, que van ocupar les costes al voltant del mar Negre i que s'havien unit amb els misis. Van procedir a destruir gairebé tots els llocs hitites, però finalment van ser derrotats pels assiris més enllà de les fronteres meridionals prop del Tigris.[4] Hatti, Arzawa (Lídia), Alashiya (Xipre), Ugarit i Alalakh van ser destruïdes.[5]

Hattusa, la capital hitita, va ser destruïda completament. Després d'aquest col·lapse de les grans ciutats i de l'estat hitita, l'edat del ferro primerenca a la Mesopotàmia septentrional va veure una dispersió d'assentaments i ruralització, amb l'aparició de molts llogarets, poblats i granges.[6] Els estats neohitites van emergir en aquest procés de transformació en forma d'estats regionals amb noves estructures polítiques i afiliacions culturals. David Hawkins va establir un enllaç dinàstic entre la dinastia imperial hitita i els "Grans Reis" de Melid i Carquemix de principis del l'edat del bronze, demostrant així una continuïtat ininterrompuda entre finals de l'edat del bronze i principis de la del ferro en aquests llocs.[7]

A part de proves literàries d'inscripcions, la continuïtat cultural ininterrompuda dels estats neohitites a la regió està confirmada també per obres arqueològiques recents al Temple del Déu de la Tempesta a la ciutadella d'Alep,[8] i al temple d'Ain Dara,[9] on els edificis de finals de l'edat del bronze flueixen amb els de l'edat del ferro sense cap hiat, amb períodes repetits de construcció a principis d'aquesta nova era.

Inscripcions[modifica]

Les inscripcions monumentals escrites en luvi en jeroglífics d'Anatòlia segueixen gairebé contínuament dels monuments imperials hitites del segle xiii aC fins a les inscripcions sirohitites de principis de l'edat del ferro de Carquemix, Alep, Melid i altres indrets.[10] Molts regnes regionals neohitites van triar els jeroglífics luvis per les seves inscripcions monumentals, que sovint apareixen en inscripcions bilingües o trilingües amb versions en arameu, fenici o accadi. L'era del ferro primerenca a la Mesopotàmia septentrional també va veure una expansió gradual de l'escriptura alfabètica en aramaeu i fenici. Durant les interaccions culturals de la costa del Llevant de Siropalestina i de la Síria del Nord des del segle X aC fins al segle viii aC, els grecs i els frigis van adoptar l'escriptura alfabètica dels fenicis.[11]

Estats sirohitites[modifica]

Els estats sirohitites es poden dividir en dos grups: un subgrup al nord, on els governants hitites van seguir al poder, i un subgrup al sud, on els arameus van regnar des d'aproximadament el 1000 aC. Aquests estats eren estructures altament descentralitzades; alguns semblen haver estat confederacions vagues de subregnes.[12][13]

El grup septentrional inclou:

El grup meridional, amareu, inclou:

Referències[modifica]

  1. ↑ Hawkins, John David; 1982a. “Neo-Hittite States in Syria and Anatolia” in Cambridge Ancient History (2nd ed.) 3.1: 372-441. Also: Hawkins, John David; 1995. "The Political Geography of North Syria and South-East Anatolia in the Neo-Assyrian Period" in Neo-Assyrian Geography, Mario Liverani (ed.), Università di Roma “La Sapienza,” Dipartimento di Scienze storiche, archeologiche e anthropologiche dell'Antichità, Quaderni di Geografia Storica 5: Roma: Sargon srl, 87-101.
  2. ↑ Vegeu Hawkins, John David; 1994. “The end of the Bronze age in Anatolia: new light from recent discoveries,” in Anatolian Iron Ages 3: Proceedings of the Third Anatolian Iron Ages Colloquium, Altan Çilingiroğlu and David H. French (eds.); The British Institute of Archaeology at Ankara Monograph 16: London, 91-94.
  3. ↑ C.Mossé (1984).La Gréce archaicque d'Homére á Eschýle.Editions du Seuil.Paris p.35
  4. ↑ O.R.Gurney (1978).The Hittites.Oxford University Press. London pp.49-50
  5. ↑ O.R.Gurney (1978).The Hittites.Oxford University Press.London. pp.49-50
  6. ↑ Vegeu Wilkinson, Tony J.; 2003. Archaeological landscapes of the Near East. Tucson: The University of Arizona Press.
  7. ↑ See "Karkamish" and "Melid" in Hawkins, John David; 2000. Corpus of Hieroglyphic Luwian Inscriptions. (3 vols) De Gruyter: Berlin. Also: Hawkins, John David; 1995b. “Great Kings and Country Lords at Malatya and Karkamis” in Studio Historiae Ardens: Ancient Near Eastern Studies Presented to Philo H.J. Houwink ten Cate, Theo P.J. van den Hout and Johan de Roos (eds.), Istanbul: 75-86.
  8. ↑ Kohlmeyer, Kay; 2000a. Der Tempel des Wettergottes von Aleppo. Münster: Rhema.
  9. ↑ Abū Assaf, Alī; 1990. Der Tempel von ءAin Dārā. Mainz am Rhein: Verlag Philipp von Zabern.
  10. ↑ Hawkins, John David; 1986b. “Writing in Anatolia: imported and indigenous systems,” WA 17: 363-376; Hawkins; 2000. Corpus of Hieroglyphic Luwian Inscriptions. Volume I, Inscriptions of the Iron Age, De Gruyter, pp. 17-23; Giusfredi; Federico; 2010. Sources for a Socio-Economic History of the Neo-Hittite States, Winter Verlag, pp. 37-44; Simon, Zsolt; 2011. Hethitische Topoi in der hieroglyphen-luwischen Historiographie: Bemerkungen zur Frage der Kontinuität, in M. Hutter and S. Hutter-Braunsar, Hethitische Literatur Überlieferungsprozess,Textstrukturen, Ausdrucksformen Und Nachwirken, Ugarit Verlag, pp. 227-244.
  11. ↑ Brixhe, C. and M. Lejeune (1984). Corpus des inscriptions paléo-phrygiennes. Paris.
  12. ↑ Tübinger Bibelatlas / Tübingen Bible Atlas. Siegfried Mittmann, Götz Schmitt (eds.), Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 2001, Map B IV 13-14
  13. ↑ O.R. Gurney, The Hittites. Harmondsworth: Pelican, 2nd ed., 1976 = 1954. p. 39-46.
  14. ↑ Trevor Bryce. The World of The Neo-Hittite Kingdoms: A Political and Military History, p. 129. 
  15. ↑ D. T. Potts. A Companion to the Archaeology of the Ancient Near East, p. 802. 
  16. ↑ Vegeu el Tayinat lloc web Arxivat 2014-05-27 a Wayback Machine. del Department of Near & Middle Eastern Civilizations a la Universitat de Toronto
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Estats_neohitites&oldid=31236501»