Sacra conversazione

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Retaule di San Marco, de Fray Angelico, 1440

Sacra conversazione (sagrada conversa en italià) és un gènere pictòric dins de la pintura religiosa i molt habitual a partir del Renaixement, amb el quattrocento italià i els primitius flamencs. Sota aquesta convenció, es representa a la Madonna (Mare de Déu amb el Nen Jesús) acompanyada d'alguns sants amb qui manté una relació informal amb poses fins a cert punt relaxades, no hieràtiques com era habitual a la pintura medieval, i en una escena conjunta, en comptes d'en escenes separades (encara que poden ocupar taules diferents dins d'un políptic). Malgrat l'ús del terme conversa, els personatges no apareixen parlant, sinó en actitud silenciosa.[1] La raó teològica és que tots ells estan gaudint de la glòria, i poden imaginar-se mantenint un col·loqui sobre temes religiosos.[2]

També sol representar-se el comitent (el que encarrega i paga la peça) o donant (quan l'encàrrec és una donació a una institució religiosa), habitualment en una posició subordinada i agenollat, com a orante. És característica la ubicació de l'escena en un entorn arquitectònic o sota un dosser, que cobreix al tron en el qual es troben la Mare de Déu i el Nen.

Els primers exemples van ser: a Itàlia el Retaule d'Annalena i el Retaule de Sant Marc del Beat Angelico (entre 1430 i 1440),[3] i a Flandes la La Mare de Déu del canonge Van der Paele de Jan van Eyck (1436). Molt a prop en el temps, el Retaule Barbadori de Filippo Lippi (1437-1438)[4] i el Retaule de Santa Llúcia de Domenico Veneziano (1445); i la Mare de Déu del Medici del flamenc Rogier van der Weyden (1450).

Altres, de finals del segle XV, són la de Piero della Francesca (Retaule de Brera, 1472), la d'Antonello da Messina (Retaule de Sant Casià, 1475-1476),[4] les de Giovanni Bellini (Retaule de Sant Giobbe, Tríptic Frari,[5] Al·legoria cristiana) o la de Sandro Botticelli (Retaule de Sant Bernabé, 1490).


Ja en el Cinquecento, el gènere va continuar sent utilitzat pels principals artistes, tant de l'Alt Renaixement com del manierisme.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. The Oxford Dictionary of Art
  2. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.224. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 de desembre de 2014]. 
  3. Cornini, Guido. Beato Angelico (en italià). Giunti Editore, 2000. ISBN 9788809016026 [Consulta: 23 juny 2014]. 
  4. 4,0 4,1 De Vecchi, Pierluigi; Cerchiari Necchi, Elda. I tempi dell'arte. Per le Scuole superiori (en italià). Bompiani. ISBN 9788845172120 [Consulta: 23 juny 2014]. 
  5. I protagonisti dell'arte italiana. Pittori del Rinascimento (en italià). Scala Group, 2004. ISBN 9788881170999. 
  6. Salvatore Settis, Giorgione in Sicilia. Sulla data i la composizione della Pala vaig donar Castelfranco, in Id., Artisti i committenti fra Quattro i Cinquecento, Einaudi, Torino 2010, pp. 129-211. Giovanni Sassu, Giorgione, coplana I classici dell'arte Rizzoli, Rizzoli in collaborazione amb Skira, Milà 2004, pagg. 45-46. Carlo Volpe, Giorgione, coplana I maestri del colore, Fratelli Fabbri Editori, Milà 1976-1977.
  7. Fitxa a Artehistoria.
  8. Arthur Ewart Popham, Correggio's Drawings, London 1957, cat. n. 73-74. Giorgio Vasari, Le vite de' più eccellenti pittori scultori et architettori, Firenze 1568, ed. cons. amb nuove annotazioni i commenti vaig donar G. Milanesi, Firenze 1880, Vi, pàg. 471. Girolamo Tiraboschi, Notizie della Confraternita vaig donar San Pietro Martire in Modena, Modena 1789, pàg. 42. Adolfo Venturi, La R. Galleria Estense in Modena, Modena 1882-1883, pp. 318-323.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]