Setge de Balànsiya (1087)
| Dominació de Balànsiya per Yahya al-Qàdir | |||
|---|---|---|---|
 Els emirats de Xarq al-Àndalus cap al 1080 | |||
| Tipus | setge  | ||
| Data | 1087 | ||
| Coordenades | 39° 28′ 00″ N, 0° 22′ 30″ O / 39.4667°N,0.375°O | ||
| Lloc | Balànsiya | ||
| Estat | emirat de Balànsiya | ||
| Resultat | victòria valenciana | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Cronologia | |||
El Setge de Balànsiya fou una de les batalles de la dominació de l'emirat de Balànsiya per Yahya al-Qàdir l'any 1087.
Antecedents[modifica]
El 1086, al-Múndhir Imad-ad-Dawla, emir de Turtuixa i Dàniyya, rebia el suport de Berenguer Ramon II per capturar l'emirat de Balànsiya i obtenir la continuïtat territorial, estava sent fustigat per l'Emirat de Saraqusta, que tenia com aliat Rodrigo Díaz de Vivar, especialment actiu a la zona de Morella.[1]
Alfons VI de Castella va conquerir Balànsiya el febrer de 1086 amb les tropes castellanes d'Alvar Fáñez,[2] que es quedà encarregat de la defensa perquè Yahya al-Qàdir hi pogués governar l'emirat de Balànsiya, on fou reconegut tret de Xàtiva, que fou assetjada.[1]Al-Múndhir Imad-ad-Dawla, amb el suport de mercenaris catalans,[3] comandats per Guerau Alemany II de Cervelló[1] van aixecar el setge, i Xàtiva passà a mans d'Al-Múndhir Imad-ad-Dawla.
Al-Múndhir Imad-ad-Dawla amb el suport dels mercenaris catalans[3] comandats per Guerau Alemany II de Cervelló[1] van atacar Balànsiya el 1086, defensada per Alvar Fáñez, però van haver de desistir. La invasió almoràvit i la derrota d'Alfons VI de Castella a la batalla de Sagrajas el 1086 provocà la marxa d'Alvar Fáñez i els seus homes de Balànsiya, propiciant una oportunitat per a al-Múndhir Imad-ad-Dawla per capturar la ciutat.
El setge[modifica]
Al-Múndhir Imad-ad-Dawla, i els mercenaris catalans de Guerau Alemany II de Cervelló van atacar Balànsiya, però Yahya al-Qàdir va aconseguir el suport financer de Muhàmmad ibn Àhmad ibn Tàhir, antic emir de Múrsiya, exiliat a Balànsiya des de la conquesta per Muhàmmad ibn Abbad al-Mútamid, i va poder resistir al tortosí, que es va retirar després de quatre mesos de setge amb la condició de no lliurar la ciutat a Àhmad ibn Yússuf al-Mustaín i Rodrigo Díaz de Vivar, que renunciaren a la conquesta de la ciutat,[4]
Conseqüències[modifica]
Rodrigo Díaz de Vivar es va instal·lar a Requena a l'espera dels esdeveniments,[5] i atemorit per nous atacs, Yahya al-Qàdir va demanar suport a Alfons VI de Lleó, que, ocupat amb els almoràvits no va poder oferir ajut, i Àhmad ibn Yússuf al-Mustaín, l'emir de Saraqusta va enviar una expedició conjunta amb El Cid, apoderant-se de la ciutat, i com els cristians eren superiors en nombre,[3] l'emir de Saraqusta es va retirar i el Cid va establir un protectorat sobre la ciutat.[6]
Entre 1087 i 1089, El Cid va fer tributaris als monarques musulmans de l'Emirat d'Albarrasí i l'Emirat d'Alpont i va prendre Miravet el 1090.[7]
El 1089, al-Múndhir Imad-ad-Dawla i Berenguer Ramon II tornaren a intentar prendre la ciutat construint fortificacions a Lliria, el Puig i Quart, però el Cid va poderós exèrcit a Albarrasí, i els assetjants van emprendre la retirada.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A: Història militar de Catalunya. 2a edició. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.28. ISBN 84-232-0655-6.
- ↑ Coscollá, Vicente. La Valencia musulmana (en castellà). Carena Editors, 2003, p.35. ISBN 8487398758.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Guichard, Pierre. Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de València (en castellà). Universitat de València, 2001, p.66. ISBN 8470308521.
- ↑ Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum III. Edicions Pàtria, 1920, p.601.
- ↑ Álvarez Palenzuela, Vicente Ángel. pàgines=p.301 Historia de España de la Edad Media. Ariel, 2007. ISBN 8434466686.
- ↑ Guichard, Miguel Ángel. La reconquista y el proceso de diferenciación política (1035-1217) (en castellà). Espasa-Calpe, 1998, p.296. ISBN 8423989089.
- ↑ Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum III. Edicions Pàtria, 1920, p.602.