Piotr Ilitx Txaikovski

Piotr Ilitx Txaikovski

Piotr Ilitx Txaikovski, en rus Пётр Ильи́ч Чайко́вский (Votkinsk, 7 de maig de 1840 - Sant Petersburg, 6 de novembre de 1894), fou un compositor rus del romanticisme. Tot i no formar part del grup de compositors nacionalistes russos, anomenat Grup dels Cinc, la seua música és coneguda i estimada pel seu caràcter rus, així com per les seues riques harmonies i les seues inspirades melodies. Txaikovski va ser un compositor eclèctic. La seua obra, d'una inspiració més occidental que la dels seus compatriotes contemporanis, incorpora elements universals, però aquests s'afegeixen a les melodies folklòriques russes.

Biografia

Infantesa

El músic al cèlebre retrat de N. D. Kuznecov, 1893

Txaikovski va nàixer a Kamsko-Votkinsk, Rússia, una petita ciutat situada en els Urals. Era fill d'un pare enginyer de mines ucrainès i de la seua segona muller, Aleksandra Andreevna d'Assier, una dona de noble origen francès però nada a Sant Petersburg l'any 1812. Entre els seus avantpassats també es poden trobar antecedents polonesos, cossacs i alemanys. Tercer de set fills del matrimoni: Ekaterina, primogènita, nada el 1836 però morta als primers anys de vida, Nikolai, 1838 i – després del compositor – l'estimadíssima germana, Aleksandra 1842, Ippolit, 1843 i finalment els dos bessons, Modest (el seu primer biògraf) i Anatoli, 1850. Hi havia, a més, una germanastra, Zinaida, nada el 1829, que el pare havia tingut d'un matrimoni anterior. Aquesta germanastra va tenir un paper "negatiu" en la infantesa de Txaikovski, com ho testimonien diverses biografies entre les quals cal destacar les de Berberova i Hofmann. El lligam amb els germans va ser sempre molt intens, especialment amb Aleksandra i Modest.

Als cinc anys va començar a estudiar piano (després d'un primer intent matern), amb una serva alliberada, Marja Markovna Paltxikova. Va ser en aquesta època quan es manifestà la forta inclinació a la música i la gran sensibilitat de l'infant, en tal grau que arribà a preocupar a la mateixa institutriu, Fanny Dürbach, com ella mateixa va contar després a Modest. Els estudis musicals van continuar l'any 1848 amb el pianista Filippov. L'any 1850 va assistir amb la mare per primera vegada a un espectacle d'òpera: Una vida pel tsar de Mikhail Glinka. Aquesta òpera i el Don Giovanni de Mozart esdevindrien sempre una clau de volta per al compositor.

L'any 1850 va superar l'examen d'admissió a l'Escola de Jurisprudència de Sant Petersburg, en la qual va estudiar durant els següents nou anys i que suposava un destí, el de buròcrata, molt habitual entre els joves de la petita noblesa, a la qual pertanyia (també hi estudiarien els seus germans). A l'escola de Jurisprudència va obtenir resultats mediocres, però va fer amistats que mantindria al llarg de la seua vida i va prendre contacte també amb algunes debilitats humanes, com ara l'alcohol i el tabac (seria sempre un fumador empedreït i afeccional a la beguda). A l'ambient típic de totes les comunitats tancades, on s'hi barrejaven els infants petits amb xicots i adolescents, van tenir lloc les seues primeres experiències homosexuals. Cal destacar la coneixença que hi va fer amb el futur poeta Aleksei Apukhtin, qui esdevindria una influència cabdal per al jove Txaikovski, com afirma per exemple Berberova en la seua biografia. Moltes d'aquestes amistats, independentment del component amorós, van ser importants per a Txaikovski, i en elles va trobar suport i exemple. Durant els anys a l'Escola de Jurisprudència, Piotr Ilitx va tenir oportunitat de freqüentar tant l'òpera, el ballet i el teatre, admirant les seues famoses estrelles, el que li seria d'utilitat en el futur. També hi va rebre lliçons de cant coral (posseïa una bella veu de soprano) i va recomençar els estudis de piano de la mà del famós constructor d'instruments Becker.

Als setze anys va escoltar per primera vegada el Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart, experiència que constituí una absoluta revelació del propi destí musical: «Li dec a Mozart la meua vida dedicada a la música». Des de 1855 va estudiar piano amb el cèlebre mestre de l'època Rudolf Vasilevitx Küdinger (1832-1913), estudis que s'allagarien fins a la seua graduació. Una vegada conclosos els estudis, l'any 1859, va començar a treballar al Ministeri de Justícia (dues coses a les quals Txaikovski donava poca importància, tot i que va graduar-se com un dels millors de la seua promoció). L'últim any a l'Escola de Jurisprudència va ser per a Txaikovski ric i gratificant en l'aspecte de les relacions socials, àmbit en què va obtenir no pocs èxits, fins i tot entre les noies, resultant simpàtic a tothom.

Però una tràgica circumstància, de conseqüències incalculables, va irrompre al juny de 1854: l'adorada mare va morir a causa d'una epidèmia de còlera. També el pare va caure malalt l'endemà del funeral, però va poder vèncer la mort. El mateix músic escrigué l'any 1878: «Cada moment d'aquell paorós dia es troba vívid en mi com si fos ahir». Cal destacar ací que el compositor va morir de la mateixa malaltia (si acceptem la versió oficial de la seua mort, vegeu més endavant), perquè en aquella època el còlera era endèmic a Rússia.

El mateix any 1854 va veure la llum la primera obra que Txaikovski va considerar digna de ser conservada: Anastasie-Valse, dedicada a la governanta Anastasia Petrovna (publicada l'any 1913). Una cançoneta infantil ja havia estat "composta" d'oïda: La nostra mama a Sant Petersburg l'any 1844 i al voltant de 1854 va fantasejar a compondre una òpera.

Primers viatges i primeres composicions

Txaikovski fou durant tota la seua vida un incansable viatger, no només per les seues obligacions professionals sinó també per plaer i evasió de la monotonia, o fins i tot per fugir de les situacions o persones «desagradables», sovint acompanyat dels germans o dels amics. No obstant això, els seus periples no estaven exempts de l'enyor de la seua terra. Un vagareig que denotava trets d'inquietud emocional. L'any 1861 va fer el seu primer viatge estival a l'estranger, i visità Alemanya, Bèlgica, París i Londres, on va freqüentar òperes i concerts.

Els estudis musicals després de la seua graduació van seguir mentre servia al Ministeri de Justícia, on va treballar durant tres anys amb una certa indolència, el que per altra banda li permetia gaudir de la vida mundana, com recorda el seu germà Modest. Però en tornar de l'al·ludit viatge, tot i sense deixar el Ministeri, va començar a dedicar-se més intensament a la música, abandonant les activitats que podien interferir-hi. Havia arribat l'hora dels estudis amb tot el compromís i amb un vertader interès, els estudis musicals que el farien immortal.

Retrat del compositor, primera meitat de la dècada del 1860.

Anteriorment al 1859 a Rússia no hi havia Escoles oficials per a l'ensenyament musical, i fins i tot l'« estatus » de músic no era reconegut. Un jove de l'aristocràcia « havia de » freqüentar l'òpera i els concerts, saber solfeig i, potser, saber tocar o fins i tot compondre « alguna peça », però hom no podia entendre que un gentilhome abraçara la música com a professió. La major part dels artistes eren estrangers, també en el cas de la música. Imperaven els italians, tot i que existia també una certa tradició local, però més aviat religiosa i popular.

L'any 1859, per iniciativa del músic Anton Rubinstein (1829-1894) i gràcies al mecenatge de la gran duquessa Elena Pavlovna (tia del tsar Alexandre II), es va fundar la Societat Musical Russa, transformada posteriorment (1862) en Conservatori dirigit pel mateix Rubinstein, amb prestigiosos docents. Seguint el camí marcat per aquest esdeveniment, l'any 1866 va ser inaugurat també un Conservatori a Moscou, fundat i dirigit pel germà d'Anton Rubinstein, Nikolai. També l'any 1862, a Sant Petersburg, van començar els cursos de l'Escola Musical Gratuïta, representant del corrent radical i progressista de la música russa, que s'oposava a l'academicisme d'influència alemanya que imperava al Conservatori de Rubinstein, i que estava dirigida per Mili Balakirev (1837-1910). Va ser al si d'aquesta institució on es va formar el cèlebre Grup dels Cinc.

Al front de les classes de teoria musical del Conservatori de Sant Petersburg s'hi trobava un compositor menor, Nikolai Ivanòvitx Zaremba (1821-1879): Txaikovski esdevingué alumne seu i va estudiar composició amb Anton Rubinstein i l'any 1863, contra l'opinió de la seua família, va abandonar l'ocupació al Ministeri. En aquells anys va compondre diverses peces menors, romances per a cant i piano, peces per a piano sol, un cor (Abans de dormir, originalment a cappella i després revisat amb l'addició d'orquestra) i una obra per a cordes en sol major (Allegro ma non tanto). L'any 1864 va compondre L'huracà: una obertura en Mi menor, op. 76 publicada pòstumament, per al drama homònim d'Aleksandr Ostrovski. Va dirigir l'orquestra del Conservatori l'any 1865 amb ocasió de l'estrena de la seua nova obertura en Fa major per a petita orquestra (primera versió). La direcció orquestral sempre seria per a ell un gran problema, atès el seu tarannà tímid, tot i que en la maduresa esdevingué un aplaudit intèrpret de la seua propia música, fins i tot a l'estranger.

Fins i tot abans de graduar-se va rebre una oferta de Nikolai Rubinstein, per suggeriment del seu germà Anton, per a fer-se càrrec de l'assignatura de teoria musical al Conservatori de Moscou. L'any 1866 va concloure els estudis al Conservatori de Sant Petersburg, iniciats l'any 1861. Es diplomà amb l'obra A la alegria, per a solistes, cor i orquestra, sobre un text de Schiller, tema obligat per a l'ocasió (el mateix text emprat per Ludwig van Beethoven per al final de la seua novena simfonia). En aquell any va ser nomenat professor de teoria i harmonia, lloc que va ocupar fins al setembre del 1878.

L'any 1866 va compondre, no sense incerteses, la Simfonia núm.1 en Sol menor, op. 13, subtitulada Somnis d'hivern, que seria revisada en diverses ocasions (una pràctica bastant habitual del músic). Es tracta d'una obra juvenil, però ja amb trets personals. L'any següent va estrenar la seua primera òpera: El voivoda, basada en el drama d'Ostrovski. Va gaudir de cert èxit, amb quatre repeticions, però no hi va haver-ne més representacions i l'autor va destruir-ne la partitura, tot i que alguns fragments van sobreviure, inserits a la següent òpera (L'oficial de la guàrdia) i al ballet El llac dels cignes. L'intens caràcter autocrític de Txaikovski queda ací palès, tant pel que fa a la pràctica de reelaborar les pròpies obres com pel que fa a accions més dràstiques, com ara la destrucció de partitures, encara que de vegades salvara algunes parts i les inserira a d'altres composicions.

D'aquests anys data l'apropament, prudent, al Grup dels Cinc, tot i que la simpatia envers els seus components van ser diversa: en particular va mostrar una oberta hostilitat vers Modest Mússorgski mentre que va dedicar la fantasia obertura Romeo i Julieta al fundador del grup, Mili Balakirev.

Txaikovski va compondre la segona Simfonia durant l'estiu de 1872 i va emprendre la composició del seu primer concert per a piano en l'hivern del 1874. Durant l'estiu del 1875, va compondre la tercera Simfonia.

L'any 1876 és el de la trobada amb Nadejda von Meck. Aquesta, gran admiradora del compositor, li pagarà durant tretze anys una pensió alimentària de 6000 rubles per any, situant Txaikovski en una posició econòmica molt més confortable. No obstant això, les relacions entre artista i mecenes, van restar sempre “estrictament epistolars”. El 1877, Txaikovski va dedicar la seua quarta Simfonia a Nadejda von Meck.

El juliol d'aquest mateix anys, el compositor va viure un dels episodis més sòrdids de la seua vida: per posar fi a les especulacions sobre la seua homosexualitat, es va casar amb Antònia Milioukova, una de les seues antigues alumnes, que alimentava una gran passió per ell. Aquest matrimoni va esdevenir un fracàs. Ràpidament, Txaikovski, que no podia suportar la presència de la seua esposa, va voler suïcidar-se intentant contraure una pneumònia. Poc després es va separar d'Antonia. El mateix any va compondre el primer dels seus ballets, El llac dels Cignes, que va ser un fracàs a causa d'una posada en escena inadequada (van haver de transcórrer vint anys per a que la trama del ballet fóra definitivament fixada), i una òpera basada sobre una novel·la d'Aleksandr Puixkin: Eugene Onegin.

Vers 1880, la reputació de Txaikovski es va reforçar considerablement a Rússia, i el seu nom va començar a ser conegut a l'estranger, com ell mateix va poder constatar arran d'un viatge per Europa que va efectuar aquest mateix any. En aquest viatge va recollir importants èxits i va conèixer els grans compositors del seu temps: Johannes Brahms, Antonín Dvořák, etc. Itàlia, país que va visitar, va inspirar-li un grapat d'obres d'entre les que destaca el popular Capriccio Italià. La cèlebre Serenata de corda i l'Obertura 1812 també daten de l'any 1880. Un any més tard va morir el seu gran amic Nikolai Rubinstein. Profundament trasbalsat, Txaikovski va compondre el seu superb Trio amb piano, peça dedicada a l'amic mort. De seguida va compondre Manfred (1885), la cinquena Simfonia (1888), el seu segon ballet, La bella dorment (1889), que va ser un gran èxit, així com l'òpera basada en una novel·la curta de Puchkin La dama de piques (1890).

Tchaikovski el 1874

L'any 1890, la seua mecenes Nadejda von Meck va al·legar problemes financers i no va abonar la pensió. Potser la vertadera raó va ser que von Meck s'havia assabentat de l'homosexualitat del compositor, sofrint un profund impacte i trencant bruscament la relació epistolar i el suport econòmic. També és probable que ella desitjara casar una de les seues filles amb el compositor, projecte incompatible amb la sexualitat del músic i que es veia forçada d'abandonar. Aquest episodi va afectar durament Txaikovski. El 1891, va viatjar als Estats Units. Les seues obres, dirigides per ell mateix amb ocasió de la inauguració de la Sala novaiorquesa del Carnegie Hall, van recollir un veritable èxit. El 1892, es va estrenar el seu tercer ballet, El Trencanous, una de les seues més belles partitures, però no va trobar en un primer moment l'acollida que la bellesa de la música hauria pogut fer esperar. Caldrà que passen uns decennis per a que Trencanous obtinga finalment l'èxit que mereixia. Avui dia és un dels ballets més interpretats i més apreciats pel públic.

El 6 de novembre, nou dies després de l'estrena de la sisena Simfonia, "Patètica", obra en la que el compositor s'havia despullat emocionalment, Txaikovski va morir de còlera després d'haver begut aigua del riu Neva sense esterilitzar. No obstant recentment s'ha suggerit que arran de la sortida a llum pública de la relació que mantenia amb el nebot d'un noble rus, Txaikovski hauria estat empès al suïcidi. Sigui com sigui, Txaikovski va ser objecte d'uns funerals d'Estat als que van assistir prop de 8000 persones. Està soterrat al monestir Alexandre Nevski de Sant Petersburg.

L'obra de Txaikovski és una feliç síntesi de la tradició clàssica occidental i la música russa que contemporàniament al compositor van conrear Modest Mússorgski i el Grup dels Cinc. La seua música és reflex de la seua naturalesa hipersensible i turmentada.

La vida turmentada de Txaikovski inspirà a Ken Russell el film The music lovers (1970), editada en Espanyol com La Pasión de Vivir (1970).

Obres completes publicades

• Op. 1/1 Scherzo à la russe
• Op. 1/2 Impromptu en mi bemoll menor
• Op. 2 Souvenir de Hapsal
• Op. 3 El Voivoda
• Op. 4 Valse-caprice
• Op. 5 Romance
• Op. 6 Six Romances
• Op. 7 Valse-scherzo
• Op. 8 Capriccio
• Op. 9 Tres peces
• Op. 10 Dos peces
• Op. 11 Quartet de corda n° 1
• Op. 12 Snégourotchka (La donzella de la neu)
• Op. 13 Simfonia núm. 1 en sol menor Somnis d'hivern
• Op. 14 Vakula el ferrer - òpera
• Op. 15 Obertura solemne sobre l'Himne Nacional Danès
• Op. 16 Sis Romances
• Op. 17 Simfonia núm. 2 en do menor Petita Rússia
• Op. 18 La Tempesta
• Op. 19 Sis Peces
• Op. 20 El llac dels Cignes - ballet
• Op. 21 Sis peces sobre un únic tema
• Op. 22 Quartet de corda n° 2
• Op. 23 Concert per a piano n° 1 en si bemoll menor
• Op. 24 Eugeni Oneguin - òpera
• Op. 25 Sis Romances
• Op. 26 Sérénade mélancolique
• Op. 27 Six Romances et chansons
• Op. 28 Six Romances
• Op. 29 Simfonia núm. 3 en re major Polonaise
• Op. 30 Quartet de corda n° 3
• Op. 31 Marxa Eslava
• Op. 32 Francesca da Rimini
• Op. 33 Variacions sobre un tema rococó
• Op. 34 Valse-scherzo
• Op. 35 Concert per a violí en Re major
• Op. 36 Simfonia núm. 4 en Fa menor
• Op. 37 Grande Sonate
• Op. 37a Les Estacions
• Op. 38 Six Romances
• Op. 39 Album pour enfants
• Op. 40 Dotze Peces
• Op. 41 La Litúrgia de Sant Joan Crisòstom
• Op. 42 Souvenir d'un lieu cher
• Op. 43 Suite n° 1 en re menor
• Op. 44 Concert per a piano n° 2 en Sol major
• Op. 45 Capriccio Italià
• Op. 46 Sis Duos
• Op. 47 Set Romances
• Op. 48 Serenata de corda en Do major
• Op. 49 Obertura 1812, Ouverture solemne
• Op. 50 Trio amb piano en La menor
• Op. 51 Sis Peces
• Op. 52 Les Vespres
• Op. 53 Suite n° 2 en Do major
• Op. 54 Seize Chansons pour enfants
• Op. 55 Suite n° 3 en Sol major
• Op. 56 Concert Fantaisie
• Op. 57 Sis Romances
• Op. 58 Simfonia Manfred
• Op. 59 Doumka – Escena Rústica Russa en Do menor
• Op. 60 Dotze Romances
• Op. 61 Suite n° 4 en Sol major, Mozartiana
• Op. 62 Pezzo capriccioso
• Op. 63 Sis Romances
• Op. 64 Simfonia núm. 5 en Mi menor
• Op. 65 Six Chansons françaises
• Op. 66 La bella dorment - ballet
• Op. 67 Hamlet
• Op. 67a Hamlet
• Op. 68 La Dama de Piques - òpera
• Op. 69 Iolanta - òpera
• Op. 70 Souvenir de Florence
• Op. 71 Trencanous - ballet
• Op. 71a Trencanous - suite
• Op. 72 Divuit Peces
• Op. 73 Sis Romances
• Op. 74 Simfonia núm. 6 en Si menor Patètica

Obres publicades després de la mort del compositor:

• Op. 75 Concert per a piano n° 3 en mi bemoll major
• Op. 76 L'Orage
• Op. 77 Fatum
• Op. 78 El Voivoda
• Op. 79 Andante & Finale
• Op. 80 Sonata per a piano en Do sostingut menor

Obres sense número d'Opus

• Obertura Fantasia Romeu i Julieta

Obres principals

Ballets

• El llac dels Cignes, Op. 20 (1875-76)
• La bella dorment, Op. 66 (1888-89)
• El trencanous, Op. 71 (1891-92)

Simfonies

• Núm. 1 en Sol menor (Somnis d'Hivern), op. 13 (1866)
• Núm. 2 en Do menor (Petita Rússia), op. 17 (1872)
• Núm. 3 en Re major (Polonesa), op. 29 (1875) La única dividida en cinc moviments del compositor. És una de les menys interpretades i enregistrades, juntament amb les dues primeres.

• Núm. 4 en Fa menor, op. 36 (1877)
• Manfred, op. 58 (1885)
• Núm. 5 en Mi menor, op. 64 (1888)
• Núm. 6 en Si menor (Patètica), op. 74 (1893)

Obertures i altres obres per a orquestra

• L'Orage, op. 76 (1864)
• Obertura en Fa major (1865, rev. 1866)
• Obertura solemne sobre l'Himne Nacional Danès, op. 15 (1866, rev. 1892)
• Fatum, Op. 77 (1868)
• Obertura Fantasia Romeu i Julieta (1869, rev. 1870, 1880)
• La Tempesta, op. 18 (1873)
• Marxa Eslava, op. 31 (1876)
• Francesca da Rimini, op. 32 (1876)
• Capriccio Italià, op. 45 (1880)
• Serenata de corda, op. 48 (1880)
• Obertura 1812, op. 49 (1880)
• Hamlet, op. 67 (1888)
• El Voivoda, op. 78 (1890-91)

Concerts i peces concertants

• Concert per a piano n° 1 en Si bemoll menor, op. 23 (1874-75, rev. 1879 et 1889)
• Sérénade mélancolique, op. 26 (1875)
• Variacions sobre un tema rococó, op. 33 (1876), per a violoncel i orquestra
• Valse-Scherzo, op. 34 (1877)
• Concert per a violí en Re major, op. 35 (1878)
• Concert per a piano n° 2 en Sol major, op. 44 (1879-80)
• Concert fantaisie, op. 56 (1884)
• Pezzo Capriccioso, op. 62 (1887)
• Concert per a piano n° 3 en Mi bemoll major, op. 75 (1893)
• Andante & Finale, op. 79 (1893)

Suites

• No. 1 en Re menor, Op. 43 (1878-1879)
• No. 2 en Do major, Op. 53 (1883)
• No. 3 en Sol major, Op. 55 (1884)
• No. 4 en Sol major, "Mozartiana", Op. 61 (1887)

Música de cambra

• Quartet de corda en si bémol major (1865)
• Quartet de corda n° 1 en re major, op. 11 (1871)
• Quartet de corda n° 2 en fa major, op. 22 (1873-74)
• Quartet de corda n° 3 en mi bémol menor, op. 30 (1876)
• Souvenir d'un lieu cher, op. 42 (1878)
• Trio amb piano en La menor, op. 50 (1881-82)
• Souvenir de Florence, op. 70 (1890)

Peces per a piano

Txaikovski va escriure una centena de peces per a piano, la més cèlebre de les quals és « Les estacions ».

Música incidental

• Snégurotchka, op. 12 (1873)

Òpera

Txaikovski va compondre deu òperes entre les que destaquen Eugeni Oneguin i La Dama de Piques, que continuen brillant el el repertori líric actual. Les altres òperes, encara que menys (són ben poc representades fora de Rússia), són també interessants. Les més conegudes són :

• Eugene Onegin (1878)
• La Donzella d'Orleans (1878-79)
• Mazeppa (1881-83)
• La dama de piques, op. 68 (1890)
• Iolanta op. 69 (1891).

Bibliografia

• (francès) André Lischke: Piotr Ilyitch Txaikovski, Fayard, 1993
• (francès) André Lischke: Txaikovski au miroir de ses écrits, Fayard, 1996
• (francès) Violaine Anger: Txaikovski, 1840-1893, Jean-Paul Gisserot, 1998

Enllaços externs

• (francès) musicologie.org Biorafia, iconografia, discografia, enllaços
• (anglès) Classic Cat - Tchaikovsky mp3s
• (anglès) Tchaikovsky research

Plantilla:Enllaç AB