Sigmund Freud

Sigmund Freud

Biografia
Naixement	(de) Sigismund Schlomo Freud 6 de maig de 1856 Freiberg, Àustria
Mort	23 setembre 1939 (83 anys) Londres (Regne Unit)
Causa de mort	Eutanàsia  (Càncer de laringe )
Sepultura	Crematori de Golders Green
Catedràtic
Dades personals
Residència	Àustria, Regne Unit
Nacionalitat	Austríac
Religió	Ateisme
Formació	Universitat de Viena
Es coneix per	Psicoanàlisi, Inconscient, Transferència, Interpretació dels somnis, Complex d'Èdip, Libido, Pulsió
Activitat
Camp de treball	Psicoanàlisi i neurologia
Lloc de treball	Londres Viena
Ocupació	psicoanalista, neuròleg, assagista
Ocupador	Universitat de Viena
Membre de	Royal Society
Professors	Carl Friedrich Wilhelm Claus, Alois Pokorny, Ernst Wilhelm von Brücke, Ambroise-Auguste Liébeault, Jean-Martin Charcot i Theodor Meynert
Alumnes	Alfred Adler
Obra
Obres destacables Jo, superjò i allò (1899) La interpretació dels somnis (1905) Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie (1913) Tòtem i tabú (1923) Das Ich und das Es (1930) El malestar en la cultura
Estudiant doctoral	Otto Gross i Moshe Wulff
Localització dels arxius	Biblioteca Albert Sloman Biblioteca del Congrés dels Estats Units Arxius de l'Escola Politècnica Federal de Zuric [ CH-001807-7:Hs 1261]
Família
Cònjuge	Martha Bernays (1886–1939)
Fills	Anna Freud, Oliver Freud, Sophie Freud, Martin Freud, Ernst Ludwig Freud, Mathilde Freud
Pares	Jacob Freud   i Amalia Freud
Germans	Alexander Freud, Anna Freud Bernays, Pauline Regine Freud, Esther Adolfine Freud, Maria Freud, Regina Debora Freud i Julian Freud
Parents	Edward Bernays (nebot) Lucian Freud (net)
Cronologia
març 1933-octubre 1933	crema de llibres a l'Alemanya nazi
Premis Premi Goethe
Signatura
Veu de Sigmund Freud (anglès)

Sigmund Freud (6 de maig de 1856 - 23 de setembre de 1939) fou un neuròleg austríac (nascut a Freiberg, actual Příbor de Txèquia), que va començar a interessar-se en la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals. Més tard abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria (que actualment es podria anomenar trastorn de conversió segons el DSM-IV) i en la neurosi (actualment reclassificada en diferents denominacions, segons la nosologia psicoanalítica: afeccions psicosomàtiques, neurosi i psicosi).

Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran daltabaix a la Viena del segle XIX i el debat avui en dia encara continua. Les seves idees sovint són discutides i criticades com treballs de literatura i de cultura general, a més del continu debat sobre si és ciència i tractaments mèdics. Com a exemple, en una critica de l'any 2003, els seguidors de Sigmund Freud el van considerar «...un gran científic de la medicina que descobrí importants veritats sobre la psicologia humana...», mentre que d'altres (especialment de camps de la competència com la psiquiatria) el veuen com «...un filòsof visionari que va replantejar la natura humana i ens va ajudar a fer fora tabús, però les seves teories, divulgades com a ciència, ensopegaren en un examen minuciós».

Dades Biogràfiques

Sigismund Schlomo Freud va néixer a Freiberg, Moràvia (ara coneguda com Pribor a la República Txeca). Quan encara era un nen la seva família es traslladà a Viena. El 1877 abreujà el seu nom de Sigismund Schlomo Freud a Sigmund Freud. Els primers anys de Freud són poc coneguts ja que va destruir els seus escrits personals en dues ocasions, la primera vegada al 1885 i de nou al 1907. A més, els seus escrits posteriors varen ser protegits acuradament als Arxius de Sigmund Freud, als que només tenia accés Ernest Jones (el seu biògraf oficial) i uns pocs membres del cercle proper a la psicoanàlisi. El treball de Jeffrey Moussaieff Masson va dur una mica de llum sobre la naturalesa del material ocult.

Anna Freud, filla de Freud, també fou una destacada psicoanalista, particularment en el camp dels nens i el desenvolupament psicològic. Sigmund Freud és l'avi del pintor Lucian Freud i de l'actor i escriptor Clement Freud, i besavi de la periodista Emma Freud, la dissenyadora de moda Bella Freud i del relacions públiques Matthew Freud.

Morí a Londres el 1939.

Freud i l'antisemitisme

Fitxer:Freud ca 1900.jpg

Sigmund Freud pels volts de 1900.

Tot i que Freud era ateu, no va renunciar a la seva condició de jueu, encara que tenia clar l'obstacle i el perill que podia representar l'antisemitisme en la seva vida.

Les preocupacions de Freud per l'antisemitisme són tant a nivell personal, com en relació amb el seu treball teòric, i, també, com objecte d'estudi.

Amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família va haver de marxar de la República Txeca, quan Freud era molt petit, cap a Viena (Àustria va ser el pais on va viure pràcticament tota la seva vida), i, més endavant, el 1938, després de l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi, va marxar cap a Londres (Regne Unit) on es refugià del Tercer Reich. Una part de la seva familia va morir als camps d'extermini nazis.

Freud veia en l'antisemitisme un dels impediments més importants per al desenvolupament al món de la seva teoria psicoanalítica. Per aquest motiu són nombroses les accions de Freud tendents a aconseguir que el Moviment Psicoanalític deixés de ser patrimoni quasi exclusivament de l'ambient jueu il·lustrat vienès. Aquesta convicció de Freud te com resultat més conegut l'adopció del suís Jung com deixeble.

Sobre l'antisemitisme com objecte d'estudi, el Pare del Psicoanàlisi va tractar en el seu llibre Moisès i el monoteisme. 'Va interpretar que les arrels de l'antisemitisme es trobaven en l'inconscient, com resultat de la gelosia per la pretensió jueva de ser "el primogènit, fill favorit de Déu Pare", pel temor a la circumcisió, associat a la por de la castració, i el "rencor contra la nova religió" (en aquest cas, contra el cristianisme), i projectant-se d'eixe cristianisme, a la font on va eixir, és a dir, el judaisme.

De tota manera, Freud tot i que va sufrir les conseqüències de l'antisemitisme imperant en l'Europa d'eixa època, no es va deixar acoquinar, tant quan era un estudiant de la universitat, com, més tarda, quan ja era un personatge reconegut.

Les innovacions de Freud

Fitxer:Freud Sofa.JPG

El famós divan de Sigmund Freud, conservat al Freud Museum de Londres.

Freud ha innovat en dos camps. Simultàniament, va desenvolupar una teoria de la ment i la conducta humana, i una tècnica terapèutica per a ajudar a persones malaltes mentals. Molta gent afirma estar influenciada per un però no per l'altre camp.

Probablement la contribució més significativa que Freud ha fet al pensament modern es el seu concepte de l'inconscient. Durant el segle XIX el pensament predominant a Occident fou el positivisme, que afirmava que les persones podien acumular coneixements reals sobre si mateixos i del món que els envolta, i exercir control sobre ambdós per mitjà de la raó. Freud, però, suggerí que aquestes afirmacions eren falses, ja que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments, i sovint actuem per raons que no tenen res a veure amb el que pensem. El concepte d'inconscient fou revolucionari i proposava que la ment es dividia en capes o nivells i hi havia pensaments que circulaven «sota la superfície». Els somnis, anomenats «el camí a l'inconscient», proporcionaven el millor exemple de la nostra vida inconscient, i al llibre "La interpretació dels somnis" Freud explicà l'argument de l'existència de l'inconscient i, també, desenvolupà un mètode per a aconseguir l'accés a ell.

El preconscient fou descrit com la capa entre el conscient i l'inconscient, a la qual podem tenir accés amb una mica d'esforç. El terme subconscient és utilitzat popularment, encara que actualment ja no forma part de la terminologia psicoanalítica. Fins i tot, els encara nombrosos seguidors del punt de vista purament positivista i racionalista, inclosos molts que rebutjaven altres elements del treball de Freud, accepten l'afirmació que parteix de què la ment és inconscient, i que les persones sovint actuen per raons de les que no són conscients.

La repressió té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones sovint experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden aguantar-ho. Aquests pensaments i sentiments —i els records associats a ells— no poden, segons sostenia Freud, ser expulsats de la ment, però poden ser expulsats del conscient. Llavors arriben a formar part de l'inconscient.

Encara que més tard Freud intentà trobar patrons de repressió entre els seus pacients que esdevinguessin un model general per la ment, observà que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. A més, Freud observà que el procés de la repressió és, en si mateix, un acte no conscient (és a dir, no ocorria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients). Freud va suposar que les repressions de les persones estaven determinades en part pel seu inconscient. En altres paraules, l'inconscient era a la vegada causa i efecte de la repressió.

Freud buscà una explicació de com operava l'inconscient proposant que tenia una particular estructura. Proposà que l'inconscient estava dividit en tres parts: el Jo, l'Alló i el Superjo.

Teoria de la personalitat

L'allò

Segons la concepció Freudiana de l'estructura de la personalitat, l'allò és l'element més primitiu d'aquesta. Quan una persona neix, tan sols està dotat d'allò, que és totalment inconscient,irracional i el dipòsit on es troben les nostres pulsions. Aquestes últimes les podríem definir com energies o motivacions que tenen el seu origen en una necessitat biològica i la seva finalitat és suprimir aquesta tensió creada amb la satisfacció que busquen per poder tornar a l'equilibri inicial. Freud creu que aquestes pulsions són les que motiven el comportament humà, i en una primera teoria pulsional les divideix en dues :

1.Pulsions d'autoconservació : són les encarregades de preservar la vida individual. Serien aquelles pulsions que ens impulsen a buscar menjar,aigua,etc.

2.Pulsions sexuals : són aquelles que preserven la vida de l'espècie, i també les que procuren plaer ; l'energia d'aquestes últimes l'anomena libido

Més tard Freud fa una modificació d'aquesta teoria, afegint la seva creença de què tothom té la idea inconscient de morir perquè d'aquesta manera el cos ja no ha de suportar cap tensió. Unifica la seva primera classificació en tan sols una, l'Eros, i afegeix un nou tipus de pulsió: Thanatos. La primera procura la vida, la necessitat d'estimar, mentre que la segona es dirigeix cap a la mort, la destructivitat. El fet que l'allò sigui irracional fa que vulgui satisfer immediatament les seves necessitats i preservar el principi de plaer, és a dir, procurar el plaer i evitar el desplaer, reduint les tensions creades. Una altra característica de l'allò és que es troba al marge de la moral, i per això no sap diferenciar les pulsions acceptables de les que no ho són.

El jo

Un segon element al qual Freud fa referència és el jo. Aquest últim sorgeix de la modificació parcial de l'allò sota les influències i estímuls que rep del món exterior. A mesura que la persona creix, el jo es va enriquint amb les experiències i aprenentatges que va acumulant, i que li permeten adaptar-se a aquest món. El jo és l'encarregat de controlar les pulsions que provenen de l'allò, a través del principi de realitat; aquest estipula que la recerca del plaer estarà determinada per les condicions externes, posposant-lo si és necessari.

El jo sempre intenta satisfer les demandes de l'allò, però es troba pressionat per les restriccions que l'imposa el superjo ( més endavant s'explica amb detall). L'àllò envia una pulsió cap al jo, però aquesta ha de passar pel filtre del superjo. Si aquest la considera acceptable, la deixarà passar, però si no, actuarà de barrera i no la deixarà passar. Arriba un moment en què el jo es troba tan pressionat, tant per l'allò com pel superjo, que s'ha de defensar d'alguna manera. Això ho fa a través dels anomenats mecanismes de defensa, que no són més que mitjans que utiliza el jo per donar sortida a les pulsions inacceptable, i evitar així l'angoixa. El que fa és bloquejar inconscientment aquestes pulsions o les distorsiona per tal que siguin menys amenaçants. Alguns exemples d'aquests mecanismes de defensa són :

1.Sublimació : consisteix en canalitzar els desitjos (pulsions fetes conscients) que es consideren inacceptables cap a activitats que es consideren sublims, és a dir, que reben un gran reconeixement. Per exemple, una persona sent desitjos de matar al seu germà, i ho canalitza en escriure una novel·la on el protagonista mata al seu germà.

2.Racionalització : consisteix en intentar trobar una explicació racional i argumentada als nostres desitjos o actes

3.Negació : consisteix en negar experiències que són desagradables o massa doloroses per poder competir amb elles.

El superjo

Per últim hi ha el superjo, al qual havíem fet referència abans. Aquest element integrant de la personalitat el podríem equiparar amb el paper que desenvolupa la societat sobre les persones. És l'encarregat de reprimir i controlar les pulsions, i podríem dir que és el fruit de la pressió social imposada sobre les persones. Es forma a través de l'educació de la persona que inclou l'adquisició de models de conducta, costums,control individual, etc. El seu paper fonamental és decidir el que és acceptable del que no ho és per tal que l'individu es pugui adaptar en la societat que viu. El superjo el podríem dividir en dues parts :

1.Consciència moral : correspondria a la part que internalitza els costums, els càstics, les restriccions morals, etc.

2.Ideal del jo : correspondria a un model de persona, és a dir, a la recerca de la perfecció. Quan una persona intenta seguir aquest ideal està satisfeta amb ella mateixa, però en canvi, si fa alguna cosa incompatible amb ell se sent culpable.

Freud creia que la gent viu en societat perquè els interessa, però això provoca que les persones hagin de restringir les seves pulsions, ja que sinó la convivència seria impossible. Per això diu en el seu llibre El malestar en la cultura que "el sentiment de culpabilitat és el preu de la cultura i el de ser civilitzats".

Un Jo saludable proporciona l'habilitat per a adaptar-se a la realitat i interactuar amb el món exterior d'una manera que sigui còmode per a l'Allò i el Superjo. En general, l'afirmació de què la ment no és una cosa monolítica i homogènia segueix tenint una enorme influència sobre la gent fora del camp de la psicologia. Malgrat tot, molts han qüestionat o rebutjat aquesta teoria que afirma que la ment està dividida en aquests tres components. Freud estava especialment interessat en la dinàmica relació entre aquestes tres parts de la ment. Argumentà que aquesta relació està influenciada per factors o energies innats, que va anomenar pulsions. Però també explicà com canviava segons el context depenent dels canvis en les relacions socials. Alguns han criticat a Freud per donar molta més importància a un o a un altre d'aquests factors, i molts dels seguidors de Freud s'han concentrat sols en un o en un altre d´ells.

A la descripció que Freud va fer de la sexualitat incloïa tots els instints reproductors, però la sexualitat no es limitava a això (recordem que segons ell la tenim des que naixem) sinó que aquesta representa la recerca del plaer (el qual pot ser de molt tipus, per exemple està el plaer oral que es el primer que s´experimenta, i consisteix en què el nen o nena troba plaer a ficar-se coses a la boca). La pulsió de vida i mort representa un instint que ens indueix a tornar a l'estat de calma del que provenim (a la no existència) i està basat en els seus estudis de protozous (llegiu el text "Més enllà del principi de plaer"). Molts han qüestionat les bases científiques d'aquesta afirmació.

Freud també creia que la sexualitat o libido madurava en els individus per mitjà del canvi del seu objectiu. Argumentava que els humans naixen «polimòrficament perversos», en el sentit de què una gran varietat d'objectes poden ser una font de plaer. Després va dir que mentre les persones van desenvolupant-se van fixant-se sobre diferents objectes (o objectius) específics: primer oral (exemplificats pel plaer dels nadons en la lactància), després anal (exemplificat pel plaer dels nens al controlar les seves defecacions) i per últim genital.

Freud digué que llavors els nens passen a una fase a on es fixen en el progenitor del sexe oposat al seu. Freud buscà como encabir aquest patró de desenvolupament en la dinàmica de la ment. Cada fase és una progressió cap a la maduresa sexual, caracteritzada per un fort Jo i l'habilitat per retardar la necessitat de gratificacions (llegiu: "Tres assajos per a una teoria sexual").

El model psicosexual que desenvolupà Freud ha sigut criticat des de diferents fronts. Alguns han atacat l'afirmació de Freud sobre l'existència d'una sexualitat infantil (i, implícitament, l'expansió que va fer Freud en la noció de sexualitat). Altres han acceptat la noció de sexualitat de Freud, però han argumentat que aquest patró de desenvolupament no és universal, ni necessari en el desenvolupament de la salut mental. En canvi, fan enfasi en seguir endavant en els patrons de les fonts del desenvolupament social i ambiental. Més encara, publiciten que sigui menyspreada o ignorada la dinàmica social de Freud (com a classe de relació).

Freud esperava provar que el seu model, basat en observacions de la classe mitja austríaca, fos universalment vàlid. Va utilitzar la mitologia grega i la etnografia contemporània com a models comparatius. Per a indicar fins a quin punt desitgem l'incest, i com és reprimit aquest desig es va fixar en les tragèdies gregues Èdip (Rei de Sófocles)i Electra. El complex d'Èdip fou descrit com una fase del desenvolupament psicosexual i de la maduresa. També es va fixar en els estudis antropològics de totetisme i argumentà que el totetisme reflectia una costum ritualitzada d'un complex d'Èdip tribal (llegeixi: Tòtem i Tabú). Encara que molts estudiants d'avui dia estan interessats en reanalitzar el material cultural de Freud, la gran majoria ha rebutjat les seves interpretacions.

Freud esperava que la seva investigació proporcionés una sòlida base científica per al seu mètode terapèutic. L'objectiu de la teràpia Freudiana, o psicoanàlisi, era portar al conscient els pensament i sentiments reprimits i així permetre al pacient desenvolupar un Jo més fort. Bàsicament, es tracta de portar els pensaments i sentiments de l'inconscient al conscient induint al pacient a parlar mitjançant l'"associació lliure" i a parlar dels seus somnis. Un altre element important d la psicoanàlisi és la relativa falta d'implicació per part del psicoanalista, per tal que el pacient projecti els seus pensaments i sentiments sobre l'analista. A través d'aquest procés, anomenat transferència, el pacient pot reconstruir i resoldre conflictes reprimits (causants de la seva malaltia), especialment conflictes de la infància amb els seus pares.

És menys conegut l'interès de Freud per la neurologia. Anteriorment va ser investigador de la paràlisi cerebral. Va publicar nombrosos articles mèdics en aquest camp. També va mostrar que la malaltia existia molt abans que altres investigadors del seu temps tinguessin notícia de la mateixa i la estudiessin. També va suggerir que era erroni que aquesta malaltia que va descriure William Little, cirurgià ortopèdic britànic, tingués com a causa una falta d'oxigen durant el naixement. En canvi, va dir que les complicacions al part són només un símptoma del problema. No va ser fins la dècada de 1980 quan les seves especulacions varen ser confirmades per investigadors més moderns.

Des del punt de vista de la medicina oficial (i, per tant, majoritari) es diria que la teoria i la pràctica Freudiana han sigut substituïdes pels descobriments empírics al llarg dels anys. Algunes persones segueixen aprenent, i practicant, la psicoanàlisi Freudià tradicional, però la majoria dels psiquiatres rebutgen avui la majoria del treball de Freud per no estar recolzat en evidències científiques i és utilitzat, més aviat, com a inspiració o com a estudi històric. Malgrat que Freud va desenvolupar el seu mètode per al tractament de la neurosi, avui en dia algunes persones busquen en la psicoanàlisi no una cura per a una malaltia, sinó una part del seu procés d'autoconeixement.

En l'àmbit de la psicoanàlisi moderna, Freud és considerat el pare d'aquesta ciència. Les seves teories són constantment actualitzades tot i que no estan acceptades de forma universal.

Pacients

Freud utilitzava pseudònim en els seus historials. Peter Swales rastrejà la identitat real de la gent identificada únicament pel seu malnom. Alguns dels casos més coneguts de pacients amb pseudònims van ser Anna O. (Bertha Pappenheim, 1859–1936); Cäcilie M. (Anna von Lieben); Dora (Ida Bauer, 1882–1945); Frau Emmy von N. (Fanny Moser); Fräulein Elisabeth von R. (Ilona Weiss); Fräulein Katharina (Aurelia Kronich); Fräulein Lucy R.; Little Hans (Herbert Graf, 1903–1973); Rat Man (Ernst Lanzer, 1878–1914); i Wolf Man (Sergei Pankejeff, 1887–1979). Altres pacients famosos han estat H.D. (1886–1961); Emma Eckstein (1865–1924); Gustav Mahler (1860–1911), amb qui Freud només va tenir una única sessió però molt extensa; i la Maria Bonaparte. Algunes de les persones que van ser psicoanalitzades per Freud però mai van ser els seus pacients van ser Daniel Paul Schreber (1842-1911), Leonardo da Vinci (1452-1519) i Moisès.

Llegat

Portada de La interpretació dels somnis.

En el camp de la Psicoteràpia, les hipòtesis i mètodes introduïts per Freud van ser polèmics al llarg de la seva i ho segueixen siguen encara avui, però poques persones discuteixen el seu gran impacte en la psicologia i la psiquiatria.

Freud popularitzà l'anomenada "cura de la parla": segons aquest concepte, una persona podria solucionar els seus conflictes simplement parlant sobre ells. A excepció de la psicoanàlisi tradicional, les psicoteràpies contemporànies descartaren les teories de Freud, aquest mètode bàsic de tractament prové en gran part del seu treball.

La majoria de les teories específiques de Freud, com el desenvolupament psicosexual i la seva metodologia ha perdut enfront de la psicologia experimental moderna. Alguns psicoterapeutes, tanmateix, encara segueixen utilitzant un model de tractament freudià

En el camp de la filosofia, l'obra de Freud tingué un gran impacte a les ciències socials, especialment a l'Escola de Frankfurt i la teoria crítica. A més a més, molts filòsofs han discutit les seves teories i les seves implicacions en el context del pensament occidental. El model de Freud de la ment es considera sovint un desafiament al model de la filosofia moderna.

En el camp de la política, s'originà el freudomarxisme que intentà fer compatibles i complementaries les teories de Sigmund Freud i Karl Marx.

Freud també ha tingut una influència de gran avast i duresa en la cultura popular. Moltes de les seves idees general guanyaren un lloc en el pensament quotidià: el "lapsus freudià," el "complexe d'Èdip", entre altres.

Art, literatura i cinema

Des de principis del segle XX les idees de Freud s'han representat amb freqüència de forma explícita o implícita en corrent d'art, literatura i cinema. Entre les figures més notòries amb influències freudianes estan André Bretón, Luis Buñuel, Salvador Dalí i Alfred Hitchcock.

L'any 1924, Freud declinaria la oferta de $25,000 dòlars que l'editor del Chicago Tribune li propondria per analitzar a un acusat en un sensacionalista judici d'homocidi. Aixímateix, el 1925 tornaria a refusar una oferta, però aquest cop ascendia a $100,000 dòlares per analitzat a Samuel Goldwyn per a col·laborar en una història d'amor sobre Marc Antoni y Cleopatra.

Stefan Zweig i Edward James visitaren a Freud a Londres el 19 de juliol de 1938. Els acompanyava Salvador Dalí qui féu un esbós de Freud per a quadre.

Les teories de Freud, així com la d'altres psicoanalistes posteriors (especialment Lacán), es solen utilitzar com a marc teòric per a analitzar obres d'art, literatura i cinema. Les diferents interpretacions freudianes es basen en la visió de Freud de l'art, com un mètode efectiu per a la sublimació de desitjos reprimits. El mateix Freud analitzà diverses obres literàries des d'aquesta perspectiva, com per exemple Èdip Rei de Sòfocles i Els germans Karamàzov de Fiódor Dostoievski. Un anàlisi freudià d'una obra d'art pot ser enfocat a la psicologia dels personatges, de l'autor o del públic.

Bibliografia

• FROMM, Erich. Sigmund Freud's Mission: an analysis of his personality and influence (en traducció al castellà). Madrid: Fondo de cultura económica, 1980. ISBN 84-375-0187-3
• FUKS, Betty Bernardo. Freud y la judeidad. Buenos Aires: Siglo XXI, 2007. ISBN 968-23-2622-2
• MARCUSE, Herbert. Eros and Civilization: a Philosophical Inquiry into Freud (en traducció al castellà). Barcelona: Editorial Seix Barral, 1972. Dipòsit legal: B. 34.416 - 1972
• PALOMERA, Vicente. Breve nota biográfica (en Sigmund Freud — Obras Completas). Barcelona: RBA, Coleccionables, S.A., 2006. ISBN 84-473-3746-4
• THOMSON, Robert. The Pelican History of Psychology (en traducció al castellà). Madrid: Ediciones Castilla, S.A., 1970. Dipòsit legal: M.22.758-1970

Inseriu el text sense format ací== Enllaços externs ==

• http://www.pribor.cz City of birthplace Sigmund Freud
• http://freud.pribor.cz

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sigmund Freud