Alfred Schnittke

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alfred Schnittke
Alfred Schnittke 1934-1998.jpg
Naixement 24 novembre 1934
Engels
Mort 3 agost 1998
Hamburg
Ocupació compositor, pianista, professor de música i catedràtic d'universitat
Gènere Música clàssica del segle XX, òpera i simfonia
Cònjuge

Galina Koltsina (1956-1958)

Irina Schnitke (1961-1998)
Fills Andrei Schnittke
Obres destacades

Simfonia nº 1 (1969-72)

Concerto Grosso nº 1 (1977)

Requiem (1974-75)
Modifica dades a Wikidata

Alfred Gàrrievitx Xnitke, en rus: Альфред Гарриевич Шнитке, conegut habitualment com a Alfred Schnittke (Énguels, óblast de Saràtov, 24 de novembre de 1934 - Hamburg, 3 d'agost de 1998) fou un important compositor soviètic de la postguerra d'origen alemany.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Antecedents familiars[modifica | modifica el codi]

Schnittke va néixer a Énguels, Rússia, l'any 1934. La seva família era alemanoparlant i sempre va considerar el dialecte alemany del Volga la seva llengua materna.

El seu pare, Harry Victorovitx Schnittke (1914 - 1975), era un periodista i traductor jueu, nascut a Frankfurt am Main. La seva família, d'origen lituà i alemanoparlant, es va traslladar a la Unió Soviètica l'any 1927.

La seva mare, Maria Iosifovna Vogel (1910 - 1972), va néixer en un poble a la regió del Volga. Es va traslladar a Énguels per a gaudir de l'educació i de les oportunitats laborals de la ciutat, en aquell moment capital de la República Socialista Soviètica Autònoma dels Alemanys del Volga. Va ser professora d'alemany i correctora del Nachrichten, el diari oficial de la República. Allà va conèixer al seu futur marit.[1]

Joventut i estudis (1946 - 1961)[modifica | modifica el codi]

El 1946 el pare de Schnittke va ser destinat a Viena durant dos anys per a treballar per a un diari. A Viena és on Schnittke començaria a formar-se musicalment. Va rebre classes privades de piano i va compondre les seves primeres obres.

Conservatori de Moscou (1901)

L'any 1948, la família va tornar a Rússia, i es va instal·lar a Moscou. Al Conservatori de Moscou va acabar els seus estudis de direcció coral, i entre el 1953 i el 1958 va estudiar composició i contrapunt amb Yevgeni Golubev i instrumentació amb Nikolai Rakov.[2]

El desembre del 1953 va escoltar l'estrena de la Simfonia nº10 de Xostakòvitx, i hi va quedar molt impressionat i marcat per molt de temps. També va poder sentir l'estrena del seu Concert per a Violí nº1., l'any 1956. Va estudiar obres de Schoenberg, Berg, Webern, Stravinski, Hindemith, Orff i Kódaly, entre d'altres.

L'any 1956, Schnittke es va casar amb Galina Koltsina, una estudiant de musicologia que estudiava amb ell al Conservatori de Moscou. Tanmateix, el matrimoni va durar només tres anys.

Aquell mateix any va acabar la seva primera simfonia (Nº0), molt influenciada per la música de Stravinski. Poc després li encarreguen una obra: Three Choruses. Un dels corals el dirigeix el rector del Conservatori, Alexander Shveshnikov. L'any següent acaba el seu Concert per a Violí nº 1.

Com a treball de fi de carrera, Schnittke va compondre un oratori, Nagasaki, que va ser molt criticat per "modernista" per la Unió de Compositors Soviètics. No obstant això, Xostakòvitx va elogiar l'obra, i va aconseguir que es transmetés per ràdio fora de la USSR.

Un cop acabats els estudis superiors de composició, va continuar amb un postgrau de tres anys al Conservatori de Moscou que va acabar l'any 1961.[3] Influenciat pel compositor Philip Herschkowitz, Schnittke va compondre diverses obres dodecafòniques al llarg dels anys seixanta.[2]També va compondre Cançons de Guerra i Pau, l'any 1959, i seria la primera obra que es publicaria, el 1964.[3]

L'any 1961 es va casar amb Irina Fiodorovna Kataïeva, una pianista russa, amb la qual va tenir un fill, Andreï Schnittke.

Docència (1962 - 1972)[modifica | modifica el codi]

Un cop postgraduat, Schnittke va donar classes de instrumentació al Conservatori de Moscou des del 1962 fins al 1972. Durant aquests anys, va reflexionar sobre el futur de la música contemporània i els problemes que presentava, i va escriure diversos articles explicant les seves hipòtesis.

Durant els anys 1989 i 1994 va ser professor de composició a la Hamburg Musikhochschule. Va ser col·laborador honorífic a la Royal Academy of Music de Londres; també va ser membre de la Free Academy of Arts d'Hamburg, de la Royal Swedish Academy of Music de Estocolm, de l'Academy of Arts de Berlin, de la Bavarian Academy of Fine Arts de Múnic i de l'American Academy of Arts and Letters de Nova York.

Poliestilisme[modifica | modifica el codi]

El primer testimoni de la seva capacitat creadora fou el Concerto grosso número 1, on formulava un neo-barroquisme lligat a perspectives avantguardistes. Va escriure diverses peces per a intèrprets com el violinista Gidon Kremer i el violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx, i algunes de les seves nou simfonies foren estrenades per l'Orquestra Simfònica de Moscou, dirigida per Rojdéstvenski.

El 1994 estrenà la seva Setena Simfonia, a Nova York, i el 1995 feu el mateix a Viena amb la seva òpera Gesualdo, presentada amb honors de gran esdeveniment. Aquell mateix any estrenà a Milà una altra òpera, Historia de Johan Fausten, dirigida per Riccardo Mutti.

Schnittke, que fou un compositor molt especial i sobretot molt discutit, se l'ha d'analitzar en la frontera entre neo-classicisme de Xostakóvitx i la música contemporània (en la línia de Nono, Maderna i Boulez).[4]

Molt influenciat per Prokófiev i pel serialisme, Schnittke es defineix com a espiritualment compromès. Destacà en la música de cambra, però igualment en els seus concerts.

Últims anys[modifica | modifica el codi]

Funeral d'Alfred Schnittke. M. Rostropovich toca al Conservatori de Moscou.

L'any 1990 va marxar de Rússia i es va instal·lar a Hamburg. La seva salut era delicada i va patir diversos infarts al llarg dels següents anys, fins que fa morir l'any 1998, amb 63 anys.

Premis i guardons[modifica | modifica el codi]

Durant la seva carrera musical, Schnittke va ser molt reconegut i elogiat internacionalment. Va rebre nombrosos premis i honors, com l'Austrian State Prize, l'any 1991; el Praemium Imperiale del Japó, l'any 1992; el Russian Culture Prize i el Bach Prize d'Hamburg, l'any 1993; i el Slava-Gloria-Prize de Moscou, arrel de l'estrena de la seva Simfonia nº 9, l'any 1998.[5]

Música[modifica | modifica el codi]

La música d'Alfred Schnittke és molt variada i contrastant.

Les primeres obres s'influencien d'autors com Xostakòvitx, Prokofiev, Stravinski i Herschkowitz. Del neoclassicisme al serialisme, Schnittke va experimentar amb diversos estils que van complimentar les obres que compondria en el futur.

A partir dels seixanta, va començar a escriure bandes sonores per a pel·lícules. Arrel d'això, va poder introduir-se en la música tonal i en l'edició de material, fet que va portar-lo a barrejar estils i recuperar aspectes més tradicionals per completar un llenguatge més contemporani. Això va resultar en el poliestilisme que el defineix.

Les obres més emblemàtiques d'aquest poliestilisme són els Concerti Grosso que va compondre entre els anys 1977 i 1993. Hi inclou instruments barrocs com el clavicèmbal, però també hi ha tècniques del s. XX, com el piano preparat. Utilitza citacions molt evidents d'autors com Händel o Bach, però sap combinar-los amb textures denses com el cluster.[3] També recupera formes i motius melòdico-rítmics dels clàssics, combinant-los amb contrapunts contemporanis i tècniques compositives noves.

Interrelació motívica entre obres[modifica | modifica el codi]

Schnittke freqüentment utilitzava els mateixos motius o temes en obres diferents. Tanmateix, ell no veia aquest fet com a un aspecte simbòlic, és a dir, no utilitzava els motius reiteradament per a donar-los cap tipus d'èmfasi o importància essencial. Tampoc considerava que tinguessin una explicació verbal o literal. Com va dir Schnittke:

« És més la sensació que han d'aparèixer, i per això els escric. Però el fet que hagin d'aparèixer no depèn de cap justificació verbal. És una qüestió de la relació entre un so que està estretament lligat amb el so que el precedeix o el segueix. És a dir, que el teixit musical és un ens on tots els sons estan molt lligats entre si, i tot porta a una altra cosa. Però seria fatal definir i intentar explicar tot això amb paraules. »
— Alfred Schnittke, A Schnittke Reader - Schnittke's Conversations with Alexander Ivashkin

Per Schnittke, la repetició variada dels motius i el seu ús en diverses obres és un esdeveniment essencial: és un tret que han utilitzat compositors des de Bach fins a Xostakòvitx. "La veritat s'ha de transmetre de diverses maneres i en diferents moments, i per tant, ha d'haver una constant repetició."[3] És més, segons ell, això no només passa individualment, sinó que també acostuma a ocórrer entre un grup de persones dins el mateix període. És inevitable perquè és part de la seva "realitat espiritual, el camp de força on el compositors treballen".

Obres[modifica | modifica el codi]

Orquestral[modifica | modifica el codi]

Simfonies[modifica | modifica el codi]

Simfonia nº 0 (1957)

Simfonia nº 1 (1969-74)

Simfonia nº 2 "St. Florian" (1979)

Simfonia nº 3 (1981)

Simfonia nº 4 (1983)

Simfonia nº 5 [Concerto Grosso nº 4] (1988)

Simfonia nº 6 (1992)

Simfonia nº 7 (1993)

Simfonia nº 8 (1994)

Simfonia nº 9 (1996-97)

Altres obres orquestrals[modifica | modifica el codi]

Pianissimo (1968)

In Memoriam... (1977–78) (versió orquestral del Quintet de Piano)

Passacaglia (1979–80)

Gogol Suite [Suite de 'The Census List'] (1980)

Ritual (1984–85)

(K)ein Sommernachtstraum (1985)

Symphonic Prelude (1994)

For Liverpool (1994)

Obres Concertante[modifica | modifica el codi]

Violí i orquestra[modifica | modifica el codi]

Concerto No. 1 per a Violí i Orquestra (1957, revisat el 1963)

Concerto No. 2 per a Violí i Orquestra de Cambra (1966)

Concerto No. 3 per a Violí i Orquestra de Cambra (1978)

Concerto No. 4 per a Violí i Orquestra (1984)

Piano i orquestra[modifica | modifica el codi]

Poème per a Piano i Orquestra (1953)

Concerto per a Piano i Orquestra (1960) (1. Allegro; 2. Andante; 3. Allegro)

Music per a Piano i Orquestra de Cambra (1964) (1. Variazioni; 2. Cantus firmus; 3. Cadenza; 4. Basso ostinato)

Concerto per a Piano i Orquestra de Cordes (1979)

Concerto per a Piano a quatre mans i Orquestra de Cambra (1988) "a Viktoria Postnikova i Irina Schnittke"

Violoncel i orquestra[modifica | modifica el codi]

Concerto No. 1 per a Violoncel i Orquestra (1985/1986) (1. Pesante: Moderato; 2. Largo; 3. Allegro vivace; 4. Largo)

Concerto No. 2 per a Violoncel i Orquestra (1990) "a M.Rostropovich" (1. Moderato – 2. Allegro – 3. Lento – 4. Allegretto vivo – 5. Grave)

Viola i orquestra[modifica | modifica el codi]

Concerto per a viola i orquestra (1985)

Monologue per a viola i cordes (1989)

Concerto per a viola i orquestra (1997)

Altres instruments amb orquestra[modifica | modifica el codi]

Concerto per a acordió (1949), obra perduda

Concerto doble per a oboè, arpa i orquestra de cordes (1971) "a Heinz Holliger, Ursula Holliger i els Zagreb Soloists" (Lento)

Concerto Grosso No. 1 per a dos violins, piano preparat, clavicèmbal i 21 cordes (1977) (1. Preludio – 2. Toccata – 3. Recitativo – 4. Cadenza – 5. Rondò – 6. Postludio)

Concerto Grosso No. 1 per a flauta, oboè, clavicèmbal, piano preparat i orquestra de cordes (1988 version)

Concerto Grosso No. 2 per a violí, violoncel i orquestra simfònica triple (1981–1982) (1. Andantino-Allegro; 2. Pesante; 3. Allegro; 4. Andantino)

Concerto Grosso No. 3 per a dos violins, clavicèmbal, celesta, piano i 14 cordes (1985) (1. Allegro; 2. Risoluto; 3. Pesante; 4. Adagio; 5. Moderato)

Concerto Grosso No. 4 [Simfonia No. 5], per a violí, oboè, clavicèmbal i orquestra (1988) (1. Allegro; 2. Allegretto; 3. Lento-Allegro; 4. Lento)

Concerto Grosso No. 5 per a violí, (fora de l'escenari) piano i orquestra (1990–1991) (1. Allegretto; 2.; 3. Allegro vivace)

Concert triple per a violí, viola, cello i orquestra de cordes "Concerto for Three" (1994) (1. Moderato; 2. Larghetto; 3. Largo; 4. Minuet)

Concerto Grosso No. 6 per a piano, violí i orquestra de cordes (1993)

"Five Fragments to Pictures of Hieronymus Bosch" per a tenor, violí, trombó, clavicèmbal, timpani i orquestra de cordes (1994) (Basat en texts d'Aeschylus) "a Vladimir Spivakov" (1. Lento; 2. Moderato; 3. Andantino; 4. Agitato; 5. Senza tempo)

Música coral[modifica | modifica el codi]

Nagasaki – oratori (1958)

Voices of Nature (1972)

Requiem (1974–75)

Minnesang, per a 52 veus (1981)

Seid Nüchtern und Wachet... [Cantata Faust] (1983)

Three Sacred Hymns (1983–84)

Concerto for Mixed Chorus (1984–85)

Psalms of Repentance / Penitential Psalms (1988)

Solo instrumental[modifica | modifica el codi]

Fuga per a violí sol (1953)

Sis preludis, per a piano (1953–1954)

Variacions per a piano (1954–1955)

Improvitsació i Fuga, per a piano (1965) (1. Lento; 2. Vivo)

Variacions en una corda, per a piano (1965)

"Potok" ("Stream"), composició electrònica (1969)

Vuit Peces, per a piano (1971) Dedicades al seu fill Andrei (1. Folk Song – Andantino; 2. In the Mountains – Moderato; 3. Cuckoo and Woodpecker – Vivo; 4. Melody – Andante; 5. Tale – Lento; 6. Play – Allegro; 7. Children's Piece – Andantino; 8. March – Allegretto)

Cadenza al Concert per a Piano en Do menor, K. 491, de Mozart (primer moviment) (1975)

Dues Cadences per al Concert per a Violí en De major, Op. 61, de Beethoven, per a violí sol, 10 violins i timpani (1975–1977)

In Memoriam Igor Strawinsky, Sergei Prokofiev and Dmitri Shostakovich per a piano a sis mans (1979) (Basat en el "Chinese March" de The Nightingale, Humoresque Scherzo i Polka de The Golden Age.)

Two Short Pieces, per a orgue (1980)

A Paganini, per a violí sol (1982)

Cadenza to Mozart's Piano Concerto in C major KV 503 (primer moviment) (1983)

Òperes[modifica | modifica el codi]

Life with an Idiot, òpera en 2 actes, libretto de Viktor Yerofeyev (1992)

Historia von D. Johann Fausten, òpera en 3 actes i epíleg, libretto de Jörg Morgener (Jürgen Köchel) i Alfred Schnittke (1991–1994)

Gesualdo, òpera en 7 tableaux, un pròleg i un epíleg, libretto de Richard Bletschacher (1993)

Ballets[modifica | modifica el codi]

Labyrinths, ballet en cinc episodis. Libretto de Vladimir Vasilyev. (1971)

Der Gelbe Klang (The Yellow Sound), suite de ballet. Libretto de Wassily Kandinsky. (1973)

Sketches, ballet en un acte. “Choerographic fantasia” d'Andrey Petrov basat en temes de Nikolai Gogol. (1985)

Peer Gynt, ballet en tres actes de John Neumeier basat en el drama de Henrik Ibsen (1988)

Bandes Sonores[modifica | modifica el codi]

Adventures of a Dentist, film dirigit per Elem Klimov (1965, material reutilitzat a la Suite in the Old Style i a la Simfonia No. 1)

Commissar, film dirigit per Aleksandr Askoldov (1967)

The Glass Harmonica, film dirigit per Andrei Khrzhanovsky (1968)

Seagull, film dirigit per Youli Karassik (1970)

Belorussian station, film dirigit per Andrei Smirnov (1970)

Sport, Sport, Sport, film dirigit per Elem Klimov (1971)

You and I, film dirigit per Larisa Shepitko (1971)

Butterfly, film dirigit per Andrei Khrzhanovsky (1973)

Agony, film dirigit per Elem Klimov (1974)

The Ascent, film dirigit per Larisa Shepitko (1977)

The Story of an Unknown Actor, film dirigit per Aleksandr Zarkhi (1977)

Little Tragedies, film dirigit per Mikhail Schweitzer (1979)

Ekipazh (Air Crew), film dirigit per Alexander Mitta (1979)

Skazka Stranstviy (The Story of Voyages), film dirigit per Alexander Mitta (1982)

Dead Souls, minisérie dirigit per Mikhail Shveytser (1984)

The Last Days of St. Petersburg (1992)

The Master and Margarita, film dirigit per Yuri Kara (1994)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «ALFRED SCHNITTKE Dialogue Between the Past and the Present» (en anglès), 9/07/2004. [Consulta: 28 maig 2016].
  2. 2,0 2,1 Sikorski Music Publishers. Alfred Schnittke - Biography.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Schnittke, Alfred. A Schnittke Reader (en anglès). Indiana University Press, 16/08/2002, p. 296. 
  4. Enciclopèdia Espasa Suplement dels anys 1998-1998, pàgs. 189-90 (ISBN 84-239-4368-2)
  5. «FOCUS! 2014 Presents "Alfred Schnittke's World," Six Free Concerts January 24 - 31, 2014» (en anglès). [Consulta: 28 maig 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

CIZMIC, M. Performing Pain: Music and Trauma in Eastern Europe. Oxford University Press: 2012, p. 232.

KISLING, R. ALFRED SCHNITTKE: Dialogue Between the Past and the Present. Germans from Russia, 2004. Consulta: 28/05/2016, a: https://library.ndsu.edu/grhc/outreach/friends/schnittke6.html

ODAM, S. Seeking the Soul: the music of Alfred Schnittke. Guildhall School of Music & Drama Research Studies: 2002. ISBN 0-900423-05-6

RESTAGNO, E et al.. SCHNITTKE. Edizioni di Torino: 1993, p. 192. ISBN 88-7063-177-X

SCHNITTKE, A. A Schnittke Reader. Indiana University Press: 2002, p. 296.

SIKORSKI MUSIC PUBLISHERS. Alfred Schnittke Biography. Consulta: 28/05/2016, a: http://www.sikorski.de/334/en/schnittke_alfred.html

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfred Schnittke Modifica l'enllaç a Wikidata