Antoni Aparici i Guijarro

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAntoni Aparici i Guijarro

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Antonio Aparisi Guijarro Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement29 març 1815 Modifica el valor a Wikidata
València Modifica el valor a Wikidata
Mort5 novembre 1872 Modifica el valor a Wikidata (57 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
  Diputat al Congrés dels Diputats
13 de desembre de 1858 – 30 de desembre de 1866
CircumscripcióValència
  Diputat al Congrés dels Diputats
16 de febrer de 1869 – 2 de gener de 1871
CircumscripcióBilbao
  Senador per Guipúscoa
21 de març de 1871 – 5 de novembre de 1872
Dades personals
FormacióUniversitat Complutense de Madrid
Universitat de València Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióperiodista, escriptor, jurista, polític, advocat Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Diputat al Congrés dels Diputats
Senador al Senat espanyol
Modifica el valor a Wikidata

Antoni Aparici i Guijarro (València, 29 de març de 1815 - Madrid, 5 de novembre de 1872) va ser un polític i periodista tradicionalista valencià.

Biografia[modifica]

Orfe de pare molt aviat, la família va quedar en summa pobresa, malgrat tot va aconseguir iniciar els seus estudis al Col·legi Andresià de la seva ciutat natal, encara que amb poc aprofitament al principi, per la qual cosa els seus educadors van arribar a dubtar que pogués continuar-los. Superada aviat aquella crisi escolar va cursar Dret, primer a la Universitat de València i després en la de Madrid fins a la seva llicenciatura, i va exercir com a advocat primerament a la seva terra i més tard a la Cort, on va aconseguir gran fama com jurisconsult. No obstant això, la seva gran vocació era la política al servei d'uns molt sòlids ideals catòlics, que el van portar a afiliar-se, amb prou feines acabats els seus estudis, en el partit tradicionalista, del que anys més tard en seria cap. En 1843 va fundar la revista La Restauración, i en 1855 el periòdic El Pensamiento de València, òrgans d'expressió del carlisme al País Valencià. En 1858 aconseguia la seva primer acta de diputat per València, defensant en les Corts el poder temporal del Papa i acreditant-se com a gran orador. De 1862 a 1872 va dirigir La Regeneración, a través de les pàgines de la qual, així com des de la tribuna pública, va atacar el liberalisme, la democràcia i, molt especialment, el krausisme, sent memorable el discurs que el 3 de desembre de 1860, convidat per Ortí i Lara, va pronunciar en la Societat Literari-Catòlica La Armonia, que va constituir un veritable crit de combat contra els enemics de l'Espanya tradicional catòlica i en el qual afirmava: La raó il·luminada per la fe es diu Sant Tomàs d'Aquino; la raó enemiga de la fe es diu Frederic Krause. També per aquests anys va col·laborar a La Esperanza i La Estrella.

En 1865 és novament elegit diputat per València[1] i Pamplona i a l'any següent la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques i la Reial Acadèmia de la Llengua el nomenaven membre de nombre de la Corporació, encara que de la segona no va arribar a prendre possessió del càrrec, car la revolució de setembre de 1868 el va obligar a depassar la frontera francesa, emigrant a París, on va intentar sense èxit la reconciliació del pretendent Carles de Borbó i Àustria-Este amb Isabel II. En 1870 va assistir a la conferència del carlisme a Vevey (Suïssa) i en aquell mateix any el va rebre Pius IX en audiència privada. Per iniciativa seva es va fundar el Directori Central del Partit Carlista a París. De retorn a Espanya, la província de Guipúscoa el va escollir senador,[2] càrrec en el qual li va sorprendre la mort el 8 de novembre de 1872,[3] mentre pronunciava un discurs al Congrés.

Molt influït en el seu pensament per Jaume Balmes i Donoso Cortés la seva obra constitueix avui un dels més sòlids pilars del tradicionalisme, sent perceptible al seu torn la seva presència doctrinal en diverses de les figures que li van succeir en les files del carlisme, com Enrique Gil Robles, Juan Vázquez de Mella i Víctor Pradera.

És autor de diverses obres, entre les quals destaca La cuestión dinástica (1889). Va pertànyer al consell privat del pretendent carlí, Carles VII, que li concedí el títol de comte de Santa Eugènia. Fou membre de l'Academia de la Lengua i de l'Academia de Ciencias Morales y Políticas, de Madrid.[4]

Obres[modifica]

  • Poesías: Oda al Sol; Oda a la espada de don Jaime el Conquistador. Oda a España y África.
  • Folletos: La cuestión dinástica; El rey de España; La restauración.
  • Drama: Doña Inés de Castro
  • Tragedia: La muerte de Don Fadrique
  • Pensamientos y poesías
  • Discursos parlamentarios
  • Discursos forenses

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Aparici i Guijarro
  1. ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
  2. ↑ Fitxa del Senat
  3. ↑ Ossorio y Bernard, 1903, p. 20.
  4. ↑ «Antoni Aparici i Guijarro». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
Pedro José Pidal y Carniado
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira g
1872 		Succeït per:
José Godoy Alcántara
Precedit per:
Joaquín Francisco Pacheco Gutiérrez
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 25
1866-1872 		Succeït per:
Cirilo Álvarez Martínez
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Antoni_Aparici_i_Guijarro&oldid=30479333»