Bernardino Fernández de Velasco
Bernardino Fernández de Velasco (Madrid, 1783 - Madrid, 28 de maig de 1851) Bernardino Fernández de Velasco Enríquez de Guzmán y López Pacheco[n 1], XIV duc de Frías, IX duc d'Uceda, gran d'Espanya, fou un noble, polític, militar, diplomàtic i poeta espanyol, senador per la província de Lleó.
Biografia
[modifica]Fill del bonapartista XIII Duc de Frías, conegut com a Diego Fernández de Velasco i també com a Diego Pacheco Téllez-Girón Gómez de Sandoval, mort en França en 1811.
Va ingressar cap a 1796 en l'exèrcit való amb tot just 13 anys, sent tinent als 19, circa 1802. Destinat en 1808 a Portugal amb l'exèrcit francès, aparentment va desertar per unir-se a la resistència espanyola durant la Guerra del francès, a diferència del seu pare, Diego Fernández de Velasco, XIII Duc de Frías, notori afrancesat que va participar en la comissió redactora de la Constitució de Baiona.
Al retorn del rei Ferran VII, en 1814 i ja amb el grau de Coronel va recomanar a aquest que jurés la Constitució de 1812 i no fes cas dels absolutistes quan es va fer públic el Manifest dels Perses.
Va tornar en 1820 a la vida política activa amb el Trienni liberal. Va militar en el grup moderat de la Societat de l'anell i va ser ambaixador a Londres i conseller d'Estat.
Amb la restauració de l'absolutisme en 1823, va haver d'exiliar-se a Montpeller fins que en 1828 va tornar a Espanya. Va ser membre de l'Estamento de Próceres en les Corts de 1834 a 1836.
Francisco Martínez de la Rosa el va enviar a París per obtenir el suport francès durant la Primera Guerra Carlista, i va intervenir en les negociacions per a la signatura de la Quàdruple Aliança i l'enviament de la Legió Estrangera.
En 1838 va ser escollit senador per Lleó. El 6 de setembre d'aquest any va ser nomenat president del Consell de Ministres en substitució del Narciso Heredia, comte d'Ofalia. Va tractar sense èxit de negociar amb les potències absolutistes del nord (Àustria, Prússia i Rússia) perquè retiressin el seu suport als carlistes, que actuaven a favor del germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre.
En política interior, els seus intents de reconciliació van xocar immediatament amb els interessos de les diferents faccions polítiques i de l'exèrcit. Es va veure desbordat per la pugna pel poder entre Ramón María de Narváez i Baldomero Espartero. Si bé va aconseguir dominar la insurrecció de Luis Fernández de Córdoba a Sevilla, va ser incapaç de fer front a l'oposició en les Corts i es va veure obligat a dimitir el 8 de desembre de 1838.
En 1845 va tornar de nou a l'activitat política com a senador vitalici, tot i que va consagrar el seu temps a la literatura, ingressant en la Reial Acadèmia Espanyola en 1839 i en la Reial Acadèmia de la Història en 1847. Com a poeta líric d'importància mitjana, va seguir les petjades de Juan Nicasio Gallego, amb qui li unia una estreta amistat. L'Acadèmia va editar les seves Obras poéticas en 1857, amb pròleg del duc de Rivas.
Distincions i condecoracions
[modifica]
Cavaller de l'Orde del Toisó d'Or (12 de desembre de 1835).[3]
Cavaller Gran Creu de la Reial i Distingida Orde de Carles III (26 de gener de 1822).[4]
Cavaller Gran Creu de l'Orde de Leopold de Bèlgica (30 de març de 1835).[5]
Cavaller Gran Creu de la Legió d'Honor de França (1835).[6][7]
Cavaller Gran Creu de l'Orde del Salvador de Grècia.[8]
Avantpassats
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ Abreujament més habitual del nom complet del duc, amb el llarg reguitzell de cognoms que li imposaven els majorats de la seva casa: Bernardino Fernández de Velasco, Enríquez de Guzmán, López Pacheco, Téllez-Girón, Benavides, Fernández de Còrdova, Gómez de Sandoval i Rojas, Guzmán, Tovar, Suárez y Álvarez de Toledo, Portocarrero, Carrillo de Castella, Benavides, Vigil de Quiñones, Còrdova, Portugal, Pimentel, Bracamonte, Zúñiga i Requesens, López de Ayala, Cárdenas i Figueroa, Cortès de Arellano, Mendoza, Aragó i Luna[1][2]
Referències
[modifica]- ↑ Bedoya, Juan Manuel. Memorias históricas de Berlanga. Orense: Imprenta de D. Cesáreo Paz, 1840, p. 44 [Consulta: 23 setembre 2014].
- ↑ Croke, Sir Alexander. The genealogical history of the Croke family, originally named Le Blount (en anglès). II. Oxford: W. Haxter, 1823, p. 179 [Consulta: 23 setembre 2014].
- ↑ Historia de las Órdenes de Caballería y de las condecoraciones Españolas. I. Madrid: Imprenta de Tomás Rey, 1864, p. 632 [Consulta: 22 setembre 2014].
- ↑ González González, Francisco «Caballeros bercianos de las Ordenes militares y de Carlos III». Tierras de León: Revista de la Diputación Provincial, 53, 1983, pàg. 10. Arxivat de l'original el 2016-03-04. ISSN: 0495-5773 [Consulta: 22 setembre 2014]. Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine.
- ↑ Pasinomie ou collection complète des lois, décrets, arrêtés et réglements généraux qui peuvent être invoqués en Belgique (en francès). Bruselas: Librairie de jurisprudence de H. Tarlier, 1835, p. 235 [Consulta: 5 octubre 2014].
- ↑ Almanach royal et national pour l'an MDCCCXXXIX, presenté a Sa Majesté et aux princes et princesses de la famille royale (en francès). París: Chez A. Guyot et Scribe, 1839, p. 294 [Consulta: 23 setembre 2014].
- ↑ «L'ami de la religion: journal ecclésiastique, politique et littéraire» (en francès) p. 43, 1835. [Consulta: 23 setembre 2014].
- ↑ Burgos, Augusto de. Blasón de España: libro de oro de su nobleza : reseña genealógica y descriptiva de la Casa Real, la grandeza de España y los títulos de Castilla. III. Madrid: Imprenta de Don Pedro Montero, 1838, p. 53 [Consulta: 23 setembre 2014].
Bibliografia
[modifica]- Molins, Mariano Roca de Togores, marqués de. «Noticias sobre la vida y obras poéticas del Excmo. Sr. duque de Frías». A: Obras poéticas del Excmo. Señor D. Bernardino Fernandez de Velasco, duque de Frias, publicadas a expensas de sus herederos, por la Real Academia Española, de que fué individuo. Madrid: Imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra, 1857, p. XXI-LIII [Consulta: 22 setembre 2014].
- Valera, Juan. «Notas biográficas y críticas: Bernardino Fernández de Velasco, duque de Frías». A: La poesía lírica y épica en la España del siglo XIX. II. Madrid: Imprenta Alemana, 1901-1905, p. 26-36 [Consulta: 5 octubre 2014].
Enllaços externs
[modifica]
- Gil Novales, Alberto. «Fernández de Velasco, Bernardino, conde de Haro, marqués de Belmonte, XIV duque de Frías y de Uceda, marqués de Villena, grande de España». Diccionario Biográfico de España (1808-1833). Arxivat de l'original el 2014-11-08. [Consulta: 22 desembre 2015].
- «BERNARDINO FERNÁNDEZ DE VELASCO (Duque de Frías) - (1783-1851)». Base documental d'Història Contemporània de Catalunya. [Consulta: 24 setembre 2014].
- «Duque de Frías». Biografías y vidas. [Consulta: 24 setembre 2014].
- «Fernández de Velasco, Bernardino (nieto; 1783-1851)». La web de las biografías. [Consulta: 24 setembre 2014].
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
- Ministres madrilenys del Govern d'Espanya
- Acadèmics de la Reial Acadèmia de la Història
- Ducs de Frías
- Comtes d'Haro
- Cavallers del Toisó d'Or
- Gran Cordó de l'orde de Lepopold
- Gran Creu de l'Orde de Carles III
- Morts a Madrid
- Senadors madrilenys al Senat espanyol
- Naixements del 1783
- Morts el 1851
- Gran Creu de la Legió d'Honor
- Cavallers de l'orde de Calatrava
- Cavallers de l'Orde de Sant Jaume
- Polítics espanyols del segle XIX