Delfí Abella Gibert

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Delfí Abella)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaDelfí Abella Gibert
Delfí Abella, interpretant una de les seves cançons en un concert del grup 2014-07-31 23-49.jpg
Delfí Abella, interpretant una de les seves cançons en un concert del grup
Naixement 2 de febrer de 1925
Barcelona
Mort 1 de febrer de 2007(2007-02-01) (als 81 anys)
Barcelona
Altres noms "L'Avi"
Es coneix per Membre d'Els Setze Jutges
Ocupació Psiquiatre i músic
Modifica dades a Wikidata

Delfí Abella i Gibert (n. Barcelona, 2 de febrer de 1925 - 1 de febrer de 2007) fou un psiquiatre i músic català de la Nova Cançó, membre d'Els Setze Jutges.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era fill de Delfí Abella i Mercè Gibert, una família benestant de la comarca del Pallars Jussà instal·lada a Barcelona. L'any 1955 es casà amb Mercè Roca Junyent, filla de Joan Baptista Roca Caball, un dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya. Fou un home de vasta cultura i de fermes conviccions catalanistes i cristianes.

Carrera professional[modifica | modifica el codi]

Va estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i després s'especialitzà en Psiquiatria, arribant a ser cap del servei de psiquiatria de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser professor del que seria alcalde de Barcelona, Joan Clos. Fou un dels psiquiatres més reconeguts de Catalunya durant la segona meitat de segle.

Nova cançó[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Nova Cançó

Va a passar a formar part des de la seva creació (1962) fins a la seva dissolució (1968) del col·lectiu de cantautors catalans Els Setze Jutges, sent el membre de major edat, motiu pel qual va ser sobrenomenat entre els seus membres com "L'Avi".

En els seus primers anys com a cantant publicà tres discs de curta durada i després d'abandonar els escenaris va exercir com a crític de Destino.

L'estil d'Abella es basava sobretot en el terreny líric, amb aguts i satírics versos. Així ho reflectia el que potser seria la seva cançó més coneguda Cap al futbol, on amb gràcia crítica feia un retrat del món del futbol.

Delfí Abella també va adaptar peces d'artistes francesos com Georges Brassens, Barbara, Guy Béart o Anne Sylvestre, per a Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta o Maria Amèlia Pedrerol. El 1996, Joan Manuel Serrat va enregistrar el tema d'Abella Quan érem infants en el seu doble disc d'homenatge a la Nova Cançó "Banda sonora d'un temps, d'un país".

El 1998, va publicar un llibre amb un recopilatori dels versos de les seves cançons, titulat 30 cançons.

El 13 d'abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, Maria del Mar Bonet va aprofitar l'avinentesa per criticar l'escassa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es queixava del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien faltat: Miquel Porter i Moix en 2004 i Delfí Abella l'1 de febrer de 2007.

Vida política[modifica | modifica el codi]

Abella, com queda ben palès en la seva poesia, va ser durant tota la seva vida un fervent catalanista. Milità a Unió Democràtica de Catalunya, el partit fundat pel seu sogre Joan Baptista Roca Caball. N'abandonà la militància el novembre de 1978 amb motiu del 7è Congrés Nacional d'UDC en el qual s'expulsà el seu cunyat, Anton Cañellas. En seguí les passes i s'integrà a Centristes de Catalunya-UCD. Fou candidat a les primeres eleccions municipals de 1979 a Barcelona ocupant el 13è lloc de la candidatura de CC-UCD, però no sortí escollit.

Obres publicades[modifica | modifica el codi]

  • Mossèn Cinto vist del psiquiatre Anàlisi psico-patològica dels articles "en defensa pròpia", (1958)
  • Tòtems actuals i altres assaigs, (1960)
  • El nostre caràcter, (1961)
  • L'orientació antropològica existencial de la psiquiatria, Institut d'Estudis Catalans, (1962)
  • Estudio clínico y fenomenológico de la hipocondria, (1962)
  • Què cal saber d'higiene mental, (1963)
  • Geni i catalanitat de Ramon Llull, (1964)
  • Psiquiatria fonamental, (1981)
  • Trenta cançons (poesia), (1998)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]