El rey pasmado

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaEl rey pasmado
Fitxa
DireccióImanol Uribe Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióAndrés Santana i Imanol Uribe Modifica el valor a Wikidata
GuióJoan Potau i Martínez Modifica el valor a Wikidata
MúsicaJosé Nieto Modifica el valor a Wikidata
FotografiaHans Burmann Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEspanya, França i Portugal Modifica el valor a Wikidata
Estrena1991 Modifica el valor a Wikidata
Durada106 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enCrónica del rey pasmado Modifica el valor a Wikidata
Gènerecomèdia, pel·lícula basada en una obra literària, drama històric i cinema històric Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióMadrid Modifica el valor a Wikidata
Època d'ambientacióSpain in the 17th century (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0102788 Filmaffinity: 132850 Allocine: 7404 Rottentomatoes: m/el-rey-pasmado-the-dumbfounded-king Letterboxd: the-dumbfounded-king Allmovie: v211251 TCM: 518295 TMDB.org: 89308 Modifica el valor a Wikidata

El rey pasmado és una pel·lícula còmica i històrica espanyola de 1991 dirigida per Imanol Uribe, basada en la novel·la de Gonzalo Torrente Ballester Crónica del rey pasmado.[1]

Trama[modifica]

Història ambientada en la cort espanyola del segle xvii, en la qual el rei Felip IV (Gabino Diego), en una escapada amb el comte de la Peña Andrada, queda esbalaït en contemplar el cos nu (amb mitjanes vermelles) de Marfisa (Laura del Sol), una prostituta de la Vila (en una postura que recorda la Venus del mirall). Després d'aquest descobriment, el rei decideix contemplar el cos nu de la seva dona, la reina Isabel de Borbó (Anne Roussel)

Aquest fet fa que el Gran Inquisidor es vegi obligat a convocar una junta de teòlegs per a debatre l'assumpte. Les dues cares del debat estan representades per la figura del frare Villaescusa (Juan Diego), que assegura que la pretensió del rei és un greu pecat que pot portar el càstig a tot el país i el pare Almeida, un missioner jesuïta que replica que la mala sort dels governats depèn de la capacitat dels seus governants més que de la seva moralitat i que el desig del rei és un assumpte privat. Encara que la reina està disposada a complaure els desitjos del rei, Villaescusa i els seus subalterns fan l'impossible per a frustrar les seves pretensions. Finalment, gràcies a l'ajuda del jesuïta i el comte de la Peña Andrada, el rei aconsegueix reunir-se amb la reina tot sol al monestir de San Plácido i aconsegueix el seu objectiu.

Paral·lelament, el Comte-Duc d'Olivares (Javier Gurruchaga) tem estar sent castigat per Déu ja que no aconsegueix tenir descendència amb la seva dona, per la qual cosa demana consell a Villaescusa, qui l'informa que la culpa de l'esterilitat la té el plaer que ell i la seva esposa obtenen a l'hora de realitzar l'acte sexual. La solució, d'"inspiració divina" proposada per Villaescusa consisteix que el comte i la seva esposa copulin al cor de l'església de San Plácido (on per coincidència molt a prop es troben els reis) davant de les monges del cor. A la sortida d'aquesta trobada sexual el Comte-Duc d'Olivares rep sengles correus on l'informen de l'arribada de la Flota d'Índies a Cadis amb tot el carregament i la victòria de les tropes espanyoles a Flandes. Villaescusa vol fer veure que el feliç desenllaç es deu als sacrificis pels quals han passat, però el comte Duc li replica que per la data de les cartes es veu que la flota havia arribat a Cadis fa dos dies "just el dia en què el Rei se'n va anar de putes". El comte Duc envia Villaescusa a Roma amb una carta lacrada on es demana que no el deixin marxar fins que hagi canviat la seva actitud.

Repartiment[modifica]

Comentaris[modifica]

Imanol Uribe recrea aquesta adaptació de la novel·la escrita pel novel·lista Gonzalo Torrente Ballester, Crónica del rey pasmado. Fent gala d'una ben documentada ambientació en la qual destaquen la direcció artística de Félix Murcia, el vestuari de Javier Artiñano i la banda sonora composta per José Nieto.

Cal destacar les representacions de Javier Gurruchaga en el paper del Comte-Duc d'Olivares, Gabino Diego en el paper del Rei i Juan Diego en el paper de conseller espiritual

La major part de la pel·lícula va ser rodada al palau renaixentista del Marquès de Santa Creu a Viso del Marqués (Ciudad Real) i al Monestir d'Uclés (Conca).

Crítica[modifica]

Carlos Aguilar en la seva Guía del cine español comenta que la pel·lícula té algunes errades, com el diferent tractament dels personatges històrics, però que aquests es veuen compensats per una bona realització i un bon repartiment.[2] La crítica també va destacar la gran semblança de Gabino Diego i Gurruchaga amb Felip IV i el Comte-Duc d'Olivares respectivament.[3]

Palmarès cinematogràfic[modifica]

VI Premis Goya[4]
Categoria Persona Resultat
Millor pel·lícula Nominada
Millor director Imanol Uribe Nominat
Millor actor protagonista Gabino Diego Nominat
Millor actriu de repartiment María Barranco Nominada
Millor actor de repartiment Juan Diego Guanyador
Javier Gurruchaga Nominat
Millor guió adaptat Joan Potau
Gonzalo Torrente Malvido
Guanyadors
Millor música original José Nieto Guanyador
Millor fotografia Hans Burmann Nominat
Millor direcció artística Félix Murcia Guanyador
Millor direcció de producció Andrés Santana Guanyador
Millor disseny de vestuari Javier Artiñano Guanyador
Millor maquillatge i perruqueria Romana González
Josefa Morales
Guanyadores
Millor so Gilles Ortion
Ricard Casals
Guanyadors
Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics de 1990[5]
Categoria Persona Resultat
Millor música José Nieto Guanyador
Altres
  • Premi ACE (Nova York) - Millor Director (Imanol Uribe), Millor Actor de Repartiment (Juan Diego)

Referències[modifica]

  1. El rey pasmado a Fotogramas
  2. Aguilar, Carlos. Guía del cine español. Cátedra, 2007, p. 885. ISBN 978-84-376-2419-8. 
  3. El rey pasmado en cineshistoria.com
  4. El rey pasmado al web dels Premis Goya
  5. «Premios del CEC a la producción española de 1990». CEC. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 13 juliol 2019].

Enllaços externs[modifica]