Satiricó (pel·lícula)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaSatiricó
Fellini Satyricon

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióFederico Fellini
Protagonistes
ProduccióAlberto Grimaldi
Dissenyador de produccióDanilo Donati Modifica el valor a Wikidata
GuióFederico Fellini en col·laboració amb Bernardino Zapponi i Brunello Rondi, adaptació de l'obra atribuïda a Caius Petronius Arbiter, anomenat Petroni
MúsicaNino Rota ajudat de Tod Docksader, Ilhan Mimaroglu i Andrew Rudin
FotografiaGiuseppe Rotunno
MuntatgeRuggero Mastroianni ajudat d'Adriana Olasio
VestuariDanilo Donati
MaquillatgePierino Tosi
Efectes especialsAdriano Pischiutta
ProductoraPEA (Roma)
DistribuïdorUnited Artists i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia
França
Estrena1969
Durada124 minuts
Idioma originalitalià
llatí Modifica el valor a Wikidata
Versió en catalàSí 
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Format2.35:1 Modifica el valor a Wikidata
Pressupost3.000.000 $ Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enSatíricon Modifica el valor a Wikidata
Gènerecomèdia dramàtica, peplum
Temacinema LGBT Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióantiga Roma Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions

IMDB: tt0064940 Filmaffinity: 992121 Allocine: 4481 Rottentomatoes: m/fellini_satyricon Letterboxd: fellini-satyricon Allmovie: v17050 TCM: 17302 TV.com: movies/fellini-satyricon AFI: 23548 TMDB.org: 11163 Modifica el valor a Wikidata

Satiricó (igualment anomenada Fellini Satyricon) és una pel·lícula franco-italiana dirigida per Federico Fellini i estrenada el 1969. És una adaptació del Satyricon (novel·la homònima) atribuït a l'escriptor llatí Petroni. Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica]

Fonaments de l'obra exposats pel seu director[2]

« Havia rellegit Petroni i havia quedat força seduït per un detall que no havia sabut destacar abans: les parts que falten, entre les quals la foscor entre un episodi i l'altre. [...] Aquesta història de fragments em fascinava de debò. [...] El llibre em fa pensar en les columnes, en els caps, els ulls que falten, els nassos trencats, en tota l'escenografia necrològica de la Via Àpia, fins i tot en general als museus arqueològics. Fragments dispersos, pelleringues que ressorgeixen d'allò que podia realment ser considerat també un somni, en gran part mogut i oblidat. No gens una època històrica, que és possible reconstituir filològicament segons els documents, que és testificada de manera positiva, sinó una gran galàxia onírica, submergida en la foscor, enmig del centelleig d'esclats flotants que han arribat fins a nosaltres. Crec que he estat seduït per la possibilitat de reconstruir aquest somni, la seva transparència enigmàtica, la seva claredat indesxifrable. [...] El món antic, em deia, mai no ha existit, però, indubtablement, hi hem somiat »

En l'Antiga Roma, Encolp i Ascilt, dos estudiants que viuen junts al barri subterrani de Suburra i viuen de rapinyes, es discuteixen els favors del seu jove esclau Giton. Les tres comparses, successivament desunits i reunits, viuran diferents històries al fil de les seves trobades. Encolp assistirà al festí del nou ric alliberat Trimalció mentre es trobarà el trio pres del terrible Lichas. Després de l'assassinat de Lichas i la caiguda de Cèsar, on perden de vista Giton, s'uneixen Encolp i Ascilt alliberats que passen un moment de respir en una rica casa deserta abans que agafin, en companyia d'un bandit, un hermafrodita considerat dotat de certs poders. Llavors, si Encolp surt indemne del seu combat amb el fabulós Minotaure, hi deixa la seva virilitat. En companyia d'Ascilt, s’aventurarà en comarques màgiques o embruixades com el Jardí de les delícies o la llegendària Enothe. En els confins del país, Ascilt perdrà la vida Mentre Encolp recobrarà la seva virilitat abans d'embarcar-se cap a una nova illa i una vida d'una altra dimensió.

Repartiment[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

Una aparició impressionant[modifica]

  • L'estrena de la pel·lícula va fer una profunda impressió, els festins de Trimalció van ser parodiats en la còmic Astèrix a Helvècia.
  • Record de Fellini:
« Le pel·lícula ha estat presentat en preestrena a l'American Square Garden,[3] seguida després d'un concert de rock. Hi havia aproximadament deu mil joves. Es respiraven l'heroïna i l'haixix en el fum de la sala. [...] La projecció va ser tot entusiasme. En cada pla, els xavals aplaudien; molts d'ells dormien, altres feien l'amor. En aquest caos total, la pel·lícula es desenvolupava implacablement sobre una pantalla gegantina que semblava reflectir la imatge del que tenia lloc a la sala fins i tot. Satiricó semblava haver trobat el seu indret natural, de manera imprevisible i misteriosa, en aquest medi entre els més improbables. Em semblava no ser més meva, en la revelació sobtada d'una entesa tan secreta, de vincles tan subtils i mai no interromputs, entre l'antiga Roma de la memòria i aquest públic fantàstic del futur.[2] »

Fellini versus Polidoro[modifica]

Ja que el realitzador Gian Luigi Polidoro es va avançar alguns mesos en la realització de la seva versió del Satyricon (1969), Fellini va haver d'afegir el seu nom al títol de la seva pel·lícula, després d'haver perdut el procés contra Polidoro. Per no competir amb la versió de Fellini, United Artists va comprar la pel·lícula de Polidoro Balio, Tino. United Artists: The Company That Changed the Film Industry. Madison: University of Wisconsin Press, 1987. ISBN 0-299-11440-6. 

El major operador de càmera d'Ava[modifica]

La bellesa pictòrica del Satiricó es deu a Giuseppe Rotunno del qui Ava Gardner deia:

« El més gran operador de càmera que jo conec.[4] »

«Fellini roda Satiricó » per Gideon Bachmann[modifica]

El periodista i cineasta Gideon Bachmann ha filmat, entrevistat i de vegades exasperat Fellini durant el rodatge del seu Satiricó el 1968. En queda un reportatge, Ciao Federico! presentat en l’Homenatge a Fellini al Festival de Canes el 2003.

Referències[modifica]

  1. esadir.cat. . esadir.cat. 
  2. 2,0 2,1 Extret de Fellini per Fellini , Fellini per Fellini, entrevistes amb Giovanni Grazzini. Calmann-Lévy, 1984. ISBN 2-7021-1309-5. 
  3. A Nova York.
  4. Ava, Memòries (Ava: My Story) d'Ava Gardner. Presses de la Renaissance, 1991. ISBN 2856165818.