Estats neohittites

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Mapa històric dels estats neohittites, c. 800 aC. Les fronteres són aproximades.

Els estats neohittites, anomenats també recentment sirohittites, eren entitats polítiques de l'edat del ferro de parla lúvia, aramea i fenícia situades al nord de Síria i al sud d'Anatòlia. Van aparèixer després de la caiguda de l'Imperi Hittita al voltant del 1180 aC, i van existir fins aproximadament el 700 aC. El terme "neohittita" sovint es reserva específicament als principats on es parlava el luvi, com Melid and Carquemix. Tanmateix, en un sentit més ampli, actualment s'aplica el terme "sirohittita" a totes les entitats que van aparèixer a l'Anatòlia central-meridional després del final dels hittites, com Tabal i Que, a més d'aquelles a la Síria septentrional i costanera.[1]

Transició de finals de l'edat del bronze-principis de l'edat del ferro[modifica]

Vegeu també: Col·lapse de l'edat de bronze
L'Imperi Hittita en la seva expansió màxima, a les terres de l'Anatòlia central

La caiguda de l'Imperi Hittita generalment s'associa amb el declivi gradual de les rutes comercials al Mediterrani Oriental i al conseqüent col·lapse de les principals ciutats de finals de l'edat del bronze al Llevant, Anatòlia i a l'Egeu.[2]

A principis del segle XII aC, Wilusa (Troia) va ser destruïda[3] i l'Imperi Hittita va patir un atac sobtat devastador dels kashka, que van ocupar les costes al voltant del mar Negre i que s'havien unit amb els misis. Van procedir a destruir gairebé tots els llocs hittites, però finalment van ser derrotats pels assiris més enllà de les fronteres meridionals prop del Tigris.[4] Hatti, Arzawa (Lídia), Alashiya (Xipre), Ugarit i Alalakh van ser destruïdes.[5]

Hattusa, la capital hittita, va ser destruïda completament. Després d'aquest col·lapse de les grans ciutats i de l'estat hittita, l'edat del ferro primerenca a la Mesopotàmia septentrional va veure una dispersió d'assentaments i ruralització, amb l'aparició de molts llogarets, poblats i granges.[6] Els estats neohittites van emergir en aquest procés de transformació en forma d'estats regionals amb noves estructures polítiques i afiliacions culturals. David Hawkins va establir un enllaç dinàstic entre la dinastia imperial hittita i els "Grans Reis" de Melid i Carquemix de principis del l'edat del bronze, demostrant així una continuïtat ininterrompuda entre finals de l'edat del bronze i principis de la del ferro en aquests llocs.[7]

A part de proves literàries d'inscripcions, la continuïtat cultural ininterrompuda dels estats neohittites a la regió està confirmada també per obres arqueològiques recents al Temple del Déu de la Tempesta a la ciutadella d'Alep,[8] i al temple d'Ain Dara,[9] on els edificis de finals de l'edat del bronze flueixen amb els de l'edat del ferro sense cap hiat, amb períodes repetits de construcció a principis d'aquesta nova era.

Inscripcions[modifica]

Les inscripcions monumentals escrites en luvi en jeroglífics d'Anatòlia segueixen gairebé contínuament dels monuments imperials hittites del segle XIII aC fins a les inscripcions sirohittites de principis de l'edat del ferro de Carquemix, Alep, Melid i altres indrets.[10] Molts regnes regionals neohittites van triar els jeroglífics luvis per les seves inscripcions monumentals, que sovint apareixen en inscripcions bilingües o trilingües amb versions en arameu, fenici o accadi. L'era del ferro primerenca a la Mesopotàmia septentrional també va veure una expansió gradual de l'escriptura alfabètica en aramaeu i fenici. Durant les interaccions culturals de la costa del Llevant de Siropalestina i de la Síria del Nord des del segle X aC fins al segle VIII aC, els grecs i els frigis van adoptar l'escriptura alfabètica dels fenicis.[11]

Estats sirohittites[modifica]

Els estats sirohittites es poden dividir en dos grups: un subgrup al nord, on els governants hittites van seguir al poder, i un subgrup al sud, on els arameus van regnar des d'aproximadament el 1000 aC. Aquests estats eren estructures altament descentralitzades; alguns semblen haver estat confederacions vagues de subregnes.[12][13]

El grup septentrional inclou:

El grup meridional, amareu, inclou:

Referències[modifica]

  1. Hawkins, John David; 1982a. “Neo-Hittite States in Syria and Anatolia” in Cambridge Ancient History (2nd ed.) 3.1: 372-441. Also: Hawkins, John David; 1995. "The Political Geography of North Syria and South-East Anatolia in the Neo-Assyrian Period" in Neo-Assyrian Geography, Mario Liverani (ed.), Università di Roma “La Sapienza,” Dipartimento di Scienze storiche, archeologiche e anthropologiche dell’Antichità, Quaderni di Geografia Storica 5: Roma: Sargon srl, 87-101.
  2. Vegeu Hawkins, John David; 1994. “The end of the Bronze age in Anatolia: new light from recent discoveries,” in Anatolian Iron Ages 3: Proceedings of the Third Anatolian Iron Ages Colloquium, Altan Çilingiroğlu and David H. French (eds.); The British Institute of Archaeology at Ankara Monograph 16: London, 91-94.
  3. C.Mossé (1984).La Gréce archaicque d'Homére á Eschýle.Editions du Seuil.Paris p.35
  4. O.R.Gurney (1978).The Hittites.Oxford University Press. London pp.49-50
  5. O.R.Gurney (1978).The Hittites.Oxford University Press.London. pp.49-50
  6. Vegeu Wilkinson, Tony J.; 2003. Archaeological landscapes of the Near East. Tucson: The University of Arizona Press.
  7. See "Karkamish" and "Melid" in Hawkins, John David; 2000. Corpus of Hieroglyphic Luwian Inscriptions. (3 vols) De Gruyter: Berlin. Also: Hawkins, John David; 1995b. “Great Kings and Country Lords at Malatya and Karkamis” in Studio Historiae Ardens: Ancient Near Eastern Studies Presented to Philo H.J. Houwink ten Cate, Theo P.J. van den Hout and Johan de Roos (eds.), Istanbul: 75-86.
  8. Kohlmeyer, Kay; 2000a. Der Tempel des Wettergottes von Aleppo. Münster: Rhema.
  9. Abū Assaf, Alī; 1990. Der Tempel von ءAin Dārā. Mainz am Rhein: Verlag Philipp von Zabern.
  10. Hawkins, John David; 1986b. “Writing in Anatolia: imported and indigenous systems,” WA 17: 363-376; Hawkins; 2000. Corpus of Hieroglyphic Luwian Inscriptions. Volume I, Inscriptions of the Iron Age, De Gruyter, pp. 17-23; Giusfredi; Federico; 2010. Sources for a Socio-Economic History of the Neo-Hittie States, Winter Verlag, pp. 37-44; Simon, Zsolt; 2011. Hethitische Topoi in der hieroglyphen-luwischen Historiographie: Bemerkungen zur Frage der Kontinuität, in M. Hutter and S. Hutter-Braunsar, Hethitische Literatur Überlieferungsprozess,Textstrukturen, Ausdrucksformen Und Nachwirken, Ugarit Verlag, pp. 227-244.
  11. Brixhe, C. and M. Lejeune (1984). Corpus des inscriptions paléo-phrygiennes. Paris.
  12. Tübinger Bibelatlas / Tübingen Bible Atlas. Siegfried Mittmann, Götz Schmitt (eds.), Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, 2001, Map B IV 13-14
  13. O.R. Gurney, The Hittites. Harmondsworth: Pelican, 2nd ed., 1976 = 1954. p. 39-46.
  14. Trevor Bryce. The World of The Neo-Hittite Kingdoms: A Political and Military History, p. 129. 
  15. D. T. Potts. A Companion to the Archaeology of the Ancient Near East, p. 802. 
  16. Vegeu el Tayinat lloc web del Department of Near & Middle Eastern Civilizations a la Universitat de Toronto