Hamàs

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióHamàs
(ar) حركة المقاومة الإسلامية Modifica el valor a Wikidata
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtحماس, Hamas, ХАМАС, HƏMAS, 哈马斯 i 哈馬斯 Modifica el valor a Wikidata
Tipusorganització política
organització religiosa
organització militar
moviment de resistència
organització Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticanacionalisme palestí
antisionisme
antiimperialisme
antiamericanisme
nacionalisme islàmic
islamisme polític
gihadisme
antisemitisme Modifica el valor a Wikidata
Religiósunnisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació10 desembre 1987, Franja de Gaza Modifica el valor a Wikidata
FundadorÀhmad Yassín, Abdel Aziz al-Rantissi i Mahmoud al-Zahar Modifica el valor a Wikidata
Esdeveniment significatiu
7 octubre 2023 massacre al festival de música de Re'im
octubre 2024 sexual assault and torture of Israeli hostage Amit Soussana by Hamas captors (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre deGermans Musulmans (1987–2017) Modifica el valor a Wikidata
Membres20.000 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaYahya Sinwar
Ismail Haniyeh Modifica el valor a Wikidata
PortaveuFawzi Barhoum
Propietari de
Denominació anterior
حركة المقاومة الإسلامية
Islamic Resistance Movement
Mouvement de résistance islamique Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata

Lloc webhamasinfo.info Modifica el valor a Wikidata

El Moviment de Resistència Islàmic (àrab: حركة المقاومة الاسلامية, Ḥarakat al-Muqāwama al-Islāmiyya), més conegut per l'acrònim Hamàs (àrab: حماس, Ḥamās), és una organització social, política i militar palestina. D'ideologia nacionalista palestina i també islamista sunnita,[1] fou creada a les darreries del segle xx amb l'objectiu d'establir un estat islàmic a la regió històrica de Palestina, que segons la seva visió comprén els actuals Israel, Cisjordània i la Franja de Gaza, amb capital a Jerusalem. Té una estructura semisecreta per a conciliar la seva activitat operacional; se'n coneixen diverses vessants, incloses les de serveis socials i atenció mèdica, Dawa, i la branca militar, les brigades Izz ad-Din al-Qassam, entre d'altres.[2]

Hamàs va guanyar les eleccions legislatives palestines del 2006 i es va convertir en l'autoritat de govern de facto de la Franja de Gaza després de la batalla de Gaza del 2007, que va provocar el bloqueig de la Franja de Gaza d'Israel amb el suport egipci i de múltiples guerres amb Israel, incloent-hi els anys 2008-09, 2012, 2014 i 2021. Després que l'octubre de 2023 Hamàs ataqués Israel, matés uns 1.200 israelians (civils i militars) i en segrestés uns 200 més, enduent-se'ls cap a Gaza, Israel va començar la invasió terrestre de Gaza.[3][4] Amb aquesta operació, el govern de Benjamin Netanyahu pretenia liquidar les instal·lacions de Hamàs en aquest territori.

Actualment, el Canadà, la Unió Europea,[5] Israel, el Japó i els Estats Units classifiquen Hamàs com a organització terrorista. Per altra banda, Austràlia, Nova Zelanda, Paraguai i el Regne Unit només en classifiquen la branca militar sota aquesta denominació. Oposadament, el Brasil, la Xina, Egipte, l'Iran, Noruega, Qatar, Rússia, Síria o Turquia no la consideren pas terrorista. De fet, el desembre de 2018, l'Assemblea General de les Nacions Unides va rebutjar una resolució dels Estats Units que condemnava Hamàs com a organització terrorista.[6]

Etimologia[modifica]

Hamàs és un acrònim de la frase àrab حركة المقاومة الاسلامية o, transcrit en alfabet llatí, Ḥarakat al-Muqāwama al-Islāmiyya, que significa ‘Moviment de Resistència Islàmica’. Aquest acrònim, HMS en anglès, va ser escollit en la seva Carta Fundacional[7] pel seu símil amb la paraula àrab hamas (حماس) que significa ‘zel’, ‘força’, ‘valentia’.[8] En hebreu, hi ha una paraula que sona de manera similar, ḥāmās (חמס) que connota ‘violència’ i s'ha suggerit que la semblança fonètica entre els dos termes pot haver afavorit les males relacions entre Israel i aquest moviment palestí.[9]

Història[modifica]

A finals dels anys 70, Àhmad Yassín va retornar a Gaza des del Caire, i va organitzar organitzacions benèfiques islàmiques. El 1987, Àhmad Yassín va fundar Hamàs, originalment fou anomenada Ala Palestina dels Germans Musulmans com a escissió dels Germans Musulmans d'Egipte,[10] i n'esdevingué el seu líder espiritual. Inicialment, el seu àmbit d'influència fou la Franja de Gaza i Cisjordània, i la seva tasca principalment religiosa, reclutant nous membres a través de la pregària i les obres de caritat.

Banderes amb la Xahada, portada pels seguidors de Hamàs

L'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP) denuncia que Israel va veure en aquell moment en Hamàs una oportunitat de debilitar l'OLP, i va decidir ajudar econòmicament l'organització, tant de forma directa com indirecta.[11] L'ajuda d'Israel no s'hauria limitat exclusivament a donar fons per a l'organització, sinó que també va fer ús del Mossad, l'Institut d'Intel·ligència i Tasques Especials d'Israel, per aconseguir dotar de major influència al grup, i reforçar la seva presència a les zones ocupades.[12][13][14] Aquesta versió és negada des del bàndol israelià, que sosté que la creació de Hamàs per part del Mossad és un mite, tot i que es reconeix una certa ajuda passiva pel fet de no interferir en la implantació de Hamàs, i la dotació de fons als seus agents del Mossad per infiltrar-se a l'organització.[15]

Sigui com sigui, Hamàs va anar expandint la seva influència als sindicats, universitats i organitzacions professionals, fins que el desembre del 2004 va aconseguir entrar al govern local. Israel es va retirar de la Franja de Gaza el 2005 i Hamàs va obtenir-ne el control després de les eleccions legislatives palestines de 2006 i de la guerra civil entre Hamàs i Fatah el 2007.[16] La Franja de Gaza està sota un bloqueig israelià des del 2007.[17]

Israel i Hamàs estan en guerra des que una incursió en territori israelià va causar centenars de morts en octubre de 2023.[18]

Ideologia[modifica]

L'objectiu fundacional de Hamàs era la creació d'un estat islàmic a la regió històrica de Palestina (actuals Israel, Cisjordània i Gaza) amb capital a Jerusalem.[19] No obstant això, l'any 2017 Hamàs va publicar un nou document de principis en el que reclamava «l'establiment de l'Estat de Palestina completament sobirà i independent, amb Jerusalem com a capital, dins les fronteres del 4 de juny de 1967», emfatitzant el seu caràcter nacionalista per sobre del religiós, i negant el reconeixement de l'estat d'Israel i rebutjant l'abandonament de la lluita armada com a mitjà per assolir els seus objectius.[20]

Hamàs rebutja la solució de dos estats, afirmant que el conflicte només es pot resoldre «mitjançant la gihad».[21]

Estructura[modifica]

Hamàs va heretar del seu predecessor una estructura basada en tres branques: la prestació de serveis socials, la formació religiosa i les operacions militars. Tradicionalment, havia tingut fins a quatre branques diferenciades: Dawa (divisió benèfica de benestar social i salut), al-Mujahideen al Filastinun (divisió militar), Jehaz Aman (servei de seguretat) i A'alam (divisió de propaganda).[2][22] Hamàs té un lideratge intern a Cisjordània i la Franja de Gaza i un colideratge extern dividit entre un grup exiliat el primer a Damasc i després a Egipte, i un altre grup exiliat a Kuwait, liderat per Khaled Mashal.[22] El grup kuwaití va començar a rebre un ampli finançament dels estats del Golf després que Mashal trenqués relacions amb Iàssir Arafat, que va recolzar la invasió de Kuwait de Saddam Hussein.[23] El 6 de maig de 2017, el Consell Shura de Hamàs va escollir Ismail Haniya com a nou líder, en substitució de Mashal.[24]

L’organització interna de Hamàs s'ha mantingut sempre en secret pels atacs continus de les forces de seguretat israelianes i per ocultar les activitats que realitzen. Formalment, però, Hamàs manté les tres branques actuals de manera independent. Matthew Levitt argumenta que la comunicació entre les ales polítiques i militars de Hamàs és difícil, a causa de la vigilància de la intel·ligència israeliana i de l'existència d'una àmplia base d'informadors. Després de l'assassinat d'Abdel Aziz al-Rantisi, la direcció política de la branca militar va disminuir i es va donar autonomia als comandants de camp en les operacions.[25]

Consells[modifica]

L'òrgan de govern s'anomena Majlis al-Shura. La funció del consell es basa en el concepte alcorànic de consulta i assemblea popular (shura), que els líders de Hamàs sostenen que preveu la democràcia en un marc islàmic.[26] A mesura que l’organització va anar creixent i augmentava la pressió israeliana i, per tant, es necessitava una base més àmplia per a la presa de decisions, el Consell Shura va passar a denominar-se “Consell Consultiu General”, elegit entre els membres dels grups de consell locals i, al seu torn, s'escull un Politburó de 15 membres (al- Maktab al-Siyasi)[27] que té l'encarrec de prendre les decisions al més alt nivell. Els representants provenen de Gaza, Cisjordània, líders a l'exili i presons israelianes. Aquest òrgan es va localitzar a Damasc fins que la guerra civil siriana el va portar a traslladar-se a Qatar el gener del 2012, quan Hamàs va fer costat a l'oposició civil contra el règim de Bashar al-Assad.[28][29]

Branca de serveis socials[modifica]

Hamàs va desenvolupar el seu programa de benestar social reproduint el model establert pels Germans Musulmans d'Egipte. Per a ells, la caritat i el desenvolupament de la comunitat són prescrits per la religió i, al mateix temps, s’han d’entendre com a formes de resistència.[30] En la tradició islàmica, el dawah ("El truc a Déu") obliga els fidels a contactar amb els altres tant fent proselitisme com mitjançant obres benèfiques, i normalment aquest últim se centra en les mesquites que fan ús tant de recursos de dotació waqf com de donacions benèfiques (zakat, un dels cinc pilars de l’islam) per finançar serveis de base com a llars d’infants, escoles, orfenats, cuines, activitats per a dones, serveis de biblioteca i fins i tot clubs esportius dins d’un context més ampli de predicació i discussions polítiques.[30] Als anys noranta, aproximadament el 85% del seu pressupost es destinava a la prestació de serveis socials.[31] Ha estat anomenat potser l’actor de serveis socials més important de Palestina. L'any 2000, les organitzacions benèfiques afiliades dirigien aproximadament el 40% de les institucions socials de Cisjordània i Gaza i, junt amb altres organitzacions benèfiques islàmiques, el 2005 donava suport a 120.000 persones.[32] Part de l'atractiu d'aquestes institucions és que omplen el buit de l'administració per part de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, que no havia atès la demanda de llocs de treball i serveis socials amplis, i que és popularment vist com a institució corrupta.[31] Fins al 2005, el pressupost de Hamàs, basat en les contribucions de caritat mundials, estava principalment lligat a cobrir les despeses corrents dels seus programes socials, que s’estenien des del subministrament d’habitatge, menjar i aigua per als necessitats a funcions més generals com l’ajuda financera, assistència mèdica, desenvolupament educatiu i instrucció religiosa. Una certa flexibilitat comptable va permetre a aquests fons cobrir tant causes benèfiques com operacions militars, permetent la transferència de l'un a l'altre.[25]

La mateixa infraestructura dawah es va entendre, dins del context palestí, com el sòl del qual floriria una oposició militant a l'ocupació. En aquest sentit, es diferencia de la Gihad Islàmica Palestina pel fet que aquesta darrera no té cap xarxa de benestar social i basa la seva estratègia exclusivament en atacs terroristes per reclutar adeptes.[30] El 2007, a través del finançament de l'Iran, Hamàs va aconseguir assignar uns 60 milions de dòlars, despeses mensuals de 100 dòlars per a 100.000 treballadors i una suma similar per a 3.000 pescadors sense recursos per culpa del bloqueig d'Israel a la pesca, a més de subvencions per un total de 45 milions de dòlars als detinguts i les seves famílies.[33] Matthew Levitt argumenta que les subvencions de Hamàs a les persones estan subjectes a una rigorosa anàlisi cost-benefici de com els beneficiaris donaran suport a Hamàs, amb les persones vinculades a activitats terroristes que reben més que altres.[34]

Fins al 2007, aquestes activitats s'estenien a Cisjordània, però actualment només a la Franja de Gaza.[30] Després del cop d’estat egipci del 2013, que va destituir el govern elegit dels Germans Musulmans de Mohamed Morsi, Hamàs es va trobar forts problemes financers.[25]

Branca militar[modifica]

Desfilada de mujahidins palestins

Les brigades Izz ad-Din al-Qassam són l’ala militar de Hamàs. Tot i que el nombre de membres no és públic, Israel estima que les brigades tenen diversos centenars de membres que reben formació militar, a Palestina, l’Iran o Síria (abans de la guerra civil siriana).[35] A més, les brigades compten amb entre 10.000 i 17.000 agents[32][36] de suport per situacions sobrevingudes que requereixen reforços per a la brigada. Els entrenaments pels nous membres s'estima que té una durada de dos anys.[35]

Ideològicament del grup esbossa el seu objectiu en l'alliberament de Palestina i el restabliment dels drets palestins en virtut de les dispenses establertes a l'Alcorà, i això es tradueix en tres prioritats polítiques:[36]

  1. Evocar l'esperit de la gihad entre palestins, àrabs i musulmans.
  2. Defensar els palestins i la seva terra contra l’ocupació sionista i les seves manifestacions.
  3. Alliberar els palestins i la seva terra que va ser usurpada per les forces d’ocupació sionistes i els colons.

Oficialment, les operacions militars de les brigades han de limitar-se a operar només a l'interior de Palestina i exercir el dret d'autodefensa contra els colons armats. Han d’evitar objectius civils, respectar la humanitat de l'enemic abstenint-se de la mutilació, la deformació o la mort excessiva i evitar atacar occidentals.[36]

Les brigades organitzen els seus combatents en cèl·lules de 4-5 homes, que al seu torn s’integren en companyies i batallons. A diferència de la secció política, que es divideix entre una estructura interna i externa, les brigades es troben sota una direcció palestina local i la desobediència amb les decisions de la direcció política són quasi inexistents.[36] Tot i que les brigades formen part integral de Hamàs, la naturalesa exacta de la relació és molt debatuda. Sembla que operen independentment de Hamàs, amb certa autonomia.[37][38] Algunes cèl·lules tenen vincles lideratges externs, cosa que els permet evitar la cadena de comandament jeràrquica i el lideratge polític a Gaza.[39] Fins al 2007, es calcula que les brigades han perdut uns 800 militants en conflictes amb les forces israelianes i el lideratge ha estat constantment perseguit i atacat. Yahya Ayyash (mort el 5 de gener de 1996) i Ahmed Yassin (mort el 22 de març de 2004) n'eren membres.[36][40]

Finançament[modifica]

Hamàs, com el seu predecessor els Germans Musulmans, va assumir l'administració de les waqf de Gaza, donacions del 10% de tots els béns immobles de la Franja de Gaza, les terres agrícoles de més de 800 hectàrees, nombroses botigues i apartaments de lloguer i edificis públics.[41]

En els primers cinc anys de la 1a Intifada, l'economia de Gaza, el 50% de la qual depenia de fonts d’ingressos externs, es va esfondrar en un 30-50% a mesura que Israel va anar tancant el mercat laboral i va controlar les remeses d'expatriats palestins i els països del Golf van haver de tallar l'ajuda a causa de la guerra del Golf de 1991-1992.[42] Hamàs es va tornar particularment exigent a l'hora de mantenir recursos separats per a les seves respectives branques d'activitat: serveis militars, polítics i socials.[43] Ha tingut un grup d'empreses a Jerusalem Est (Beit al-Mal), una participació del 20% al Banc Internacional Al-Aqsa, que va ser el seu braç financer, el Sunuqrut Global Group i la firma de canvi de diners d'Al-Ajouli.[44]

El 2011, el pressupost de Hamàs es calculava entorn dels 70 milions de dòlars EUA, derivat de fonts estrangeres i no internes palestines (aproximadament el 85%).[44] Només dues fonts provenen d'Israel i Palestina, figuren en una llista confiscada el 2004 dels principals finançadors del grup, mentre que els altres contribuents eren de Jordània, Qatar, Kuwait, Aràbia Saudita, Gran Bretanya, Alemanya, Estats Units, Emirats Àrabs Units, Itàlia i França. Gran part dels diners recaptats provenen de fonts que dirigeixen la seva ajuda al que Hamàs descriu com la seva obra benèfica per als palestins, però les inversions en suport de la seva posició ideològica també són rellevants, amb els països del Golf Pèrsic i l’Aràbia Saudita com a grans aportadors. Matthew Levitt afirma que Hamàs també aprofita diners de corporacions, organitzacions criminals i xarxes financeres que donen suport al terrorisme.[45] També denuncia que es dedica al contraban de cigarrets i drogues, infraccions multimèdia de drets d'autor i frau a les targetes de crèdit. Els Estats Units, Israel i la UE han tancat moltes organitzacions benèfiques i òrgans que canalitzen diners a Hamàs, com la Fundació per a Socors de Terra Santa.[46] Entre 1992 i 2001, es diu que aquest grup va proporcionar 6,8 milions de dòlars a organitzacions benèfiques palestines dels 57 milions de dòlars recaptats. El 2001 es va al·legar que va donar a Hamàs 13 milions de dòlars i va ser clausurat poc després.

Aproximadament la meitat dels fons finançats per Hamàs provenien d’estats del golf Pèrsic fins a mitjan 2000. Aràbia Saudita va subministrar la meitat del pressupost de 50 milions de dòlars de Hamàs a principis de la dècada de 2000,[47] però, amb la pressió dels Estats Units, va començar a retallar el seu finançament a les organitzacions benèfiques islàmiques i les transferències de donants privats a Hamàs el 2004.[48]

Iran i Síria, després de la victòria electoral de Hamàs el 2006, van intervenir per suplir el dèficit.[49][50] El finançament saudita, canalitzat via tercers països com Egipte, va continuar donant suport, però va optar per proporcionar més ajuda a l'Autoritat Nacional Palestina.[51] Durant la dècada de 1980, l'Iran va començar a proporcionar el 10% del finançament de Hamàs, que augmentava anualment fins que als anys noranta va subministrar 30 milions de dòlars, una quarta part del pressupost de Hamàs. Es diu que gran part del finançament de l'Iran es canalitza a través de Hezbollah.[48] Després del 2006, la voluntat de l’Iran d’assumir la càrrega del dèficit creat per la retallada del finançament saudita també es va reflectir en tensions geopolítiques entre els dos.[52] Els Estats Units van imposar sancions al banc iranià Saderat, al·legant que havia enviat centenars de milions a Hamàs.[53] Els Estats Units han expressat la seva preocupació pel fet que Hamàs obtingui fons a través de simpatitzants palestins i libanesos d’ascendència àrab a la zona de Foz do Iguaçu de la regió transfronterera d'Amèrica Llatina, una àrea associada al comerç d’armes, el tràfic de drogues, el contraban, la fabricació de productes falsificats, blanqueig de diners i frau de divises.[54]

Després del 2009, les sancions contra l'Iran van dificultar el finançament, cosa que va obligar Hamàs a confiar en les donacions religioses de persones de Cisjordània, Qatar i Aràbia Saudita. Fons per valor de desenes de milions de dòlars recaptats als estats del Golf es van transferir a través del pas fronterer de Rafah. Aquests no eren suficients per cobrir els costos de governar la Franja i dirigir les brigades al-Qassam, i quan van sorgir tensions amb l'Iran pel suport del president Assad a Síria, l'Iran va deixar la seva ajuda financera al govern, restringint el seu finançament a l'ala militar, cosa que significava una caiguda de 150 milions de dòlars el 2012 a 60 milions de dòlars l'any següent. Una altra caiguda es va produir el 2015 quan Hamàs va expressar les seves crítiques sobre el paper de l'Iran a la guerra civil iemenita.[55]

El 2017, el govern de l'ANP va imposar les seves pròpies sancions contra Gaza, incloent-hi, entre altres coses, la retallada dels salaris a milers d'empleats, així com l'assistència financera a centenars de famílies de la Franja de Gaza. L'ANP va dir inicialment que deixaria de pagar l'electricitat i el combustible que Israel subministra a la Franja de Gaza, però després d'un any va recular parcialment.[56] El govern israelià ha permès canalitzar milions de dòlars des de Qatar regularment a través d'Israel a Hamàs, per substituir els milions de dòlars que l'ANP havia deixat de transferir a Hamàs. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va explicar que deixar passar els diners per Israel significava que no es podia destinar a terrorisme i va dir: «Ara que estem supervisant, sabem que es destinarà a causes humanitàries».[57]

Denúncies per abusos als drets humans[modifica]

El 2002 l'organització Human Rights Watch va denunciar Hamàs (amb altres grups) com una organització que realitza «greus violacions a les lleis humanitàries».[58]

El 2007 l'organització pro drets humans Amnistia Internacional va denunciar Hamàs com a responsable de nombrosos abusos contra la població civil palestina (tortura, assassinat, detencions irregulars, etc.), acusant-lo, juntament amb Al-Fatah, de ser responsable de la mort d'almenys 350 persones,[59] i també de cometre crims contra la humanitat pels seus atemptats suïcides.[60] Aquestes denúncies d'Amnistia Internacional també es van repetir el 2008.[61]

El 2008 es va generar una forta controvèrsia per la intenció de Hamàs de promulgar una llei penal segons la xaria amb penes de crucifixió, amputació de mans, o la flagel·lació, per bé que Hamàs immediatament ho va negar.[62]

El 2009 l'organització Amnistia Internacional va denunciar Hamàs per «una campanya letal de segrestos, homicidis deliberats i il·legítims, tortures i amenaces de mort en la Franja de Gaza contra persones que acusaven de "col·laborar" amb Israel (…)».[63]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. The handbook of collective violence: current developments and understanding. London New York: Routledge, 2020, p. 239. ISBN 978-0-429-58895-2. 
  2. 2,0 2,1 Levitt, Matthew. CHAPTER 1. Origins of the Hamas Dawa (en anglès). Yale University Press, 2008-10-01, p. 8–32. DOI 10.12987/9780300129014-003. ISBN 978-0-300-12901-4. 
  3. «“Vergonya i derrota”: por, sorpresa i commoció a Israel després de l’atac d’Hamàs». Vilaweb, 08-10-2023. [Consulta: 8 maig 2024].
  4. Samia Nakhoul, Jonathan Saul. «How Hamas duped Israel as it planned devastating attack» (en anglès). Reuters. [Consulta: 26 març 2024].
  5. Boffey, Daniel «EU court upholds Hamas terror listing» (en anglès). The Guardian, 26-07-2017. ISSN: 0261-3077.
  6. «UN rejects US motion to condemn Hamas – DW – 12/07/2018» (en anglès). [Consulta: 15 octubre 2023].
  7. Jefferis 2016, p. 119.
  8. Herzog 2006, p. 84.
  9. Ahmed 2007, p. 170.
  10. «Hamas history tied to Israel». Arxivat de l'original el 2009-01-21. [Consulta: 6 gener 2009]. "According to documents United Press International obtained from the Israel-based Institute for Counter Terrorism, Hamas evolved from cells of the Muslim Brotherhood, founded in Egypt in 1928" Segons els document que va obtenir United Press International de l'Institut per contrarestar el terrorisme, amb base a Israel, Hamàs va evolucionar de les cèl·lules de la Germanor Musulmana, fundada a Egipte el 1928
  11. «Hamas history tied to Israel». Arxivat de l'original el 2009-01-21. [Consulta: 6 gener 2009]. "According to U.S. administration officials, funds for the movement came from the oil-producing states and directly and indirectly from Israel." D'acord amb els oficials d'administració dels Estats Units, els fons per al moviment van provenir dels estats productors de petroli, i directament i indirectament d'Israel.
  12. Hamas is a Creation of Mossad (anglès), traducció de l'original Hamas, le produit du Mossad Arxivat 2006-06-14 a Wayback Machine., publicat a L'Humanité, el 14 de desembre de 2001
  13. Olmert accuses Netanyahu of creating Hamas (anglès)
  14. Hamas history tied to Israel Arxivat 2009-01-21 a Wayback Machine. (anglès)
  15. Jewish Virtual Library (anglès) Myth:Israel created Hamas, per Mitchell G. Bard
  16. «Timeline of conflict between Israel and Palestinians in Gaza». Reuters, 07-10-2023. [Consulta: 7 octubre 2023].
  17. Al-Mughrabi, Nidal. «Gaza unrest shows economic misery under Israeli blockade». Reuters, 04-10-2023. [Consulta: 7 octubre 2023].
  18. «Israel declara l'alerta de guerra després d'un atac de Hamás des de Gaza». ARA, 07-10-2023.
  19. «La Carta Fundacional de Hamás | Hamás | Yihad» (en anglès). [Consulta: 18 gener 2021].
  20. «Hamas pulls old Israeli trick in new charter» (en anglès). [Consulta: 18 gener 2021].
  21. Zanotti, p. 15.
  22. 22,0 22,1 Levitt, Matthew; Washington Institute for Near East Policy. Hamas : politics, charity, and terrorism in the service of jihad. New Haven : Yale University Press, 2006. ISBN 978-0-300-11053-1. 
  23. Roy, Sara. Hamas and Civil Society in Gaza: Engaging the Islamist Social Sector (en anglès). Princeton University Press, 2013-11-10. ISBN 978-0-691-15967-6. 
  24. CNN, By Andrew Carey and Joe Sterling. «Ismail Haniya elected new Hamas leader» (en anglès), 06-05-2017. [Consulta: 25 gener 2021].
  25. 25,0 25,1 25,2 Davis, Richard. Hamas, Popular Support and War in the Middle East: Insurgency in the Holy Land (en anglès). Routledge, 2016-02-05. ISBN 978-1-317-40258-9. 
  26. Pace, Michelle; Seeberg, Peter. The European Union's Democratization Agenda in the Mediterranean (en anglès). Routledge, 2013-09-13. ISBN 978-1-317-98862-5. 
  27. Mandaville, Peter. Islam and Politics (en anglès). Routledge, 2014-06-20. ISBN 978-1-317-80550-2. 
  28. Berti, Benedetta. Armed Political Organizations: From Conflict to Integration (en anglès). JHU Press, 2013-08. ISBN 978-1-4214-0974-0. 
  29. Ayoob, Mohammed. Will the Middle East Implode? (en anglès). John Wiley & Sons, 2014-01-14. ISBN 978-0-7456-8030-9. 
  30. 30,0 30,1 30,2 30,3 Dunning, Tristan. Hamas, Jihad and Popular Legitimacy: Reinterpreting Resistance in Palestine (en anglès). Routledge, 2016-01-29. ISBN 978-1-317-38494-6. 
  31. 31,0 31,1 Phillips, David L. From Bullets to Ballots: Violent Muslim Movements in Transition (en anglès). Transaction Publishers, 2011-12-31. ISBN 978-1-4128-1201-6. 
  32. 32,0 32,1 Shitrit, Lihi Ben. Righteous Transgressions: Women's Activism on the Israeli and Palestinian Religious Right (en anglès). Princeton University Press, 2015-12-08. ISBN 978-1-4008-7384-5. 
  33. Saleh, Mohsen. The Palestinian Strategic Report 2006 (en anglès). al-Zaytouna Centre for Studies & Consultations, 2007. ISBN 978-9953-500-66-9. 
  34. Dingley, James. Combating Terrorism in Northern Ireland (en anglès). Routledge, 2008-10-13. ISBN 978-1-134-21046-6. 
  35. 35,0 35,1 Guidère, Mathieu. Historical Dictionary of Islamic Fundamentalism (en anglès). Scarecrow Press, 2012-07-20. ISBN 978-0-8108-7965-2. 
  36. 36,0 36,1 36,2 36,3 36,4 Friedrich, Roland; Luethold, Arnold. Entry-points to Palestinian Security Sector Reform (en anglès). DCAF, 2007. ISBN 978-92-9222-061-7. 
  37. Davis, Joyce. Martyrs: Innocence, Vengeance, and Despair in the Middle East (en anglès). Palgrave Macmillan, 2004-11-13. ISBN 978-1-4039-6681-0. 
  38. Korany, Bahgat. The Changing Middle East: A New Look at Regional Dynamics (en anglès). American Univ in Cairo Press, 2010. ISBN 978-977-416-353-1. 
  39. Heiberg, Marianne; O'Leary, Brendan; O'Leary, Lauder Professor of Political Science and and Director of the Solomon Asch Center for the Study of Ethnopolitical Conflict Brendan; Tirman, John. Terror, Insurgency, and the State: Ending Protracted Conflicts (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2007. ISBN 978-0-8122-3974-4. 
  40. Roberts, Priscilla. Arab-Israeli Conflict: The Essential Reference Guide (en anglès). ABC-CLIO, 2014-07-15. ISBN 978-1-61069-068-3. 
  41. Abu Amr 1993, p. 8.
  42. Roy 1993, p. 21.
  43. Levitt 2006, p. 148
  44. 44,0 44,1 Vittori 2011, p. 73
  45. Levitt 2006, pp. 143–144.
  46. Clarke 2015, p. 97
  47. Johnson, Thomas A. Power, National Security, and Transformational Global Events: Challenges Confronting America, China, and Iran (en anglès). CRC Press, 2012-06-04. ISBN 978-1-4398-8422-5. 
  48. 48,0 48,1 Vittori, J. Terrorist Financing and Resourcing (en anglès). Springer, 2011-02-14. ISBN 978-0-230-11771-6. 
  49. Levitt, Matthew; Washington Institute for Near East Policy. Hamas : politics, charity, and terrorism in the service of jihad. New Haven : Yale University Press, 2006. ISBN 978-0-300-11053-1. 
  50. Gleis, Joshua L.; Berti, Benedetta. Hezbollah and Hamas: A Comparative Study (en anglès). JHU Press, 2012-08-15. ISBN 978-1-4214-0671-8. 
  51. Mason, Robert. Foreign Policy in Iran and Saudi Arabia: Economics and Diplomacy in the Middle East (en anglès). Bloomsbury Academic, 2015-01-30. ISBN 978-1-78076-721-5. 
  52. Rubin, Lawrence. Islam in the Balance: Ideational Threats in Arab Politics (en anglès). Stanford University Press, 2014-06-04. ISBN 978-0-8047-9210-3. 
  53. Roshandel, J.; Cook, Alethia H. The United States and Iran: Policy Challenges and Opportunities (en anglès). Springer, 2009-07-20. ISBN 978-0-230-62328-6. 
  54. «Foreign Press Centers» (en anglès americà). [Consulta: 13 maig 2021].
  55. Davis, p. 173.
  56. «Palestinian Authority rejects Israeli, U.S. ideas to help Gaza» (en anglès americà). [Consulta: 13 maig 2021].
  57. «Netanyahu: Money to Hamas part of strategy to keep Palestinians divided» (en anglès americà). [Consulta: 13 maig 2021].
  58. «Erased In A Moment: Suicide Bombing Attacks Against Israeli Civilians» (en anglès). «Four Palestinian militant organizations have been responsible for almost all of the suicide bombing attacks against Israeli civilians during the current uprising: Hamas, Islamic Jihad, the al-Aqsa Martyrs' Brigades and the Popular Front for the Liberation of Palestine. Hamas and Islamic Jihad have pursued suicide bombings against civilians since the 1990s. The al-Aqsa Martyrs' Brigades and the PFLP began carrying out such attacks in 2002. These same groups have been responsible for attacks against civilians using other means, such as targeted and indiscriminate shootings, which also constitute grave violations of international humanitarian law, as well as attacks against Israeli military targets. The following section discusses the structures and the public positions of these groups»
  59. (castellà) La lluita entre faccions palestines fomenta els abusos. Article al web d'Amnistia Internacional.
  60. (castellà) Los atentados suicidas contra civiles constituyen crímenes de lesa humanidad.
  61. Documento - AUTORIDAD PALESTINA: GAZA .Temor de tortura u otros malos tratos. Arxivat 2009-01-14 a Wayback Machine. (castellà)
  62. «Hamas Denies Sharia Penal Code» (en anglès). JERUSALEM, Israel: CBNNews.com, 26-12-2008. «Hamas has quickly denied this week's disclosure by the London-based al-Hayat (reported yesterday by Palestinian Media Watch) that the Palestinian legislature has voted for an Islamic penal code that would include hand amputations, crucifixion, lashes and executions. However, PMW has found that contrary to today's denials, official Hamas leaders have proudly announced in the Hamas-run media in the last two months that this Islamic penal code was being prepared, had "14 chapters and 220 clauses," and was nearly ready.»
  63. «Represalia mortal de Hamás contra "colaboradores"». Amnistia Internacional. [Consulta: 13 febrer 2009].(castellà)

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hamàs