Història de la telefonia a Catalunya

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Els orígens de la telefonia a Catalunya, es remunten a finals del segle XIX. En començar el segle XX, l'estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles.[1]

A Catalunya hi ha dues companyies: la Companyia Telefónica del Vallès i la Companyia Peninsular de Telèfons.

Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que amb una gran visió de futur, va veure que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el país, i donà l'impuls que permeté la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya.

Malauradament la dictadura de Primo de Rivera en abolir la Mancomunitat, interromp la tasca iniciada, abocant un altre cop el país a un retard, i la xarxa interurbana catalana, no es completarà fins molts anys després, passada la Guerra Civil espanyola.

Cronologia[modifica]

  • El 16 de desembre del 1877 es van fer les primeres proves telefòniques de la península entre dues sales de l'Escola Industrial de Barcelona.[2]
  • El 26 de desembre del 1877 es va fer la primera comunicació telefònica interurbana, entre Barcelona i Girona, a càrrec de l'empresari Tomàs Dalmau[2] i l'enginyer Narcís Xifra, que usaren la línia telegràfica del ferrocarril entre les estacions d'ambdues ciutats. Un mes més tard varen fer un experiment semblant a l'Institut de Segon Ensenyament de Girona (avui museu de la ciutat).[3]
  • Un Reial Decret de 1884 va establir a Espanya el monopoli del servei telefònic a favor de l'Estat.[1]
  • L'any 1886 es va autoritzar la seva explotació a particulars, donat que l'Estat no hi estava interessat.[1]
  • El 20 d'abril de 1895 s'inaugura la línia telefònica interurbana que uneix Barcelona amb Saragossa i Madrid.[4]

La prohibició del català a les comunicacions telefòniques[modifica]

La Mancomunitat porta el telèfon a tots els pobles de Catalunya[modifica]

  • El 20 de juliol de 1915 la Mancomunitat signa un acord amb la Companyia Peninsular de Telèfons dirigida per Enric Parellada, conegut com les Bases de Inteligencia, en virtut del qual la Mancomunitat pot construir les línies telefòniques que cregui oportú, sense que la Companyia li cedeixi cap dels drets que li atorga la seva concessió.
  • El 2 de març de 1915 es funda la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya, dirigida per Esteve Terradas i Illa, que guanyà el concurs per ocupar-ne la direcció. La Secció de Telèfons havia de fer arribar el telèfon fins a tots el racons de Catalunya.[6]
  • El Reial Decret de 9 de setembre de 1915 autoritza a la Mancomunitat a instal·lar i explotar la deficitària xarxa telefònica catalana … una Red telefònica interurbana que pueda unir varios o todos los pueblos de las cuatro provincias mancomunadas.[6]
  • L'any 1916 es forma l'Oficina Tècnica de Barcelona de la Secció de Telèfons, dirigida per Terradas, que contractarà un oficial interí, dos auxiliars, un comptable, una dactilògrafa, un copista i un mosso de magatzem.
  • L'1 de juliol de 1916 s'obre el locutori de Mollerussa.
  • El 8 d'agost de 1916 s'obre el locutori de Lleida.
  • En 1922, 405 poblacions estaven connectades a la xarxa telefònica.[7]

La dictadura estronca l'obra de la Mancomunitat[modifica]

La liberalització arriba amb l'entrada a la Unió Europea[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]