Interval musical
L'interval és la distància en altura existent entre dues notes o sons.[1][2] Segons que ens referim a sons simultanis o a sons successius, parlem, respectivament, d'intervals harmònics o bé d'intervals melòdics. Entre aquests darrers, parlem, també d'intervals ascendents o d'intervals descendents, segons quin sigui el moviment que efectuï el salt melòdic en qüestió.
Pel que fa a l'amplitud d'aquests intervals, aquests reben dues denominacions que es complementen. En primer lloc cal establir el nombre de notes que hi ha entre l'una i l'altra, tenint en compte que cal comptar-les totes dues. Així, de do a re en sentit ascendent hi ha una segona (dues notes), i entre sol i re, en sentit descendent (sol, fa, mi, re) hi ha una quarta (quatre notes). En segon lloc cal establir el nombre de tons i semitons que hi ha entre ambdues notes.
Denominació dels intervals
[modifica]Segons el nombre de notes o graus que hi ha entre les dues notes que formen els intervals, s'anomenen:
Aquests són els intervals simples, és a dir, els menors o iguals a una octava. Els intervals més amplis que aquests s'anomenen compostos. Així, per exemple, una novena harmònicament és equiparable a una segona, i una desena ho és a una tercera.
Els intervals melòdics de 2a s'anomenen, també, graus conjunts. Les melodies per graus conjunts acostumen a tenir una suavitat que no tenen les melodies en les quals predominen els intervals més amples.
El qualificatiu dels intervals
[modifica]El nom d'un interval només dona una idea aproximada de la seva extensió exacta. Per exemple, els dos intervals de tres notes, do-mi i re-fa, tot i ser intervals de tercera, no tenen la mateixa extensió, ja que el primer inclou dos tons i el segon inclou un to i mig. El qualificatiu permet distingir-los. N'hi ha cinc de principals que són:
- major
- menor
- just
- augmentat
- disminuït
Més rarament podem trobar els qualificatius de doble augmentat i doble disminuït.
El qualificatiu just s'utilitza només per a la quarta, la quinta i l'octava. Per a les segones, les terceres, les sextes i les sèptimes s'utilitzen els qualificatius de major i menor. La resta s'utilitza per a tots els intervals.
Podem veure de manera esquemàtica el qualificatiu de tots els intervals simples en la taula següent:
quarta quinta octava |
doble augmentat | segona tercera sexta sèptima | |
---|---|---|---|
augmentat | |||
justa | major | ||
menor | |||
disminuït | |||
doble disminuït |
Consonància i dissonància
[modifica]Els intervals harmònics es classifiquen en dissonants i consonants segons la sensació que produeixin a l'oïda, sempre en relació al context concret en el qual sonin. La qualificació d'intervals com a consonants o dissonants ha variat notablement al llarg dels segles, així com la definició de consonància i dissonància en si.
Per exemple, durant l'edat mitjana l'autoritat adjudicada a Pitàgores va portar als teòrics a considerar la quarta justa com la consonància perfecta i a utilitzar-la per a la composició de l'organum. Durant la mateixa època, especulacions de caràcter teòric van portar a considerar la quarta augmentada, anomenada tríton, com a diabòlica (tritonus diabolus in musica est).
L'harmonia tradicional des del segle xvii considera dissonants els intervals harmònics de primera augmentada -semitò cromàtic-, segona major o menor, quarta augmentada, quinta disminuïda o augmentada, sèptima major o menor i octava disminuïda o augmentada. Una possible consideració més detallada és la següent:
- Consonàncies perfectes: els intervals de 4a, 5a i 8a quan són justes.
- Consonàncies imperfectes: els intervals de 3a i 6a quan són majors o menors.
- Dissonàncies absolutes: els intervals de 2a i 7a majors i menors.
- Dissonàncies condicionals: tots els intervals augmentats i disminuïts, excepte la 4a augmentada i la 5a disminuïda.
- Semiconsonàncies: la 4a augmentada i la 5a disminuïda.
A més, en el context de l'harmonia tradicional, l'interval melòdic de quarta augmentada és considerat dissonant.
Història
[modifica]Històricament, l'estudi dels intervals va començar amb l'estudi de les relacions entre longituds de corda, particularment en el monocordi. Boeci va atribuir la invenció del monocordi a Pitàgores, però l'escola pitagòrica pot haver-lo manllevat dels egipcis.[3] Segons l'Isagoge de Gaudentios, Pitàgores havia dividit la corda monocordi en dotze parts i havia establert els primers intervals per les fraccions 6/12 = 1/2 (l'octava), 8/12 = 2/3 (la cinquena) i 9/ 12 = 3/4 (la quarta).[4] Al llarg de l'Edat Mitjana, la música es va classificar en el quadrivium, com a ciència de les relacions numèriques.[5]
Els primers treballs teòrics coneguts són els d'Aristoxen de Tàrent, que es va basar en un mètode empíric i matemàtic, a diferència de les especulacions filosòfiques i matemàtiques de Pitàgores.
Mentre que els antics només consideraven intervals basats en els nombres de l'1 al 4 (la tetraktys pitagòrica), Zarlino els va descriure el 1558 (Le istioni harmoniche) a partir dels números de l'1 al 6 (el senari), tenint en compte que un cub té sis cares, que hi ha sis planetes i que la creació va durar sis dies. A més, 6 és el primer nombre que és la suma d'aquells dels quals és múltiple (1x2x3 = 1+2+3 = 6).[6] Els intervals considerats són superparticulars, el numerador és una unitat més gran que el denominador: octava, 2/1; cinquena, 3/2; quarta, 4/3; tercera major, 5/4; i tercera menor, 6/5.
Antigament, s'utilitzava per al seu ensenyament un instrument anomenat monocordi. El càlcul matemàtic de les freqüències dels sons i intervals musicals va ser estudiat al segle xvii per Simon Stevin mitjançant funcions exponencials. Durant el segle xvii, els investigadors Bonaventura Cavalieri i Juan Caramuel van aplicar-hi el càlcul logarítmic.
A finals del segle XVI o principis del XVII, a l'època del que s'anomenava la «revolució científica», les relacions entre freqüències de vibració van substituïr les relacions de longitud mesurades al monocordi.[7]
Al segle xix, Hermann Helmholtz va construir els ressonadors que avui porten el seu nom, posteriorment utilitzats per a demostrar que tots els sons són per naturalesa complexos i consisteixen en una sèrie de sons concomitants o harmònics naturals en intervals que són iguals que els demostrats pel monocordi.
Intervals purs
[modifica]Un interval és «pur» (o «just») quan es pot expressar mitjançant una proporció d'enters simples, generalment entre 1 i 6. L'interval es diu sovint consonant.
Nom | Informa de freqüència
|
Nombre de semitonstons
|
---|---|---|
Uníson | 1⁄1 | +0 |
To menor | 10⁄9 | +1,8 |
Ton major | 9⁄8 | +2,0 |
Tercera menor | 6⁄5 | +3,2 |
Tercera major | 5⁄4 | +3,9 |
Quarta | 4⁄3 | +5,0 |
Quinta | 3⁄2 | +7,0 |
Sexta menor | 8⁄5 | +8,1 |
Sexta major | 5⁄3 | +8,8 |
Càlcul d'intervals
[modifica]La suma de dos intervals s'obté multiplicant les seves relacions de freqüència.[10] Una quinta pura (3/2) més una quarta pura (4/3) donen una octava pura (2/1):
La resta de dos intervals s'obté dividint les seves proporcions.[11] Una octava pura menys una quinta pura dona una quarta pura (complement de l'octava de la quinta):
Es diu un interval melòdic:
- ascendent si el segon so és més alt que el primer (per exemple, a la música occidental: C i després G a la mateixa octava),
- descendent si el segon so és més baix que el primer (G i després C a la mateixa octava),
- conjunta si les seves notes són dos graus consecutius de l'escala considerada (do-d o sol-fa s'uneixen en la mateixa octava a l'escala de do major),
- disjunta si no és conjunta (do-mi, o do-do si les dues do estan separades per una o més octaves; C i C# són dues notes diferents).
Si l'interval consisteix en el mateix so repetit dues vegades, és un uníson
Música occidental
[modifica]En la música tonal, la música modal o la música àtona, la noció d'interval fa referència més precisament a la distància entre dos graus d'una escala musical
En la música clàssica i, per tant, en el sistema tonal, els intervals són denominats i teoritzats per la teoria de la música i la funció dels diferents graus depèn de l'interval que separa cadascun d'ells de la tònica. Els diferents intervals estan associats a les nocions de consonància i dissonància
Terminologia
[modifica]Els graus de l’escala diatònica estan separats per espais units desiguals (o intervals), tons diatònics i semitons.
Els intervals que separen dos graus de l'escala diatònica s'anomenen sempre amb un substantiu seguit d'un qualificador (adjectiu):
- el nom va lligat al nombre de graus englobats; aquest nombre depèn de l’escala musical utilitzada;
- el qualificador depèn de l'extensió real de l'interval, tenint en compte els tons i els semitons: així, una tercera s'anomena major quan engloba dos tons, menor si només engloba un to i un semitò diatònic.
Referències
[modifica]- ↑ Prout, Ebenezer. «I-Introduction». A: Harmony, Its Theory and Practice. 30th edition, revised and largely rewritten. London: Augener; Boston: Boston Music Co., 1903, p. 1. ISBN 978-0781207836.
- ↑ «interval | Etymology of interval by etymonline» (en anglès). [Consulta: 21 febrer 2024].
- ↑ Danièle Pistone, art. « Monocorde », dans Marc Honegger, Connaissance de la musique, Bordas, 1996, p. 636
- ↑ Curt Sachs, The Rise of Music in the Ancient World East and West,Norton, 1943, p. 75.
- ↑ Nicolas Meeùs, « Deux mille cinq cents ans de musicologie systématique », Revue des Traditions Musicales 13 (2019),p. 15
- ↑ Thomas Christensen, Rameau and Musical Thought in the Enlightenment, Cambride University Press, 1993, p. 74.
- ↑ Thomas Christensen, « Introduction », The Cambridge History of Western Music Theory, New York, Cambridge University Press, 2002, p. 7.
- ↑ Asselin 2000, p. 8
- ↑ Asselin 2000
- ↑ Asselin 2000, p. 182
- ↑ Asselin 2000, p. 182
Bibliografia addicional
[modifica]- HARMONIA I - Textos de música moderna. Enric Alberich Artal, 2009. Editorial: Dinsic Publicacions Musicals. 248 pàgines. ISBN 978-84-96753-22-8
- La Música i la Ciència en Progrés. Josep M. Mestres Quadreny, 2010. Arola Editors. 164 pàgines. ISBN 978-84-92839-62-9
- Harmonia Popular i Moderna. Nous elements harmònics en la música popular, de Toni Xuclà. ISBN 978-84-393-4643-2
- Apel, Willi. Taylor & Francis. Harvard Dictionary of Music, 1970.
- Barbieri, Patrizio «Juan Caramuel Lobkowitz (1606–1682): über die musikalischen Logarithmen und das Problem der musikalischen Temperatur». Musiktheorie, 1987, pàg. 145–168.
- Benson, Dave. Music: A Mathematical Offering, 2007. ISBN 9780521853873.
- Brown, J.C.; Vaughn, K.V. «Pitch Center of Stringed Instrument Vibrato Tones». Journal of the Acoustical Society of America, 9-1996, pàg. 1728–1735. Bibcode: 1996ASAJ..100.1728B. DOI: 10.1121/1.416070. PMID: 8817899 [Consulta: 28 setembre 2008].
- Ellis, Alexander J.; Hipkins, Alfred J. Tonometrical Observations on Some Existing Non-Harmonic Musical Scales, 1884, p. 368–385. DOI 10.1098/rspl.1884.0041.
- Ellis, Alexander J. History of Musical Pitch. 21, 1880, p. 293–337. DOI 10.1038/021550a0.
- Ellis, Alexander J. On the Musical Scales of Various Nations, 1885, p. 485–527 [Consulta: 1r gener 2020].
- Farnsworth, Paul Randolph. The Social Psychology of Music, 1969. ISBN 9780813815473.
- Geringer, J. M.; Worthy, M.D. «Effects of Tone-Quality Changes on Intonation and Tone-Quality Ratings of High School and College Instrumentalists». Journal of Research in Music Education, 1999, pàg. 135–149. DOI: 10.2307/3345719. JSTOR: 3345719.
- Loeffler, D.B.. Department of Electrical and Computer Engineering, Georgia Tech. Instrument Timbres and Pitch Estimation in Polyphonic Music (tesi), abril 2006. Arxivat 2007-12-18 a Wayback Machine.
- Peretz, I.; Hyde, K.L. «What is specific to music processing? Insights from congenital amusia». Trends in Cognitive Sciences, 8-2003, pàg. 362–367. DOI: 10.1016/S1364-6613(03)00150-5. PMID: 12907232.
- Prame, E. «Vibrato extent and intonation in professional Western lyric singing». The Journal of the Acoustical Society of America, 7-1997, pàg. 616–621. Bibcode: 1997ASAJ..102..616P. DOI: 10.1121/1.419735.
- Randel, Don Michael. Harvard University Press. The Harvard Concise Dictionary of Music and Musicians, 1999. ISBN 978-0-674-00084-1.
- Randel, Don Michael. Harvard University Press. The Harvard Dictionary of Music, 2003. ISBN 978-0-674-01163-2.
- Renold, Maria. Anna Meuss. Intervals, Scales, Tones and the Concert Pitch C = 128 Hz, 2004. ISBN 9781902636467.
- Warrier, C.M.; Zatorre, R.J. «Influence of tonal context and timbral variation on perception of pitch». Perception & Psychophysics, 2-2002, pàg. 198–207. DOI: 10.3758/BF03195786. PMID: 12013375.
- Yasser, Joseph. American Library of Musicology. A Theory of Evolving Tonality, 1932.
- Wyatt, Keith; Schroeder, Carl. Hal Leonard Corporation. Harmony and Theory: A Comprehensive Source for All Musicians, 1998. ISBN 978-0-7935-7991-4.
- Lovelock, William. The Rudiments of Music. Bell & Hyman, 1981. ISBN 0-7135-0744-6..
- Christensen, Thomas. 1994. Rameau and musical thought in the Enlightenment, Cambridge
- Scholes, Percy A. Oxford University Press. The Listener's History of Music, 1954.