Clau (notació musical)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «clau».
Quatre de les claus més comunes.
1. Clau de sol en segona
2. Clau de do en tercera
3. Clau de do en quarta
4. Clau de fa en quarta

La clau en notació musical és un signe la funció del qual és indicar l'altura de la música escrita,[1][2] [nota 1] assignant una determinada nota a una línia del pentagrama, que es pren com a punt de referència per establir els noms de la resta de les notes.[3] Se situa al principi de cada pentagrama, encara que pot canviar-se a qualsevol moment durant el transcurs de l'obra si es requereix. Els tres símbols actuals utilitzats per representar les diferents claus (la clau de do, la clau de fa i la clau de sol) són el resultat de l'evolució històrica de tres signes representats respectivament per la lletra «C», «F» i «G» conforme a la notació alfabètica que s'emprava antigament.[4]

Existeixen una sèrie de casos en els quals s'empren signes de clau especials, o bé, signes substitutius. És el cas de les claus de transposició d'octava, que afegeixen una xifra (8 o 15) per damunt o per sota del signe de la clau per indicar quantes octaves i cap a on ha de transportar-se la música que apareix escrita en aquest pentagrama .[1] Entre els signes substitutius, hi ha la clau neutral o clau de percussió, que a diferència de la resta de claus, es tracta d'una convenció que indica que l'escrit a continuació en el pentagrama és per a percussió i assigna a les diverses línies i espais instruments de percussió d'altura no determinada en comptes d'altures o notes musicals. Un altre signe substitutiu de la clau és el que s'utilitza en la música per a instruments amb trasts que sol escriure's en tablatures. S'assenyala que és una tabulatura mitjançant les lletres TAB representades en sentit vertical al principi del pentagrama.

Història[modifica | modifica el codi]

La música inicialment es transmetia oralment, però amb el temps va sorgir la necessitat d'anotar-la per poder recordar-la i transmetre-la. Els primers sistemes de notació eren bastant primitius i només indicaven la línia melòdica ascendent o descendent de la veu. Un dels problemes bàsics era nomenar i representar per escrit els sons que es cantaven, de manera que la clau, l'origen de la qual es remunta al segle X,[5] va ser un dels primers signes musicals a aparèixer.

En els segles XI i XII ja s'usaven claus a l'inici dels tetragrames.[6] Al principi, en lloc d'un signe específic de clau, la línia de referència del pentagrama s'etiquetava només amb el nom de la nota que havia d'aparèixer, conforme a la notació alfabètica.[2] Aquestes claus de lletres (litterae-clavis o claus signatae)[5] eren les més freqüents en la notació del cant gregorià:

Evolució de la clau de do.
Evolució de la clau de fa.
Evolució de la clau de sol.
  • «C» (do): representava la clau de do, és la més antiga. La «c» es dibuixava en minúscula, ja que la «C» majúscula representava una octava més baixa.
  • «F» (fa): representava la clau de fa. En algun moment de la seva evolució, el signe estava format per tres petits quadrats negres (la clau de do més un punt addicional).
  • «G» (sol): representava la clau de sol, que es va unir amb posterioritat a les altres dues claus. Apareixia escrita amb «g» minúscula.

Al principi s'empraven les claus de do i fa que es podien situar en diferents línies, en la segona, tercera i quarta del tetragrama.[4] Aquest període s'associa a Guido d'Arezzo, que va assentar les bases de la notació i el sistema musical actual, si bé amb anterioritat ja va haver-hi un altre intent de notació proposat per Hucbaldo. Més tard, es van utilitzar també per marcar les tessitures en les quals cantaven les diferents veus quan es va començar a usar un sistema musical polifònic. Amb el temps, aquestes lletres es van anar estilitzant fins a conformar les grafies actuals de les claus.[2] Van començar a modificar-se durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, però sobretot és a partir de l'any 1600 quan es comença a usar la grafia actual.[6]

Moltes altres claus van ser emprades, sobretot en els primers temps de la notació de cant. Entre elles hi ha la majoria de les notes des de la baixa Γ (gamma, la nota que avui s'escriu en la primera línia de la clau de fa en quarta) fins a la nota G (sol) per sobre del do central, representada mitjançant una g minúscula. També s'inclouen dues formes de b minúscula per a la nota per sota del do central, representada amb una b rodona per al si bemoll (B♭) i una b quadrada per al si becaire (B♮). Aquestes claus van ser, en ordre de freqüència d'ús: F, c, f, C, D, a, g, i, Γ, B i b rodona/quadrada.[7][8]

Claus individuals[modifica | modifica el codi]

En la notació musical actual s'empren tres tipus de clau (do, fa i sol), cadascuna de les quals assigna una nota de referència diferent de la línia sobre la qual es col·loca en el pentagrama. Les claus supleixen les limitacions del pentagrama, ja que el nombre d'altures que poden representar-se en aquest —fins i tot amb línies addicionals— no és ni remotament proper al nombre de notes que pot produir una orquestra. Els criteris per usar una clau o una altra són bàsicament dues: que la tessitura de l'instrument que ho va a interpretar s'adeqüi al rang de notes que imposa la clau, i que sigui el més clar i senzill possible per facilitar la lectura de la partitura al músic. Així doncs, la clau determina la tessitura: la clau de sol per tessitures agudes assigna el sol4; la clau de fa per tessitures greus assigna el fa3 i la clau de do per tessitures intermèdies assigna el do4.[9] Com més a baix en el pentagrama se situa una clau, més aguda serà la tessitura que representi; per contra, com més amunt estigui la clau, més greu serà la tessitura que representarà.

En teoria, atès que hi ha cinc línies en el pentagrama i tres claus, podríem disposar de quinze claus possibles. No obstant això, sis d'aquestes claus són redundants. Per exemple, una clau de sol en tercera seria exactament igual que una clau de do en primera. Això deixa nou claus, totes les quals han estat històricament utilitzades: dos per a la clau de sol, tres per a la clau de fa i quatre per a la clau de do.[3] Fins i tot la clau de do en cinquena va arribar a ser utilitzada encara que és redundant en ser igual que la clau de fa en tercera. Per això, la clau de do es va guanyar el nom de «clau de do mòbil». En qualsevol cas, actualment només quatre claus s'empren amb regularitat: sol en segona, fa en quarta, do en quarta i do en tercera; de les quals les dues primeres són les més freqüents.[2][6]

1. Clau de sol en primera
2. Clau de sol en segona
3. Clau de do en primera
4. Clau de do en segona
5. Clau de do en tercera
6. Clau de do en quarta
7. Clau de do en cinquena
8. Clau de fa en tercera
9. Clau de fa en quarta
10. Clau de fa en cinquena

Clau de sol[modifica | modifica el codi]

El símbol emprat per representar aquesta clau prové d'una versió estilitzada de la lletra G, que en notació musical alfabètica representa la nota sol. En concret, el signe es basa en una espiral semblada a una G, que va unida a una espècie de S. Aquesta clau situa en el pentagrama a la nota sol4 (segons l'índex registral científic), G4 (segons la notació anglosaxona) o sol3 segons l'índex registral franc-belga [10] Es tracta de la nota sol que es troba quatre tecles blanques a la dreta del do central del piano. La clau de sol, generalment utilitzada per representar sons aguts,[1][11] Pot presentar dues posicions: a la segona i primera línia. Tal col·locació ve determinada per l'inici de l'espiral d'aquesta clau, si bé en notació moderna l'última d'elles ha caigut en desús.

Clau de sol en segona[modifica | modifica el codi]

Clau de sol en segona
Escala diatònica de do en clau de sol en 2ª. Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau de sol situada sobre la segona línia del pentagrama es denomina clau de sol en segona o simplement clau de sol. En el Barroc era coneguda com a «clau italiana» i en anglès actualment es diu «G clef» («clau de sol») o «treble clef» («clau per a aguts»).

En ser apropiada per representar sons aguts, apareix en la música per als instruments amb tessitures més altes; sobretot l'oboè, la flauta, el violí, alguns instruments de percussió i la mà dreta del dels instruments de teclat (a diferència de la mà esquerra, que sol estar en clau de fa).[12] En música vocal, les veus de soprano i Contralt estan en aquesta clau; si bé, en els seus orígens no era així, perquè cadascuna tenia una clau pròpia. La clau de sol és la més usada en l'actualitat.[1]

Clau de sol en primera (en desús)[modifica | modifica el codi]

Clau de sol en primera
Escala diatònica de do en clau de sol en 1ª. Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau de sol situada sobre la primera línia del pentagrama es denomina clau de sol en primera o antigament «clau francesa» i «clau de violí», ja que s'utilitzava en les partitures per a violí.[1] Avui dia ha caigut en desús, però durant els segles XVII i XVIII sobretot a França, era costum escriure la música per a violí o flauta en la clau de sol en primera, ja que donava la possibilitat de representar en el pentagrama sons una mica més aguts.[7][11] Aquesta clau assigna a les notes el mateix nom que la clau de fa en tercera, però en una tessitura més aguda.

Clau de fa[modifica | modifica el codi]

El símbol emprat per representar aquesta clau prové d'una versió estilitzada de la lletra F, que en notació alfabètica representa la nota fa. Aquesta clau situa en el pentagrama a la nota fa3 (F3 en notació científica americana i fa2 en notació franc-belga). La línia a la qual es refereix es delimita amb dos petits punts, un damunt de l'altre, que es col·loquen a la dreta de la clau. Aquesta clau pot presentar tres posicions: en quarta, tercera i cinquena línia. Si bé, en notació moderna les dues últimes han caigut en desús. Generalment s'empra per representar sons greus .[7][11]

Clau de fa en quarta[modifica | modifica el codi]

Clau de fa en quarta
Escala diatònica de do en clau de fa en quarta Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau de fa situada a la quarta línia del pentagrama es denomina clau de fa en quarta i antigament «clau de baix »,[1] ja que la música per a la veu de baix s'escrivia en aquesta clau. En l'actualitat, la usen sobretot els instruments més greus de la corda fregada, (violoncel, contrabaix); juntament amb els més greus del vent metall (tuba, trombó) i del vent fusta (fagot, contrafagot). Pot trobar-se igualment en el pentagrama inferior del arpa o instruments de teclat com el piano, així com en la música per a percussió (principalment usada para timbals, encara que en ocasions també per a altres instruments com caixa, bombo o platerets). Es tracta de la clau en ús que permet escriure sons més greus sobre el pentagrama.[7][12]

Clau de fa en tercera (en desús)[modifica | modifica el codi]

Clau de fa en tercera
Escala diatònica de do en clau de fa en tercera Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau de fa situada a la tercera línia del pentagrama es denomina clau de fa en tercera i antigament «clau de baríton», ja que la música vocal per a baríton s'escrivia en aquesta clau. Era emprada com a clau de transposició per a instruments de tessitures greus.[11] Avui dia, el seu ús està limitat pràcticament al transport per part dels intèrprets d'instruments no transpositors.

Clau de fa en cinquena (en desús)[modifica | modifica el codi]

Clau de fa en cinquena La clau de fa situada a la cinquena línia del pentagrama es denomina clau de fa en cinquena i antigament «clau de subbaix». Alguns compositors la van arribar a utilitzar en alguna ocasió, com Ockeghem, Heinrich Schütz o més tard Bach a l' Ofrena musical ; però a l'actualitat ha caigut en desús. Aquesta clau assigna a les notes el mateix nom que la clau de sol en segona, però en una Tessitura dues octaves més greu, amb el que proporciona la tessitura més greu de totes.[13]

Clau de do[modifica | modifica el codi]

El símbol emprat per representar aquesta clau prové d'una versió estilitzada de la lletra C, que en notació alfabètica representa a la nota do. En concret el signe està format per dues C a l'inrevés, una damunt de l'altra. Aquesta clau situa en el pentagrama al do central o do4 (C4 en notació científica americana, do3 en notació franc-belga i do5 en notació de Riemann). Aquesta clau pot presentar cinc posicions: en cinquena, quarta, tercera, segona i primera línia. Si bé, en notació moderna la primera i les dues últimes han caigut en desús. Generalment s'empra per representar sons mitjans.[11]

Clau de do en tercera[modifica | modifica el codi]

Clau de do en tercera
Escala diatónica de do en clave de do el 3ª. Reproducïr Reproducïr (pàg.)

La clau de do situada sobre la tercera línia del pentagrama es denomina clau de do en tercera o «clau de Contralt »,[1] a causa que la música per contralt se solia representar en aquesta clau. També s'associa amb la veu de contratenor, rebent també el nom de «clau de contratenor».

[14] S'usa en la música per viola, viola de gamba, mandola i de vegades per a trombó alt. Igualment es pot veure en instruments encarregats de veus intermèdies com l'oboè o la flauta dolça;[12] a més d'aparèixer en la música vocal antiga.[15][11] Alguns vestigis d'aquesta clau sobreviuen en les parts escrites para trompa per Sergei Prokofiev, així com en les seves simfonies. En ocasions, apareix en la música per a tecla fins als nostres dies com els corals per a òrgue de Brahms o Dream per a piano de John Cage.

Clau de do en quarta[modifica | modifica el codi]

Clau de do en quarta
Escala diatònica de do en clau de do en 4ª. Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau de do situada sobre la quarta línia del pentagrama es denomina clau de do en quarta o «clau de tenor »,[1] a causa que la música per a tenor solia representar-se en aquesta clau. S'utilitza en la música escrita para fagot, com a clau de transició per a algunes notes agudes del violoncel així com per representar les notes agudes del trombó tenor i del bombardino .[11][12] [15] En ocasions, es pot veure encara en partitures de música vocal antiga.

Clau de do en primera (en desús)[modifica | modifica el codi]

Clau de do en primera
Escala diatònica de do en clau de do en 1ª. Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau de do situada sobre la primera línia del pentagrama es denomina clau de do en primera o «clau de soprano».[1] En l'actualitat ha caigut en desús limitant-se el seu ús pràcticament al transport per part dels intèrprets d'instruments no transpositores. En uns altres temps s'emprava sobretot per representar la part de soprano en les partitures vocals.[16]

Clau de do en segona (en desús)[modifica | modifica el codi]

Clau de do en segona
Escala diatònica de do en clau de do en 2ª. Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau de do situada sobre la segona línia del pentagrama es denomina clau de do en segona o «clau de mezzosoprano»,[1] a causa que la música per mezzosoprano solia escriure's en aquesta clau. Actualment amb prou feines s'usa, excepte para alguns fragments amb la finalitat d'evitar un excessiu nombre de línies addicionals en la música per mezzosoprano,[17][18] així com per al transport per part dels intèrprets d'instruments no transpositores.[11]

Clau de do en cinquena (en desús)[modifica | modifica el codi]

Clau de do en cinquena
Escala diatònica de do en clau de do en 5ª. Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau de do situada sobre la cinquena línia del pentagrama es denomina clau de do en cinquena. Aquesta clau rares vegades apareix en partitures actuals,[18] ja que és exactament equivalent a la clau de fa en tercera. De fet, ambdues reben la denominació «clau de baríton».[19]

Altres claus[modifica | modifica el codi]

Claus de transposició d'octava[modifica | modifica el codi]

Clau de tenor

Clau de transposició d'octava per sobre

Clau de transposició de dues octaves per sobre

Claus de transposició d'octava.
Escala diatònica de do en clau de transposició d'octava baixa.
Reproduïr Reproduïr (pàg.)
Escala diatònica de do en clau de transposició d'octava alta.
Reproduïr Reproduïr (pàg.)

En ocasions, les claus no representen el so real que emet un instrument. En alguns casos l'instrument està afinat una octava més greu del que indica la clau en la qual està escrit i en altres casos l'instrument està afinat una octava més agut.Això és conegut com a «transposició d'octava».[19]

La clau de sol ha estat utilitzada des del segle XVIII per a la transposició d'instruments que sonen una octava més baixa, com la guitarra, la flauta de bec alto o la veu de tenor en la música vocal. Per la seva banda, el contrabaix i el contrafagot s'escriuen en clau de fa en quarta, però sonen una octava més greu.

Per evitar ambigüitats, especialment en el context de la música coral, s'empren claus modificades:

La clau de sol amb un «8» per sota: indica que les altures sonen una octava per sota del valor escrit.[1] Atès que la veritable clau de tenor o clau de do en quarta en general ha caigut en desús en les partitures vocals, la clau de sol "octavada cap avall" sovint es diu «clau de tenor». Sol aparèixer en les parts de tenor escrites conforme a la configuració SATB[20] i de vegades s'utilitza també pel bombardino . Existeixen altres opcions per representar el mateix concepte:

  • Una doble clau formada per dues claus de sol en part superposades entre si.[20][21]
  • La clau de do al tercer espai és l'opció menys comuna i es pot confondre fàcilment amb la clau de do en quarta.[22]

La clau de sol amb un «8» per damunt: indica que les altures sonen una octava per sobre del valor escrit. Aquesta transposició es pot utilitzar en el piccolo que s'escriu en clau de sol, el tin whistle , la flauta dolça soprano i altres instruments aguts de vent fusta .[21]

  • També existeix la possibilitat d'afegir un «15» tant per sota com per sobre de la clau de sol, la qual cosa suposaria dues octaves de diferència. El «15» per sota de la clau es pot veure en les partitures per a òrgue.[11]
Clau de fa transposada per sota

Clau de fa transposada per damunt

La clau de fa també pot ser anotada amb un signe de transposició d'octava.[20][21]

  • La clau de fa amb un «8» per sota: de vegades s'usa per a instruments com el contrabaix o el contrafagot.
  • La clau de fa amb un «8» per damunt: s'utilitza per la flauta dolça i en ocasions encara que rares vegades s'utilitza per a les parts de contratenor. És anomenada «clau de contratenor», ja que per un baix o un baríton és fàcil de llegir mentre canta la part en falsetto . No obstant això, ambdues són molt rares.[23]
  • La clau de fa sense modificacions és tan comuna que els intèrprets d'instruments i veus els rangs de les quals es troben per sota del pentagrama, simplement coneixen el nombre de línies addicionals de cada nota per la pràctica. Si les notes reals d'una línia es troben significativament per sobre de la clau de fa, el compositor o editor sovint escriu la part, ja sigui en la clau de sol estricta o ben anotades una octava per sota.[24]

En la majoria dels casos els editors de partitures no es molesten a afegir el «8» a les claus d'aquests instruments transpositors, ja que consideren que la diferència d'octaves està sobreentesa. En altres casos s'afegeix en algun fragment de l'obra en notació octavada utilitzant 8va o 8a. alta en el cas que sigui més aguda i 8vb o 8a. bassa en el cas que sigui més greu. D'aquesta manera, s'evita un canvi de clau o un excessiu nombre de línies addicionals .[3]

Clau neutral[modifica | modifica el codi]

Clau neutral
Patró rítmic de rock per a batería.
Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La clau neutral o clau de percussió, a diferència de la resta de claus, no assigna notes musicals a les diverses línies i espais sinó que assigna instruments de percussió d'altura no determinada. Es tracta d'una convenció que indica que l'escrit a continuació en el pentagrama és per a aquest tipus d'instruments, i per tant no té cap altura o afinación concreta. Amb l'excepció d'algunes distribucions de percussió comunes com la bateria, la codificació de línies i espais a instruments no està estandarditzada, per la qual cosa és necessària una llegenda o indicació sobre el pentagrama que assenyali el que cal tocar.[25] D'altra banda, els pentagrames amb una clau neutral no sempre tenen cinc línies; en ocasions, les pautes musicals per a percussió només tenen una línia, encara que poden ser utilitzades altres configuracions.[26][27]

Els instruments de percussió d'altura determinada no utilitzen la clau neutral, sinó que solen ser anotats en pentagrames diferents a la percussió d'altura no definida. La música per Timbales s'anota en clau de fa[27] i la música per a instruments de percussió de làmines (xilòfons, metal·lòfons, marimbas, etc.) s'escriuen en clau de sol o bé en un sistema de dos pentagrames.[28]

Així mateix, la clau neutral s'usa de vegades per indicar l'ocupació de tècniques esteses sense altura definida en instruments que no són de percussió, tals com copejar el cos d'un violí, d'un violoncel o d'una guitarra acústica, o quan a un cor se li donen instruccions de calcigar, aplaudir o espetegar els dits.[29] No obstant això, el més freqüent és que els ritmes siguin representats mitjançant signes de «X» en el pentagrama convencional amb un comentari col·locat per damunt sobre l'acció rítmica apropiada.[27]

Clau de tabulatura[modifica | modifica el codi]

Clau de tabulatura
Escala diatònica de do en tabulatura.
Reproduïr Reproduïr (pàg.)

La música per guitarra, baix i altres instruments amb trasts en moltes ocasions no apareix escrita en pentagrames tradicionals sinó en tabulatures. A diferència dels pentagrames, no es representa la nota sinó la posició dels dits sobre els trasts. Per assenyalar que és una tabulatura s'indica al començament de l'obra amb les lletres TAB en sentit vertical en lloc d'una clau. El signe de TAB tindria el mateix significat que la clau de percussió, ja que no és una clau en sentit estricte sinó més aviat un símbol que s'empra en comptes d'una clau.[30] El nombre de línies de la tabulatura no és necessàriament cinc, ja que cada línia representa una de les cordes de l'instrument. Així per exemple, s'utilitzen sis línies per a les guitarres de sis cordes i quatre línies per al baix tradicional. Els nombres que apareixen sobre les línies mostren en quin trast ha de tocar-se la corda.[31][32]

Representació gràfica[modifica | modifica el codi]

Música per a piano el 2 pentagrames.
( Sonata Appassionata de Beethoven).
Música per a quartet de corda en quatre pentagrames.
(Quartet de corda n.º 2, op. 33 de Haydn).

Les claus han de representar-se a l'inici de l'obra, situant-se abans de l'armadura i del compàs. Així mateix, hauran d'aparèixer en el primer compàs de cada pentagrama al llarg de tota l'obra, sempre abans de l'armadura; encara que alguns editors no ho fan. Si fos necessari canviar la clau enmig d'una partitura, perquè canvia la Tessitura i un fragment més agut o més greu requeriria massa línies addicionals, el canvi podrà realitzar-se en qualsevol punt de l'obra, encara que no sigui el primer compàs del pentagrama.[3][5][20]

Música pianística

La música per piano, instrument de gran registre, s'escriu generalment en un sistema de dos pentagrames: [nota 2] [nota 3] el superior —que es toca amb la mà dreta— en clau de sol i l'inferior —que es toca amb l'esquerra— en clau de fa.[15] Excepcionalment, en algunes peces tots dos pentagrames poden estar en clau de sol o de fa; altres vegades aquesta regla es canvia en exigir creus de mans o en escriure ambdues mans en un únic pentagrama. Per exemple, la transcripció feta per György Cziffra de la Tritsch- Tratsch Polka de Johann Strauss fill, el començament de la qual està escrit en solament un pentagrama. En els sistemes de pentagrames, les claus funcionen exactament igual que si només hi hagués un pentagrama, complint-se les normes generals de claus ja descrites.[33]

Música per més d'un instrument

Quan s'escriu música per duos, trios, quartets, quintets, orquestres de cambra, orquestres simfòniques, etc., tots els instruments se solen representar en una sola partitura, ordenant-se de manera vertical des de les tessitures més agudes a les més greus. En les partitures orquestrals, que són utilitzades com a guia pel director d'orquestra, es mantenen les regles generals de col·locació de les claus. Així doncs, el pentagrama de cada instrument és independent i es representa en la clau corresponent. D'altra banda, hi ha les particel·les o partitures específiques per a cada instrument, que són utilitzades per cada intèrpret .[1][11]

Música per més d'una veu

En la música vocal i coral totes les veus se solen representar en una sola partitura, cadascuna en el seu pentagrama corresponent, igual que en les particelle.[34] En polifonia vocal les veus més habituals són quatre: soprano, contralto, tenor i baix. Fins fa un segle, les claus emprades per a cada veu eren diferents a les quals se solen usar en l'actualitat.

  • La veu de soprano era representada en clau de do en primera o «clau de soprano».
  • La veu de contralto era representada en clau de do en tercera o «clau de contralto».
  • La veu de tenor era representada en clau de do en quarta o «clau de tenor».
  • La veu de baix era representada en clau de fa en quarta o «clau de baix».
Música vocal en dos pentagrames.

Actualment la correspondència entre claus i veus ha variat, escepte per a alguns fragments.

  • La veu de soprano és representada en clau de sol en segona.
  • La veu de contralto és representada en clau de sol en segona.
  • La veu de tenor és representada en clau de sol en segona, encara que com la seva tesitura és una octava més greu, se sol afegir un petit 8 en la part inferior de la clau.
  • La veu de baix és representada en clau de fa en quarta.

A vegades, les partitures vocals poden aparèixer escrites en dos pentagrames en lloc de quatre. D'aquesta manera, en el pentagrama superior, en clau de sol, es representen les veus de soprano i contralto; mentre en l'inferior, en clau de fa en quarta es representen les veus de tenor i baix.[34]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Estrictamente parlant, la clau no indica l'altura de les notes, sinó els seus noms; de fet, l'altura real pot variar depenent de quin sistema d'afinació s'utilitzi.
  2. Un sistema es un grup de pentagrames que es llegeixen simultàniament, i que venen agrupats meitjançant unes claus o corxets.
  3. Tot i que el més habitual és que les peces per a piano estiguin escrites en un sistema de dos pentagrames, també hi han alguns exmples, des de l'inici del segle XX, de composicions pianístiques escrites per un sistema de tres pentagrames.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Michels, Ulrich. Atles de música. Madrid: Alianza, 2009, p. 67. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Barcelona: Akal, 2001. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionari de la música i els músics. Barcelona: Akal, 1985. 
  4. 4,0 4,1 Michels, Ulrich. Atles de música. Madrid: Alianza, 1009, pp. 114-115. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Candé, Roland. vol. 1 p. 74 Nou diccionari de la música. Grasindo, 2002, p. vol. 1, p. 74. 
  6. 6,0 6,1 6,2 Randel, Don Michael. Harvard Dictionary of Music. Cambridge: Belknap Press, 2003. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Hiley, David. "Clef (I)" al New Grove Dictionary of Music and Musicians. Londres: Macmillan, 2001. 
  8. Smits van Wasberghe, Jos. (JSTOR) The Musical Notation of Guido d'Arezzo. Musica Disciplina, 1951, p. 33. 
  9. Baxter, Harry; Baxter, Michael. Com llegir música. Robinbook, 2007, pp. 13,14. 
  10. Com el seu nom indica, l'índex acústic franc-belga s'utilitza a Bèlgica i França (i en algunes zones d'Espanya).
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 11,8 11,9 Abromont, Claude. Teoria de la música. Fons de cultura econòmica, 2005, pp. 28-40. 
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 Evangelos C., Sembos. Principles of Music Theory. Lulu Press, 2066, pp. 23-26. 
  13. Apel, Willi. Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 1969, p. 149-150. 
  14. Moore, John Weeks. A Dictionary of Musical Information. Boston: Oliver Ditson, 1876, p. 176. 
  15. 15,0 15,1 15,2 Baxter, Harry; Baxter, Michael. Cómo leer música. Robinbook, 2007, pp. 16, 17. 
  16. Pedrell, Felipe. Diccionario técnico de la música. Maxtor, 2009, pp. 98, 99. 
  17. Alsina, Josep. La música y su evolución. Grao, 1994, p. 36. 
  18. 18,0 18,1 Gerou, Rom; Lusk, Linda. Essential Dictionary of Music Notation. Alfred Music, 1996, p. 111. 
  19. 19,0 19,1 Apel, Willi. Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 1969, p. 180. 
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 Gerou, Tom & Lusk, Bufona: Essential Dictionary of Music Notation. L.A.: Alfred Music, 1996, p. 109 .
  21. 21,0 21,1 21,2 «Octave clef» en Virginia Tech Department of Music website, (consultado el 31-08-2012).
  22. Ottman, Robert W.: Elementary harmony. Prentice- Hall, 1983, p. 148.
  23. Hubbard, W. L.: The American History And Encyclopedia of Music Dictionary. Kessinger, 2005, pp. 27-28.
  24. Bennett, Roy: Los instrumentos de la orquesta. Akal, 1999, p. 19.
  25. Harnum, Jonathan: Basic Music Theory. Sol Ut Press, 2004, pp. 119-121 .
  26. Fox, Donen: Write it Right! Alfred Music, 1995, pp. 4-5 .
  27. 27,0 27,1 27,2 McGrain, Mark: Music Notation. Hal Leonard, 1986, p. 14-33.
  28. Black, Dave & Gerou, Tom: Essential Dictionary of Orchestration Alfred Music, 1998, pp. 183-184 .
  29. King Fung, Kelvin: Nidra for chamber orchestra, tesi sobre composició musical presentada a la Universitat de Missouri, Kanses City, 2011.
  30. Rudolph, Thomes & Leonard, Vincent: Finale: An Easy Guide to Music Notation. Berklee Press, 2005, pp. 137-138 .
  31. Snyder, Jerry: TAB Guitar Method. Alfred Music, 1993, p. 7 .
  32. Fox, Donen: Write it Right! Alfred Music, 1995, p. 3 .
  33. Martin, Margaret: Knack Piano for Everyone. Globe Pequot, 2010, p. 22 .
  34. 34,0 34,1 Gauldin, Robert: La pràctica harmònica en la música tonal. Akal, 2009, p. 77 .

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Específica
  • Dandelot, Georges: Manuel pratique pour l'étude donis clefs, rev. Bruno Giner & Armelle Choquard. París: Max Eschig, 1999.
  • Hiley, David: «Clef (i)» en New Grove Dictionary of Music and Musicians , ed. Stanley Sadie. Londres: Macmillan, 2001 [1980].
  • Kidson, Frank: «The Evolution of Clef Signatures (I)» en The Musical Estafis, 49 (785): 443–444, 1908.
  • Kidson, Frank: «The Evolution of Clef Signatures (II)» en The Musical Estafis, 50 (793): 159–160, 1909.
  • Smits van Waesberghe, Jos: «The Musical Notation of Guido of Arezzo» en Musica Disciplina, 5:15–53, 1951. (JSTOR)
General
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clau (notació musical)