Jacobus Henricus van 't Hoff
Jacobus Henricus van 't Hoff (Rotterdam, Països Baixos 1852 - Berlín, Alemanya 1911) fou un químic neerlandès guanyador del Premi Nobel de Química l'any 1901.
Biografia[modifica]
Va néixer el 30 d'agost de 1852 a la ciutat de Rotterdam fill d'un metge. Des de jove s'interessà per la ciència i, en contra dels desitjos del seu pare, estudià química al Delft Polytechnical Institue i successivament a la Universitat de Leiden; Bonn, on coincidí amb Friedrich Kekulé; París, on estudià amb Charles Adolphe Würtz; i finalment a la Universitat d'Utrecht, on va obtenir el doctorat l'any 1874.
Posteriorment fou professor a les universitats d'Amsterdam i Berlín, on morí l'1 de març de 1911.
Recerca científica[modifica]
Interessat en la química orgànica, és considerat un dels precursors de l'estereoquímica, amb el fi d'explicar les dues formes isòmeres de l'àcid tartàric i altres casos d'isomeria òptica. L'any 1874 proposà, al mateix temps que el químic francès Joseph Achille Le Bel, la hipòtesi del carboni tetraèdric asimètric.
Posteriorment dugué a terme estudis sobre l'afinitat química i sobre cinètica de les reaccions. Mitjançant l'aplicació de conceptes termodinàmics a l'estudi dels equilibris químics, determinà la relació entre la constant d'equilibri i la temperatura absoluta, el que actualment es coneix com a equació o isocora de Van't Hoff. També realitzà investigacions sobre el comportament de dissolucions diluïdes, evidenciant certes analogies amb els gasos, i introduí el concepte de pressió osmòtica.
L'any 1901 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pel descobriment de les lleis de la dinàmica química i de la pressió osmòtica en les solucions químiques, esdevenint el primer premiat en aquesta categoria dels Premis Nobel instaurats aquell any.
Reconeixements[modifica]
En honor seu s'anomenà el cràter Van' t Hoff sobre la superfície de la Lluna.
