Joaquim Sorolla i Bastida
 Autoretrat, Museu Sorolla - Madrid | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Joaquim Sorolla i Bastida 27 febrer 1863  València |
| Mort | 10 agost 1923 (60 anys) Madrid |
| Sepultura | Cementiri de València |
| Vocal de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i Investigacions científiques | |
| 1907 – | |
| Dades personals | |
| Altres noms | Sorolla, Joaquin |
| Formació | Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles |
| Activitat | |
| Camp de treball | Pintura |
| Lloc de treball | Madrid Roma París València |
| Ocupació | pintor, professor d'universitat |
| Art | Pintura |
| Gènere | Retrat |
| Moviment | Luminisme, realisme |
| Professors | Francisco Pradilla y Ortiz i Gonzalo Salvá Simbor |
| Alumnes | Vicente Santaolaria Montoro, Alvaro Alcalá Galiano, Fernando de Amárica i Teodoro Andreu Sentamans |
| Influències | |
| Obra | |
Obres destacables I encara diuen que el peix és car (1894), Nens a la platja (1910)
| |
| Família | |
| Cònjuge | Clotilde García del Castillo |
| Fills | Joaquín Sorolla García, Elena Sorolla i García, María Sorolla García |
Premis | |
  | |
Joaquim Sorolla i Bastida (València, 27 de febrer de 1863 - Cercedilla, 10 d'agost de 1923) fou un pintor[1] i artista gràfic valencià.[2] Els seus treballs mostren retrats, paisatges i monuments de temàtica social i històrica, caracteritzats per la representació de les persones i els paisatges sota la llum del sol. La seua obra ha estat erròniament catalogada per alguns d'estil impressionista, però en realitat el seu estil es defineix millor com a luminista.
Joventut[modifica]
Quan només tenia dos anys, els seus pares van morir a causa d'una epidèmia. En quedar orfes la seua germana, Concha, i ell, la seua tia Isabel, germana de la seua mare, i el seu marit, de professió manyà, els van acollir. Passats els anys, van intentar ensenyar-li l'ofici de la manyeria, advertint prompte que la seua vertadera vocació era la pintura.
El 1874 va començar a estudiar a l'Escola Normal Superior, on li van aconsellar que també es matriculara a les classes nocturnes de dibuix a l'Escola d'Artesans. En aquesta última va rebre, el 1879, una caixa de pintures i un diploma com a premi "per la seua constant aplicació en el dibuix de figura". Aqueix mateix any va ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, al mateix temps que treballava al taller del seu oncle.
Va ser a l'Acadèmia de Sant Carles on va conèixer un altre alumne, Juan Antonio García, que era germà de qui més tard acabaria sent la seua esposa, Clotilde García. El 1880 va aconseguir una Medalla d'Argent per la seua obra Moro acechando la ocasión de su venganza ('Moro aguaitant l'ocasió de la seua revenja') en l'exposició de la societat El Iris.
En acabar la seua formació, va començar a enviar les seues obres a concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts, com la de Madrid al maig de 1881, on va presentar tres marines valencianes que, encara que formidables, van passar sense pena ni glòria perquè no encaixaven amb la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. L'any següent, va estudiar l'obra de Velázquez i altres autors en el Museu del Prado. Per fi, el 1883, va aconseguir una medalla en l'Exposició Regional de València i, el 1884, va aconseguir la glòria en aconseguir la Medalla de Segona Classe en l'Exposició Nacional gràcies a la seua obra Dos de mayo, obra melodramàtica i fosca feta expressament per a l'exposició, tal com li va dir a un col·lega seu: "Ací, per a donar-se a conèixer i guanyar medalles, cal fer morts."
Va recollir un altre gran èxit a València amb la seua obra El crit del palleter sobre la Guerra de la Independència espanyola. D'aquesta manera, va ser pensionat per la Diputació Provincial de València per a viatjar a Roma on, al mateix temps que treballava, va conèixer l'art clàssic i renaixentista, així com els grans museus, i contactà, a més, amb altres artistes.
Amb el seu amic el pintor Pedro Gil es va desplaçar a París durant el primer semestre de 1885, vivint de prop la pintura impressionista, que va produir en ell, ja de tornada a Roma, variacions en la seua temàtica i estil, i arribà a pintar el quadre religiós El entierro de Cristo, amb el qual va fracassar rotundament.
Luminisme[modifica]
El 1888 es casa amb Clotilde García a València, però viurien un any més a Itàlia, aquesta vegada a la localitat d'Assís. El 1889 es van instal·lar a Madrid i, en a penes cinc anys, Sorolla va aconseguir certa fama i prestigi com a pintor. El 1894 va viatjar novament a París, on va conèixer el luminisme, que tant marcaria la seua posterior obra. Va començar a pintar a l'aire lliure, dominant amb mestria la llum i combinant-la amb escenes quotidianes i paisatgístiques de la vida mediterrània. En obres com La vuelta de la pesca, La playa de València o Triste herencia, va descriure el sentiment que produïa la visió de la mar Mediterrània, comunicant l'esplendor d'un matí de platja amb un colorit vibrant i un estil solt i vigorós. Amb Triste herencia va rebre, el 1900, el Grand Prix a l'Exposició Universal de París. A més, va seguir amb la seua pintura de denúncia social que tants èxits li havia reportat en els últims anys, amb obres com I encara diuen que el peix és car (1895). L'estiu de 1905 ara a Xàtiva i realitzà una sèrie de pintures de nens nus, una de les seves sèries més famoses i que li valgueren el posterior encàrrec de la Hispanic Society of America. Un dels quadres més destacats de la sèrie és El bany, de 1905 i que pertany a la col·lecció del Museu Metropolità de Nova York.
En aquell moment, València el va nomenar fill predilecte i meritori, i va ser donat el seu nom a un carrer. Després de molts viatges per Europa, principalment Anglaterra i França, va realitzar una exposició a París, amb més de mig miler d'obres, que li va donar un reconeixement internacional inusitat, coneixent-se la seua obra pictòrica per tota Europa i Amèrica. Va exposar la seua obra a Nova York el 1909 i va recollir un èxit sense cap precedent, amb obres com Sol de tarde o Nadadores, entre moltes d'altres. També ho va fer, el 1911, en el City Art Museum de Saint Louis i en l'Art Institute de Chicago. Al novembre d'aqueix mateix any, va signar un encàrrec amb Archer Milton Huntington per a la Hispanic Society of America: la Visió d'Espanya.
El conjunt de la Visió d'Espanya de la Sorolla Room està format per catorze quadres murals que decorarien la biblioteca de la institució,[3] un d'aquests l'immens llenç Castilla o La fiesta del pan de 13,92 metres de llarg. Amb aquesta obra, realitzada entre 1913 i 1919 i de tres metres i mig d'alt per setanta metres de llarg i un total de 194,6 m², va alçar un inesborrable monument a Espanya, perquè s'hi representaven escenes característiques de diverses províncies espanyoles i una ubicació a Portugal. Va necessitar quasi tot l'any 1912 per a viatjar per tot el territori, realitzant esbossos i treballs de costums i paisatges. D'aquesta obra, destaquen els olis pintats el 1916 dedicats a xiquets i dones en platges de València, on predomina la llibertat de pinzellada i la llum de la seua terra. Alguns exemples en són Mare i filla, Pescadora valenciana o Catalunya. El peix, obra del 1915 ambientada a la platja de Santa Cristina de Lloret de Mar.[4]
Una altra important faceta seua va ser la de retratista, de figures importants com van ser Juan Ramón Jiménez, el rei Alfons XIII, Vicent Blasco Ibáñez, Ortega y Gasset, etc. També, el 1914, havia sigut nomenat acadèmic i, quan va acabar els treballs per a la Hispanic Society, va treballar com a professor de composició i color a l'Escola de Belles Arts de Madrid, on entre altres alumnes va tenir el gallec Francisco Llorens Díaz que va ser una gran admirador del colorit de Sorolla. La seua pintura va representar l'aplicació directa del luminisme al paisatge i la figura, acostant per tant aquesta tendència a la societat de l'època. Sorolla va arribar a pintar també 15 autoretrats.
Sempre interessat per la llum de la Mediterrània, l'artista viatja a Mallorca, on realitza algunes pintures. El museu Es Baluard n'exposa una de manera permanent d'aquesta època.
El 1920, mentre pintava el retrat de la senyora Pérez de Ayala al jardí de sa casa a Madrid, va patir un atac d'hemiplegia que va minvar dràsticament les seues facultats físiques i mentals. Va morir a la seua casa de Cercedilla el 10 d'agost de 1923.
La vida del pintor ha estat recreada per una biografia fílmica, per Joan Olivé i Vagué.[5]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Navarro (1999), p. 166
- ↑ «Joaquim Sorolla i Bastida | enciclopèdia.cat». [Consulta: 10 juny 2020].
- ↑ Ruscalleda i Gallart, Sebastià. Sorolla a Santa Cristina. Obreria de Santa Cristina, 2009, p. 59-63. ISBN 978-84-612-9447-3 [Consulta: 19 març 2014].
- ↑ Ruscalleda i Gallart, Sebastià. Sorolla a Santa Cristina. Obreria de Santa Cristina, 2009, p. 15. ISBN 978-84-612-9447-3 [Consulta: 19 març 2014].
- ↑ Nogales Cárdenas, Pedro. «La biografía en el cine no profesional. Formas, usos y planteamientos». A: Camarero, Gloria (ed.). La biografía fílmica: actas del Segundo Congreso Internacional de Historia y Cine (2, 2010, Madrid)[cd-rom] (en castellà). Madrid: T&B editores, 2011, p. 307-321. ISBN 978-84-694-3147-4 [Consulta: 5 abril 2016].
Bibliografia[modifica]
- Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.
