Lady Macbeth de Mtsensk

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióLady Macbeth de Mtsensk / Katerina Izmàilova
Lady Macbeth of the Mtsensk District.jpg
Svetlana Sozdateleva com a Katerina Izmàilova
Títol original Ledi Màkbet Mtsènskogo Uiezda / Katerina Izmàilova
Forma musical òpera
Compositor Dmitri Xostakóvitx
Llibretista Aleksandr Preis
Llengua original rus
Font literària narració de Nikolai Leskov (Nikolai Leskov)
Actes quatre
Catalogació op. 29
Durada 2,5 hores
Estrena
Data 22 de gener de 1934 / 1962
Escenari teatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 28 de desembre de 1965 (versió revisada); 13 de maig de 2002 (versió original) (estrena a Espanya de les dues versions)
Modifica les dades a Wikidata

Lady Macbeth de Mtsensk, op. 29, és una òpera en quatre actes de Dmitri Xostakóvitx, amb llibret d'Aleksandr Preis, basat en una narració de Nikolai Leskov. S'estrenà al teatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg el 22 de gener de 1934. El 1962, l'autor va estrenar-ne una versió revisada, amb el títol de Katerina Izmàilova, amb un nou número d'opus (op. 114).

Origen i context[modifica]

Amb llibret del matex compositor i d'Aleksandr Preis, i basada en una novel·la de Nicolai Leskov, narra en quatre actes el drama de Katerina Izmàilova, una dona que viu insatisfeta amb el seu marit, Sinovi, un home sense caràcter, i el seu sogre, Borís, un personatge despòtic. Katerina s'enamora d'un treballador de la hisenda, Serguei, que utilitza la dona per satisfer els seus desitjos de prosperar. La protagonista no dubtarà d'assassinar el seu sogre i el seu marit per obtenir la llibertat i l'amor de Serguei, que al final la traeix.[1]

Xostakòvitx només tenia 26 anys quan decideix posar música a un argument arriscat i poc habitual. És a dir, uns personatges mesquins i sense escrúpols en un fosc lloc de la Rússia més profunda, on tot és fàstig i sexualitat reprimida. El resultat és una obra que reivindica la llibertat sexual mentre les instàncies oficials tractaven el sexe com una cosa exclusivament orientada a la fecunditat. L'estat soviètic feia tot el possible per posar els impulsos sexuals al servei del creixement de la nació. L'òpera de Xostakóvitx també és una denúncia contra la situació humiliant de la dona a Rússia. No és d'estranyar llavors la persecució que va rebre de Stalin.[2]

Representacions[modifica]

La versió original de Lady Macbeth de Mtsensk es va estrenar el 1934 al teatre Mali de Leningrad i va obtenir un gran èxit i es va representar més de cent vegades, fins que el 28 de gener del 1936 en el diari Pravda va aparèixer un article, titulat Caos en lloc de música, que s'atribueix a Stalin. En l'article es desacreditava l'obra per raons estètiques i morals, ja que no s'ajustava als imperatius del realisme socialista soviètic.[1]

Després d'aquesta sentència del diari oficial del règim, i després de saber que a Stalin no li havia agradat gens la seva obra, Xostakóvitx va passar a ser un músic «sospitós» que va haver de renunciar públicament a fer música «decadent» i contrària als ideals del règim, Va rebre l'anatema d'«enemic del poble» per la burocràcia cultural estalinista arribant a témer per la seva vida i va haver de recórrer a un llenguatge amb diferents capes textuals per poder seguir fent la música que li interessava i al mateix temps acontentar el règim i la seva mediocre visió del que havia de ser la composició musical dedicada a la massa.[3] Va pensar que l'esperava el mateix destí que dos dels seus amics, Tukhatxevski i Meierhold, (genis del teatre) que van ser deportats i executats. Finalment va ser absolt, però les seves obres ja havien estat eliminades de tots els teatres d'òpera i sales de concert. Fins a la mort de Stalin el 1953, les seves obres van patir sempre les dures crítiques dels mitjans del règim.[2]

A Catalunya aquesta versió revisada es va estrenar al Liceu de Barcelona el 28 de desembre de 1965. La versió original no s'hi va fer fins a l'any 2002.[4] En la presentació a la premsa del muntatge hi va haver una curiosa diferència de versions al voltant de les dues versions de Lady Macbeth de Mtsensk. El director musical, Alexandre Anissimov, va afirmar: «Shostakovich es va veure obligat a fer la segona versió per raons polítiques. Així, va fer una orquestració més assimilable, va treure alguns passatges del llibret i va fer retocs en altres». Per la seva banda Ievgueni Nesterenko, baix rus amb un petit paper en la producció i que va conèixer a Xostakóvitx en persona va afirmar. «He de dir alguna cosa una mica diferent sobre la segona versió. Es va estrenar amb èxit a Rússia i a tot el món i Xostakóvitx va viatjar a diversos països per presentar-la i es va mostrar encantat d'ella. És clar que va canviar algunes coses que li havien criticat, però un músic em va dir que Xostakóvitx li havia reconegut una vegada que els canvis els va fer sobretot per poder cobrar drets, ja que havia venut els de l'original».[5]

Anàlisi musical[modifica]

Veritable «novel·la russa» (amors i desamors, crims i passions, enveges, crueltats i grans borratxeres individuals i col·lectives), l'obra de Xostakóvitx no podia agradar a Stalin que la va censurar, però sí ha agradat al públic actual, perquè és un immens retaule teatral que gira entorn de la figura d'una dona maltractada però ambiciosa que deu el seu insaciable desig de millorar de fortuna a un caràcter dominant i sense escrúpols -d'aquí Lady Macbeth-. El compositor rus va crear al voltant del complex personatge una partitura riquíssima en efectes de tota classe, des dels breus episodis lírics que dibuixen la passió de Katerina per l'obrer Sergei, fins a les intenses i rítmiques peces procedents del patrimoni popular rus que esmalten algunes escenes, com la dels policies. Moments corals de considerable força, i passatges en què es parodia la situació amb l'ús dels més variats instruments, tots ells reunits en una orquestra que ha de tenir un altíssim nivell.[6]

Katerina està emparentada amb la Lulu i la Marie d'Alban Berg, però en ella, i en el món que l'envolta, hi ha un grau d'exasperació al que molt poques vegades s'ha atrevit l'òpera, un nihilisme de desastre que té la seva exacta transposició en els sons de l'orquestra, en la intensitat sísmica dels fortíssims i de les escenes corals. En els moments de culminació que la música desborda literalment l'espai del fossat: els metalls més imponents s'alineen en dues passarel·les als dos costats de l'escenari, i els músics que els toquen es converteixen també en testimonis severs dels rampells de desig i desgràcia que invoquen.[7]

Stalin i els seus van marxar a la meitat de la funció que va ser l'última. I és que en Lady Macbeth de Mtsensk no hi ha la menor concessió no ja a les mentides edificants de la propaganda, sinó ni tan sols a les concessions sentimentals pròpies de qualsevol art, més encara de l'òpera. Els rics són tirànics, cobdiciosos i malvats, però els pobres són brutals, els policies lladres, els capellans borratxos i hipòcrites; la solitud condueix al deliri; el desig, a l'abús i al crim; i només fa falta la possibilitat d'una agressió impune contra un indefens perquè una multitud es converteixi en manada.[7]

Entre Lady Macbeth i El nas, la primera òpera de Xostakòvitx, escrita només uns anys abans, hi ha diferències i semblances. La truculència iconoclasta és la mateixa, com si el compositor no acabés d'assabentar-se que en ple estalinisme les bromes avanguardiastes dels anys vint ja s'han acabat: també s'assemblen les dues òperes en la voluntat d'incloure el major nombre possible de tipus humans i de grups socials al carnaval de la sàtira. Però en el curs d'aquells pocs anys Xostakòvitx ha complert l'aprenentatge necessari que porta del gust exclusiu per la demolició de ninots a la fondària en el retrat de la condició humana. I els seus recursos dramàtics i musicals s'han eixamplat en la mateixa mesura: el gust modernista pel pastitx irreverent es manté intacte, però l'orquestració es mesura amb les amplituds simfòniques de Mahler per abastar igual que elles la banalitat i la meravella, els extrems del grotesc, la quietud de la nit, la serenitat llunyana de la natura, la promesa mai complerta de la plenitud. El compositor construeix el seu estil examinant la pròpia tradició amb una actitud simultània de reverència i saqueig: Mússorgski i Stravinski, la música popular i els cants litúrgics, el melodrama i el circ.[7]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «El Liceu estrena 'Lady Macbeth de Mtsensk', de Xostakòvitx». teatral.net.
  2. 2,0 2,1 Sanz, Paloma. «Música en lugar de caos» (en castellà). brioclasica.es. [Consulta: 27 febrer 2016].
  3. Verdú, Daniel. «El Real presenta una rompedora 'Lady Macbeth' de Shostakóvich» (en castellà). El País. [Consulta: 14 juny 2018].
  4. (castellà) ALIER, Roger. Guia universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  5. Rodríguez, Marino. «Pasión y poder en el Liceu con “Lady Macbeth de Msenk” de Shostakovich» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 juny 2018].
  6. Alier, Roger. «Poderoso espectáculo teatral» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 juny 2018].
  7. 7,0 7,1 7,2 Muñoz Molina, Antonio. «Lady Macbeth de Mtsensk: una mirada» (en castellà). El País. [Consulta: 14 juny 2018].

Vegeu també[modifica]