Simfonia núm. 4 (Xostakóvitx)

Simfonia núm. 4

Forma musical	simfonia
Tonalitat	Do menor
Compositor	Dmitri Xostakóvitx
Parts	3 moviments
Durada	60 minuts
Part de	list of compositions by Dmitri Shostakovich (en)
Estrena
Estrena	30 desembre 1961
Escenari	Conservatori de Moscou, Presnensky District
Director musical	Kiril Kondraixin
Intèrpret	Orquestra Filharmònica de Moscou

La Simfonia núm. 4 en do menor, op. 43, és una simfonia composta per Dmitri Xostakóvitx entre el 13 de setembre de 1935 i el 26 d'abril de 1936 a Leningrad. No es va estrenar fins al 30 de desembre de 1961 a la Sala Gran del Conservatori de Moscou interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Moscou sota la direcció de Kiril Kondraixin.

Moviments

Dura aproximadament 60 minuts, i consta de tres moviments:

• Allegro poco moderato - Presto
• Moderato con moto
• Largo - Allegro

Origen i context

Xostakóvitx estava ocupat en el TRAM (sigles del Teatre de la Joventut Treballadora en rus) durant els darrers anys de la dècada dels anys vint i els primers dels anys trenta, després d'haver presentat el 1927 i el 1929 les simfonies núm. 2 i núm. 3, les quals havien adoptat un to patriòtic amb seccions corals finals. Tot seguit, dirigeix els seus esforços cap a la creació de música per al teatre, així com per a pel·lícules i fragments musicals per a representacions escèniques. Destaca especialment en aquest període la seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk, que va ser estrenada el 22 de gener de 1934 al Teatre Mali de Leningrad. Cap a finals de 1935 va dir a un entrevistador: «No tinc por de les dificultats. Potser és més fàcil i segur que seguir un camí trencat, però també és avorrit, poc interessant i inútil».

Xostakóvitx va començar a compondre la Quarta Simfonia el 1935, en el moment que estava orgullós de ser l'autor d'un autèntic «èxit» operístic, Lady Macbeth de Mtsensk. S'estava interpretant en els teatres de Moscou i Leningrad, plens de gom a gom, i les companyies d'òpera estrangeres s'hi començaven a interessar. El 1936, a prop dels trenta anys, Xostakóvitx era el compositor més sol·licitat, ja havia compost més de quaranta obres, entre elles tres simfonies, un concert per a piano, òperes i música per a ballet, teatre i pel·lícules. L'estil de les obres variava des de l'estructura clàssica formal fins a peces populars d'humor genial. També era un pianista concertista. Era el compositor més reeixit de la música soviètica. I ho sabia.

Tanmateix, en aquesta fase, encara no exhibia mestria en el camp simfònic. El domini de Xostakóvitx radicava en la composició musical per a l'escenari teatral. La seva Primera Simfonia, un exercici per a la graduació realitzat a l'Escola Superior de Música de Leningrad, havia adquirit estat de llegenda després de la primera interpretació el 1926. Així i tot, no havia assolit un lloc destacat al repertori, el mateix passava amb la Segona o Tercera Simfonia, que més que simfonies semblaven peces episòdiques per a orquestra.

Xostakóvitx anhelava imprimir la seva empremta personal en un dels gèneres musicals de major transcendència. La influència d'un intercanvi amistós també pot haver tingut un efecte motivador. Un dels seus camarades en els temps juvenils musicals a Leningrad, Gavril Popov, havia acabat de crear la seva Primera Simfonia, una obra que va guanyar considerable admiració, gràcies a les evocacions mahlerianes que Xostakóvitx pretenia superar en la seva Quarta Simfonia. Xostakóvitx va experimentar diverses rondes d'esbossos i abandonaments, un comportament poc convencional en ell. Inicialment, va concebre la noció d'una simfonia de caràcter "programàtic, monumental, de grans pensaments i grans passions". Amb el temps, va renunciar a aquest enfocament, però va conservar l'essència dels potents pensaments i passions. A l'arribada de la tardor del 1935, Xostakóvitx va iniciar la gestació de la versió definitiva de la seva Quarta Simfonia.

Càstig per Lady Macbeth

Ja havia completat els dos primers dels tres moviments quan va ocórrer el desastre. El gener de 1936, en una representació de l'òpera Lady Macbeth de Mtsensk al Teatre Bolxoi de Moscou, les màximes autoritats soviètiques encapçalades pel mateix Stalin van assistir a una representació i no els va agradar gens l’òpera. Va rebre una condemna oficial i la consegüent repressió cultural contra els anomenats "formalistes", dels quals Xostakóvitx era considerat un representant destacat.

Tot això va ser una gran sorpresa per al compositor, com per a la majoria dels artistes soviètics. No sabien molt bé com reaccionar. Afortunadament per a Xostakóvitx, no es va veure obligat a participar activament en el debat públic, per arrossegar-se i retractar-se dels seus "pecats". En el seu lloc, va observar els esdeveniments des de la barrera. A la primavera de 1936 -coincidint amb el dia en què va néixer la seva primera filla, Galina- Xostakóvitx va tocar la seva nova simfonia davant un grup de músics entre els quals es trobaven els directors Fritz Stiedry, llavors director en cap de l'Orquestra de la Filharmònica de Leningrad, i Otto Klemperer, llavors director musical de la Filharmònica de Los Angeles. Els dos directors li van recomanar que no l'estrenés. Davant els mals averanys que se li acostaven, el compositor rus va fiar el manuscrit de la seva Quarta a Aleksandr Gauk, compositor i que havia sigut director de la Filharmònica de Leningrad.

Xostakóvitx tenia realment por de ser arrestat per la policia secreta. Raons no li faltaven per estar aterrit. El seu amic Mikhaïl Kvadri, a qui va dedicar la seva Primera Simfonia havia estat executat per motius polítics. El seu defensor i amant de la seva música, el mariscal Mikhaïl Tukhatxevski va ser executat en una de les terribles purgues de l'Exèrcit Roig. També havien mort parents propers al compositor. Una de les seves relacions amb una jove traductora anomenada Yelena Kontantinovskaya havia acabat bruscament en ser denunciada i arrestada.

Representacions

Kiril Kondraixin, director que la va estrenar

En principi, l'Orquestra Filharmònica de Leningrad dirigida per Fritz Stiedry havia d'estrenar l'obra l'11 de desembre del 1936. La vigília de l'estrena, Xostakóvitx va retirar l'obra sense cap explicació. Aquell matí, un breu anunci va aparèixer al diari local: «El compositor Xostakóvitx va demanar a la Filharmònica de Leningrad de retirar la seva Quarta Simfonia de la interpretació amb l'argument que no correspon en absolut a les seves conviccions creatives actuals i representa per a ell una obra molt desfasada». Les pistes sobre l'acció del compositor va arribar uns anys més tard. Curiosament, l'any 1946 va aparèixer una edició litografiada de la simfonia que Xostakóvitx havia arranjat per a dos pianos.

Passarien vint-i-cinc anys fins que la Quarta Simfonia de Xostakóvitx fos interpretada per primera vegada. Finalment, va ser estrenada el 30 de desembre del 1961 per l'Orquestra Filharmònica de Moscou. L'estrena, sota la direcció de Kiril Kondraixin, va ser un triomf impressionant. A Occident es va sentir per primera vegada el 1962 al Festival d'Edimburg.

El motiu d'aquesta tardança va ser la retirada de l'obra uns dies abans de la que havia de ser la seva estrena el 1936, a causa de la mala fama que estava acumulant el compositor. Es deia que la seva música era «formalista», «buida de contingut» i «contrària a la pàtria». Van ser uns mesos molt durs per a Xostakóvitx. La partitura es va perdre, però a principis dels anys seixanta es va poder reconstruir a partir de les particel·les que havien quedat a Leningrad. Amb el pas dels anys, es van exposar diverses raons per justificar la retirada de la Quarta Simfonia que va comportar una substancial llacuna en el seu repertori: es va argumentar la manca de preparació del director d'orquestra, o que els músics de l'orquestra van expressar la seva oposició a interpretar-la. Malgrat això, les autèntiques motivacions es trobaven en l'àmbit polític. Enfrontant-se als funcionaris del Partit Comunista i als responsables dels concerts, els quals temien les repercussions d'una possible realització de l'estrena, el ja aleshores qüestionat Xostakóvitx va ser pressionat per retirar la seva Simfonia. Un dels seus contemporanis va observar amb tristesa al seu diari: "Xostakóvitx va ser tan perseguit per les discussions que va retirar la interpretació de la seva nova simfonia, monumental i enlluernadora. Quina vergonya per a nosaltres, els seus contemporanis!".

Anàlisi musical

En retrospectiva, era evident que la Quarta Simfonia de Xostakóvitx no podia trobar acceptació en la Rússia de Stalin, just quan el Gran Terror s'acostava al seu apogeu. És massa monumental i enlluernadora, massa extravagant i desafiant per haver satisfet als aparells comunistes oficials encarregats d'aplicar polítiques culturals repressives. La Quarta és el «credo» d'un modernista ferotgement independent i il·lustrat, no d'un vassall sincerament penedit i complaent com volia el règim.

La Quarta Simfonia és realment una experiència atractiva d'escriptura orquestral brillant i una fascinant gamma de contrastos en el material temàtic, el ritme i el tempo. Per a l'oient familiaritzat amb les grans simfonies, concerts i obres de cambra que va escriure Xostakóvitx durant el període 1940-1960, la Quarta Simfonia ofereix una visió d'aquesta fase de la vida creativa del compositor que els biògrafs consideren la transició de la creativitat experimental cap a la maduresa d'estil compositiu.

No ostenta el rècord de durada en la trajectòria simfònica de Xostakóvitx —aquesta distinció correspondria a la Setena ("Leningrad")—, però amb la presència de vint instruments de vent de fusta, disset metalls i una vasta assemblea de percussió i cordes, exigeix l'orquestra més extensa de totes les seves obres simfòniques. El compositor impulsa en certs instants que aquestes forces despleguin esclats d'una magnitud colossal, no obstant això, en gran part de la simfonia, els instruments solistes adquireixen prominència. Emmarcant un scherzo relativament concís entre dos moviments exteriors expansius, cada un amb una durada que ronda la mitja hora, l'univers simfònic de Xostakóvitx assoleix aquí una dimensió que pot ser directament comparada amb la de Mahler. Segons Fay, les interseccions amb Mahler es manifesten a cada racó, des del xoc essencial entre el tràgic i el trivial, fins a minuciositats orquestrals, modulacions harmòniques laterals i els coneguts "cucuts".

Primer moviment

El primer moviment (Allegretto poco moderato en do menor) no es pot identificar en termes d'estructura, ja que és un desenllaç lliurement rapsòdic de temes i idees. La seva gegantina secció d'exposició amb el vent i el metall aviat es contrasta amb un adagio a la secció de corda, que permet una àmplia elaboració de dues àrees temàtiques principals. Els arguments es juxtaposen en una sèrie d'episodis contrastats, variats en ritme, orquestració i estat d'ànim. Un descarat solo per a trompeta, i després de trombó, va seguit d'una exquisida toccata a la secció de vent. Un tema plantejat per primera vegada pel fagot solista gira llanguidament en cordes de registre agut; frases antifonals severes entre les cordes agudes i el metall baix aviat donen pas a una petita marxa alegre amb els vents de fusta.

Un Presto fugal a les cordes es converteix en un fortissimo per arribar a un clímax final del metall i la percussió trencador en un acord de dotze notes, que es marca fffff (cinc vegades fort), que es relaxa en un vals ràpid i lleuger; el fagot solista reafirma el tema inicial que es repeteix amb els tons inquietants del corn anglès, acabant en silenci el moviment. El plaer d'aquest moviment és aquella qualitat particular que marca Xostakóvitx, és a dir, els sons aguts penetrants del flautí contra el so fosc del fagot i les octaves de la tuba a continuació, un tema líric flotant a les cordes seguit d'un atractiu solo al trombó, i l'omnipresent solo de fagot, un contrast d'humor i tristesa en el tema i el timbre.

En la recapitulació i la coda, dràsticament escurçades, els temes de l'exposició apareixen en ordre invers i amb els papers invertits. El primer tema, per exemple, interpretat originalment fortissimo per trompetes i trombons sobre acords forts de cordes torna al final tocat per un fagot solista, pianissimo, contra el pols tranquil del bombo.

Segon moviment

El segon moviment és una estructura sense complicacions (A-B-A1-B1-coda) en re menor, les seves qualitats "Ländler" recorden Mahler. Cada un dels dos temes està relacionat amb el material escoltat en el primer moviment; el segon va servir posteriorment com a model per al tema principal del primer moviment de la Cinquena Simfonia (1937). La cridanera coda, amb el més tènue bri del tema d'obertura desenvolupant-se contra el brunzit del mecanisme de rellotgeria de les castanyoles, el bloc de fusta i el triangle, ens recordaria a la coda de la fi de l'última simfonia de Xostakóvitx, la Quinzena (1971).

Tercer moviment

En una simfonia ja marcada per la seva profusió d'idees, l'últim moviment es destaca. Combinant les funcions de moviment lent i final, progressa des de la marxa fúnebre d'obertura (una altra associació de Mahler, com es veu en les seves Simfonies Primera, Segona i Cinquena) fins a un enèrgic allegro que sembla prometre un final simfònic tradicional. En el seu lloc, Xostakóvitx es desvia cap a una sèrie d'episodis lleugers, fins i tot capritxosos, inclosos dos valsos i un galop, executats amb l'humor i l'estil d'un experimentat compositor teatral. El més inquietant, llavors, és el començament de la coda, amb un poderós esclat d'acords del metall en do major sobre un ostinato de timbals i cordes baixes. El tema de la marxa fúnebre torna, i el metall "heroic" s'esvaeix gradualment en fugaces reminiscències temàtiques sobre un to de pedal sostingut. Al final d'una prolongada i ombrívola tríada en do menor en les cordes, els últims tons aïllats de la celesta tanquen el moviment i la Simfonia en un to d'equívoc.

Quan finalment va ser possible, durant el Desglaç de Khrusxov, desempolsar la partitura i interpretar la Quarta Simfonia de Xostakóvitx, el madur compositor es va declarar satisfet amb la seva obra de joventut (en l'arravatament inicial de la redescoberta, fins i tot va dir que pensava que era del millor que havia escrit), i es va negar a canviar una sola nota.

Instrumentació

Vent fusta Flautins 1 i 2 Flautes 1, 2, 3 i 4 Oboès 1, 2, 3 i 4 (el 4 toca el corn anglès) Requint en mi bemoll Clarinets 1, 2, 3 i 4 (el 4 està en La) Clarinet baix Fagots 1, 2 i 3 Contrafagot

Vent metall 8 trompes Trompetes 1, 2, 3 i 4 Trombons 1, 2 i 3 Tubes 1 i 2 Corda Violins primers (16-20) Violins segons (14-18) Violes (12-16) Violoncels (12-16) Contrabaixos (10-14)

Percussió Timbales (2 sets de 3 timbales) Triangle Castanyetes Wood drum Side-drum Plat (amb baqueta de timbala i amb baqueta de fusta) Bombo Tam-tam Campanes Xilòfon

Altres Celesta Arpes 1 i 2

Bibliografia

• Freed, Richard, Notes for RCA/BMG 60887: Shostakovich: Symphony No. 4; St. Louis Symphony Orchestra conducted by Leonard Slatkin.