Lazare Nicolas Marguerite Carnot

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lazare Nicolas Marguerite Carnot
Lazare carnot.jpg
Diputat per a l'Assemblea Legislativa i la Convenció Nacional
1791 – 1793
Membre del Comitè de Salvació Pública
En el càrrec des de 1793
Membre del Directori francès
1795 – 1797
Oponent/s Paul de Barras
Ministre de la Guerra de la Primera República Francesa
1800 – 1804
Ministre de l'Interior del Govern dels cent dies
1815 – 1815
Dades biogràfiques
Naixement 13 de maig de 1753
Nolay (Costa d'Or)
Mort 22 d'agost de 1823 (als 70 anys)
Magdeburg (Prússia)
Sepultura Panteó de París
48° 50′ 46″ N, 2° 20′ 45″ E / 48.84611°N,2.34583°E / 48.84611; 2.34583
Alma mater École du Gènie de Mézières
Es coneix per Matemàtic, físic i militar francès
Cònjuge Jacqueline Sophie Dupont de Maringheur
Fills
Monuments Figura entre els 72 noms de savis a la Torre Eiffel
Figura entre els noms gravats a l'Arc de Triomf de París
Honors Legió d'Honor
Cavaller de Sant Lluís
Influències de Gaspard Monge
Va influir a Sadi Carnot
Obres notables Réflexions sur la métaphysique du calcul infinitésimal (1797)
Géométrie de position (1803)
De la défense des places fortes (1810)
Carrera militar
Arma/servei Enginyers
Rang General de Divisió
Comandaments 14 exèrcits en defensa de la Revolució Francesa
Batalles/guerres Bataille de Wattignies durant el Regnat del Terror (1793)
Campanya de Bèlgica (1815) durant les Guerres Napoleòniques
Signatura

Lazare Nicolas Marguerite Carnot, (1753-1823), fou un militar, polític i matemàtic francès conegut pels malnoms de Organitzador de la Victòria o Gran Carnot.

Vida[modifica | modifica el codi]

Lazare Carnot és un dels pocs personatges històrics que tenen una carrera científica i una militar i política, dignes d'estudi independent cadascuna de elles:[1] soldat-filòsof al final de l'Antic Règim, estrateg del Terror per la millor de les repúbliques, savi-ciutadà amb el despotisme napoleònic.[2]

Lazare Carnot era fill d'un notari de Borgonya, va fer els seus estudis al collegi d'Autun (dirigit prld oratorians)[3] i va ingressar el 1770 a l'acadèmia d'enginyeria militar de Mézières després de passar l'examen d'ingrés que li va fer Charles Bossut.[4] El seu germà Claude-Marie (conegut com Carnot-Feulins), també va ser alumne de l'acadèmia militar a partir de 1773.[5]

Lazare Carnot es va graduar el 1773 amb el grau de tinent. Tot i haver estat alumne de Gaspard Monge, no sembla que fos dels seus deixebles preferits. Després de la seva graduació va estar destinat successivament a Calais, Le Havre, Béthune, Arràs i Aire.[6]

El 1784 obté un premi de l'Acadèmia de ciències de Dijon per seu Éloge de Vauban, la seva primera obra,[7] tot i que un any abans havia publicat anònimament el Essai sur les machines en gènèral.[8] A la lectura del seu treball a l'Acadèmia de Dijon hi va assistir el príncep Enric de Prússia, per això sembla que va presentar el seu següent treball a l'Acadèmia de Ciències de Berlin i sempre va mantenir una certa simpatia pel món alemany.[9]

Lazare Carnot, amb el seu germà Feulins, van entrar en política el 1791 en ser escollits diputats de l'Assemblea legislativa en representació del districte de Pas-de-Calais. El estiu de 1793, quan la situació militar de la revolució era catastròfica, Carnot és enviat al Est i aconsegueix la victòria militar de Wattignies (16 d'octubre de 1793) després d'haver estabilitzat el front a Estrasburg.[10] Aquests fets faran que sigui nomenat membre del Comitè de Salvació Pública, organisme que, de fet, dirigeix el poder executiu de la república. Des d'aquest càrrec, i juntament amb l'altre enginyer militar del comitè, Prieur de la Côte d'Or, serà l'encarregat d'aprovisionar i ensinistrar els exèrcits republicans i conduir-los a la victòria final.[11][12] Un dels fets necessaris per aconseguir aquest fi va ser la fundació de l'École polytechnique, que escometrà juntament amb Prieur i Monge.[13]

El novembre de 1795, en crear-se el Directori, en serà escollit un dels seus cinc membres.[14] Però només hi romandrà fins al setembre de 1797 (cop d'estat del 18 de Fructidor), en que, perseguit pels radicals, haurà de refugiar-se a Suïssa. Tot i així, és el personatge que més temps va ocupar de forma continuada un càrrec a la més alta institució del executiu de la nova república francesa (1793-1797).[15]

El desembre de 1799, amb l'amnistia decretada en arribar al poder Napoleó Bonaparte, retorna a França i, per breu temps, i malgrat les seves creences republicanes, serà ministre de la guerra de Napoleó (abril a octubre de 1800).[16] El 1815, durant el Govern dels cent dies, tornarà a ser ministre del interior en un govern de Napoleó. Abans però, en les dramàtiques circumstàncies de les derrotes a Rússia, Napoleó el va nomenar governador d'Anvers, ciutat de la que va comandar la defensa i que va mantenir inclús després de la derrota de Waterloo.[17]

La Restauració borbònica no li va perdonar el seu republicanisme i el 1815, va tornar a marxar a un exili del que ja mai tornaria. Amb ell va marxar el seu fill Hippolyte. Després d'una breu estança a Varsòvia es va instal·lar a Magdeburg on va morir el 1823.[18]

Va ser el pare de Nicolas Léonard Sadi Carnot, un dels iniciadors de la termodinàmica, i de Lazare Hippolyte Carnot, reputat polític republicà, i era el avi de Marie François Sadi Carnot, president de la Tercera República de França.

El 1889 les seves despulles van ser solemnement traslladades al Panteó de París.

Obra[modifica | modifica el codi]

Al marge de la seva activitat política, Lazare Carnot ha deixat una obra científico-matemàtica no gaire voluminosa, però si significativa:

  • 1783 (Dijon), Essai sur les machines en général
  • 1784 (Dijon), Éloge de M. le Maréchal de Vauban
  • 1797 (París), Réflexions sur la métaphysique du calcul infinitésimal
  • 1801 (París), De la corrélation des figures de géométrie
  • 1803 (París), Géométrie de position
  • 1803 (París), Principes fondamentaux de l’équilibre et du mouvement
  • 1806 (París), Mémoire sur la relation qui existe entre les distances respectives de cinq points quelconques pris dans l’espace
  • 1810 (París), De la défense des places fortes

També va publicar algunes obres poètiques, tot i que el seu valor literari està molt per sota del valor científic de les anteriors:

  • 1820 (París), Opuscules poétiques du général L.N.M. Carnot
  • 1821 (París), Don Quichotte. Poème héroï-comique en 6 chants

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gillispie & Youschkevitch, pàgina 7.
  2. Charnay, pàgina 31.
  3. Gillispie & Youschkevitch, pàgina 20.
  4. Grison, paràgraf 12.
  5. Gillispie & Youschkevitch, pàgines 24-25.
  6. Gillispie & Pisano, pàgina 2.
  7. Gillispie & Youschkevitch, pàgina 24.
  8. Gillispie & Pisano, pàgina 3.
  9. Gillispie & Youschkevitch, pàgina 25.
  10. Grison, paràgraf 3.
  11. Grison, paràgraf 4.
  12. Gillispie & Youschkevitch, pàgina 34.
  13. Grison, paràgraf 7.
  14. Gillispie & Pisano, pàgina 10.
  15. Gillispie & Pisano, pàgina 11.
  16. Gillispie & Youschkevitch, pàgines 36-37.
  17. Gillispie & Pisano, pàgina 13.
  18. Gillispie & Youschkevitch, pàgina 42.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lazare Nicolas Marguerite Carnot Modifica l'enllaç a Wikidata