Lazare Nicolas Marguerite Carnot
Lazare Nicolas Marguerite Carnot (francès: Lazare Carnot) (Nolay, 13 de maig de 1753 - Magdeburg, 2 d'agost de 1823) fou un militar, polític físic i matemàtic francès conegut pels malnoms d'Organitzador de la Victòria o Gran Carnot.
Vida
[modifica]Lazare Carnot és un dels pocs personatges històrics que tenen una carrera científica i una militar i política, dignes d'estudi independent cadascuna d'elles:[1] soldat-filòsof al final de l'Antic Règim, estrateg del Terror per la millor de les repúbliques, savi-ciutadà amb el despotisme napoleònic.[2]
Lazare Carnot era fill d'un notari de Borgonya, va fer els seus estudis al col·legi d'Autun (dirigit per oratorians)[3] i va ingressar el 1770 a l'acadèmia d'enginyeria militar de Mézières després de passar l'examen d'ingrés que li va fer Charles Bossut.[4] El seu germà Claude-Marie (conegut com a Carnot-Feulins), també va ser alumne de l'acadèmia militar a partir de 1773.[5]
Lazare Carnot es va graduar el 1773 amb el grau de tinent. Tot i haver estat alumne de Gaspard Monge, no sembla que fos dels seus deixebles preferits. Després graduar-se va estar destinat successivament a Calais, Le Havre, Béthune, Arràs i Aire.[6]
El 1784 obté un premi de l'Acadèmia de ciències de Dijon pel seu Éloge de Vauban, la seva primera obra,[7] tot i que un any abans havia publicat anònimament el Essai sur les machines en gènèral.[8] A la lectura del seu treball a l'Acadèmia de Dijon hi va assistir el príncep Enric de Prússia, per això sembla que va presentar el seu següent treball a l'Acadèmia de Ciències de Berlin i sempre va mantenir una certa simpatia pel món alemany.[9]
Lazare Carnot i el seu germà Claude Carnot-Feulins van entrar en política el 1791 en ser escollits diputats de l'Assemblea Legislativa en representació del districte de Pas-de-Calais. L'estiu de 1793, quan la situació militar de la revolució era catastròfica, Carnot és enviat al front de l'est i aconsegueix la victòria militar de Wattignies (16 d'octubre de 1793) després d'haver estabilitzat el front a Estrasburg.[10] Aquests fets faran que sigui nomenat membre del Comitè de Salvació Pública, organisme que, de fet, dirigeix el poder executiu de la república. Des d'aquest càrrec, i juntament amb l'altre enginyer militar del comitè, Prieur de la Côte d'Or, serà l'encarregat d'aprovisionar i instruir els exèrcits republicans i conduir-los a la victòria final.[11][12] Un dels fets necessaris per aconseguir aquest fi va ser la fundació de l'École polytechnique, que escometrà juntament amb Prieur i Monge.[13]
El novembre de 1795, en crear-se el Directori, en serà escollit un dels seus cinc membres.[14] Però només hi romandrà fins al setembre de 1797 (cop d'estat del 18 de Fructidor), quan, perseguit pels radicals, comanats per Paul de Barras,[15] haurà de refugiar-se a Suïssa. Tot i així, és el personatge que més temps va ocupar de forma continuada un càrrec a la més alta institució de l'executiu de la nova república francesa (1793-1797).[16]
El desembre de 1799, amb l'amnistia decretada en arribar al poder Napoleó Bonaparte, retorna a França i, per breu temps serà ministre de la guerra de Napoleó (abril a octubre de 1800).[17] El 1815, durant el Govern dels cent dies, tornarà a ser ministre de l'interior en un govern de Napoleó. Abans però, en les dramàtiques circumstàncies de les derrotes a Rússia, Napoleó el va nomenar governador d'Anvers, ciutat de la qual va comandar la defensa i que va mantenir fins i tot després de la derrota de Waterloo.[18]
La Restauració borbònica no li va perdonar el seu republicanisme i el 1815 va tornar a marxar a un exili del que ja no tornaria mai més. Amb ell va marxar el seu fill Hippolyte. Després d'una breu estada a Varsòvia es va instal·lar a Magdeburg on va morir el 1823.[19]
Va ser el pare de Nicolas Léonard Sadi Carnot, un dels iniciadors de la termodinàmica, i de Lazare Hippolyte Carnot, reputat polític republicà, i l'avi de Marie François Sadi Carnot, president de la Tercera República de França.
El 1889 les seves despulles van ser solemnement traslladades al Panteó de París.
Obra
[modifica]Al marge de la seva activitat política, Lazare Carnot ha deixat una obra científico-matemàtica no gaire voluminosa, però si significativa:
- 1783 (Dijon), Essai sur les machines en général
- 1784 (Dijon), Éloge de M. le Maréchal de Vauban
- 1797 (París), Réflexions sur la métaphysique du calcul infinitésimal
- 1801 (París), De la corrélation des figures de géométrie[20]
- 1803 (París), Géométrie de position[20]
- 1803 (París), Principes fondamentaux de l'équilibre et du mouvement
- 1806 (París), Mémoire sur la relation qui existe entre les distances respectives de cinq points quelconques pris dans l'espace
- 1810 (París), De la défense des places fortes
També va publicar algunes obres poètiques, tot i que el seu valor literari està molt per sota del valor científic de les anteriors:
- 1820 (París), Opuscules poétiques du général L.N.M. Carnot[21]
- 1821 (París), Don Quichotte. Poème héroï-comique en 6 chants
Referències
[modifica]- ↑ Gillispie i Youschkevitch, 1979, p. 7.
- ↑ Charnay, 1990, p. 31.
- ↑ Gillispie i Youschkevitch, 1979, p. 20.
- ↑ Grison, 200, p. paràgraf 12.
- ↑ Gillispie i Youschkevitch, 1979, p. 24-25.
- ↑ Gillispie i Pisano, 2014, p. 2.
- ↑ Gillispie i Youschkevitch, 1979, p. 24.
- ↑ Gillispie i Pisano, 2014, p. 3.
- ↑ Gillispie i Youschkevitch, 1979, p. 25.
- ↑ Grison, 2000, p. paràgraf 3.
- ↑ Grison, 2000, p. paràgraf 4.
- ↑ Gillispie i Youschkevitch, 1979, p. 34.
- ↑ Grison, 2000, p. paràgraf 7.
- ↑ Gillispie i Pisano, 2014, p. 10.
- ↑ Hicks, 2013, p. 65-66.
- ↑ Gillispie i Pisano, 2014, p. 11.
- ↑ Gillispie i Youschkevitch, 1979, p. 36-37.
- ↑ Gillispie i Pisano, 2014, p. 13.
- ↑ Gillispie i Youschkevitch, 1979, p. 42.
- ↑ 20,0 20,1 Chemla, 1998, p. 174 i ss.
- ↑ Dhombres, 2000, p. 212-213.
Bibliografia
[modifica]- Charnay, Jean Paul (ed.). Lazare Carnot, ou, Le Savant citoyen: actes du colloque tenu en Sorbonne les 25, 26, 27, 28 et 29 janvier 1988 (en francès). Presses de l'Université de Paris-Sorbonne, 1990. ISBN 2-904315-67-5.
- Chemla, Karine «Lazare Carnot et la généralité en géométrie. Variations sur le théorème dit de Menelaus» (en francès). Revue d'histoire des mathématiques, Vol. 4, Num. 2, 1998, pàg. 163-190. ISSN: 1262-022X.
- Dhombres, Nicole «Lazare Carnot l’encyclopédiste : théologie, morale et politique de la tolérance» (en francès). Études littéraires, Vol. 32, Num. 1-2, 2000, pàg. 211-219. DOI: 10.7202/501267ar. ISSN: 0014-214X.
- Gillispie, Charles Coulstan; Pisano, Raffaele. Lazare and Sadi Carnot: A Scientific and Filial Relationship (en anglès). Springer, 2014. ISBN 978-94-017-8010-0.
- Gillispie, Charles Coulstan; Youschkevitch, Adolf P. Lazare Carnot Savant Et Sa Contribution a la Theorie de L'Infini Mathematique (en francès). Librairie Philosophique J. Vrin, 1979. ISBN 9782711602742.
- Grison, Emmanuel «Lazare Carnot et le grand Comité de Salut public» (en francès). Bulletin de la SABIX, Vol. 23, 2000, pàg. 15-21. DOI: 10.4000/sabix.208. ISSN: 2114-2130.
- Hicks, Peter «Lazare Carnot, a forgotten piece in the Napoleon Bonaparte jigsaw» (en anglès). Napoleonica. La Revue, Num. 16, 2013, pàg. 64-74. DOI: 10.3917/napo.131.0064. ISSN: 2100-0123.
- Reinhard, Marcel. Le Grand Carnot (en francès). Hachette, 1950. ISBN 9782012350663.
Enllaços externs
[modifica]
- O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Lazare Nicolas Marguerite Carnot» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
- Gillispie, Charles Coulstan. «Carnot, Lazare-Nicolas-Marguerite» (en anglès). Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008. [Consulta: 3 agost 2015].
- Soboul, Albert M. «Lazare Carnot» (en anglès). Encyclopaedia Britannica, 2002. [Consulta: 3 agost 2015].
- «Fundació Carnot» (en francès). Fondation Carnot. [Consulta: 3 agost 2015].