Le Chat Noir

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Le Chat Noir
Le Chat noir 1929.jpg
Le Chat noir. 1929
Dades bàsiques
Tipus teatre i edifici desaparegut
Modifica dades a Wikidata

Le Chat noir (en català: El Gat negre) va ser un cèlebre cabaret de Montmartre, fundat el 18 de novembre de 1881 per Rodolphe Salis (1851-1897) i tancat l'any 1897 poc després de la mort de Salis, per a decepció de Picasso i d'altres que el van buscar quan van anar a l'Exposició Universal de París (1900). [1]

Situat al peu del turó, Le Chat noir fou un dels llocs de trobada de tot París i símbol de la bohèmia de la fi del segle XIX. El cabaret va ser molt conegut per l'actuació de cantautors com Aristide Bruant, per presentar espectacles de teatre d'ombres, creats principalment per Rodolphe Salis i Henri Rivière, i animats per Pere Romeu, i per la utilització del piano, i perquè entre els seus clients habituals hi havia molts artistes famosos o notables. Va servir d'inspiració a Els Quatre Gats de Barcelona o a El Gos esgarriat, de Sant Petersburg.

De 1892 a 1895 el cabaret va publicar una revista setmanal amb el mateix nom, Le Chat Noir, amb escrits literaris, notícies del cabaret i Montmartre, poesia, i sàtira política.

En l'actualitat, molts establiments d'hostaleria tenen aquest nom o altres molt semblants, com el bar Chat noir de París, el restaurant Au chat noir a Brussel·les, el cafè Le Chat Noir de Corfú, Grècia, el cafè El Gato Negro de Buenos Aires, etc.

Alguns del clients més celèbres del cabaret van ser:

Context històric[modifica | modifica el codi]

Le chat Noir va ser fundat l’any 1881. En aquest moment a França ens trobem en el període històric de la Tercera República. L’Any 1871 l’Imperi de Napoleó III  fracasa en la Batalla de Sedan contra Prussia. No tothom accepta la derrota i a Paris es constitueix un Govern de Defensa Nacional que decideix continuar la guerra fins que Thiers, anomenat cap del poder executiu, negocia i firma la pau amb Bismarck el maig del 1871. Això produeix la revolució de la Comuna de Paris que acabara amb una forta repressió. Durant els primers anys de república, el govern esta dirigit per grups monàrquics que volen la restauració, però davant els desacords entre legitimistes i orleanistes l’any 1875 es voten les Lleis constitucionals que confirmen la forma republicana del règim. Passaran una anys fins que a finals dels 70 del segle XIX la república caura en mans de republicans i això desencadenà un període d’estabilitat i prosperitat.

Així doncs en el moment de la fundacio de Le Chat Noir a França hi ha un govern republicà que du a terme mesures a favor de les libertats de ciutadans (dret al divorci, llibertat de premsa, de reunió...), es creen reformes educatives que afavoritzen a l’escola laica, gratuita, obligatòria… També es prenen mesures representatives com l’himne francès o la Festa nacional. És un període bastant afavoridor pel món de l’art i es va anomenar a posteriori la Belle époque. La estabilitat característica d’aquests anys va provocar nous valors que van afavorir els mons de la tecnologia, la ciencia , l'art… Així com la creació de cafés, cabarets, sales de concerts, galeries d’art… No només a França sinó a tota Europa, que a més gaudia de l'esplendor artística de finals de segle XIX." [2][3][4][5]

El cabaret Le Chat Noir[modifica | modifica el codi]

Imatge de Rodophe Salis

El cabaret va començar com a lloguer d'un dels locals més barats que es podien trobar: un petit lloc de dues habitacions situat en 84, Bulevard Rochechouart, (en l'actualitat només commemorat per una placa històrica).

El seu èxit estava assegurat amb l'arribada a l'engròs d'un grup d'escriptors i artistes joves radicals anomenat Les Hydropathes, un club dirigit pel periodista Émile Goudeau. El grup afirmaba que s'anomenaven així per la seva aversió a l'aigua, preferint el vi i la cervesa. El club de Goudeau es reunía a la seva casa situada a la Rive Gauche (riba esquerra), però s'havia tornat tan popular que va créixer més que el seu lloc de trobada. Llavors, Salis va conéixer Goudeau, a qui va convèncer per traslladar el lloc de reunió del club al 84, Bulevard Rochechouart. [6]

El cabaret va començar servint vi dolent i tenia una decoració bastant inferior, però des del comenÇament, a la porta, els convidats eren rebuts per un guàrdia suís, esplèndidament adornat i cobert de cap a peus amb or. El guàrdia suposadament era responsable de portar els pintors i poetes que arribaben a l'interior, mentre manenía una forta restricció dels infames "sacerdots i militars".

Primera etapa. 84, Boulevard Rochchouart[modifica | modifica el codi]

L’any 1881 Rodolphe Salis (1851-1897) després de guanyar-se la vida durant gairebé una dècada com artísta fent objectes religiosos, va tenir la idea de crear un café al més pur estil de Louis XIII amb influencies de l’epoca bizantina on els homes de classe mitjana, burgesos… poguessin anar a beure.

Le chat noir va ser inaugurat el novembre del 1881. Era un petit local que pretenia ser un lloc de reunió per pintors, poetes… El seu nom es deu a un gat negre abandonat que Salis va veure al carrer durant les obres.

El cabaret va anar tenint cada vegada més clientela, en bona part gràcies a artistes que freqüentaven el cabaret. És el cas dels pintors Henri Pille o Nestor Outer, els cantautors Aristide Bruant o Jules Jouy i de poetes com Albert Samain o Maurice Rollinat.

Imatge de la façana del Cabaret segons Albert Robida

Segona etapa.12, rue de Laval (rue Victor-Massé)[modifica | modifica el codi]

Le Chat Noir, tres anys i mig després de l'obertura, a causa de la seva popularitat es va veure obligat a desplaçar-se a un loca de més grandària el 10 de juny de 1885. Situat al 12, Rue Victor Masse (que abans de 1885 havia estat Rue de Laval 12), el nou establiment era sumptuós. Es tractava de l'antiga mansió privada del pintor Alfred Stevens, que, a petició de Salis, s'havia transformat en una "posada de moda" amb l'ajuda de l'arquitecte Maurici Isabey. La decoració de les diverses sales va ser realitzada per Henri Rivière i Caran d’Ache, amb l’ajuda del primer va crear també un teatre d’ombres en color en la qual van ser representades algunes  obres mestres amb música de Georges Fragerolle. Molt ràpidament, poetes i cantants que van actuar a Le Chat Noir van trobar la millor pràctica per al seu ofici que es tenia a París. Amb exagerada cortesia, irònic, Salis sovint jugava el paper de Conférencier (professor després de la funció, o mestre de cerimònies). Va ser aquí que els d'Arts Incohérents Salon (Saló d'Arts incoherents), ombra obres de teatre, monòlegs còmics i va obtenir la primera feina.

Aquest local tenia un estil eclèctic i pitoresc.  A la façana de la primera planta  hi havia dues làmpades de Eugène Grasset de estil neo-medieval. A la de la segona planta hi havia al centre una representació  d’un gat negres realitzada per Alexandre Charpentier d’on en sortien rajos de sol daurats. A l’extrem una insignia pintada d’un gat negre assegut en una lluna creixent  platejada, disseny de Adolphe Willette.

A l’interior, els  vitralls, obra de Willette, il·luminaven la planta baixa. A les parets s’hi trobaven diversos dibuixos d’autors com Auriol, Rivière, Steinlen, Somm o Caran d’Ache.

Salis va declarar que Le Chat Noir era el cabaret més extraordinari del món, trobant-se allí amb els estrangers de tots els racons del món i els homes més poderosos de París. Poc temps més tard es tornarà a traslladar per últim cop al 68, boulevard de Clichy.

Tercera etapa. 68, boulevard de Clichy.[modifica | modifica el codi]

Le Chat noir (1929)

Le Chat noir va obrir de nou al 68 del boulevard Clichy on restaria fins al tancament del local i on seria novament obert ja una vegada en el segle XX. L'últim joc d'ombres de la companyia de Salis va ser posat en escena al gener de 1897, després de la qual cosa Salis va portar a la companyia de gira. Salis estava parlant de plans per moure el cabaret a un altre lloc en el mateix París, però va morir el 19 de març de 1897. Al desembre de 1899, Henri Fursy va obrir el cabaret Boîte à Fursy a l'antic Hotel Chat Noir a la rue Victor Massé.

Le Chat Noir al Boulevard de Clichy va seguir sent popular en la dècada de 1920. Avui en dia, aquest últim lloc s'ha transformat en un hotel boutique, amb algunes referències al seu passat estrident i segueix havent-hi un local anomenat Le Chat Noir al mateix indret.

Le Chat noir a l'any 2007

Le Chat Noir va tenir moltes influències per altres locals. Molts cabarets arreu del món van adoptar el mateix nom o molt semblants intentant fer una adaptació d’aquest mateix cabaret. A Barcelona, per exemple, “Els quatre gats”, així com a Paris, Le Chien Noir, L'Âne Rouge...

El local també va influir en altres aspectes i per exemple el ball que obre cada any la temporada de carnaval de Dunkerke es diu “Bal du Chat noir” en honor al cabaret. Bruant també va dedicar una cançó al cabaret. Al 1939, el cabaret va obtenir una insignia semblant a la del segon local de Willette.  [7]

El Teatre d'Ombres a Le Chat Noir[modifica | modifica el codi]

Des de la seva creació, Le Chat Noir va ésser pensat com a un lloc de trobada i reunió per artistes, amb un interior estil Lluís XIII. En un primer moment, varen ésser poetes, músics, escriptors i cantants els que actuaven sobre l’escenari, però ràpidament emergí el Teatre d’Ombres de Le Chat Noir: el tipus d’espectacles pels quals seria recordat.[8] El Teatre d'Ombres era un espectacle que ja feia temps que s'havia instal·lat a Europa, durant el segle XVIII a França amb Dominique Séraphin, però que s'havia esfumat del panorama artístic durant el segle XIX. Així doncs, serà el cabaret Le Chat Noir el qua farà reviure aquest tipus d'espectacles a França, com a Alemanya ho farà Lotte Reiniger unint aquest tipus d'espectacles amb el cinema, arribant a fer films com Die Abenteuer des Prinzen Achmed (Les aventures del príncep Achmed, 1926), construint els escenaris i personatges a partir de figures retallades i projectades com a ombres xineses.[9]

El naixement del Teatre d'Ombres es produí d'una manera força peculiar: a finals de 1885 el pintor Henry Somm i l'il·lustrador George Auriol varen construir un teatre de titelles dins Le Chat Noir, pensat per fer espectacles per adults. El pintor Henri Rivière col·locà un dia un tovalló blanc enfront de l'obertura del petit teatre de titelles i aquella nit, mogué unes siluetes de cartolina retallades darrere la pantalla blanca (il·luminada pel darrere), mentre Jules Jouy cantà una cançó d'acompanyament amb el piano del cabaret. Aquest fou el primer espectacle del Teatre d'Ombres de Le Chat Noir. [10]

Silueta de zinc feta per Caran D'Ache per un espectacle del Teatre d'Ombres de Le Chat Noir.

Posteriorment, l'any 1887, Rivière substituí el teatre de titelles per un veritable Teatre d'Ombres, amb una pantalla que arribà a mesurar 1,12 metres d'alt i 1,40 metres d'ample, que es subjectava gràcies a un enorme bastidor. [10]

Artistes com el caricaturista Adolphe Willette, el dibuixant Caran d’Ache, Henri Rivière i George Auriol varen crear els espectacles d’ombra del cabaret. Utilitzaven plaques de zinc per retallar la silueta de diverses figures o personatges (tot i que en un primer moment es va utilitzar cartolina), les quals després es feien servir com a titelles i es projectava la seva ombra sobre una pantalla blanca, il·luminant-les per darrere amb llums elèctrics, un mètode evolucionat de les ombres xineses. Els escriptors que freqüentaven el club escrivien les històries pel Teatre d’Ombres i Rodolphe Salis, l’amo del cabaret, les narrava.[8] Gràcies a la col·laboració de molts dels artistes del moment, es varen aconseguir fer complexos efectes de color, so i moviment que acompanyaven les històries i les feien més dinàmiques i emocionants. Aquestes projeccions també comptaven amb un acompanyament musical, normalment interpretat per Albert Tinchant, el pianista principal del local, tot i que en algunes ocasions altres artistes, com per exemple Claude Debussy, també varen tocar el piano durant les projeccions.[10]

Aquest famós Teatre d’Ombres va estar projectant espectacles cada nit durant 11 anys, amb un repertori de 40 obres de teatre. Encara es conserven algunes de les figures de zinc utilitzades per fer les obres al Museu de Montmatre.[8]

La difusió d'aquest tipus d'espectacle, a més a més de per la seva popularitat, va efectuar-se gràcies al famós cartell de l'artista Théophile Steinlen, el qual anunciava La tournée du Chat Noir avec Rodolphe Salis, un tour del Teatre d'Ombres de Le Chat Noir.[8]

L'altre mitjà pel qual es varen popularitzar tant aquests espectacles com el mateix cabaret, fou la revista setmanal que ells mateixos publicaven. Aquesta revista contenia obres literàries d'autors contemporanis, històries del cabaret, activitats que es podien fer a Montmatre, poemes, dibuixos, caricatures polítiques i una secció on s'especificaven els espectacles que es feien al vespre a Le Chat Noir, entre els quals figurava el famós Teatre d'Ombres. [11] Aquest setmanari literari, promocional i satíric s'anomenava Le Chat Noir, com el mateix cabaret, i es va publicar entre els anys 1882 i 1895. Constava de quatre pàgines i es publicava cada dissabte. Alguns col·laboradors de la revista foren escriptors tan cèlebres com Guy de Maupassant, Victor Hugo i Edmond de Goncourt. La secció musical que oferia estava regentada per Charles Gounod i Jules Massanet, mentre que les il·lustracions foren firmades per artistes com els mateixos creadors del Teatre d'Ombres Adolphe Willette i Caran d'Ache. Principalment, Caran d'Ache s'encarregà de les il·lustracions de temàtica militar i Willette, de les de temàtica satírica, com els Pierrots i les Colombines.[12]

Le Chat Noir va fer diversos tours amb el seu Teatre d'Ombres. Aquestes gires varen començar-se a fer a partir de 1892, principalment dins de França i durant l'estiu, tot i que Salis i la seva companyia també varen anar a Tunísia, Algèria i a diversos països de cultura francesa, com Bèlgica. Això va dotar de renom a molts dels artistes del Teatre d'Ombres de Salis, cosa que va fer que alguns d'ells fundessin els seus propis cabarets i espectacles. El gener de 1897, el cabaret va fer el que suposadament havia de ser el seu últim espectacle de Teatre d'Ombres i Salis va fer un últim tour amb la seva companyia, aquest cop durant l'hivern. Després d'aquesta gira, Salis morí i fou la seva dona qui s'encarregà del cabaret, organitzant més gires dels espectacles d'ombres. Durant les següents representacions del Teatre d'Ombres, Dominique Bonnaud va substituir a Salis com a narrador. En aquests últims espectacles, tot i que l'actuació de Bonnaud era força notable, la qualitat de les representacions era cada cop més baixa, conduint el cabaret al declivi. En aquell moment, altres establiments ja s'havien apoderat del panorama artístic francès copiant molts dels espectacles, tècniques i elements decoratius de Le Chat Noir.[13]

Altres[modifica | modifica el codi]

Un cartell de "Le Chat Noir" es pot veure un lloc destacat en les fotografies de l'escena del crim des de l'assassinat de 2001 del Kathleen Peterson pel seu marit i novel·lista Michael Peterson.

Le Chat Noir és el nom de la discoteca on Frank Sinatra i Natalie Wood revifar la seva relació, al 1958 la pel·lícula surten els reis. També hi ha la famosa pintura del gat amb els ulls que parpellegen a la paret de l'entrada.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. « Salis le Grand », in 88 notes pour piano solo, Jean-Pierre Thiollet, Neva Editions, 2015, p. 146-147. ISBN 978 2 3505 5192 0
  2. http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0028/f1331618-abbd-4412-bcb7-f54ec197e509/manuel_batxibac_volume_3.pdf
  3. http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0070/a3fb2a9f-a7c6-4d16-9651-a20802333bd7/manuel_batxibac_volume_2.pdf
  4. Belle Époque
  5. Aristide Bruant
  6. «Le Chat Noir: Historic Montmartre Cabaret».
  7. Le Chat noir
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Meakin, Anna «Le Chat Noir: Historic Montmartre Cabaret» (en en-gb). Bonjour Paris, 19-12-2011.
  9. «::Asombras, Teatro de sombras::». www.asombras.com. [Consulta: 12 novembre 2016].
  10. 10,0 10,1 10,2 «Le Chat Noir». www.aloj.us.es. [Consulta: 8 novembre 2016].
  11. Vogel, Shane. The Scene of Harlem Cabaret: Race, Sexuality, Performance (en en). University of Chicago Press, 2009-04-01. ISBN 9780226862521. 
  12. «Cabaret le Chat Noir». www.chatsnoirs.com. [Consulta: 5 desembre 2016].
  13. Whiting, Steven Moore. Satie the Bohemian: From Cabaret to Concert Hall (en en). Clarendon Press, 1999-02-18. ISBN 9780191584527. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Le Chat Noir Modifica l'enllaç a Wikidata