Le Chat Noir

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Organization icon.svgLe Chat Noir
Théophile-Alexandre Steinlen - Tournée du Chat Noir de Rodolphe Salis (Tour of Rodolphe Salis' Chat Noir) - Google Art Project.jpg
Dades bàsiques
Tipus teatre i edifici desaparegut
Modifica dades a Wikidata

Le Chat noir (en català: El Gat negre) va ser un cèlebre cabaret de Montmartre, fundat el novembre de 1881 per Rodolphe Salis (1851-1897).[1] Situat al peu del turó, Le Chat noir fou un dels llocs de trobada de tot París i símbol de la bohèmia de la fi del segle XIX.

Context històric[modifica | modifica el codi]

Le chat Noir va ser fundat l’any 1881. En aquest moment a França ens trobem en el període històric de la Tercera República. L’Any 1871 l’Imperi de Napoleó III  fracasa en la Batalla de Sedan contra Prussia. No tothom accepta la derrota i a Paris es constitueix un Govern de Defensa Nacional que decideix continuar la guerra fins que Thiers, anomenat cap del poder executiu, negocia i firma la pau amb Bismarck el maig del 1871. Això produeix la revolució de la Comuna de Paris que acabara amb una forta repressió. Durant els primers anys de república, el govern esta dirigit per grups monàrquics que volen la restauració, però davant els desacords entre legitimistes i orleanistes l’any 1875 es voten les Lleis constitucionals que confirmen la forma republicana del règim. Passaran una anys fins que a finals dels 70 del segle XIX la república caura en mans de republicans i això desencadenà un periode d’estabilitat i prosperitat.

Així doncs en el moment de la fundacio de Le Chat Noir a França hi ha un govern republicà que du a terme mesures a favor de les libertats de ciutadans ( dret al divorci, llibertat de premsa, de reunió...), es creen reformes educatives que afavoritzen a l’escola laica, gratuita, obligatòria… També es prenen mesures representatives com l’himne francès o la Festa nacional. Es un període bastant afavoridor pel mon de l’art i es va anomenar a posteriori la Belle époque. La estabilitat característica d’aquests anys va provocar nous valors que van afavorir els mons de la tecnologia, la ciencia , l'art… Així com la creació de cafés, cabarets, sales de concerts, galeries d’art… No només a França sinó a tota Europa, que a més gaudia de l'esplendor artística de finals de segle XIX." [2][3][4][5]

El cabaret Le Chat Noir[modifica | modifica el codi]

Imatge de Rodophe Salis

Le Chat Noir situat a Montmartre, al número 68 del Boulevard Clichy va ser el cabaret més representatiu de la segona meitat del segle XIX a França.

Primera etapa. 84, Boulevard Rochchouart[modifica | modifica el codi]

L’any 1881 Rodolphe Salis ( 1851-1897) després de guanyar-se la vida durant gairebé una dècada com artísta fent objectes religiosos, va tenir la idea de crear un café al més pur estil de Louis XIII amb influencies de l’epoca bizantina on els homes de classe mitjana, burgesos… poguessin anar a beure.

Le chat noir va ser inaugurat el novembre del 1881. Era un petit local que pretenia ser un lloc de reunió per pintors, poetes… El seu nom es deu a un gat negre abandonat que Salis va veure al carrer durant les obres. Progressivament, la decoració d’aquest local va anar millorant.

El cabaret va anar tenint cada vegada més clientela, en bona part gràcies a artistes que freqüentaven el cabaret. Es el cas dels pintors Henri Pille o Nestor Outer, els cantautors Aristide Bruant o Jules Jouy i de poetes com Albert Samain o Maurice Rollinat.

Aquest local va ser adquirit per Bruant que hi va fundar el cabaret "Les Mirlitons" on ell era el principal cantautor.

Imatge de la façana del Cabaret segons Albert Robida

Segona etapa.12, rue de Laval (rue Victor-Massé)[modifica | modifica el codi]

L’éxit del cabaret va provocar que Salis decidis traslladar-lo a un edifici de tres plantes  a la Rue laval ( actualment el carrer Victor-Massé). La decoració de les diverses sales va ser realitzada per Henri Rivière i Caran d’Ache, amb l’ajuda del primer va crear també un teatre d’ombres en color en la qual van ser representades algunes  obres mestres amb música de Georges Fragerolle. Poc temps més tard es tornarà a traslladar per últim cop al 68, boulevard de Clichy.

L’éxit del cabaret va provocar que Salis decidis traslladar-lo a un edifici de tres plantes  a la Rue laval ( actualment el carrer Victor-Massé). La decoració de les diverses sales va ser realitzada per Henri Rivière i Caran d’Ache, amb l’ajuda del primer va crear també un teatre d’ombres en color en la qual van ser representades algunes  obres mestres amb música de Georges Fragerolle. Poc temps més tard, es tornarà a traslladar per últim cop al 68, boulevard de Clichy.

Aquest local tenia un estil eclèctic i pitoresc.  A la façana de la primera planta  hi havia dues làmpades de Eugène Grasset de estil neo-medieval. A la de la segona planta hi havia al centre una representació  d’un gat negres realitzada per Alexandre Charpentier d’on en sortien rajos de sol daurats. A l’extrem una insignia pintada d’un gat negre assegut en una lluna creixent  platejada, disseny de Adolphe Willette.

A l’interior, els  vitralls obra de Willette  il·luminaven la planta baixa. A les parets s’hi trobaven diversos dibuixos d’autors com Auriol, Rivière, Steinlen, Somm o Caran d’Ache.

Tercera etapa. 68, bd de Clichy.[modifica | modifica el codi]

Le Chat noir a l'any 2007

Le Chat noir va obrir de nou al 68 del bd Clichy on restaria fins al tancament del local al 1897 i on seria novament obert ja una vegada en el segle XX. En l'actualitat segueix havent-hi un local anomenat Le Chat Noir al mateix indret.

Le Chat Noir va tenir moltes influències per altres locals. Molts cabartes arreu del món van adoptar el mateix nom o molts de semblants intentant fer una adaptació d’aquest mateix cabaret.  A Barcelona per exemple la sala “Els quatre gats”, així com a Paris altres sales com Le Chien Noir, L'Âne Rouge.

El local també va influir en altres aspectes i per exemple el ball que obre cada any la temporada de carnaval de Dunkerke  es diu “Bal du Chat noir” en honor al cabaret. Bruant també va dedicar una cançó all cabaret. Al 1939  el cabaret va obtenir una insignia semblant a la del segon local de Willette en neó.  [6]

El Teatre d'Ombres a Le Chat Noir[modifica | modifica el codi]

Le Chat noir (1929)

Des de la seva creació, Le Chat Noir va ésser pensat com a un lloc de trobada i reunió per artistes, amb un interior estil Lluís XIII. En un primer moment, varen ésser poetes, músics, escriptors i cantants els que actuaven sobre l’escenari, però ràpidament emergí el Teatre d’Ombres de Le Chat Noir: el tipus d’espectacles pels quals seria recordat.[7] El Teatre d'Ombres era un espectacle que ja feia temps que s'havia instal·lat a Europa, durant el segle XVIII a França amb Dominique Séraphin, però que s'havia esfumat del panorama artístic durant el segle XIX. Així doncs, serà el cabaret Le Chat Noir el qua farà reviure aquest tipus d'espectacles a França, com a Alemanya ho farà Lotte Reiniger unint aquest tipus d'espectacles amb el cinema, arribant a fer films com Die Abenteuer des Prinzen Achmed (Les aventures del príncep Achmed, 1926), construint els escenaris i personatges a partir de figures retallades i projectades com a ombres xineses.[8]

El naixement del Teatre d'Ombres es produí d'una manera força peculiar: a finals de 1885 el pintor Henry Somm i l'il·lustrador George Auriol varen construir un teatre de titelles dins Le Chat Noir, pensat per fer espectacles per adults. El pintor Henri Rivière col·locà un dia un tovalló blanc enfront de l'obertura del petit teatre de titelles i aquella nit, mogué unes siluetes de cartolina retallades darrere la pantalla blanca (il·luminada pel darrere), mentre Jules Jouy cantà una cançó d'acompanyament amb el piano del cabaret. Aquest fou el primer espectacle del Teatre d'Ombres de Le Chat Noir. [9]

Silueta de zinc feta per Caran D'Ache per un espectacle del Teatre d'Ombres de Le Chat Noir.

Posteriorment, l'any 1887, Rivière substituí el teatre de titelles per un veritable Teatre d'Ombres, amb una pantalla que arribà a mesurar 1,12 metres d'alt i 1,40 metres d'ample, que es subjectava gràcies a un enorme bastidor. [9]

Artistes com el caricaturista Adolphe Willette, el dibuixant Caran d’Ache, Henri Rivière i George Auriol varen crear els espectacles d’ombra del cabaret. Utilitzaven plaques de zinc per retallar la silueta de diverses figures o personatges (tot i que en un primer moment es va utilitzar cartolina), les quals després es feien servir com a titelles i es projectava la seva ombra sobre una pantalla blanca, il·luminant-les per darrere amb llums elèctrics, un mètode evolucionat de les ombres xineses. Els escriptors que freqüentaven el club escrivien les històries pel Teatre d’Ombres i Rodolphe Salis, l’amo del cabaret, les narrava.[7] Gràcies a la col·laboració de molts dels artistes del moment, es varen aconseguir fer complexos efectes de color, so i moviment que acompanyaven les històries i les feien més dinàmiques i emocionants. Aquestes projeccions també comptaven amb un acompanyament musical, normalment interpretat per Albert Tinchant, el pianista principal del local, tot i que en algunes ocasions altres artistes, com per exemple Claude Debussy, també varen tocar el piano durant les projeccions.[9]

Aquest famós Teatre d’Ombres va estar projectant espectacles cada nit durant 11 anys, amb un repertori de 40 obres de teatre. Encara es conserven algunes de les figures de zinc utilitzades per fer les obres al Museu de Montmatre.[7]

La difusió d'aquest tipus d'espectacle, a més a més de per la seva popularitat, va efectuar-se gràcies al famós cartell de l'artista Théophile Steinlen, el qual anunciava La tournée du Chat Noir avec Rodolphe Salis, un tour del Teatre d'Ombres de Le Chat Noir.[7] L'altre mitjà pel qual es varen popularitzar tant aquests espectacles com el mateix cabaret, fou la revista setmanal que ells mateixos publicaven. Aquesta revista contenia obres literàries d'autors contemporanis, històries del cabaret, activitats que es podien fer a Montmatre, poemes, dibuixos, caricatures polítiques i una secció on s'especificaven els espectacles que es feien al vespre a Le Chat Noir, entre els quals figurava el famós Teatre d'Ombres. [10]

Le Chat Noir va fer diversos tours amb el seu Teatre d'Ombres. Aquestes gires varen començar-se a fer a partir de 1892, principalment dins de França i durant l'estiu, tot i que Salis i la seva companyia també varen anar a Tunísia, Algèria i a diversos països de cultura francesa, com Bèlgica. Això va dotar de renom a molts dels artistes del Teatre d'Ombres de Salis, cosa que va fer que alguns d'ells fundessin els seus propis cabarets i espectacles. El gener de 1897, el cabaret va fer el que suposadament havia de ser el seu últim espectacle de Teatre d'Ombres i Salis va fer un últim tour amb la seva companyia, aquest cop durant l'hivern. Després d'aquesta gira, Salis morí i fou la seva dona qui s'encarregà del cabaret, organitzant més gires dels espectacles d'ombres. Durant les següents representacions del Teatre d'Ombres, Dominique Bonnaud va substituir a Salis com a narrador. En aquests últims espectacles, tot i que l'actuació de Bonnaud era força notable, la qualitat de les representacions era cada cop més baixa, conduint el cabaret al declivi. En aquell moment, altres establiments ja s'havien apoderat del panorama artístic francès copiant molts dels espectacles, tècniques i elements decoratius de Le Chat Noir.[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. « Salis le Grand », in 88 notes pour piano solo, Jean-Pierre Thiollet, Neva Editions, 2015, p. 146-147. ISBN 978 2 3505 5192 0
  2. http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0028/f1331618-abbd-4412-bcb7-f54ec197e509/manuel_batxibac_volume_3.pdf
  3. http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0070/a3fb2a9f-a7c6-4d16-9651-a20802333bd7/manuel_batxibac_volume_2.pdf
  4. https://es.wikipedia.org/wiki/Belle_%C3%89poque
  5. https://es.wikipedia.org/wiki/Aristide_Bruant
  6. https://fr.wikipedia.org/wiki/Le_Chat_noir
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Meakin, Anna «Le Chat Noir: Historic Montmartre Cabaret» (en en-gb). Bonjour Paris, 19-12-2011.
  8. «::Asombras, Teatro de sombras::». www.asombras.com. [Consulta: 12 novembre 2016].
  9. 9,0 9,1 9,2 «Le Chat Noir». www.aloj.us.es. [Consulta: 8 novembre 2016].
  10. Vogel, Shane. The Scene of Harlem Cabaret: Race, Sexuality, Performance (en en). University of Chicago Press, 2009-04-01. ISBN 9780226862521. 
  11. Whiting, Steven Moore. Satie the Bohemian: From Cabaret to Concert Hall (en en). Clarendon Press, 1999-02-18. ISBN 9780191584527. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Le Chat Noir Modifica l'enllaç a Wikidata