Lynn Margulis

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaLynn Margulis
Lynn Margulis.jpg
Biografia
Naixement 5 març 1938
Chicago
Mort 22 novembre 2011 (73 anys)
Amherst
Educació Universitat de Wisconsin-Madison
Universitat de Massachusetts Amherst
Universitat de Califòrnia a Berkeley
Universitat de Chicago
Escola Laboratori de la Universitat de Chicago
Activitat
Camp de treball Biologia cel·lular
Ocupació Biòloga evolutiva, professora d'universitat, botànica i zoòloga
Ocupador Universitat de Massachusetts Amherst
Universitat de Boston
Obra
Abreviació d'autor en botànica Margulis
Família
Cònjuge Carl Sagan (1957–1965)
Fills Dorion Sagan
Jeremy Sagan
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Lynn Margulis (Chicago, 5 de març de 1938 - Amherst, 22 de novembre de 2011)[1][2][3] va ser una biòloga estatunidenca, catedràtica d'universitat que va desenvolupar la teoria de l'evolució molt coneguda principalment per haver difós la teoria endosimbiòtica, que explica l'origen de les cèl·lules eucariotes per la incorporació d'una cèl·lula dins una altra. Va retrobar i desenvolupar i la teoria endosimbiòntica prèviament postulada per el botànic Andreas Franz Wilhelm Schimper a 1883 i Konstantín Merejkovski.També col·laborà amb James Lovelock en el desenvolupament de la hipòtesi Gaia.

Biografia[modifica]

Lynn Margulis va néixer a Chicago, a una família jueva, sionista.[4] Els seus pares van ser Morris Alexander i Leona Wise Alexander. Era la més gran de quatre filles. El seu pare era un advocat que també dirigia una empresa que feia pintures per carreteres. La seva mare gestionava una agència de viatges.[5] Va ingressar a la Hyde Park Academy High School el 1952,[6] descrivint-se com una mala estudiant que freqüentment estava castigada al racó.[7]

Lynn Margulis, Doctora Honoris Causa Per la Universitat Autònoma de Barcelona

Una nena precoç, va ser acceptada a la Escola de Laboratori de la Universitat de Chicago[8] a l'edat de quinze anys.[9][10][11] El 1957, a l'edat de 19 anys, es va llicenciar a la Universitat de Chicago en Arts Liberals i després va obtenir un màster a la Universitat de Chicago en genètica i zoologia als 22 anys. Va ingressar a la Universitat de Wisconsin per estudiar biologia sota Hans Ris i Walter Plaut, el seu tutor, i es va graduar el 1960 amb un treball de fi de carrera en genètica i zoologia. (La seva primera publicació va ser amb Plaut, sobre la genètica d'Euglena, publicada el 1958 al Journal of Protozoology.)[12] Després va realitzar una investigació a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, sota la tutela del zoòleg Max Alfert. Abans de completar la seva dissertació, li van oferir una plaça de professora associada de recerca i després professora titular a la Universitat de Brandeis a Massachusetts el 1964. Mentre treballava va obtenir el seu doctorat a la Universitat de Califòrnia, Berkeley el 1965. La seva tesi va ser sobre El patró poc habitual de la incorporació de la timidina a l'Euglena [13] El 1966 es va traslladar a la Universitat de Boston, on va ensenyar biologia durant vint-i-dos anys. Inicialment era Professora Assistent i fou nomenada Professora Adjunta el 1967. Va ser ascendida a Professora Associada el 1971, a Catedràtica en 1977 i a Catedràtica Universitària en 1986. El 1988 va ser nomenada Catedràtica Distingida de Botànica a la Universitat de Massachusetts a Amherst. Va ser Catedrática distingida de biologia el 1993. El 1997 es va traslladar al Departament de Geociències a Amherst per convertir-se en professora de Geociències, el càrrec que va mantenir fins a la seva mort.[14]

Fou nomenada, també, doctora honoris causa per nombroses universitats, entre d'altres, per la Universitat de València, la Universidade de Vigo i la Universitat Autònoma de Barcelona, on va realitzar, el gener del 2007, una conferència amb motiu dels actes de l'any de l'evolució. La Societat Linneana de Londres la distingí amb la Medalla Darwin-Wallace el 2008. Margulis va morir el 22 de novembre de 2011, a la seva casa d'Amherst (Massachusetts), a conseqüència d'un accident vascular cerebral.

Vida personal[modifica]

Margulis es va casar amb l'astrònom Carl Sagan el 1957 poc després d'obtenir el títol de llicenciada. Sagan era llavors un estudiant de postgrau en física a la Universitat de Chicago. El seu matrimoni va acabar el 1964, just abans de completar el seu doctorat. Van tenir dos fills, Dorion Sagan, que més tard es va convertir en un escriptor de ciència popular i el seu col·laborador, i Jeremy Sagan, desenvolupador de programari i fundador de Sagan Technology. El 1967, es va casar amb Thomas N. Margulis, un cristal·lògraf. Van tenir un fill Zachary Margulis-Ohnuma, advocat de defensa criminal de Nova York, i una filla Jennifer Margulis, professora i autora. [15][16]Es van divorciar el 1980. Ella va comentar: "Vaig deixar la meva feina per ser dona dues vegades" i "no és humanament possible ser una bona esposa, una bona mare i una científica de primer nivell. Ningú pot fer-ho, s'ha de desatendre alguna cosa ".[16] En els anys 2000, va tenir una relació amb el company de biologia Ricardo Guerrero.[6] La seva germana Joan Alexander es va casar amb el Premi Nobel Sheldon Lee Glashow; Una altra germana, Sharon, es va casar amb el matemàtic Daniel Kleitman.

Era una agnòstica religiosa,[6] i una acèrrima evolucionista. Però va rebutjar totalment la síntesi moderna,[17] i va dir: "Recordo haver-me despertat un dia amb una epifania: no sóc neo-darwinista! Em va recordar una experiència anterior, quan em vaig adonar que no era jueva humanista. Tot i que admiro molt les contribucions de Darwin i estic d'acord amb la majoria de la seva anàlisi teòrica i sóc darwinista, no sóc neodarwinista. [18] Va argumentar que "la selecció natural elimina i potser manté, però no crea", i va sostenir que la simbiosi era el principal motor del canvi evolutiu.[17]

Margulis va morir el 22 de novembre de 2011 a casa a Amherst, Massachusetts, Massachusetts, cinc dies després d'haver patit un ictus hemorràgic.[2] [19][20][21] Segons el seu desig va ser cremada i els seus cendres es van dispersar per les seves àrees d'investigació favorites i també a prop de casa seva, .[22]

Contribucions[modifica]

Teoria de l'endosimbiosi[modifica]

Article principal: Simbiogènesi
Els cloroplastos de glaucophytes com aquest Glaucocystis tenen una capa de peptidoglicà, evidència del seu origen endosimbiòtic de cianobacteris.[23]

El 1966, com a jove membre de la facultat de la Universitat de Boston, Margulis va escriure un document teòric titulat "Sobre l'origen de les cèl·lules de mitossis".[24] El document, però, va ser "rebutjat per prop de quinze revistes científiques", va recordar.[18] Finalment va ser acceptat pel Journal of Theoretical Biology i avui es considera un referent en de la teoria endosimbiòtica. Margulis va ser famosa per la seva tenacitat al impulsar la seva teoria cap endavant, malgrat l'oposició a què s'enfrontava en aquell moment.[2] El desemvolupament de mitocòndries a partir de bacteris i cloroplasts a partir de cianobacteris es va demostrar experimentalment el 1978 per Robert Schwartz i Margaret Oakley Dayhoff .[25] Això va constatar com a primera evidència experimental per a la seva teoria.[2] La teoria endosimbiòntica de l'organogènesi va ser àmpliament acceptada als anys vuitanta, quan es va comprovar que el material genètic de mitocòndria i cloroplast era diferent al l'ADN nuclear del symbiont .[26]

El 1995, el biòleg evolutiu anglès Richard Dawkins havia dit sobre Lynn Margulis i el seu treball:

Admiro molt el coratge i la tenacitat de Lynn Margulis a l'hora de defensar la teoria de l'endosimbiosi i portar-la a de ser una heterodòxia a una ortodòxia. Em refereixo a la teoria de que la cèl·lula eucariota és una unió simbiòtica de cèl·lules procariotes primitives. Aquest és un dels grans assoliments de la biologia evolutiva del segle XX, i l'admiro molt per això. [18]

Simbiosi com a força evolutiva[modifica]

Article principal: Simbiosi

Vegeu també: Transferència genètica horitzontal

Margulis es va oposar a les perspectives orientades a la competència com a força impulsora de l'evolució, destacant la importància de les relacions simbiòtiques o cooperatives entre espècies.[27]

Posteriorment va formular una teoria que proposava relacions simbiòtiques entre organismes de diferents Phyla o regnes com a motor de l'evolució i explicava la variació genètica principalment com a través de la transferència d'informació nuclear entre cèl·lules bacterianes o virus i cèl·lules eucariotes.[27] Les seves idees de la gènesi dels orgànuls ara són àmpliament acceptats, encara que la seva proposta que les relacions simbiòtiques expliquen la majoria de la variacions genètiques és questionada.[27]

Margulis també va tenir una visió negativa de certes interpretacions del neodarwinisme ja que opinava que està excessivament enfocada a la competència entre organismes. Estava segura que la història jutjaria finalment la teoria neodarwinista com una "secta religiosa minoritària del segle XX dins de l'expansionisme religiós anglosaxó. "[27] Va escriure que els defensors de la teoria estàndard" projectaven la seva interpretació sobre zoològia, capitalisme competitiu i de benefici en Darwin, malinterprentan-lo ...El neodarwinisme, que insisteix en l'acumulació lenta de mutacions per selecció natural a nivell genètic és una confusió total.

Hipòtesi de Gaia[modifica]

Article principal: Hipòtesi Gaia

Margulis inicialment va buscar el consell de Lovelock per a la seva pròpia investigació i va explicar que "a principis dels anys setanta, intentava alinear els bacteris segons les seves vies metabòliques. Em vaig adonar que tota mena de bacteris produïen gasos: l'oxigen, el sulfur d'hidrogen, el carboni dióxido, nitrogen, amoníac: es desprenien més de trenta gasos diferents dels bacteris quina història evolutiva que jo estava interessada en reconstruir. Per què cada científic a qui preguntava creia que l'oxigen atmosfèric era un producte biològic, però els altres gasos atmosfèrics -nitrogen, metà, sofre, etc., no ho eren també ? " Vés a parlar amb Lovelock," van suggerir quatre científics : Lovelock creia que els gasos de l'atmosfera eren d'origen biològic ".[18]

Margulis es va reunir amb Lovelock, que li va explicar la seva hipòtesi de Gaia, i va ser el començament de una intensa col·laboració sobre el concepte.[18] Una de les primeres publicacions significatives sobre Gaia va ser un article publicat en 1974 per Lovelock i Margulis, que va definir la hipòtesi de la manera següent: el concepte de la biosfera com a sistema de control actiu d'adaptació capaç de mantenir la Terra en l'homeòstasi que ara anomenem "la hipòtesi de Gaia "." [28]

Com en altres primeres presentacions de la idea de Lovelock, la publicació de Lovelock-Margulis de 1974 semblava donar als organismes vius la capacitat per autoregular-se a planetari, mentre que, després que la idea madurés, aquesta autoregulació a escala planetària va ser reconeguda com una propietat emergent del sistema de la Terra, la vida i el seu entorn físic, evolucionen junts.[29] Quan el climatòleg Stephen Schneider va convocar la Conferència Chapman sobre la qüestió de Gaia, la idea de "Gaia forta" i "Gaia feble" " va ser presentada per James Kirchner i es va associar a Margulis de vegades amb la idea de" Gaia feble ", incorrectament (el seu assaig" Gaia is a Tough Bitch ") data de 1995. Es va distanciar de la visió de Lovelock en que la Terra era una metàfora de un sol organisme, perquè, com va dir, "cap organisme menja els seus propis residus").[18] En el seu llibre de 1998 Symbiotic Planet , Margulis investigar la relació entre Gaia i el seu treball en simbiosi.

Els cinc regnes de la vida[modifica]

Des de 1969, la vida a la terra es va classificar en cinc regnes, tal com va introduir Robert Whittaker.[30] Margulis es va convertir en la defensora més important, així com el seva crítica [31]- recolzava parts, però va ser la primera a reconèixer les limitacions de la classificació de microbis segons Whittaker. No obstant això, els descobriments posteriors de nous organismes, com ara arqueobacteris, i l'emergència de una taxonomia molecular han despordat el concepte. A mitjans dels anys 2000, la majoria dels científics van començar a acceptar que hi ha més de cinc regnes.[32] Margulis es va convertir en la defensora més important de la classificació en cinc regnes. Va rebutjar el sistema de tres dominis introduït per Carl Woese el 1990 àmpliament acceptada. Va introduir una classificació modificada per la qual totes les formes de vida, incloses les recentment descobertes, podrien integrar-se als cinc regnes clàssics. Segons ella, els archeobacteris, queien sota el regne Prokaryotae al costat dels bacteris (en contraposició al sistema de tres dominis, que tracta les archeobacteries com un tàxon més alt que el regne, o el sistema de sis regnes, que sosté que és un regne separat).[33] Exposà detalladament la seva idea en el seu llibre "Cinc regnes", escrit amb Karlene V. Schwartz.[34] És principalment per ella que aquest sistema de cinc regnes sobreviu.[35]

Controvèrsies[modifica]

S'ha suggerit que la raó del rebuig inicial del treball de Margulis sobre la teoria endosimbiòtica així com la teoria de Gaia, és perquè la van fer classificar al llarg de la seva carrera com una intrusa extravagant en el camp científic.[36] En l'última dècada de la seva vida les seves teories van ser acceptades i ara són fonaments per el enteniment de la visió moderna científia de l'evolució de la vida: l'adopció generalitzada de la ciència de la idea de la terra com un sistema de organismes i la incorporació de parts claus de la teoria endosimbiòtica en programes d'estudis de biologia a tot el món. Margulis sempre es va veure embolicada en controvèrsies. El periodista John Wilson va explicar això afirmant que Lynn Margulis "es defineix a si mateixa com la ciència de l'oposició" [37] i en la recopilació d'assaigs commemoratius sobre Lynn Margulis: " Vida i legat d'una científica rebel", els comentaristes la retraten una i altra vegada com una encarnació moderna del "rebel científic",Això també opinava Freeman Dyson en 1995,en el llibre " El científic com rebel" , una tradició que Dyson va veure encarnada en Benjamin Franklin, i que creia essencial per el bon desenvolupament del coneixement de la ciència.[38] De vegades, Margulis podia fer comentaris tan provocatius en entrevistes que semblaven donar suport a la condemna de la crítica més estrident. A continuació es descriuen aquestes controvèrsies.

Teoria de la simbiogènesi i la seva importància en l'evolució

Lynn Margulis va ser investida doctora honoris causa a la Universitat Autònoma de Madrid l'any 1998

Metamorfosis[modifica]

El 2009, a través d'un procés de publicació estàndard, conegut com a "registre comunicat" (que no passa per la revisió per d'un altre científic), ella va ser decisiva per a la publicació d'un treball en Proceedings of the National Academy os Science (PNAS) per part de Donald I. Williamson en que se rebutjava "l'assumpció darwinista que les larves i els seus adults evolucionaven d'un únic avantpassat comú".[39][40]El document de Williamson va provocar una resposta immediata de la comunitat científica, incloent un la publicació d'una replica en PNAS en la que Conrad Labandeira, del Museu Nacional d'Història Natural (Estats Units), va dir: "Si el hagués revisat, probablement hauria optat per rebutjar-ho, però no dic que sigui una cosa dolenta que es publiqui. Això pot ampliar la discussió sobre com funciona la metamorfosi i ... [a] ... l'origen d'aquests cicles de vida molt radicals ". Però el biòleg de desenvolupament de l'insecte de la Universitat de Duke Fred Nijhout va dir que el document no era més adequat per l'Acadèmia Nacional". Al setembre es va anunciar que PNAS eliminaria aquestes comunicacions del juliol de 2010. PNAS va declarar que la decisió no tenia res a veure amb la controvèrsia del treball de Williamson.

Teoria de la SIDA / VIH[modifica]

El 2009, Margulis i set altres van escriure un document de posició sobre investigacions sobre la viabilitat de les formes del cos rodó d'algunes espiroquetes, "Sífilis, malaltia de Lyme i SIDA: ressorgiment del 'gran imitador'?",[41] que indica que "Fa molta falta una investigació detallada que correlacioni les històries vitals de les espiroquetes simbiòtiques amb els canvis en el sistema immunitari dels vertebrats associats ", i insta a la "reinvestigació de la història natural de la transmissió per paparres i venèria d'espiroquetes en mamífers en relació amb el deteriorament del sistema immunitari humà ". El document no qüestionava l'existència del VIH ni la SIDA, ni que el VIH causa la SIDA, però va suggerir que la sífilis podria haver estat un co-factor en la propagació de la SIDA.

En una entrevista que es va publicar menys de sis mesos abans de la seva mort, Margulis va explicar a l'escriptor Dick Teresi el seu motiu d'interès en el tema del document sobre "SIDA" de 2009: "Estic interessada en espiroquetes només a causa de la nostra ascendència. No m'interessa les malalties ", i va afirmar que els havia anomenat" simbiontes ", ja que tant l'espiroqueta que causa la sífilis (Treponema) com l'espiroqueta que causa La malaltia de Lyme (Borrelia) només conserva al voltant del 20% dels gens que necessitarien per viure lliurement, fora dels seus hosts humans.[42]

No obstant això, a l'entrevista de Discover Magazine , Margulis va dir que "el conjunt de símptomes o síndrome presentat per la sífilis es superposa per complet amb una altra síndrome: SIDA", i també va assenyalar que Kary Mullis[43] Va dir que "va anar a buscar una referència que demostri que el VIH causa SIDA i va descobrir: "No hi ha cap document."; "[42]

Això va provocar una hipòtesi generalitzada que Margulis havia estat una "negacionista de la sida". Jerry Coyne va reaccionar en el seu blog " Perquè l'evolució és veritat" contra la seva interpretació de que Margulis creia "que la SIDA és realment una sífilis, no d'origen viral".[44] Seth C. Kalichman, un psicòleg social que estudia aspectes conductuals i socials de la sida, va citar el seu document de 2009 com un exemple de denegació de la sida "florent" i va afirmar que el seu "recolzament del negacionisme de la VIH / SIDA desafia la comprensió".[45]

"9/11 Veritat"[modifica]

Margulis va argumentar que els atacs de l'11 de setembre eren una "operació de bandera falsa, que s'ha utilitzat per justificar les guerres a l'Afganistan i l'Iraq, així com assalts sense precedents sobre ... llibertats civils". Va afirmar que hi havia "proves aclaparadores que els tres edificis [del World Trade Center] es van desplomar per demolició controlada" [36]

Notes i referències[modifica]

  1. Weber, Bruce «Lynn Margulis, Trailblazing Theorist on Evolution, Dies at 73» (en anglès). New York Times.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Lake, James A. «Lynn Margulis (1938–2011)» (en en). Nature, 480, 7378, 2011-12, pàg. 458–458. DOI: 10.1038/480458a. ISSN: 0028-0836.
  3. Schaechter, M. «Lynn Margulis (1938-2011)» (en en). Science, 335, 6066, 19-01-2012, pàg. 302–302. DOI: 10.1126/science.1218027. ISSN: 0036-8075.
  4. «Ad Memoriam: Lynn Margulis (5.03.1938 - 22.11.2011». Jason G. Goldman.
  5. Elizabeth, Oakes. Encyclopedia of World Scientists (en en). Revisada. Nova York: Facts on File, 2007, p. 484. ISBN 978-1-4381-1882-6. 
  6. 6,0 6,1 6,2 «Lynn Margulis». [Consulta: 19 juliol 2018].
  7. James A., Lake «Lynn Margulis (1938–2011)». Nature, 480, Summer 2017, pàg. 485-480. Bibcode: 2011Natur.480..458L. DOI: 10.1038/480458a. PMID: 22193092.
  8. «Lynn Margulis: Full Speed Ahead». University of Chicago Magazine, 01-02-2004. [Consulta: 25 juliol 2014].
  9. Scoville, Heather. «Lynn Margulis» (en en).
  10. «Lynn Margulis». Encyclopedia of World Biography, 2004.
  11. BBC Radio 4 "A Life With...(Series 5) – A life with Microbes, Broadcast 16 July 2009"
  12. John, Archibald. One Plus One Equals One Symbiosis and the Evolution of Complex Life (en en). Oxford: Oxford University Press, p. 50. ISBN 978-0-19-966059-9. 
  13. Lynn, Margulis. Una revolución en la evolución : escritos seleccionados. València: Universitat de València, p. 45-48. ISBN 978-8-437-05494-0. 
  14. Lisa, Yount. A to Z of biologists. Nova York: Facts on File, p. 198. ISBN 978-1-4381-0917-6. 
  15. «/people/228/000268421/ Lynn Margulis». [Consulta: 25 juliol 2014].
  16. 16,0 16,1 «Lynn Margulis». NNDB.com.
  17. 17,0 17,1 Dick, Teresi «Discover Interview: Lynn Margulis Says She's Not Controversial, She's Right». Discover Magazine, abril 2011, 17-06-2011.
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Margulis, Lynn, .7.html Gaia és una femella dura. Capítol 7 a The Third Culture: Més enllà de la Revolució Científica per John Brockman (Simon & Schuster, 1995)
  19. Weber, Bruce «Lynn Margulis, Evolution Theorist, Dies at 73». The New York Times.
  20. Weil, Martin «Lynn Margulis, leading evolutionary biologist, dies at 73». The Washington Post, 26-11-2011.
  21. Steven, Rose «Lynn Margulis obituary». The Guardian. Guardian News and Media Limited.
  22. «Condols». [Consulta: 20 desembre 2014].
  23. Patrick J. Keeling «Diversitat i història evolutiva dels plastids i els seus amfitrions». American Journal of Botany, 91, 10, 2004, pàg. 1481-1493. DOI: 10.3732/ajb.91.10.1481. PMID: 21652304.
  24. Sagan, Lynn «On the origin of mitosing cells». Journal of Biological Theoretical, 14, 3, 1967, pàg. 225-274. DOI: 10.1016/0022-5193 (67) 90079-3. PMID: 11541392.
  25. Schwartz, R .; Dayhoff, M. «Orígens dels procariotes, eucariotes, mitocondris i cloroplasts». Science, 199, 4327, 1978, pàg. 395-403. Bibcode: ... 199..395S 1978Sci ... 199..395S. DOI: 10.1126/science.202030. PMID: 202030.
  26. Reeve, Eric CR. [https: //books.google.com/books? id = PuCYAgAAQBAJ & pg = PA721 Encyclopedia of Genetics]. Routledge, 14 gener 2014. ISBN 978-1-134-26350-9. 
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 «Mann». Science, 252, 1991, pàg. 378-381. Bibcode: 1991Sci...252..378M. DOI: 10.1126/science.252.5004.378. PMID: 17740930.
  28. «Homeostasis atmosfèrica per i per a la biosfera: la hipòtesi de Gaia». Tellus, 26, 1-2, 1974, pàg. 2-10. DOI: 10.1111 / j.2153-3490.1974.tb01946.x.
  29. Lovelock, James. The Ages of Gaia: A Biography of Our Living Earth. Nova York: W.W.Norton & Co. 
  30. Whittaker, R.H. «New concepts of kingdoms or organisms. Evolutionary relations are better represented by new classifications than by the traditional two kingdoms». Science, 163, 3863, gener 1969, p. 150–60. DOI: 10.1126/science.163.3863.150.
  31. Margulis, Lynn «Five-kingdom classification and the origin and evolution of cells». Evolutionary Biology, 7, 1974, pàg. 45–78. DOI: 10.1007/978-1-4615-6944-2_2.
  32. Adl, S.M.; Simpson; Farmer, M:A.; Andersen, R.A.; Anderson, OR «The new higher level classification of eukaryotes with emphasis on the taxonomy of protists.». The Journal of Eukaryotic Microbiology, 52, 5, pàg. 399–451. DOI: 10.1111/j.1550-7408.2005.00053.x.
  33. Joel b., Hagen «Five Kingdoms, More or Less: Robert Whittaker and the Broad Classification of Organisms». BioScience, 62, 1, pàg. 67-74. DOI: 10.1525/bio.2012.62.1.11.
  34. «Lynn Margulis» (en en). Encyclopædia Britannica, 22-10-2013. [Consulta: 22 octubre 2013].
  35. Yount, Lisa. A to Z of biologists (en en). Nova York: Facts on File, p. 198. ISBN 978-1-4381-0917-6. 
  36. 36,0 36,1 Dorion Sagan. Lynn Margulis: The Life and Legacy of a Scientific Rebel. White River Junction: Chelsea Green. ISBN 978-1603584470. 
  37. «Christopher Hitchens, Lynn Margulis, George Whitman and Jerry Robinson». . The Last Word with John Wilson (BBC Radio 4), 16-12-2011. « »
  38. Dyson, Freeman. The Scientist as Rebel. ISBN 978-1-59017-216-2. 
  39. Williamson, D.I. «Caterpillars evolved from onychophorans by hybridogenesis». Proceedings of the National Academy of Sciences, 106, 47, pàg. 19901–19905. Bibcode: 2009PNAS..10619901W. DOI: 10.1073/pnas.0908357106. PMC: 2785264. PMID: 19717430.
  40. Controversial caterpillar-evolution study formally rebutted, Scientific American Online
  41. «Syphilis, Lyme disease & AIDS: Resurgence of "the great imitator"?». Symbiosis, 47, 1, 2009, pàg. 51-58.
  42. 42,0 42,1 Teresi, Dick (17 June 2011). "Discover Interview: Lynn Margulis Says She's Not Controversial, She's Right". Discover Magazine (April 2011). Retrieved 22 July 2015.
  43. Kary Mullis va guanyar el Premi Nobel 1993 per a la reacció en cadena de polimerasa, i és conegut per les seves opinions científiques no convencionals.
  44. Coyne, Jerry. «Lynn Margulis disses evolution in Discover Magazine – Embarrasses both herself and the field». Why Evolution is True. [Consulta: 12 abril 2011].
  45. Seth C. Kalichman. Denying AIDS: Conspiracy Theories, Pseudoscience, and Human Tragedy. Springer Science & Business Media, 16 gener 2009, p. 181–82. ISBN 978-0-387-79476-1. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lynn Margulis Modifica l'enllaç a Wikidata