Perejaume

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPerejaume
PereJaume at MACBA.jpg
Perejaume durant una entrevista al MACBA Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(ca) Pere Jaume Borrell i Guinart Modifica el valor a Wikidata
20 gener 1957 Modifica el valor a Wikidata (64 anys)
Sant Pol de Mar (Maresme) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Activitat
Ocupaciópintor, poeta, escriptor, escenògraf Modifica el valor a Wikidata
GènerePoesia Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaPerejaume Modifica el valor a Wikidata
Premis
Obres destacables
Jardí de les Escultures de Barcelona - Perejaume- Teulada 1988-1990.JPG
Teulada, obra de Perejaume de 1988-1990 ubicada al Jardí de les escultures, al costat de la Fundació Joan Miró.

Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume (Sant Pol de Mar, Maresme, 1957) és un artista i poeta català.[1] Va estudiar història de l'art a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i va practicar pintura i dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc. La seva obra rep influències de Hans Syberg, Bruno Latour, Àngel Valente, Joan Brossa, Josep Maria Jujol o Joan Coromines. També d'altres menys coneguts com els pintors santpolencs Avi Vila i J. Pou.[cal citació] El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l'any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya.

Obra[modifica]

A la dècada del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l'eix central de la seva obra.

Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d'igual o més importància que l'anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs. Perejaume també és considerat deixeble de Joan Miró, i ha exposat a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró en diverses ocasions.[2] No obstant, l'any 2013, la seva obra participà d'una exposició col·lectiva a l'espai expositiu de la Fundació.[3]

Obres destacades[modifica]

  • 1984: El Postaler
  • 1988: El Cim de Catiu d'Or
  • 1991: Desescultura
  • 1999: Platea Abrupta (Vuit plafons circulars del sostre, i els tres del prosceni, del Gran Teatre del Liceu)
  • 2000: Courbet i Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure
  • 2002: Correcció de la llera del Torrent de Folgueroles… i L'obra de Granollers.,[4] dins d'un projecte del MACBA i la Diputació de Barcelona
  • 2007: Enclavament de Bellaterra
  • 2010: Ballar la veu
  • 2017: La rel de l'arbre és una roda. Els arbres ballen la paraula de Llull. Cartoixa d' Escaladei

Exposicions rellevants[modifica]

  • 1980: Perejaume. Galeria Joan Prats, Barcelona
  • 1982: Espai 10 (Fundació Joan Miró) Viatge (environement - acció) [5]
  • 1985: Postaler. Sala d'Exposicions de la “Fundació Caixa de Pensions”, Barcelona
  • 1987: Perejaume. Centre regional d'Art Contemporain Midi-Pyrénées, Toulose
  • 1988: Pintura y representación. Galería Montenegro, Madrid
  • 1988: A 2000 metres de pintura sobre el nivell del mar. Tinglado 2, Tarragona
  • 1989: Marea –Tide. Milford Gallery, Nova York (1989)
  • 1989: Fragments de Monarquia. Mosel & Tschechow, Munic
  • 1990: Perejaume. Meyers/ Bloom Gallery, Santa Monica, Califòrnia
  • 1990: Escala. Stätische Galeria  Lenbacchaus, Munic
  • 1990: Galeria Joan Prats, Coll de pal. Cim del Costabona. Galeria Joan Prats, Barcelona
  • 1991: Pintura per a exteriors. Espai 13, Fundació Joan Miró, Barcelona
  • 1991: Pintura i Representació. New Museu, Nova York
  • 1991: El grado de verdad de las representaciones. Galería Soledad Lorenzo, Madrid
  • 1992: Landscapes and long distances. Arnolfini, Bristol, Anglaterra
  • 1993: Terra de suro. Museu de Ceret, França
  • 1995: Una terra sonora[6]
  • 1996: Tres dibuixos. Centro Galego de Arte Contemporánea, Santiago de Compostela
  • 1997: Girona, Sant Pol, Pineda i la Vall d'Oo, Sales Municipals de Girona; Teatre de Girona;  Museu de Pintura de Sant Pol de Mar; Sala Municipal d'Exposicions de Pineda de Mar; Acció a la Vall d'Oo, Pirineu
  • 1998: Perejaume. Galería Trinta, Santiago de Compostela
  • 1999: Oleoducte. Sa Nostra, Palma
  • 1999: Deixar de fer una exposició. MACBA[a], Barcelona
  • 2000: Girona, Sant Pol, Pineda i la Vall d'Oo, Sales Municipals de Girona; Teatre de Girona;  Museu de Pintura de Sant Pol de Mar; Sala Municipal d'Exposicions de Pineda de Mar; Acció a la Vall d'Oo, Pirineu
  • 2003: Retrotabula. Centro-Museo ARTIUM, Vitoria
  • 2005: Amidament de Joan Coromines. Fundació Caixa Catalunya, la Pedrera, Barcelona
  • 2007: Pessebre Sert. Fundació Joan Miró, Barcelona
  • 2009: Imágenes proyectadas 1983-2009. Centro de Arte Caja de Burgos, CAB, Burgos
  • 2009: Màquina d'alé, Galeria Joan Prats[7]
  • 2011: Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t’envolten, no en faries cap de nova! La Pedrera,[8] Barcelona
  • 2014: Maniobra de Perejaume. MNAC, Barcelona
  • 2015: Condensacions. Galeria Joan Prats, Barcelona
  • 2016: Algunos árboles. Nogueras Blanchard, Madrid

Llibres publicats[modifica]

  • 1989: Ludwig-Jujol. Què és el collage sinó acostar soledats?
  • 1990: El bosc a casa, amb Joan Brossa
  • 1992: Oli damunt paper
  • 1993: La pintura i la boca
  • 1995: El paisatge és rodó
  • 1998: Oïsme
  • 1999: Deixar de fer una exposició (Catàleg de l'exposició)
  • 2000: Cartaci, amb Joan Brossa
  • 2003: Obreda
  • 2004: Cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions
  • 2007: L'obra i la por
  • 2011: Pagèsiques (Premi Lletra d'Or, 2012)
  • 2014: Mareperlers i ovaladors[9]
  • 2015: Paraules locals
  • 2018: Treure una marededéu a ballar
  • 2019: El potser com a públic
  • 2020: Fonts líquides i fonts lignificades[10]

Notes[modifica]

  1. S'hi van incloure obres realitzades amb diferents mitjans –pintura, fotografia, escultura, instal·lació, teatre i literatura– per donar una visió global de la seva producció i, alhora, comunicar el sistema de pensament en el qual s'insereix. Des de finals dels anys setanta, moment en què comença a exposar regularment, la pràctica pictòrica de Perejaume ha estat marcada per la recerca de mètodes propis de figuració i imaginació: collage, pessebrisme, despintura i oïsme. D'altra banda, el seu interès pel gènere paisatgístic l'ha portat a contraposar una visió geològica i cultural de la natura. El títol d'aquesta retrospectiva, Deixar de fer una exposició, ironitzava sobre la producció incessant d'imatges que caracteritza el món contemporani i l'espai mateix del museu. L'artista adoptava aquí una actitud ecològica, en presentar-se com a regulador del consum d'aquestes imatges. L'exposició va reunir una tria de 150 obres, realitzades entre 1977 i 1999, i diverses instal·lacions concebudes especialment per a l'ocasió, com Dir-buix (1999) o Pic-ments (1999)

Referències[modifica]

  1. «Perejaume». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Batet, Estel «Horitzons. Contrast i diàleg». iCat, 23-10-2013 [Consulta: 20 novembre 2013].
  3. Davant l'horitzó. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2013, p. 33-34. ISBN 978-84-941239-3-1. 
  4. Perejaume. L'obra de Granollers : [Teatre-Auditori i Museu de Granollers, 9 de novembre de 2002]. Barcelona: Museu de Granollers, 2002. ISBN 8487790488. 
  5. La seva exposició a l'Espai 13 va ser una reflexió sobre on comença la realitat pictòrica davant de la visió del paisatge i sobre en quin moment la presentació de la realitat natural apareix en si mateixa com un exercici de representació prèviament codifica
  6. Ribas Tur, Antoni «Lleida, el Canigó, Verdaguer, Joan Coromines...els paisatges de Perejaume». Bonart [Girona], núm. 116, juny 2009, p.36-37. ISSN: 1885-4389.
  7. «Màquina d'alé». Bonart [Girona], núm. 114, abril 2009, p. 70. ISSN: 1885-4389.
  8. «Perejaume: Tots som ultralocals, però hi ha gent que ho dissimula més». Diari Ara, 28-09-2011. [Consulta: 28 setembre 2011].
  9. Obiols, Víctor «La magnificiència enlluernadora de Perejaume». llegim. ara.cat, 31-10-2015 [Consulta: 6 gener 2019].
  10. «FONTS LÍQUIDES I FONTS LIGNIFICADES - Tushita Edicions». [Consulta: 22 maig 2020].

Enllaços externs[modifica]