Saian

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de geografia físicaSaian
Imatge
TipusSerralada Modifica el valor a Wikidata
Localització
ContinentÀsia Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata Map
 53° 15′ 07″ N, 94° 58′ 28″ E / 53.251944444444°N,94.974444444444°E / 53.251944444444; 94.974444444444
Format per
Dades i xifres
Altitud3.492 m
1.087 m Modifica el valor a Wikidata
Punt més altMonkh Saridag (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata  (3.492 m Modifica el valor a Wikidata)

Les muntanyes Saian (Саяны, Saiani, en rus; Соёоны нуруу, Soioni nuruu en mongol; Kokmen durant el període dels göktürks[1]) són una serralada entre el nord de Mongòlia i el sud de Sibèria, a Rússia (Buriàtia, oblast d’Irkutsk, Krai de Krasnoiarsk, República de Tuva i Khakàssia) En el passat, va servir com a frontera entre Mongòlia i Rússia.[2]

L'altitud general està entre els 2.000 i els 2.700 metres i la seva composició és de granit i roques metamòrfiques. El pic més alt és el Munkú-Sardik (o Mönkh Saridag en mongol), a 3.492 metres. La flora hi és pobra, però a gran altitud hi ha boscos de làrixs, pins, ginebres i altres arbres. Hi ha espècies dels gèneres rhododendron Berberis i Ribes. Líquens i molses cobreixen gran part de les roques. Segons el tractat de Kiakhta (1727) formaven la frontera entre la Xina i Rússia (a partir de 1911, entre Mongòlia i Rússia). Les muntanyes Saian són l'origen del riu Ienissei, que desemboca a l'Àrtic. Aquesta zona muntanyenca era una zona tancada per la Unió Soviètica des de 1944.[3]

  • Muntanyes Ergaki, a l'oest de Saian

    Muntanyes Ergaki, a l'oest de Saian

  • Llac dels esperits a les muntanyes Ergaki

    Llac dels esperits a les muntanyes Ergaki

Els alts cims de les muntanyes Sayan i els llacs frescos al sud-oest de Tuvà donen lloc als afluents que es fusionen per convertir-se en un dels rius principals de Sibèria, el riu Ienissei, que flueix al nord al llarg de 3.400 quilòmetres fins a l’oceà Àrtic. Aquesta és una àrea protegida i aïllada, que la Unió Soviètica ha mantingut tancada des de 1944.[4]

Geografia[modifica]

Saian occidental[modifica]

Hanging Rock, Saian occidental, muntanyes Ergaki

A 92° E, el sistema Saian occidental és travessat per Ulug-Khem (rus: Улуг-Хем) o riu Ienissei superior, i a 106°, a l'extrem oriental, acaba per sobre de la depressió de la Vall de l'Orkhon-Selengà. S'estén gairebé en angle recte amb el Saian occidental durant 650 km en una direcció aproximadament nord-est/sud-oest entre la serralada Shapshal de l’Altai oriental a l'oest i la serralada Abakan de Kuznetsk Alatau a l'est. Des de l’Altiplà de Mongòlia l'ascens és suau en general, però des de les planes de Sibèria és molt més pendent. La gamma inclou una sèrie de gammes subsidiàries de caràcter alpí, com ara les serres Aradan, Borus, Oy, Kulumys, Mirsky, Kurtushibin, Uyuk, Sheshpir-Taiga, Ergak-Targak-Taiga, Kedran i Nazarovsky. Els cims més importants són el pic Kyzlasov (2.969 m), el pic Aradansky (2.456 m), el Bedelig Golets (2.492 m), el Samzhir (2.402 m), el Borus (2.318 m) i el pic Zvezdny (2.265 m).[5][6]

Entre la bretxa del Ienisei i el llac Khövsgöl a 100° 30′ E. el sistema també porta el nom de Yerghik-Taiga. La flora és en general pobre, encara que les comarques més altes presenten bons boscos de làrix, pi, juniperus, bedoll i alnus, amb rododendres i espècies de berberis i riber. Els líquens i les molses vesteixen molts dels blocs que es troben escampats pels vessants superiors.

Saian oriental[modifica]

El Saian oriental s'estén gairebé en angle recte amb el Saian occidental durant 1000 km en direcció nord-oest/sud-est, des del Yenisei fins a la serralada d'Angara. Algunes subcategories del nord-oest formen un sistema de "muntanyes blanques" (Белогорье) o "Belki", com Manskoye Belogorye, Kanskoye Belogorye, Kuturchinskoye Belogorye, així com Agul Belki (Агульские Белки), amb cims de neu permanents. A la part central, cap al curs superior dels rius Kazyr i Kizir, diverses carenes, com la serralada de Kryzhin, formen un cúmul que culmina als 2.982 m del pic Grandiozny, el punt més alt del Krai de Krasnoyarsk.

Al sud-est s'eleven les subserralles més altes i remotes, incloent-hi la serralada olshoy Saian i Kropotkin, així com muntanyes tipus "Goltsy", com la Tunka Goltsy, Kitoy Goltsy, i Botogolsky Goltsy, entre d'altres. El punt més alt del Saian oriental, així com el punt més alt de tot el sistema Saian, 3.491 m d'alt Munku-Sardyk, es troba a la serralada del mateix nom en aquesta zona. Les muntanyes del Saian oriental presenten de manera característica formes de relleu alpí. En general, els rius que baixen de les serres formen congostos i hi ha abundància de cascades a la zona.[7][8]

Orígens de la cria de rens[modifica]

Bosc de tardor a les muntanyes orientals de Saian, Buriàtia, Rússia.

Segons Sev'yan I. Vainshtein, la ramaderia de rens Saian, tal com la practiquen històricament els Evenkis, és "la forma més antiga de ramaderia de rens i està associada amb la domesticació més antiga dels rens per part de la població de taigà samoiedica de les muntanyes Saian al torn del primer mil·lenni dC".

Aparentment, la regió de Saian va ser l'origen del complex econòmic i cultural de caçadors-pastors de rens que ara veiem entre els diversos grups evenkis i els pobles de la zona de Saian.

Els avantpassats dels grups Evenkis moderns van habitar zones adjacents a les muntanyes Saian, i és molt probable que participessin en el procés de domesticació dels rens juntament amb la població samoieda."[9] Els grups indígenes locals que han conservat el seu estil de vida tradicional avui dia viuen gairebé exclusivament a la zona de les muntanyes orientals de Saian.[10] No obstant això, les comunitats locals de ramat de rens es van veure molt afectades per la russificació i la sovietització, amb molts evenkis que van perdre el seu estil de vida tradicional i grups com els pobles Mator i Kamas van ser assimilats per complet.[11]

Segons Juha Janhunen, i altres lingüistes, la pàtria de les llengües uralianes es troba al centre-sud de Sibèria a la regió de les muntanyes Saian.[12][13] Mentrestant, el turkòleg Peter Benjamin Golden localitza l'Urheimat prototúrquic a la zona de taigà meridional - estepa de la regió de Siaan-Altai.[14] Alternativament, la pàtria proto-uralica es troba més a l'oest (per exemple, a la regió del Volga - Kama[15]), mentre que la pàtria prototúrquica es troba més a l'est (per exemple, "a la franja sud del [cinturó verd d'Eurasia del nord] al nord-est asiàtic)… prop de l'est de Mongòlia").[16]

Ciència[modifica]

L’Observatori Solar de Sayan es troba en aquestes muntanyes (51° 37′ 18″ N, 100° 55′ 07″ E / 51.62167°N,100.91861°E / 51.62167; 100.91861) a una altitud de 2.000 metres.[17]

Referències[modifica]

  1. ↑ Vasily Bartold. Vorlesungen uber die Geschichte der Turken Mittelasiens. 12. Berlín: Deutsche Gesellschaft für Islamkunde, 1935, p. 46. 
  2. ↑ «Sayan Mountains». [Consulta: 25 desembre 2006].
  3. ↑ «Tuva and Sayan Mountains». Geographic Bureau - Siberia and Pacific. Arxivat de l'original el 2006-11-18. [Consulta: 26 octubre 2006].
  4. ↑ «Tuva and Sayan Mountains». Geographic Bureau - Siberia and Pacific. Arxivat de l'original el 2015-11-26. [Consulta: 26 octubre 2006].
  5. ↑ B. C. Bасильев, Ю. M. Mальцев, Б. И. Cуганов, E. H. Черных - Саяны
  6. ↑ «M-45 Chart (en Rus)». [Consulta: 7 desembre 2021].
  7. ↑ ЭСБЕ/Саянский горный хребет, Энциклопедический словарь Брокгауза и Ефрона: в 86 т. (82 т. и 4 доп.). — СПб., 1890—1907.
  8. ↑ «N-47 Chart» (en rus). [Consulta: 7 desembre 2021].
  9. ↑ [Consulta: 30 desembre 2014]. 
  10. ↑ Sovetskaya Etnografiya.
  11. ↑ Forysth, J. «The Siberian Native Peoples Before and After the Russian Conquest». A: Wood. The History of Siberia: From Russian Conquest to Revolution. Londres: Routledge, 1991, p. 69–91. ISBN 0-415-05873-2. 
  12. ↑ Janhunen, Juha. «Proto-Uralic—what, where, and when?». A: The Quasquicentennial of the Finno-Ugrian Society, 2009, p. 57–78. 
  13. ↑ Dziebel, German. «On the Homeland of the Uralic Language Family» (en anglès americà). [Consulta: 21 març 2019].
  14. ↑ Golden, Peter Benjamin. «Ethnogenesis in the tribal zone: The Shaping of the Turks». A: Studies on the peoples and cultures of the Eurasian steppes. Bucureşti: Ed. Acad. Române, 2011. ISBN 978-973-1871-96-7. 
  15. ↑ Parpola, A. (2013). "Formation of the Indo-European and Uralic language families in the light of archaeology: Revised and integrated 'total’correlations". In R. Grünthal, & P. Kallio (Eds.), Linguistic map of prehistoric north Europe (pp. 119-184). (Mémoires de la Société Finno-Ougrienne; Vol. 266). Suomalais-Ugrilainen Seura. p. 160
  16. ↑ Uchiyama, J., Gillam, J., Savelyev, A., & Ning, C. (2020). "Populations dynamics in Northern Eurasian forests: A long-term perspective from Northeast Asia", Evolutionary Human Sciences, 2, E16. doi:10.1017/ehs.2020.11
  17. ↑ «Sayan Solar Observatory». Institute of Solar-Terrestrial Physics, Russian Academy of Sciences - Siberian branch. [Consulta: 3 desembre 2016].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Saian
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Saian&oldid=31387713»