Setge de Tarragona (1811)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarSetge de Tarragona
Guerra del Francès
Setge de Tarragona (1811) (Catalunya 1802-1812)
Setge de Tarragona (1811)
Setge de Tarragona (1811)
Setge de Tarragona (1811) (Catalunya 1802-1812)
Coord.: 41° 7′ 5″ N, 1° 15′ 7″ E / 41.11806°N,1.25194°E / 41.11806; 1.25194
Remond - Prise de Tarragone en Catalogne par le général en chef Suchet, le 28 juin 1811.jpg
Jean-Charles-Joseph Rémond (1795-1875), Presa de Tarragona a Catalunya pel general Suchet, el 28 de juny de 1811, 1837, Musée de l'Histoire de France (Versalles).
Tipus setge
Data 5 de maig - 29 de juny de 1811
Coordenades 41° 06′ 56″ N, 1° 14′ 58″ E / 41.1156°N,1.24944°E / 41.1156; 1.24944
Lloc Tarragona
Estat Espanya
Resultat Victòria francesa
Bàndols
Imperi francès Primer Imperi Francès Badera de guerra espanyola (1785-1931) Regne d'Espanya
Regne Unit Regne Unit
Comandants en cap
Bandera de França Louis Suchet Badera de guerra espanyola (1785-1931) Juan de Contreras
Regne Unit Edward Codrington
Forces
21.624 6.500 i reforços
Baixes
4.300 15.000
Modifica les dades a Wikidata

El setge de Tarragona va ser un episodi militar de la Guerra del Francès que va enfrontar els francesos, comandats pel mariscal Suchet, amb els espanyols, sota les ordres del general Juan Senén de Contreras y de Torres, governador militar de la ciutat. El setge començà el 4 de maig de 1811 i la presa de Tarragona tingué lloc el 28 de juny del mateix any.

Antecedents[modifica]

Amb la caiguda de Girona i Lleida, i Barcelona en mans franceses des de 1808, el 1810 s’inicia la retirada de l’exèrcit cap a Tarragona, on s'hi afegien refugiats i desplaçats per la guerra, fent que la ciutat passés de tenir una població de 10.000 habitants en 1808, a més de 30.000 al 1811.[1] i esdevingués la capital de facto del Principat.

Havent aconseguit la rendició de Tortosa després de sis dies de setge, Suchet retornà cap al nord per assetjar una de les darreres places fortes encara a mans dels espanyols a Catalunya. El marquès de Campoverde va aconseguir eliminar una part de l'avanguarda que volia ocupar Valls.[2] Campoverde es va assabentar de la presa de Figueres de Francesc Rovira i Sala el 12 d'abril però fins al dia 20 no es posa en marxa per donar suport.

Suchet va sortir de Tortosa el 29 d'abril, establint el seu comandament amb hospitals i dipòsits de queviures a Reus el 2 de maig[3] i va envestir Tarragona el 4 de maig de 1811.

Després de combatre a Figueres a principis de maig, Campoverde va saber que les columnes de Suchet s'acostaven a Tarragona, i atès que l’important port només tenia la divisió del general Juan de Courten, el comandant espanyol es va retirar immediatament de Figueres i va ordenar Sarsfield amb 2.000 soldats de peu i la cavalleria per amenaçar el camí de subministrament de Suchet cap a Lleida. Amb 4.000 infants, Campoverde va marxar a Mataró, on va carregar els homes a bord dels vaixells i va navegar cap a Tarragona.[4]

El setge[modifica]

Plànol del setge de la ciutat de Tarragona.

Tot i el suport de la flota anglesa d'Edward Codrington,[5] que va poder entrar nombrosos reforços i canonejava els atacants,[6] prop del final del setge, les tropes franceses van capturar la ciutat baixa en un atac sorpresa i els supervivents de la guarnició es van retirar a la ciutat alta.

Els francesos progressivament guanyaven terreny, prenent el Fortí de l'Oliva el 29 de maig, i Campoverde el 31 de maig celebra un consell de guerra i va encarregar la defensa dels forts de la marina al general Pedro Sarsfield i el comandament de les tropes de la ciutat al general Senén de Contreras, mentre ell abandona Tarragona amb 4.000 soldats a la recerca d'un exèrcit de socors.[3] Es construeixen tres trinxeres paral·leles a les defenses de la ciutat, i Sarsfield abandona la ciutat el 16 de juny per reunir-se amb Campoverde a Montblanc.[7]

El 28 de juny del mateix any, al cap de cinquanta-cinc dies de setge, la part alta fou presa a l'assalt entre les set i les vuit del vespre entrant per tres bretxes,[8] amb els assetjats oposant una gran resistència. Acabat el combat, la tropa francesa es va lliurar a tres dies de saqueig brutal.

Conseqüències[modifica]

Homenatge de Tarragona als seus defensors, obra de l'escultor Julio Antonio

Una font dóna unes baixes per al bàndol francès que s'eleven a 4.300 morts o ferits per un exèrcit de 21.634 homes, inclòs el General de Divisió Jean-Baptiste Salme que va ser mort. Les baixes espanyoles s'elevarien segons Suchet a 4.000 morts, 9.781 presoners, i 1.000 morts després de la batalla,[9] i segons Bru Casals 5.700 morts o asassinats, 6.300 presoners, 300 ofegats i 5.450 ferides.[10] El governador Juan de Contreras, ferit de baioneta a la porta de Sant magí, fou un dels presoners.[11] Durant el pillatge posterior a l'assalt final, els assaltants francesos van massacrar nombrosos civils dels quals 450 dones i xiquets.[12] Les baixes franceses serien de 1.000 morts i 3.000 ferits o malalts.[13]

La pèrdua d’aquesta important base i tantes tropes espanyoles van afeblir l’Exèrcit de Catalunya, i fruit de les derrotes i les desercions, un consell de guerra va acordar l'evacuació de Catalunya, on només es conservaven Figueres, Berga, Cardona i La Seu d'Urgell,[14] però el marquès de Campoverde és substituït per Luis de Lacy y Gautier, qui situa les seves tropes a Solsona i decideix fonamentar la defensa del Principat en l'eix la Seu d'Urgell – Solsona – Cardona després de la destrucció d'una important base guerrillera a Montserrat el 25 de juliol.[15]

Amb Catalunya en poder de Napoleó, la campanya es va dirigir a reprendre Terol, que havia caigut en mans dels insurgents durant el setge de Tarragona, i el País Valencià. Sagunt va caure el 25 d'octubre de 1811 i València el 14 de gener de 1812. El màxim desplegament francès a la península durà fins a mitjan 1812, i la retirada d'efectius amb destinació a la campanya de Rússia va ser aprofitada pels aliats per reprendre la iniciativa a partir de la seva victòria en la Batalla dels Arapiles (22 de juliol de 1812) i, contrarestant l'ofensiva francesa, avançar al llarg de 1813 fins als Pirineus, derrotant als francesos en les batalles de Vitòria el 21 de juny i San Marcial el 31 d'agost.

Posteritat literària[modifica]

La novel·la d'Honoré de Balzac Les Marana comença amb la presa de Tarragona per les tropes del mariscal Suchet:

« Le 8 mai 1811, Tarragone prise d'assaut, Tarragone faisant feu par toutes les croisées, Tarragone violée, les cheveux épars, à demi nue, ses rues flamboyantes inondées de soldats français tués ou tuant »
Les Marana,[16]

Referències[modifica]

  1. «1811: Tarragona assetjada. Introducció». Ajuntament de Tarragona. [Consulta: 22 agost 2019].
  2. Rovira i Gómez, Salvador-J. Tarragona a la Guerra del Francès (1808-1813). Salvador-J. Rovira i Gómez, 2019, p. 25. ISBN 8484247937. 
  3. 3,0 3,1 «1811: Tarragona assetjada. El setge». Ajuntament de Tarragona. [Consulta: 22 agost 2019].
  4. Oman, 1996, p. 495.
  5. Marshall, John. Royal Naval Biography. Longman, Hurst, Rees, Orme, and Brown, 1873, p. 873. 
  6. memoir of Sir Edward Codrington p. 211
  7. de Sarsfield, Pedro. El General don Pedro Sarsfield presenta a la nacion española la vindicta de su honor. Pedro de Sarsfield, 1814, p. 7. 
  8. Thiers, A. Histoire du Consulat et de l'Empire faisant suite à l'Histoire de la Révolution française par m. , , 1er janvier. vol.6. Paulin, 1836. 
  9. Rovira i Gómez, Salvador-J. Tarragona a la Guerra del Francès (1808-1813). Publicacions Universitat Rovira I Virgili, 2019, p. 73. ISBN 8484247937. 
  10. Casals, Bru. Discurso sobre la expedición de los franceses a Tarragona en la última guerra, 1818. 
  11. Agustín Príncipe, Miguel. Guerra de la independencia. vol. 3. Manini, 1847, p. 156. 
  12. Smith, p 365
  13. Gates, pp 300-301
  14. Agustín Príncipe, Miguel. Guerra de la independencia. vol. 3. Manini, 1847, p. 158. 
  15. Oman, 1996, p. 532-534.
  16. Les Marana, Bibliothèque de la Pléiade,1979, t.X, p. 1037-1041 ISBN 2070108686

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Gates, David. The Spanish Ulcer: A History of the Peninsular War (en anglès). London: Pimlico, 2002. ISBN 0-7126-9730-6. 
  • Oman, Charles. A History of the Peninsular War. vol.3. Mechanicsburg, Pennsylvania: Stackpole, 1996. ISBN 1-85367-223-8. 
  • Smith, Digby. The Napoleonic Wars Data Book. London: Greenhill, 1998. ISBN 1-85367-276-9. 
  • Ojala, Jeanne A. "Suchet: The Peninsular Marshal". Chandler, David (ed.). Napoleon's Marshals. New York: Macmillan, 1987. ISBN 0-02-905930-5