Sibil·la

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre Personatge mitològic. Vegeu-ne altres significats a «Sibiŀla (desambiguació)».
Sibiŀla dèlfica, fresc de Miquel Àngel a la capella Sixtina

La Sibil·la (Sibylla, Σίβυλλα), paraula que deriva de Διὸς i βουλή, que voldria dir 'consell de Zeus', és un personatge de la mitologia grega i romana. Les sibil·les exercien de pitonisses en el món antic i els seus llibres profètics eren consultats —a través de complexos ritus— per a conèixer l'esdevenidor.

La Sibil·la en la mitologia clàssica[modifica | modifica el codi]

Sibil·la, segons la tradició grecollatina és un terme genèric que s'utilitza per a denominar a les sacerdotesses encarregades de transmetre els oracles, generalment d'Apol·lo. Aquesta era una virtut profètica considerada com un gran do atorgat per Déu. Eren freqüentment protagonistes de mites complexos.[1]

Primera Sibil·la (Herófila de Marpessa)[modifica | modifica el codi]

Marpessa, un petit llogaret de la Tròade; Herófila és filla d'una nimfa i d'un pastor del mont Ida, anomenat Teodor. Aquesta noia, visqué abans de la guerra de Troia i es coneix per la gran predicció que va fer: <<la ciutat seria destruïda per culpa d'una dona troiana>>. Profetitzava pujada d'alt d'una pedra que portava sempre amb ella. Es deia que viatjava molt i que havia recorregut molt de món. La seva tomba es venerava en la Tròade, en el bosc sagrat d'Apol·lo Esminteu, divinitat a qui ella anomenà pare i marit en un himne que li va dedicar a l'illa de Delos.[1]

Segona Sibil·la[modifica | modifica el codi]

Fou una jove que anomenaren Sibila, filla del rei troià Dardanos i Nesoi, la filla de Teucre. Tenia el do de profetitzar i havia fet prediccions importants.[1]

Tercera Sibil·la (Sibil·la de Líbia)[modifica | modifica el codi]

La Sibil·la de Líbia, freqüentment alguns textos parlen de que es tracta de la més antiga de totes. Filla de Zeus i de Làmia. Era una troiana amb el do de la profecia.[1]

Quarta Sibil·la (Eritras de Lidia)[modifica | modifica el codi]

Segurament la més coneguda de totes les Sibiles hel·lèniques. Filla, al igual que Herófila, d'un mortal anomenat Teodor i d'una nimfa. Però nascuda al mont Córic.[1]


La Sibil·la en la tradició catòlica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cant de la Sibil·la

Segons sembla, els oracles sibil·lins parlaven d'un rei que havia d'introduir el regne de Déu sobre tots els humans, i tots els pobles reconeixerien finalment la llei de Déu. Sovint, aquesta tradició s'ha vinculat també amb uns versos obscurs de l'ègloga IV de Virgili, que canten la vinguda d'un nen cridat a salvar el món.

Aquesta tradició va ser vinculada pel cristianisme amb la figura del messies i, per això, l'Església catòlica assimilà el personatge de la sibil·la i el convertí en element de la representació litúrgica de Nadal. Aquesta tradició es va conservar a les seus de la Ciutat de Mallorca i de l'Alguer, on, cada 24 de desembre, en els oficis de la nit de Nadal per commemorar el naixement de Crist, s'interpreta el Cant de la Sibiŀla, una peça d'origen medieval que profetitza l'arribada del Redemptor i, al mateix temps, l'arribada del Judici Final. Aquesta manifestació cultural és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

El Cant de la Sibil·la el protagonitza una persona —infant, jove o adult, segons cada població— que va vestida amb una túnica, un mantell de sedes brodades, un casquet o capell i una gran espasa a les mans. El text del Cant és en català i amb la melodia gregoriana més arcaica d'Europa. En l'actualitat, el Cant de la Sibil·la es canta cada vegada en més indrets del país: l'Alguer (Sardenya), Mallorca, Barcelona (Santa Maria del Mar, el Clot, Sant Gervasi), Ontinyent, Sueca, Lleida, Gandia, Vic, etc.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sibil·la Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionario de mitología clásica ( C. Falcón, E. Fernández-Galiano y R. López Melero), Alianza editorial