Taronja al País Valencià

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Salustianes. Varietat de taronja blanca originada a L'Ènova.

Es considera que l'origen de la plantació de la taronja al País Valencià la va documentar Antoni Josep Cavanilles en 1781,[1] a Carcaixent.[2] Esta plantació va ser obra del rector Monzó.[2] Monzó, junt a altres pioners del cultiu de la fruita com l'apotecari Bodí i el notari Maseres, formaven part de l'elit il·lustrada de Carcaixent.[3] L'interés per estes plantacions s'explica per la influència de les idees de la il·lustració,[3] ja que la fisiocràcia propugnava que la intensificació i l'augment de la productivitat agrícola serien el que portarien a un augment poblacional i econòmic sostenible.[3]

En poc de temps, el taronger passaria d'ocupar un quadre o unes fileres als horts, ocupant una disposició típica dels jardins policultiu valencians,[4] a monopolitzar tot l'hort amb criteris de rendibilitat econòmica.[5] Inicialment el taronger no va tindre massa èxit com a cultiu,[6] però a partir de la dècada de 1850 es produeix un augment de la demanda de fruita fresca a Europa,[6] que sumat a la millora en les comunicacions[6] provocaria un impuls per a la naixent indústria de la taronja valenciana.[6]

A partir d'aquell moment comença una extensió del cultiu arreu del regadiu de la Ribera del Xúquer fins a la Plana de Castelló,[5] amb Carcaixent i Alzira d'una banda, i el triangle Almassora-Borriana-Vila-real, d'altra, com a nuclis inicials.[1] A l'Horta Sud, la plantació de taronja comença en antigues parcel·les de secà adaptades que formaven illots dispersos a dins dels termes de Picanya, Albal i Catarroja.[7] L'impuls definitiu al cultiu del taronger al País Valencià es dóna a partir de la dècada de 1880 quan es comercialitzen les bombes a motor, que permeten l'expansió del regadiu gràcies a poder accedir a aigües subterrànies.[5] En uns cinquanta anys, desapareixerien els cultius de secà entre estes dos regions, expandint-se el monocultiu de la taronja.[5]

El taronger estava considerat originàriament com un arbre ornamental.[8] A partir de l'experimentació, es va convertir en un cultiu amb gran rendiment.[8] Este procés d'experimentació el va dur a terme l'elit burgesa, que tenia accés a la literatura existent sobre la citricultura ornamental.[8] Inicialment es cultivaven les varietats comunes de taronja blanca i a poc a poc s'amplia el ventall amb noves varietats per a allargar la temporada i oferir al consumidor productes més selectes.[9] Durant la segona meitat del segle XIX s'introdueixen noves varietats de mandarines a la Plana de Castelló i les sanguines a la Ribera del Xúquer.[9] A inicis del segle XX apareixen les nàvels, les varietats tardanes (Valencia late) i es consoliden les clementines fines i les satsumes.[9]

En 1879 Francisco Bou publica el primer tractat de citricultura de l'Estat Espanyol.[8] Com la pràctica totalitat dels tractats de l'època, va ser escrit per un valencià vinculat al cultiu del taronger.[8]

L'expansió del tarongerar s'explica pel desenvolupament de les infraestructures, pels avanços tecnològics i per l'aparició de nous sistemes de gestió propi de la industrialització.[5] A més, l'alt rendiment econòmic del cultivar provocaria el canvi paisagístic del litoral valencià.[10] L'expansió del tarongerar va patir un primer estancament en la dècada de 1880 a causa dels alts aranzels que gravaven el producte als Estats Units d'Amèrica i França.[11] Durant la Primera Guerra Mundial hi hagué la primera crisi,[11] i durant la dècada de 1930 es van vore afectades per una exportació massiva de taronja de mala qualitat a Anglaterra,[11] i en menor mesura, per les mesures proteccionistes de la conferència d'Ottawa.[11] A partir de la Guerra Civil Espanyola i el període d'autarquia durant el règim franquista, se substituïren tarongers per cultius de subsistència,[6] especialment a les parcel·les de xicotets propietaris.[11] No seria fins a la dècada de 1960 que es produiria un nou impuls en el cultiu de la taronja[6] que duraria fins a la dècada de 1990, quan es produeix un nou declivi que a la dècada de 2010 encara durava.[11]

El setembre de 2016, la Unió de Llauradors va avisar que l'acord de la Unió Europea amb diversos països africans aprovat el 14 de setembre al Parlament Europeu posaria en perill el sector citrícola valencià.[12] En l'acord, dels partits espanyols, votaren en contra Compromís[13] i la resta votà a favor o s'abstingué.[14] El 2018, al Senat d'Espanya, Compromís va ser l'únic partit que anà en contra de l'Acord.[15] Més endavant, el 2019, la Unió junt a altres entitats citrícoles es reuniren amb la Unió Europa per intentar convèncer que s'aplicara una clàusula de salvaguarda o es parara la importació de taronges de Sud-àfrica.[16] La introducció d'aqeustes taronges portaven pesticides prohibits a la Unió Europea.[17]

Mandarí[modifica]

El mandarí s'introdueix a Europa en 1805, utilitzat com a espècie exòtica als botànics d'Anglaterra.[18] D'allà passà a la Mediterrània via Malta i Sicília, i cap al 1850 ja es cultivava a diversos punts de la Península Itàlica.[18]

A València arriba el 1845, quan el Comte de Ripalda va dur uns empelts per a experimentar amb el seu funcionament.[18] El cultiu comercial comença en 1856 a La Plana,[18] a iniciativa de Polo Bernabé.[19]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Besó Ros 2016, p. 26
  2. 2,0 2,1 Besó Ros 2016, p. 23
  3. 3,0 3,1 3,2 Besó Ros 2016, p. 36
  4. Besó Ros 2016, p. 134
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Besó Ros 2016, p. 24
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Besó Ros 2016, p. 27
  7. Besó Ros 2016, p. 270
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Besó Ros 2016, p. 94
  9. 9,0 9,1 9,2 Besó Ros 2016, p. 144
  10. Besó Ros 2016, p. 309
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Besó Ros 2016, p. 317
  12. Europa Press «La Unió denuncia que el acuerdo de la UE y Sudáfrica pone en riesgo 124 millones de euros». Valencia Plaza, 27-09-2016 [Consulta: 29 abril 2019].
  13. López, Tania «Baldoví: “Se firmó un acuerdo con Sudáfrica sin tener en cuenta las consecuencias para la naranja valenciana”». València Extra, 25-04-2019 [Consulta: 29 abril 2019].
  14. «La Unió assenyala els eurodiputats que afavoreixen l'entrada de cítrics de Sud-àfrica». , 04-10-2016 [Consulta: 29 abril 2019]. explica que a l'acta de la sessió del 14 de setembre es llig que: "8 eurodiputats espanyols del PP i 1 de UPyD van votar a favor de la introducció de cítrics sud-africans. Altres 9 eurodiputats del PSOE es van abstenir en la votació i 1 diputada del PP i una altra de UPyD van canviar el seu vot posteriorment −suposadament per la pressió del sector− malgrat haver votat en principi a favor de l'acord comercial. (...) Cap eurodiputat del País Valencià va votar a favor o es va abstenir."
  15. «PP, Cs y PSOE ratifican el Acuerdo de Asociación UE-SADC que tanto perjudica la citricultura del Estado». Agrodigital, 12-04-2018 [Consulta: 29 abril 2019].
  16. «La Unió Europea menysprea el País Valencià i manté la importació de cítrics de Sudàfrica». VilaWeb, 26-01-2019 [Consulta: 29 abril 2019].
  17. «Los riesgos para la salud de las naranjas procedentes de Sudáfrica: elementos cancerígenos e infertilidad». ABC, 16-04-2019 [Consulta: 17 maig 2019].
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 Besó Ros 2016, p. 90
  19. Besó Ros 2016, p. 91

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]