Taronja al País Valencià

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Salustianes. Varietat de taronja blanca originada a L'Ènova.

Es considera que l'origen de la plantació de la taronja al País Valencià la va documentar Antoni Josep Cavanilles en 1781,[1] a Carcaixent.[2] Esta plantació va ser obra del rector Monzó.[2] Monzó, junt a altres pioners del cultiu de la fruita com l'apotecari Bodí i el notari Maseres, formaven part de l'elit il·lustrada de Carcaixent.[3] L'interés per estes plantacions s'explica per la influència de les idees de la il·lustració,[3] ja que la fisiocràcia propugnava que la intensificació i l'augment de la productivitat agrícola serien el que portarien a un augment poblacional i econòmic sostenible.[3]

En poc de temps, el taronger passaria d'ocupar un quadre o unes fileres als horts, ocupant una disposició típica dels jardins policultiu valencians,[4] a monopolitzar tot l'hort amb criteris de rendibilitat econòmica.[5] Inicialment el taronger no va tindre massa èxit com a cultiu,[6] però a partir de la dècada de 1850 es produeix un augment de la demanda de fruita fresca a Europa,[6] que sumat a la millora en les comunicacions[6] provocaria un impuls per a la naixent indústria de la taronja valenciana.[6]

A partir d'aquell moment comença una extensió del cultiu arreu del regadiu de la Ribera del Xúquer fins a la Plana de Castelló,[5] amb Carcaixent i Alzira d'una banda, i el triangle Almassora-Borriana-Vila-real, d'altra, com a nuclis inicials.[1] A l'Horta Sud, la plantació de taronja comença en antigues parcel·les de secà adaptades que formaven illots dispersos a dins dels termes de Picanya, Albal i Catarroja.[7] L'impuls definitiu al cultiu del taronger al País Valencià es dóna a partir de la dècada de 1880 quan es comercialitzen les bombes a motor, que permeten l'expansió del regadiu gràcies a poder accedir a aigües subterrànies.[5] En uns cinquanta anys, desapareixerien els cultius de secà entre estes dos regions, expandint-se el monocultiu de la taronja.[5]

El taronger estava considerat originàriament com un arbre ornamental.[8] A partir de l'experimentació, es va convertir en un cultiu amb gran rendiment.[8] Este procés d'experimentació el va dur a terme l'elit burgesa, que tenia accés a la literatura existent sobre la citricultura ornamental.[8] Inicialment es cultivaven les varietats comunes de taronja blanca i a poc a poc s'amplia el ventall amb noves varietats per a allargar la temporada i oferir al consumidor productes més selectes.[9] Duant la segona meitat del segle XIX s'introdueixen noves varietats de mandarines a la Plana de Castelló i les sanguines a la Ribera del Xúquer.[9] A inicis del segle XX apareixen les nàvels, les varietats tardanes (Valencia late) i es consoliden les clementines fines i les satsumes.[9]

En 1879 Francisco Bou publica el primer tractat de citricultura de l'Estat Espanyol.[8] Com la pràctica totalitat dels tractats de l'època, va ser escrit per un valencià vinculat al cultiu del taronger.[8]

L'expansió del tarongerar s'explica pel desenvolupament de les infraestructures, pels avanços tecnològics i per l'aparició de nous sistemes de gestió propi de la industrialització.[5] A més, l'alt rendiment econòmic del cultivar provocaria el canvi paisagístic del litoral valencià.[10] L'expansió del tarongerar va patir un primer estancament en la dècada de 1880 a causa dels alts aranzels que gravaven el producte als Estats Units d'Amèrica i França.[11] Durant la Primera Guerra Mundial hi hagué la primera crisi,[11] i durant la dècada de 1930 es van vore afectades per una exportació massiva de taronja de mala qualitat a Anglaterra,[11] i en menor mesura, per les mesures proteccionistes de la conferència d'Ottawa.[11] A partir de la Guerra Civil Espanyola i el període d'autarquia durant el règim franquista, se substituïren tarongers per cultius de subsistència,[6] especialment a les parcel·les de xicotets propietaris.[11] No seria fins a la dècada de 1960 que es produiria un nou impuls en el cultiu de la taronja[6] que duraria fins a la dècada de 1990, quan es produeix un nou declivi que a la dècada de 2010 encara durava.[11]

Mandarí[modifica]

El mandarí s'introdueix a Europa en 1805, utilitzat com a espècie exòtica als botànics d'Anglaterra.[12] D'allà passà a la Mediterrània via Malta i Sicília, i cap al 1850 ja es cultivava a diversos punts de la Península Itàlica.[12]

A València arriba el 1845, quan el Comte de Ripalda va dur uns empelts per a experimentar amb el seu funcionament.[12] El cultiu comercial comença en 1856 a La Plana,[12] a iniciativa de Polo Bernabé.[13]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]