Tomba dels Escipions

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Tomba dels Escipions
Sepolcro degli Scipioni 001 Entrata.jpg
Entrada a la tomba
Dades
Tipus sepultura i jaciment arqueològic
Ubicació geogràfica
EstatItàlia
RegióLaci
Ciutats metropolitanesCiutat metropolitana de Roma Capital
ComunaRoma
 41° 52′ 34″ N, 12° 30′ 03″ E / 41.87613889°N,12.50075°E / 41.87613889; 12.50075
Modifica les dades a Wikidata
Localització de la tomba en l'antiga Roma

La tomba dels Escipions (en llatí sepulcrum Scipionum[1]), també denominada hypogaeum Scipionum, és un monument funerari de l'edat romana que es troba a Roma, a la Via Apia, a poca distància de la porta San Sebastiano. Fou la tomba comuna de la família patrícia dels Escipió durant la República romana; utilitzada per als sepelis des de principis del s. III ae fins a començaments del s. I de. A partir de llavors fou abandonada i la seua localització es va perdre durant alguns centenars d'anys.

La tomba fou redescoberta dues voltes, l'última al 1780.[2] L'emplaçament pertanyé a un particular des del seu descobriment però l'adquirí la ciutat el 1880 després del suggeriment de Rodolfo Amedeo Lanciani.[3]

Història[modifica]

Englobada en part dins d'un habitatge del s. III, fou redescoberta dues vegades, malgrat que se'n coneixia la ubicació aproximada gràcies a les deus circumdants, la primera el 1616 i de nou el 1780 pels propietaris de la part inferior durant les labors de construcció d'un soterrani. L'objectiu principal dels treballs era, sovint, la troballa de tresors, i destruïren part de la tomba; el 1926 es va restaurar íntegrament el sepulcre amb motiu del "X Repartiment de l'Ajuntament de Roma". Se n'eliminaren les obres de paleta realitzades pels descobridors per evitar les ensulsiades i se n'executaren estudis per a la recol·locació de rèpliques de les inscripcions antigues i els sepulcres.

La creació del sepulcre es remunta al començament del s. III ae, una obra de Luci Corneli Escipió Barbat, cònsol l'any 298 ae, el sarcòfag del qual, l'únic que va romandre intacte, n'ocupava el lloc d'honor i fou traslladat als Museus Vaticans, amb les inscripcions originàries. Gràcies a nombroses cites antigues i, sobretot, al testimoniatge de Ciceró, se sap que es va usar fins a principis del s. II ae i que estava pràcticament complet en la primera meitat del s. II ae. També consta que va custodiar-ne les restes el poeta Enni, de qui Ciceró diu que hi havia una estàtua de marbre. En canvi, cap dels Escipions més coneguts com l'africà, l'asiàtic o l'hispà hi foren enterrats; segons Livi i Sèneca van ser inhumats a la vila de Liternum.

Les inscripcions sobre els sarcòfags (només sobre set exemplars) permeteren datar l'ús de la tomba fins a l'any 150 ae, quan la capacitat de l'estructura es va ampliar amb una altra cambra adjacent, de forma quadrangular però no alineada amb la primera, on van ser enterrats alguns membres de la família, encara que no més tard del s. II ae. D'aquella època data la creació una façana "rupestre". La decoració s'atribueix a la iniciativa d'Escipió Emilià i és un clar exemple de l'hel·lenització de la cultura romana durant el transcurs del s. II ae. En aquella època el sepulcre esdevingué una mena de museu familiar, que perpetuava i difonia les empreses dels seus membres.

L'última utilització coneguda del sepulcre fou en època claudioneroniana, quan la filla i el net de Corneli Lentul Getelic van ser-hi inhumats, lligats a la descendència dels Escipions. Ja al s. III de el sepulcre va ser destruït i donà pas a altres edificis.

Arquitectura[modifica]

Vista alçada de la tomba en la segona meitat del s. II ae, reconstrucció de Filippo Coarelli[4]

El monument es divideix en dues parts diferents: el complex principal, cavat en una cartel·la d'una roca calcària molt porosa en un gran pla quadrat i, d'altra, una arcada de maó, del període posterior, amb una entrada separada.

L'habitació central es divideix en quatre grans pilars adossats a un mur; ha estat reparada durant les excavacions per assegurar que l'hipogeu no s'esfondrés, amb quatre grans arcades als costats i dues galeries centrals que s'encreuen perpendicularment, donant una aparença de reixeta.

La façana principal està orientada al nord-est, encara que només n'ha sobreviscut una petita part a la dreta, amb algunes restes de pintures a la paret. Es va edificar a la part alta d'un podi vorejada de cornises, en què es van crear tres arcs fets de carreus de tova provinent del riu Aniene: un donava a l'entrada de l'hipogeu (central), un altre a la nova habitació (mà dreta), mentre que el tercer (esquerra) tenia un funció purament ornamental (tret que es preveiés crear una altra habitació més en aquest costat). Aquesta base estava coberta gairebé íntegrament per frescs, dels quals només es conserven petites peces, amb tres motius: les dues més antigues (de mitjan segle II ae) mostren escenes històriques (poden reconéixer-se algunes figures de soldats), mentre que la tercera, més recent, té una decoració senzilla de color roig amb ones estilitzades (s. I de).

Més espectacular era la part superior de la façana, amb una vista tripartida, semicolumnes i tres nínxols en què (d'acord amb Livi) se situaven les estàtues d'Escipió l'Africà, el seu germà Escipió l'Asiàtic i el poeta Enni, autor del poema Escipió.[5]

A l'esquerra, es va destruir una gran cavitat circular de la tomba, probablement per la construcció i ús d'un forn de calç durant el període medieval.

L'anomenat "Cap d'Enni"[modifica]

Dos dels caps realitzats amb tova provinent d'l'Aniene trobats a la tomba són ara als Museus Vaticans. Descoberts el 1934, foren immediatament robats. Al primer cap (24 cm d'alt) se li va denominar "Cap d'Enni", que tenia una estàtua sencera a la façana de l'hipogeu d'acord amb Livi, però aquesta atribució és incorrecta, ja que les fonts estableixen que l'estàtua d'Enni era de marbre.

La posició lleugerament inclinada del coll ha provocat que alguns creguen que el primer cap forma part d'una estàtua de major grandària, potser una figura reclinada de la tapa d'un sarcòfag, molt comú al sud d'Etrúria des de principis del s. III ae.

El modelatge del cap és simple però eficaç, amb una cara arredonida, llavis grossos, nas ampli i grans parpelles. El cabell s'entreveu vagament i sobre el cap duu una corona feta amb petites fulles de llorer i fullatge. Els erudits suggereixen que data de finals del s. II ae, quan l'estil etrusc del Laci va sofrir les primeres influències gregues.

Sarcòfags i inscripcions[modifica]

Planta del sepulcre dels Escipions, basat en un plànol de Filippo Coarelli.1[6]



L'antiga entrada.2



La "calcara", un forn de calç medieval.3



La nova entrada principal, vista en les fotografies, antigament amb vista a la Via Appia.4



L'entrada lateral a la nova ala. Les lletres de la A a la I corresponen als sarcòfags amb inscripcions.



Actualment la tomba és buida tret dels facsímils; les restes van ser enterrades de nou, mentre que els fragments dels sarcòfags s'enviaren al Vaticà.

Els 30 nínxols corresponen al nombre d'Escipions que van viure entre principis del s. III i mitjans del II ae, d'acord amb Coarelli.[7] N'hi ha dos tipus de sarcòfags: d'una banda els "monolítics" (tallats d'un únic bloc de tova) i "construïts", i d'altra, al qual pertanyen la majoria, un buit arcat a la paret on es col·locava el difunt, i l'obertura se'n cobria amb una llosa amb lletres pintades de vermell. Els escriptors anglesos solien referir-se a aquests buits com "loculi" (nínxols en italià).[8] Els nínxols es mantenen on eren, però les lloses s'han traslladat al Vaticà. El sarcòfag monolític de Barbat es trobava al final del passadís, en fila amb el qual una vegada va poder ser una finestra, ara l'entrada principal. Els altres sarcòfags s'hi van afegir després, així com l'excavació de més espais i habitacions per a ells.

Els sarcòfags més importants són els d'Escipió Barbat, ara als Museus Vaticans, i el que es creu que va pertànyer a Enni. No es corresponen completament amb l'escultura etrusca, però mostren elements originaris del Laci i particularment de la cultura romana, i són comparables amb altres tombes romanes (com la necròpoli Esquilina) en altres ciutats com Túsculum.

Sarcòfag d'Escipió Barbat (A)[modifica]

Article principal: Luci Corneli Escipió Barbat
El sarcòfag d'Escipió Barbat té una còpia en la tomba, feta de peperino, datat amb relativa exactitud del 280 ae. Va ser-ne l'únic que tingué una elaborada decoració d'inspiració arquitectònica. Es va concebre amb forma d'altar, amb una caixa sensiblement estreta, motllures a la base i a la part superior un fris dòric dentat, tríglifs i mètopes decorades amb diamants roses. La tapadora acaba amb dos coixins en cada extrem ("pulvini") que de perfil s'assemblen a les volutes jòniques. Esculpit sobre el flanc superior pot observar-se un objecte cilíndric en què tots dos extrems acaben amb fulles d'acant.

La gran finura artística de la peça juntament amb la mescla d'estils (dòric, jònic i corinti) deriva dels models de la Magna Grècia o Sicília i és un extraordinari testimoniatge de la precoç obertura a l'hel·lenisme en el cercle dels Escipions.

Sobre la tapadora hi ha una inscripció amb el patronímic del difunt, al costat d'una altra més llarga i tardana (esculpida), en versos saturnis. Per afegir aquesta última es va eliminar una línia i mitja de la inscripció més antiga i aquesta intervenció podria remuntar-se a l'època d'Escipió l'Africà, a principis del s. II ae. És un extracte del laudatio funebris.

Inscripció del sepulcre d'Escipió Barbat
« Luci Corneli Escipió Barbat, fill de Gneu, home fort i savi, l'aspecte del qual s'anivellava amb el seu valor, fou cònsol, censor i el vostre edil. Prengué Tauràsia i Cisauna de Sanni, sotmeté tota Lucània i se n'endugué ostatges. »
— Inscripció damunt el sarcòfag d'Escipió Barbat

L'esment de la forma del difunt, vitutei parisuma, recorda la motivació que va portar els romans a erigir al Comitium, durant les guerres samnites, les estàtues de Pitàgores i Alcibíades per indicació de l'oracle de Delfos, confirmant la relació entre l'entorn romà i el món de la Magna Grècia i la Sicília grega.[9]

Sarcòfag i inscripció de Luci Corneli Escipió (B)[modifica]

Inscripció de Luci Corneli Escipió

El sarcòfag del fill de Barbat, Luci Corneli Escipió, cònsol l'any 259 ae, es troba a mà esquerra al passadís central de la tomba paterna i és la segona en antiguitat. El sarcòfag és originari, mentre que la inscripció n'és una còpia. També en aquest cas l'epitafi és doble: un pintat sobre la tapadora que reprodueix el nom i els principals càrrecs del difunt; un altre esculpit sobre la caixa, com en el cas d'Escipió Barbat, que reprodueix, en versos saturnis, una part de l'oració fúnebre. Aquesta segona inscripció es remunta probablement just després de la seua mort (prop del 230 ae) i és més antiga que la segona inscripció realitzada al sarcòfag de Barbat. La inscripció relata com el cònsol conquistà Còrsega i la ciutat d'Aleria i com fundà un temple dedicat a les Tempestats.

Inscripció de Publi Corneli Escipió, Flamine Diale (C)[modifica]

Inscripció de Publi Corneli Escipió, Flamen Dialis

La inscripció a Publi Corneli Escipió que fou Flamen Dialis, fill de Publi, és la tercera més antiga, situada a l'últim tram del passadís de l'esquerra. Se suposa que fou fill d'Escipió l'Africà, que va morir jove, com relata Ciceró, però tal atribució no s'ha acceptat unànimement pels pocs testimoniatges que disposa. La inscripció que es troba a la tomba (una reproducció) explica com el difunt aconseguí el càrrec de Flamen Dialis, així com la brevetat de la seua vida.

Sarcòfag i inscripció de Luci Corneli Escipió, fill de l'Asiàtic (D)[modifica]

Inscripció de Luci Corneli Escipió, fill de l'Asiàtic

Les restes del sarcòfag de Luci Corneli Escipió, fill de l'Asiàtic, compost per lloses de tova, se'n troba a mà esquerra de l'entrada principal. La inscripció recorda el difunt, que fou qüestor l'any 167 ae i tribú militar; relata així mateix com son pare va véncer al rei Antíoc.

Restes del sarcòfag i inscripcions de l'Asiagé (I)[modifica]

Les restes d'un sarcòfag format per lloses de tova, encaixat en una cavitat de la paret, a mà esquerra del sarcòfag d'Escipió Barbat, ha estat identificat, gràcies a la inscripció, com Corneli Escipió Asiagé Comat, fill de l'anterior Luci. Segons la inscripció va morir als 16 anys, al voltant del 150 ae. El sobrenom d'Asiagé confirma la genealogia de la descendència de l'Asiàtic.

La posició del sepulcre, en un buit excavat a prou de profunditat a partir d'un petit espai restant, demostra que cap a la meitat del segle II ae el lloc de sepultura ja estava gairebé complet, i en calia ampliar-lo.

Restes del sarcòfag i inscripcions de Paula Cornelia (F)[modifica]

Inscripció de Paula Cornelia

Paula Cornelia fou la dona de Cneu Corneli Escipió Ispal, cònsol al 176 ae, fill de Cneu Corneli Escipió Calb i, per tant, germà de Publi Corneli Escipió Nasica. Les restes d'aquest sepulcre es troben darrere del sarcòfag d'Escipió Barbat, i s'amplià per a tal fi el nínxol. Malgrat que la posició puga donar lloc a dubtes, el sarcòfag de Paula és més recent que el de Barbat, i el marc superior d'aquest sepulcre, on es troba la inscripció, recolza sobre el sarcòfag de Barbat: la façana posterior del sarcòfag de Barbat està pegada directament a aquest sepulcre, a la part inferior. Això indica que a mitjan segle II ae la tomba estava gairebé al complet.

El sarcòfag està llaurat en travertí i tova de l'Aniene. La inscripció només reprodueix el nom de la finada i el seu marit.

Sarcòfag i inscripció de Luci Corneli Escipió, fill de l'Ispal (G)[modifica]

Inscripció de Publi Corneli Escipió Ispal

El següent sarcòfag, per antiguitat, és del primer fill d'Ispal, Luci Corneli Escipió, situat davant del sarcòfag de Flamina Diale.

La inscripció (una reproducció) és particularment llarga i relata algunes qualitats del difunt, a part de l'esment de la seua curta edat: especifica que va viure vint anys i que no va tenir temps d'aconseguir cap càrrec.

Sarcòfag i inscripció de Cneu Corneli Escipió Hispà (H)[modifica]

Inscripció de Cneu Corneli Escipió Hispà

Cneu Corneli Escipió Hispà era el segon fill de l'Hispà i de Paula Cornelia. El seu sarcòfag, situat a l'ala nova, està fabricat en tova de l'Aniene. La inscripció (reproducció) és l'única que ha sobreviscut completa i reprodueix els càrrecs del difunt (pretor, edil, qüestor, tribú militar en dues ocasions i membre del decenvir) a més d'enaltir l'estirp dels Escipions. La inscripció està en pentàmetre dactílic, una mètrica introduïda a Roma des de Grècia al segle II ae pel poeta Enni.

L'Hispà va morir cap a l'any 139 ae i per això pot datar-se l'ampliació del sepulcre entre el 150 i el 135 ae, probablement al mateix temps que la remodelació de la façana en la qual es va crear un arc per a l'accés a aquesta segona ala.

Sarcòfag i inscripció de personatge incert (I)[modifica]

La darrera inscripció trobada és a l'ala "nova" i està incompleta; només s'hi llegeix el nom Scipionem. El sarcòfag és de tova de l'Aniene.

Referències[modifica]

  1. Cicero, Marcus Tullius. Tusculan Disputations. 
  2. Ricci (2003) p.394.
  3. Lanciani (1897) p. 321.
  4. Richardson, Lawrence. A new topographical dictionary of ancient Rome. : 2nd, illustrated. Baltimore: by Johns Hopkins University Press, 1992, p. 360. ISBN 0-8018-4300-6, 9780801843006. 
  5. Livius, Titus. History of Rome. 
  6. Coarelli, Filippo. Il Sepolcro degli Scipioni a Roma (en italiano). Roma: Fratelli Palombri, 1988, p. 13. ISBN 10-8876213449. 
  7. Wallace-Hadrill, Andrew. «Housing the Dead: the tomb as house in Roman Italy» (pdf). The University of Chicago Divinity School, the Martin Marty Center for the Advanced Study of Religion, 2009. Arxivat de l'original el 10 de juny de 2010. [Consulta: 14 juny 2009].
  8. Dennie, John. Rome of to-day and yesterday: the pagan city. 5. New York, London: G.P. Putnam, 1904, p. 109. 
  9. Plinio el Viejo, Historia natural XXXIV 21 y Plutarco, Numa 8, 20.

Enllaços externs[modifica]