Usuari:Contraix/proves/Central hidroelèctrica de Talarn

Infotaula d'edifici Contraix/proves/Central hidroelèctrica de Talarn

La Central hidroelèctrica de Talarn és una central hidroelèctrica situada al terme municipal de Talarn, a la comarca del Pallars Jussà. És una central hidroelèctrica d'acumulació de l'aigua procedent del riu Noguera Pallaresa embassada al pantà de Sant Antoni. Les obres s'iniciaren el novembre de 1911, els quatre grups de turbines van entrar en servei al llarg de l'any 1916 i el projecte finalitzà de forma definitiva el 1926. Actualment és operada per Endesa i a data d'avui (2020) la central continua operativa; la seva posada en marxa, aturada i control es fa des del centre de comandament a Barcelona.

En el moment de la seva construcció la resclosa de retenció d'aigua fou la més gran d'Europa i quarta del món. Fou construïda per l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro a partir d'unes concessions d'aprofitament hidràulic del riu Noguera Pallaresa obtingudes per Domènec Sert i Badia.

El canal de desaigüe de la central de Talarn desemboca directament en el canal de Gavet, conducció que duu l'aigua fins a la central hidroelèctrica de Reculada, al terme municipal de Gavet de la Conca. D'aquest canal cal mencionar que creua la vall del riu de Gavet mitjançant un sifó penjant en el que es necessiten dues canonades de 4 metres de diàmetre.

Antecedents

Concessions inicials

Entre 1901 i 1907 l'industrial Domènec Sert i Badia va obtenir tres concessions a perpetuïtat per l'aprofitament hidroelèctric de les aigües de la Noguera Pallaresa que abastaven el tram de riu comprès entre Pobla de Segur al nord, i Camarasa al sud. Les concessions eren les següents:

• Derivar 16 metres cúbics per segon d'aigua de la Noguera Pallaresa a Pobla de Segur amb destinació a dues centrals hidroelèctriques, una a Salàs de Pallars i una altra a Talarn.
• Derivar 14 metres cúbics per segon destinats a força motriu per a una fàbrica de filats i teixits de seda a Pobla de Segur.
• Derivar 16 metres cúbics per segon destinats a una central hidroelèctrica a la Massana, al terme municipal de Llimiana.

El 8 de març de 1910 li fou concedit a Domènec Sert la unificació de les tres concessions en una de sola. El resultat era la construcció a l'aiguabarreig dels rius Flamisell i Noguera Pallaresa a la Pobla de Segur d'un canal de derivació de 60 quilòmetres de llargària per transportar un cabal de fins a 20.000 litres d'aigua per segon fins a una futura central hidroelèctrica a construir a Camarasa.

Irrupció de La Canadenca

L'enginyer Carles Emili Montañès i Criquillion va concebre i dissenyar a partir de 1907 un ambiciós pla per a la electrificació de Catalunya, amb l'objectiu de subministrar energia elèctrica per a la indústria i els serveis de Barcelona i la seva zona d'influència. Aquesta pla formava part d'un projecte més ambiciós de reordenació de l'activitat econòmica de Barcelona i el Vallés. Va buscar finançament pel seu projecte, i contactà a l'enginyer i empresari Frederick Stark Pearson, el qual quedà ràpidament convençut de la bondat del projecte el juliol de 1911.

El 12 de setembre del 1911 es constituí a Toronto la Barcelona Traction Light & Power Co Limited, que en un primer moment va adquirir la societat de Tramvies de Barcelona i la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. Des d'aquesta posició va continuar amb la construcció d'una sèrie de centrals hidroelèctriques amb la constitució el 14 de desembre de 1911 a Barcelona de Riegos y Fuerzas del Ebro. Aquesta empresa seria la que executaria els treballs de construcció i l'explotació de la central hidroelèctrica de Talarn, si bé ja des de ben abans el potencial hidroelèctric de la zona havia atret l'atenció per al seu aprofitament.

El 1911, durant la seva estada a Catalunya, Frederick Stark Pearson va adquirir la concessió de Domènec Sert mitjançant un contracte privat. A canvi Domènec Sert va rebre 50.000 dòlars en accions de la companyia Barcelona Traction, Light & Power i 10.000 lliures esterlines en obligacions de la mateixa societat.

Tot seguit la Barcelona Traction, Light & Power sol·licità autorització per a substituir el canal i la presa autoritzats a Domènec Sert per una presa situada a Talarn, a l'estret de Susterris,que permetés, a més de l'aprofitament hidroelèctric, destinar aigua potable per a la ciutat de Tremp i la construcció de dos canals addicionals per a reg, un a cada riba del riu; el canal industrial cap a Camarasa es mantenia, i el cabal d'aigua aprofitable passava de 20.000 a 42.000 litres per segon. Aquesta concessió, atorgada el 28 de novembre de 1912, especificava que l'aprofitament hidroelèctric es concedia a perpetuïtat, mentre que els canals de rec havien de passar a ser propietat de la Comunitat de regants al cap de 99 anys.

La concessió declarava el projecte d'utilitat pública, es a dir, amb dret a expropiar terres per necessitats de les obres.

Divisió de la concessió

L'any 1913, durant les obres de construcció del canal industrial, la mala qualitat del sòl entre els pobles de Puigcercós i Guàrdia de Noguera va provocar que es paralitzessin les obres. Es va sol·licitar el seu replanteig, traslladant el canal industrial al marge esquerra del Noguera Pallaresa, així com al mateix temps es sol·licitava la divisió de la concessió en tres salts diferents per poder construir-los separadament i permetre un millor aprofitament del cabal d'aigua concedit.

El 16 d'octubre de 1913 es concedí la divisió de la concessió, quedant aquesta amb els següents aprofitaments:

• Salt de Talarn, amb la central hidroelèctrica a peu de presa, ja aprovat el 28 de novembre de 1912.
• Salt de Barcedana, amb origen al canal de desguàs de la central hidroelèctrica de Talarn. EL canal discorria pel marge esquerre del Noguera Pallaresa fins a una central situada al congost de Terradets, establint la càmera d'aigua a la vall de Barcedana, la qual desaiguava a la central mitjançant un túnel de pressió en els contraforts del Montsec de Rúbies.
• Salt de Camarasa, amb origen al canal de desguàs de la central anterior, mitjançant un canal amb nombrosos túnels i obres de fàbrica que, arribava fins a la confluència entre els ríus Noguera Pallaresa i Segre a La Massana. El 1917, a causa de la mala qualitat dels sòls de la zona que provocaren un augmenten extraordinàriament dels costos, es van suspendre les obres i es va replantejar el salt de Camarasa.

Si en la concessió unificada de 1910 l'aigua només s'aprofitava un cop, amb la divisió final la mateixa aigua es podia aprofitar diverses vegades, multiplicant la producció d'energia elèctrica, la inversió necessària i els beneficis. A partir de la mateixa concessió, a la central de Talarn li van seguir tres aprofitaments posteriors: la central de Reculada el 1931, la de Terradets el 1935 i la de Camarasa el 1923.

Les reaccions de la comarca

Si bé inicialment la pretensió de Riegos y Fuerzas del Ebro únicament era la construcció de la presa de Sant Antoni, la central hidroelèctrica i un canal industrial que creués de nord a sud la Conca de Tremp i la serra del Montsec fins a Camarasa, les pressions del territori aconseguiren millores que beneficiaren el desenvolupament econòmic i s'acordà amb l'empresa un projecte de nous regadius i la disponibilitat d'energia elèctrica per als municipis de la comarca.

El 30 de novembre de 1911 es creà la Junta de Defensa formada pels representants del municipis limítrofs amb el riu Noguera Pallaresa i pels màxims dirigents polítics de la comarca amb l'objectiu d'unificar les peticions presentades pels diferents municipis que es consideraven afectats per les obres de la central hidroelèctrica.

El 3 de desembre de 1911 Carles Montañés, en nom de la Barcelona Traction Light & Power Co Limited explica a la Junta el projecte que estaven elaborant i els invita a que formulin les seves peticions. El 8 de desembre es va cel·lebrar a Tremp un gran míting amb diputats, alcaldes, entitats econòmiques, culturals i veïns de tots els pobles.

Les contrapartides que oferí la societat Riegos y Fuerzas del Ebro es concretaren en diferents convenis oficials legalitzats davant notari, signats per l'empresa i els respectius col·lectius afectats. El 2 de juny de 1912 es signà l'acord amb 18 municipis pel subministrament d'enllumenat i força motriu, el 9 de juny amb l'Associació de Regants Riberencs del Noguera Pallaresa a la Conca de Tremp per l'ús dels canals de rec i l'aigua que els ha d'abastar i el tercer amb l'Ajuntament de Tremp per l'abastament d'aigua potable a la ciutat.

Construcció

L'estimació del cost total de les obres va ser d'uns 40 milions pessetes (aproximadament 178 milions d'euros el 2020). El director de les obres va ser l'enginyer Asa White Kenney Billings, el qual tenia la seva residència a Lleida, des d'on dirigia també les obres del canal de Seròs i la seva corresponent central hidroelèctrica.

El mes de novembre de l'any 1911 començaren els treballs d'estudis topogràfics i construccions que es podien incloure dins el projecte de Domènec Sert aprovat l'any 1910, com és la presa, el canal i la central hidràulica de Sossís o el canal industrial en algun del seus diferents trams. L'octubre de 1913 es va aprovar la modificació del projecte, dividint la concessió en tres parts. La construcció segons el nou projecte s'inicià l'11 de gener de 1914. però l'agost d'aquell mateix any les obres es paralitzaren per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Al juliol de 1915 la construcció es reprengué, i a principis de 1916 es començà a emmagatzemar aigua i l'embassament s'acabà d'omplir el mes de maig del mateix any. La construcció del mur de la presa del pantà de Sant Antoni va trigar 33 mesos, 23 de treball efectiu i 10 d'aturada provocada per la Primera Guerra Mundial.

Vies de comunicació

Tren Renard – Daimler, amb els 4 remolcs Renard, a Tremp.

L’estació de tren més propera estiva situada a 86 quilòmetres de distància, fet que provocà que el subministrament de materials per a la construcció de la central de la Talarn fos difícil. L’últim tram del transport de totes les persones i mercaderies s’hagué de fer per carretera. El transport del ciment i de la petita maquinària es feu per carro, arribant a caldre fins a 30 cavalls per vehicle. Per transportar els components més pesats de fins a 6 tones s’usaren camions. Per les peces de fins a 20 tones s’utilitzaren tractors a vapor, també coneguts com a trens Renard. El mal estat de les carreteres provocava que el viatge fos molt llarg i perillós per a persones i mercaderies.

Per poder tenir un accés més directe, Riegos y Fuerzas del Ebro s'encarregà de construir el tram de 8 quilòmetres que faltava a la carretera entre Balaguer i Tremp en el seu pas pel congost de Terradets. La construcció fou duta a terme en el primers mesos de 1912 i fou enllestida en menys d'un any, en contraposició als 5 que l'estat espanyol havia previst. Dels 3 ponts construïts, a l'any 2020 n'hi ha dos que encara estan en ús, el de les Bagasses i el del barranc del Bosc. Mentre durà la construcció de la central de Talarn, l'ús era exclusiu pel trànsit de la companyia.

Un cop oberta la nova carretera, el transport usava la via de tren de la línia entre Barcelona i Madrid fins a Mollerussa, on es feia transbord al tren de via mètrica de la Sucrera de Menàrguens fins a Balaguer. Per carretera es pujava el Port d'Àger i es seguia per la nova via del congost de Terradets i finalment Tremp. Per transportar materials dintre de l'obra, es va construir una petita xarxa de ferrocarrils portàtils, estesa amb ample de via mètric i servida per locomotores de vapor. També es construí un sistema de dos cables aeris.

El pas constant de vehicles molt pesants per les carreteres del Pallars provocà que aquestes estiguessin contínuament en mal estat, fins al punt que en èpoques de pluja fos impossible circular-hi. Aquest fet provocà en determinats moments la manca de productes de primera necessitat que arribaven de fora de la comarca.

Increment de la població

Campament pels obrers i fàbrica de ciment per a la construcció de la central hidroelèctrica. A la dreta, estret de Susterris

La necessitat de mà d'obra va provocar una forta immigració a la conca de Tremp. S'estima que l'increment de població va esser entre 6.500 i 10.000 persones, en uns temps en els que la població de la comarca era d'uns 12.000 habitants. Un grup petit de nouvinguts eren tècnics procedents de diversos països europeus, molts dels quals havien treballat en la construcció del canal de Panamà. El grup més nombrós procedia d'Espanya, buscant una millora en la seva situació. L'increment de demanda d'habitatge va provocar un augment desmesurat dels preus, arribant l'increment en alguns casos al 100%.

La immigració amb menys poder adquisitiu va acabar vivint en llocs insalubres, fins hi tot en quadres. Una epidèmia de verola iniciada el juliol de 1912 a Tremp va fer paleses les deficients condicions higièniques. Malgrat que es posaren en marxa algunes mesures per combatre-la, a principis de 1916 es repetí una altra epidèmia de verola.

Obres auxiliars

Construcció de la fàbrica de ciment per les obres de la central hidroelèctrica de Talarn

La construcció de les preses i el revestiment de les canalitzacions requeria un total de 120.000 tones de ciment. Per cobrir aquesta necessitat a principis de 1913 es va construir una fàbrica de ciment al costat de l'emplaçament de la presa, que produïa 320 tones diàries. La cantera estava situada just rere la cimentera. . El 1917, quan es van acabar les obres, Riegos y Fuerzas del Ebro es va vendre la fàbrica de ciment a l'empresa Asland que tot seguit la va muntar a Montcada i Reixac, i des de on va subministrat tot el ciment necessari per la construcció de la presa de Camarasa.

El mes de juliol de 1913 es posà en marxa la central hidràulica de Sossís amb una potència de 1,12 kW, que subministrava energia a la fàbrica de ciment i a les obres de construcció. La presa de Sossís aigües amunt del Noguera Pallaresa desviava l'aigua al canal de Sossís de 3,4 quilòmetres de longitud el qual portava l'aigua fins al depòsit que alimenta la central auxiliar i es formava un salt brut de 20 metres. La central auxiliar estava equipada amb tres turbines dobles que proporcionaven una potència 1.500 CV a 250 revolucions per minut.

Aturada de les obres

L'esclat de la Primera Guerra Mundial va provocar que les obres s'aturessin quan estaven al 40% de la seva construcció , perquè s'interromperen els crèdits procedents dels bancs europeus i americans que les finançaven. També es ressentí el subministrament de material i de fil de coure, augment dels cost del nòlits per a la importació dels mateixos. L'aturada deixà sobtadament sense feina a 7.000 obrers. Molts enginyers americans van tornar a Nova York i a Texas; els que procedien de la Gran Bretanya es van incorporar a files. La paralització es perllongà fins al juliol de 1915, però a un ritme inferior.

El preu de la guerra però, va ser molt alt. El 7 de maig de 1915 Frederick Stark Pearson perdé la vida en l'atac del submarí alemany U-20 al vaixell Lusitania, amb el que viatjava a Londres per convèncer a inversos britànics per comprar obligacions de la Barcelona Traction i així poder refinançar-la.

Posada en servei de la central

La central hidroelèctrica està composta per quatre grups de turbines. El primer grup es posà en marxa el 2 de març del 1916, el segon grup l'1 d'abril del 1916, el tercer grup el 4 de setembre del 1916 i el quart grup el 4 de novembre de 1916. L'any 1916 quedava per construir les comportes de desguàs de l'embassament i els canals de rec. L'any 1921 la comissió inspectora del Ministerio de Fomento aprovà la recepció provisional del projecte, encara que quedaven per fer els canals de rec.

En contrast amb la gran quantitat de persones necessàries per construir la central, un cop les obres van finalitzar, només era necessari un petit grup de treballadors. El 1924 hi havia empleades 48 persones.

Cost de les obres

Segons Horace Field Parshall, conseller delegat de la Barcelona Traction, Light and Power, els costos per la construcció de la central de Talarn foren els següents:

Concepte	Import (en lliures)
Obres en camins i canals ja existents	24.860
Presa	742.380
Central elèctrica	157.460
Edificis	60.030
Equipament hidràulic	60.000
Equipament elèctric	106.850
Equipament divers	3.130
Canal de sortida	9.000
Proves i posada a punt	100
Canals d'irrigació	55.900
Oficines permanents	3.500
Despeses generals i administratives	414.670
Terrenys	189.220
TOTAL	1.827.100

A aquests import cal afegir el cost de la concessió hidroelèctrica, que caldria dividir entre Talarn, Reculada, Terradets i Camarasa. Valorada al preu nominal, el seu cost va ser de 25.000 lliures esterlines.

Components de la central

Conques de captació

El riu Noguera Pallaresa neix al Pla de Beret, a la comarca de la Vall d'Aran, i drena en direcció sud convertint-se en un dels eixos articuladors de la vida a les comarques de Pallars. La superfície de la conca des del naixement del riu fins a Talarn és de 1.931 quilòmetres quadrats. El riu té un cabal mitjà anual de 37,57 metres cúbics per segon, arribant als 55,81 meres cúbics per segon en el seu màxim anual. Un cop passats el pantà de Borén i el pantà de la Torrassa, el primer embassament que es troba en el seu curs és el pantà de Sant Antoni, creat per a la central hidroelèctrica de Talarn. Els afluents principals del riu son, per la marge esquerra, el riu Noguera de Cardós de 30 quilometres de longitud i el Noguera de Vallferrera de 27 quilometres; i per la dreta rep les aigües del riu Flamisell de 32 quilometres de longitud.

Salt

El mur de la presa està emplaçat en l'Estret de Susterris, i l'embassament ocupa terres dels municipis Talarn, Aramunt, Salàs de Pallars, Orcau, Claverol i la Pobla de Segur. L'altura del mur de la presa és de 84 metres i la longitud en la corona és de 203 metres. Permet l'embassament d'aigua fins l'alçada de 540 metres sobre el nivell del mar, alçada que permet que la longitud l'embassament arribi a uns 11 quilometres des de la Pobla de Segur fins a la presa. La capacitat d'embassament és de 197,4 hectòmetres cúbics, admetent un descens màxim del nivell de l'aigua de 40 metres, fins a la cota 500 . El dimensionament de la presa de Sant Antoni va ser calculat originàriament per emmagatzemar prou aigua a l’estiu per poder fer funcionar la central de Seròs al Segre durant l’hivern, quan els Pirineus són coberts de neu. Allò que preocupava no era l’estiatge, assegurat pel desgel de la primavera, sinó l’altre mínim pluvial, que es produeix a l’hivern.

La capacitat del sobreeixidor de la presa és de 2.000 metres cúbics per segon, adaptat a la gran variabilitat anual del cabal del riu. Amb aquest objectiu es van instal·lar 7 comportes automàtiques al cantó esquerra de la presa i perpendiculars a ella, cadascuna amb una amplada de 10 metres i una alçada de 6 metres.

En funció del nivell de l'aigua de l'embassament l'alçada del salt oscil·la entre els 30 i els 70 metres. Entre el punt de filtratge i recollida d'aigua i el massís de roca sobre el que es suporta el mur de la presa, l'aigua circula per una canonada de 4 metres de diàmetre, la qual empalma amb dues canonades de 2,80 metres de diàmetre mitjançant una peça de bifurcació, el gruix de l'acer de la qual oscil·la entre els 20 i els 30 mil·límetres, amb reforços de planxa en el centre. Els tubs d'acer foren fabricats per l'empresa Escher Wyss & Cie, i Després d'un recorregut de 750 metres, les canonades bifurcades arriben al costat de la sala de turbines i cada una d'elles alimenta a dos grups generadors, mitjançant dues canonades de distribució, cada una dirigida a un grup. Cada canonada de distribució té 1,8 metres de diàmetre i està dotada d'una vàlvula de papallona i una vàlvula de comporta accionades hidràulicament, també fabricades per Escher Wyss & Cie.

Generació

La casa de màquines està enllaçada amb la presa d'aigua de l'embassament a través de les dues canonades forçades, cadascuna de les quals alimenta a dos grups hidràulics diferents. Cada grup està format per dues turbines Francis col·locades en paral·lel amb l'alternador al mig. Les turbines presentaven la particularitat que podien treballar amb altures de salt variables, entre 30 i 70 metres; per fer-ho, només calia canviar la part mòbil de la turbina, el rotor que conté els àleps. Les turbines estaven construïdes per la casa suïssa Escher Wyss & Cie. La potència de cada grup era de 12.500 cavalls treballant a 500 revolucions per minut, i la potència de l'alternador era de 7 MW. El 1920 la producció total inicial dels 4 grups era de 28 MW.

Es disposava de dos petits grups addicionals, dotats de petites turbines i reguladors d'oli, per a l'excitació dels alternadors principals.

Transformació i transport

Torre de transport d'electricitat

Els transformadors es troben en un edifici annex al de la sala de màquines. Estaven connectats directament als alternadors i elevaven la tensió de 6.000 volts a 110.000 per a la línia de transport. Per portar l'electricitat a l'àrea de Barcelona es va construir una línia d'alta tensió que sortint de la central de Talarn baixava fins a Camarasa, seguia per Cervera i Igualada fins integrar-se a Barcelona.

Resum característiques i producció

	Central de Talarn
Any posada en marxa	1916
Construïda per	Riegos y Fuerzas del Ebro
Operada per	Endesa
Salt
Altitud	444 metres
Desnivell	30-70 metres
Número de canonades	2
Longitud canonada forçada	800 metres
Diàmetre mig canonada	2,80 metres
Cabal màxim d'aigua	60 metres cúbics/segon
Sala de màquines
Altitud	444 metres
Nombre de grups	4
Turbines per grup	2 turbines Francis d'eix horitzontal
Potencia instal·lada per grup (1)	7 MW
Potència instal·lada total (1)	28 MW
Producció mitja total anual .	128 GWh (2)

(1) instal·lació original. La potència actual (2011) total és de 35,2 GW.

(2) producció actual (2011)

Mesura d'eficiència

Dades actuals

A partir de les dades de característiques tècniques i producció (2011) de cadascuna de la central, es poden obtenir indicadors de la seva eficiència.

	Central Hidroelèctrica de Talarn
Mesures d'eficiència
Potència mitja anual	14,61 MW
Factor de planta	0,4151

El factor de planta proporciona un indicador de l'eficiència en la producció d'energia. La tendència en el disseny de les centrals hidroelèctriques és que operin com a plantes per pics o puntes, entrant en operació durant les hores de major demanda d'energia en el sistema elèctric. Per a això es requereix una gran capacitat instal·lada, atès que durant aquestes hores el sistema elèctric necessita aquesta potència. Un altre factor que afecta molt a aquest indicador és la disponibilitat d'aigua, o la seva estacionalitat. El factor de planta en aquest tipus de centrals tendeix a estar en una forquilla de valors de 0,25-0,17. En una central nuclear, el factor de planta pot variar entre el 0,51 (Vandellòs II el 2005) i el 0,98 (Vandellòs II el 2005). Les grans variacions en una central nuclear poden estar originades per aturades de manteniment o recàrrega.

Els canals de reg

La central de Talarn és constituí en el centre de subministrament d'aigua a la xarxa de recs construïts a través de tres canals:

• El Canal de Dalt s'inicia a la dreta de la resclosa del pantà de Sant Antoni, travessa de forma soterrada el poble de Talarn i arriba fins al poble de Guàrdia de Noguera. Aquest canal està alimentat gràcies a dues estacions de bombeig, una al principi i l'altra a la meitat del seu recorregut, al túnel sota terra al poble de Talarn. La superfície de terres de regadiu d'aquest canal és de 843,69 hectàrees.
• El Canal de Gavet. La superfície regada per aquest canal és de 385,39 hectàrees.
• El canal de l'esquerra, té l'inici en l'estació de bombeig situada a les canonades principals que porten l'aigua des de l'embassament a la central hidroelèctrica. Aquest canal rega una superfície de 608,68 hectàrees.

Posteriorment s'han dut obres de millora i ampliació dels canals i de la superfície beneficiada.

Vaga de la Llum i Força

Ja des de l'arribada de la Canadenca a la comarca, el moviment obrer va ser molt actiu arribant a moments àlgids amb l'anomenada "Vaga de La Canadenca" en 1919 que va afectar el conjunt de Catalunya la "Vaga dels canals de reg" de 1921 circunscrita a l'àmbit comarcal. El període 1930-1936 és una època de constant conflictivitat social i obrera durant el qual es desenvolupen dues vagues importants a la comarca de Tremp: la "Vaga de la Arregui" durant la primavera i estiu de 1931, i la "Vaga de llum i Força ", al març de 1934, que va afectar el conjunt de Catalunya.

A elles cal sumar una constant conflictivitat al llarg de 1933, des dels fets de Casas Viejas fins a les eleccions de novembre en què comença l'anomenat "Bienni negre".

L'anomenada "Vaga de Lum i Força" començà a les 12 de la nit de el dia 15 de febrer de 1934 a tot Catalunya. A aquesta hora, els empleats de torn a les centrals de Talarn i Reculada, abandonen els seus llocs de treball i les centrals continuen funcionant gràcies als caps de la Companyia. La vaga es desenvolupa pacíficament tot i que s'envien des de Lleida dues seccions de tropa que es reparteixen entre les centrals de Tremp, Reculada, Pobla de Segur, Molinos i Capdella, les quals, al costat de la Guàrdia Civil les custodien per evitar actes de sabotaje. Finalment el conflicte es resol el 19 de març i es desconvoca la vaga gràcies a la mediació del Conseller de treball de la Generalitat de Catalunya, Martí Barrera l'actuació és valorada favorablement pels empleats de la Canadenca

Danys de guerra

Bombardejos

Durant la guerra civil les centrals hidroelèctriques ubicades als Pirineus van ser considerades objectius militars prioritaris a ser destruïts per l’exercit rebel espanyol. Amb la seva inutilització es volia impedir el subministrament elèctric a la industria catalana per dificultar la fabricació d’armament. L'exercit republicà va dotà de defensa antiaèria a la central hidroelèctrica de Talarn. L’aviació de la Legió Còndor, aliada als rebels espanyols, va bombardejar la central els dies 25 de març de 1937 i el 19 de gener de 1938.

La central com arma de guerra

El 6 d'abril de 1936 les tropes franquistes ocuparen Talarn i la central hidroelèctrica. El 25 de juliol l'exercit republicà iniciarà les accions que conduirien a la batalla de l'Ebre, creuant el riu i penetrant fins la corda de l'arc que forma el riu entre Faió i Benifallet. Per contrarestar l'ofensiva republicana de l'Ebre, l'exercit rebel provocà riuades artificials obrint les comportes dels embassaments. El 25 de juliol de 1938 es buidà el pantà de Barasona (a Hosca, Espanya), i a la matinada del 26 s'obriren les comportes de Talarn i de Camarasa, fet que provocà una enorme riuada amb danys molt importants a nivell humà i material. En quatre hores el nivell de l'aigua arribà a pujar dos metres i mig i aillà gairebé durant tot el dia 26 les forces d'avantguarda i les de la riba dreta de l'Ebre.

Bibliografia

• Tarraubella i Miravet, F. Xavier. La Canadenca al Pallars. Lleida: Virgili & Pages, S.A., 1990. ISBN 8478560416. 
• «Central hidroelèctrica de Talarn» (HTML). Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. [Consulta: 6 abril 2020].