Usuari:Ibj ibj/Francesc d'Assís Vidal i Barraquer

Emm. i Rvdm. Cardenal
Francesc Vidal i Barraquer
Arquebisbe de Tarragona
Primat de les Espanyes

Emm. i Rvdm. Cardenal Vidal i Barraquer
Nom original	Francesc d'Assís Vidal i Barraquer
Biografia
Naixement	3 d'octubre de 1868 Cambrils, Baix Camp
Mort	13 de setembre de 1943(1943-09-13) (als 74 anys) Friburg, Suïssa
Sepultura	Catedral de Tarragona, Tarragona
Arquebisbe metropolità de Tarragona Primat de les Espanyes
7 de maig de 1919 – 13 de setembre de 1943
← Antolín López i Peláez (fins el 23 de desembre de 1918) Manuel Arce i Ochotorena (a partir del 29 de març de 1944) →
Senador a les Corts Per dret propi
12 de gener de 1920 – 17 de setembre de 1923
Per la província eclesiàstica de Tarragona
27 de gener de 1915 – 16 de març de 1916
Bisbe titular de Pentacomia
26 de novembre de 1914 – 7 de maig de 1919
← João Antônio Pimenta (fins el 7 de març de 1911) Czesław Sokołowski (a partir del 28 de setembre de 1919) →
Administrador apostòlic de Solsona
10 de novembre de 1913 – 7 de maig de 1919
← Lluís d'Amigó i Ferrer (fins el 18 de juliol) Valentí Comellas i Santamaria (a partir del 18 de desembre) →
Dades personals
Religió	Catolicisme
Formació	Universitat de Barcelona, Universitat Pontifícia de Tarragona
Es coneix per	Cardenal i arquebisbe
Activitat
Ordenació sacerdotal en el ritu romà	17 de setembre de 1899
Consagració	26 d'abril de 1914 per Antolín López i Peláez
Proclamació cardenalícia	7 de març de 1921 per Benet XV
Altres
Títol	Cardenal prevere de Santa Sabina Arquebisbe metropolità de Tarragona
Diligite alerutrum Estimeu-vos els uns als altres

Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), cardenal i arquebisbe català, era arquebisbe de Tarragona i primat de les Espanyes. També va ser administrador apostòlic de Solsona (1913-19), bisbe titular de Pentacomia (1914-19) i senador a les Corts (1915-16 i 1920-23).

Biografia

Va néixer a Cambrils (Baix Camp) el 3 d'octubre de 1868 en una família de propietaris rurals i de professionals liberals.

Als 12 anys va anar a estudiar al Col·legi de Sant Ignasi de Manresa, on va cursar el batxillerat i on va manifestar la seva intenció d'ingressar a la Companyia de Jesús de la qual va ser dissuadit pel seu pare i pel seu mentor, el bisbe Josep Torras i Bages. Un cop obtingut el batxillerat, el 1885, va ingressar simultàniament al Seminari de Barcelona, que abandonà aviat, i a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar en Dret el 1890. Després d'exercir d'advocat poc més d'un any a Barcelona va decidir passar al servei de l'Església catòlica i va reprendre els seus estudis eclesiàstics a la Universitat Pontifícia de Tarragona on es va doctorar en Teologia i Dret canònic. El 17 de setembre de 1899 va ser ordenat prevere i al cap d'un any va obtenir el doctorat en Dret per la Universitat Complutense de Madrid.

A l'arquebisbat de Tarragona va exercir diferents càrrecs a la cúria arxidiocesana entre els quals el de substitut de la fiscalia del tribunal elcesiàstic (1900), fiscal titular (1905), vicari general adjunt (1905-9), canonge de la catedral (1907-13), vicari general (1909-13) i vicari capitular (1911-13), fins que el papa Pius X el va preconitzar bisbe titular de Pentacomia i el va nomenar administrador apostòlic de Solsona el 10 de novembre de 1913. Va ser consagrat bisbe el 26 d'abril de 1914 a la catedral de Tarragona per l'arquebisbe Antolín López Peláez.

Fou elegit senador a les Corts pels bisbes de la província eclesiàstica de la Tarraconense el 20 de desembre de 1914, va prendre jurament del càrrec el 27 de gener de 1915 i l'exercí fins el 16 de març de 1916. L'any 1917 va ser proposat a la mitra de Cadis, però hi renuncià per tal de contribuir a apaivagar les tensions polítiques i socials que es vivien a Catalunya.

El rei Alfons XIII d'Espanya el va nomenar arquebisbe de Tarragona i primat de les Espanyes el 27 de febrer de 1919 per cobrir la vacant arran de la mort de l'arquebisbe Antolín López. El 7 de maig del mateix any va ser preconitzat amb aquesta dignitat pel papa Benet XV i prengué possessió de la seu metropolitana i primada el dia 20 de desembre. El mateix papa el va proclamar cardenal el 7 de març de 1921 i obtingué el títol de cardenal prevere de Santa Sabina. En aquesta condició, el 1922 va participar al conclave que va escollir el papa Pius XI.

Tornà a obtenir la condició de senador a les Corts per dret propi al gaudir de la la dignitat d'arquebisbe. El 12 de gener de 1920 va jurar el càrrec que va exercir fins el 17 de setembre de 1923 quan la Dictadura de Primo de Rivera va dissoldre el Congrés dels Diputats i la part electiva del Senat. En els anys del període dictatorial va defensar la llibertat de l'Església, la seva separació respecte l'Estat i va mantenir, juntament amb la resta de bisbes de la Tarraconense, la llengua catalana com a vehicle d'expressió i com la llengua normal per predicar i exercir la catequesi. Durant aquell temps no va voler deixar l'arxidiòcesi de Tarragona i per aquest motiu rebutjà ser destinat a la seu primada de Toledo, el el 1923, i a Saragossa, el 1924, així com es va oposar, el 1926, al seu trasllat al Vaticà com a cardenal de la cúria romana.

Amb l'adveniment de la Segona República Espanyola acatà el nou règim com a producte de la voluntat popular, lliure i pacífica. Conreà una gran amistat personal amb el president Niceto Alcalá-Zamora i acceptà l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932. Durant aquell temps es convertí en cap de l'episcopat espanyol arran de l'exili del cardenal Pedro Segura i Sáenz. S'esforçà, amb poc èxit, a mitigar les disposicions del projecte de constitució republicana que afectaven els drets de l'Església i intentà, en va, que la Santa Seu reconegués Luís de Zulueta com a ambaixador de la República i informà al papa de la veritable situació política i religiosa a Espanya. Va ser partidari de dirigir de forma col·legiada amb els arquebisbes espanyols els afers religiosos i politicoeclesiàstics d'Espanya, així com també cercà la col·laboració de tots els bisbes a l'hora de preparar els documents col·lectius. Com a president de la Conferència d'arquebisbes metropolitans va treballar en la implantació d'Acció Catòlica, malgrat que les bases de l'organització no responien a la seva mentalitat, més dúctil i menys centralitzadora. Insistí també que els títols primacials a Espanya eren purament honorífics i defensa l'ús del títol de primat de les Espanyes que tenia l'arquebisbe de Tarragona amb el desig que les seus primades espanyoles estenguessin la seva jurisdicció honorífica sobretot en les àrees geogràfiques que hi havien estat històricament unides.

Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, es va refugiar al Monestir de Poblet el 21 de juliol de 1936 com a hoste d'Eduard Toda i Güell. Perseguit per escamots anarquistes incontrolats, va ser empresonat a Montblanc per uns membres de la FAI procedents de l'Hospitalet de Llobregat que estant a Viombodí van saber que es trobava a Poblet. Va ser alliberat gràcies a la intervenció del doctor Joaquim Guitert que avisà els consellers de Governació i de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Espanya i Ventura Gassol. Una vegada rescatat el van fer traslladar a Barcelona des d'on va ser embarcat en un vaixell italià. No van patir la mateixa sort el seu vicari general, Salvador Rial, que patí la persecució revolucionaria i el seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, que fou assassinat.

En el seu exili fixà la seva residència a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, a la Toscana, des d'on treballà incansablement a favor de la pau, del salvament de sacerdots i de catòlics que es trobaven en perill a Catalunya durant la guerra i intentà que fos alliberat el bisbe de Terol que era presoner i fou mort per represàlies. Per poder dur a terme aquestes activitats s'oposà fermament als revoltats feixistes i es negà a signar, el 1937, la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol a favor de l'Espanya nacional. Tampoc creia adient que les bisbes, ni que fós en aquelles greus circumstàncies, prenguessin partit en el conflicte bèl·lic a petició d'una de les parts. Algunes d'aquestes actuacions van ser titllades d'antiespanyoles i per aquest motiu no li fou permés retornar a Espanya, un cop acabada la guerra, ni a governar la seva arxidiòcesi que fou administrada en nom seu per vicaris generals. No va accedir a renunciar a la seu de Tarragona, malgrat les pressions del govern de la dictadura del general Franco.

L'any 1939 participà al conclave en el que fou escollit el papa Pius XII, on curiosament coincidí amb el seu antagonista en les relacions amb el franquisme el també català Isidre Gomà i Tomàs, cardenal i arquebisbe de Toledo.

El 1943 a causa de l'ocupació nazi a Itàlia es refugià a Suïssa on morí a Friburg el 13 de setembre del mateix any.

Les seves despulles no van ser immediatament enterrades, perquè els monjos de la cartoixa de Valsainte van preveure que el portarien de seguit a Tarragona, però la Dictadura franquista ho impedí. No fou fins el 1978 que, d'acord amb la seva voluntat testamentària, les seves restes foren traslladades a la catedral de Tarragona i sebollides prop del sepulcre del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ibj ibj/Francesc d'Assís Vidal i Barraquer

• Comas i Maduell, Ramon. Vidal i Barraquer. Síntesi biogràfica. Publicacions Abadia de Montserrat, 1977, p. 160 pàg.. 
• Muntanyola, Ramon. Vidal i Barraquer. Cardenal de la Pau. Editorial Estela, 1974, p. 871 pàg.. 
• Batllori, Miquel. L'Església i la II República espanyola : el Cardenal Vidal i Barraquer. València: Editorial Tres i quatre, 2002, p. 557 pàg.. 
• Mauri i Alvarez, Margarita «El pensament del Cardenal Vidal i Barraquer». El pensament del Cardenal Vidal i Barraquer. Ajuntament de Cambrils [Cambrils], Nº6, 2005, pàg. 130.
• Tarragona, Josep Maria. Vidal i Barraquer. Editorial Columna, p. 319 pàg.. 

Referències

Precedit per: Lluis d'Amigó i Ferrer	Administrador apostòlic de Solsona 1913 - 1919	Succeït per: Valentí Comellas i Santamaria
Precedit per: João Antônio Pimenta (fins el 1911)	Bisbe titular de Pentacomia 1914 - 1919	Succeït per: Czesław Sokołowski
Precedit per: Antolín López y Peláez (fins el 1918)	Arquebisbe de Tarragona 1919 - 1943	Succeït per: Manuel Arce y Ochotorena (A partir de 1944)
Precedit per: Léon-Adolphe Amette (fins el 1920)	Cardenal Prevere de Santa Sabina 1921 - 1943	Succeït per: Ernesto Ruffini (A partir de 1946)

{{Autoritat}} {{ORDENA:Vidal Barraquer, Francesc D'Assis}} [[Categoria:Religiosos catalans del sud contemporanis]] [[Categoria:Cambrilencs]] [[Categoria:Bisbes catalans]] [[Categoria:Bisbes de Solsona]] [[Categoria:Arquebisbes de Tarragona]] [[Categoria:Cardenals catalans]] [[Categoria:Cardenals creats per Benet XV]] [[Categoria:Exiliats del franquisme catalans]] [[Categoria:Alumnes de la UB]]