Usuari:Manlleus/A Diognet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula documentManlleus/A Diognet
Constantinoble, ciutat on va aparèixer el còdex transmissor de l'Epístola a Diognet

L'epístola o discurs A Diognet és una obra de l'apologètica cristiana, escrita, potser, en les acaballes del segle ii. Aquesta petita obra,[1][2] d'amb prou feines dotze capítols, és una peça singular de la literatura cristiana.[3] L'és per la seva catalogació, pel seu origen incert, pel seu xocant descobriment, per la fatídica destrucció[4] de l'únic còdex que la contenia.[5] L'és també per la seva autoria, pels enigmes que planteja, per l'originalitat de les teories que és objecte. Sobretot és singular per la seva bellesa[6][7][8] i elegància,[9] que discorre lluny de la cruesa[10] de Tatià, la franquesa[11] de Justí, els escarnis d'Hèrmies,[12] la simplicitat[13] d'Aristides,[14] el fideisme[15] de Teòfil o les filosòfiques legacions d'Atenàgores.[16] Pel seu estil, encara que no tant pel seu contingut, A Diognet s'eleva molt per sobre d'altres escrits de l'apologètica cristiana.[17]

El més incomprensible d'aquesta obra és que ningú la conegués abans del seu descobriment al segle xv.[18] No hi ha cap esment, explícit o implícit, que permeti suposar que algun dels Pares de l'Església la llegís, si més no que tingués notícia de la seva existència.[19] Tampoc en les fonts gregues, jueves, gnóstiques o en qualsevol altre lloc s'ha trobat indici algun del seu pas per la història.[20]

"Com és possible ? "es pregunta encara avui la crítica[18] que aquesta notable obra passés desapercebuda durant mil dos-cents anys, tenint com es tenen notícies d'infinitat d'autors menors i fragments solts de gairebé tots ells? Com va poder ocórrer que no la conegués Eusebi de Cesarea, que recollia totes les notícies que arribaven a les seves oïdes? Com és possible que ningú sàpiga gens del seu autor o el seu destinatari? I si fos cert que ningú la coneixia i ningú la va llegir, com és possible que hagi arribat a nosaltres? Aquestes preguntes són úniques en l'àmbit de la patrologia perquè A Diognet té el rar privilegi de ser una de les poques obres de la literatura antenicena[21] cristiana no esmentades per Eusebi. Tampoc per altres historiadors de l'Església com Sant Jeroni, Gennadi de Marsella,[22] o Foci al segle ix.[23][24]

Tradició textual[modifica]

Miniatura del segle xiv que representa una escena quotidiana

El còdex transmissor de l'epístola A Diognet va ser descobert l'any 1436[25][26] a la ciutat de Constantinoble i adquirit per un jove clergue i estudiant de grec[27] anomenat Tomás d'Arezzo.[28] A diferència d'altres famosos manuscrits, no va ser trobat en una biblioteca o en un monestir sinó en una peixateria de la ciutat,[29][30] on estava apilat amb el paper d'embolicar peix.[31] El còdex oposat per Arezzo era un corpus apologeticum grec del segle xiii o XIV[32] que contenia 22 obres gregues.[33] Cinc d'elles eren atribuïdes de forma espúria a Justí el Màrtir.[34][35] De Monarchia,[36] Cohortatio ad Graecos,[37] Expositio fidei,[38] i Oratio ad Graecos.[39] Hi havia també un cinquè tractat, desconegut fins llavors, que començava així:

« Veig, excelentíssim Diognet, que tens gran interès a comprendre la religió dels cristians. »
— (Dg 1.1)

En conseqüència, l'obra va passar a conèixer-se com a Epístola a Diognet o, més senzillament, A Diognet.

Aquest corpus apologètic grec es coneix avui com el Codex Argentoratensis Graecus 9.[40] Tomás d'Arezzo va lliurar la seva troballa al futur cardenal Joan de Ragusa. Joan de Ragusa o Joan Stojkovic[41] era un destacat eclesiòleg dominic, delegat en el concili de Basilea. Aquest concili, celebrat entre els anys 1431 i 1439,[42] tenia com a tema principal el Cisma d'Orient i Occident, de resultes de la qual cosa Stojkovic va romandre dos anys a Constantinoble.[43] Allí va reunir una col·lecció de manuscrits pertanyents a l'àmbit de la literatura cristiana.[44] A més del Codex Graecus 9 d'Arezzo, Stojkovic va aconseguir altres obres excel·lents com el Codex Palatinus Graecus 398, transmissor únic de l'obra de Parteni de Nicea,[45] i un altre manuscrit que contenia les obres completes de Ciril d'Alexandria.[46] L'encert de Stojkovic en reunir aquesta col·lecció d'obres implica encara més mèrit si es té en compte que vint anys després, en 1456, es va produir la caiguda de Constantinoble.[47] El còdex transmissor de A Diognet va formar part de la seva biblioteca fins a l'any de la seva mort (1443)[48] en què ho va llegar per testament als seus germans del convent de Basilea.[49][50][51] Allí, la biblioteca de Stojkovic es va dispersar. El Codex Palatinus gr. 398, portador de Parteni, va romandre a Basilea fins al seu editio princeps en 1531. Després es va veure embolicat en nombroses querelles i va viatjar per tota Europa, del Vaticà a París, abans d'acabar en la biblioteca palatina de Heidelberg.[52] Per la seva banda, el Codex Graecus 9, portador de A Diognet, va ser adquirit d'una o una altra manera[53] per un conegut hebraista del segle xvi anomenat Johannes Reuchlin,[54] del qual es té notícia perquè el seu nom apareixia en la contraportada del còdex.[55] No se sap bé com però, a partir de la segona meitat del segle xvi, el còdex va arribar a l'abadia de Marmoutier o Maumünster, una localitat francesa situada a l'Alsàcia superior.[56]

Itinerari del Codex Graecus 9 i de les còpies de Leiden i Tubinga[57]

Abans d'acabar aquest segle es van fer tres còpies del manuscrit.[58] La primera va ser realitzada en 1579[59] per Bernard Haus per encàrrec de Martin Crusius,[60][61] professor de la universitat de Tubinga, en la biblioteca universitària de la qual es troba actualment.[62] La segona còpia va ser realitzada per un impressor francès anomenat Henri Estienne,[63] que la va utilitzar per preparar en 1592[64][65] la editio princeps de l'obra. Aquesta còpia va acabar en la biblioteca universitària de Leiden per mitjà d'un destacat col·leccionista de manuscrits anomenat Isaac Vossius.[66][67] Una tercera còpia, realitzada per J.J. Beurer en 1590, va desaparèixer.[68]

Mentrestant el manuscrit original d'Arezzo va poder romandre dos-cents anys a l'abadia de Marmoutier fins al seu trasllat a la biblioteca cívica de la propera ciutat d'Estrasburg cap a 1793.[69] Cinquanta anys després, el cavaller Johann Carl Theodor von Otto va realitzar una edició de les obres completes de Justí,[70] per les quals es van fer dos col·lacions[71] del manuscrit.[72] La primera va ser realitzada en 1842 per Edouard Cunitz i la segona en 1861 per Edouard Reuss.[73][74][75] Les minucioses col·lacions que va fer Reuss sobre el manuscrit d'Arezzo constitueixen el millor conjunt d'observacions que es conserven sobre el Graecus 9, també les últimes. En l'any 1870, amb prou feines nou anys després, la ciutat d'Estrasburg es va veure immersa en el conflicte francoprussià i aquest estiu va sofrir un devastador setge de quaranta dies durant el qual la biblioteca va ser destruïda i, amb ella, el manuscrit de Constantinoble.[76] De no ser per les còpies que es van fer al segle xvi, el text de l'epístola A Diognet s'hagués perdut en aquest incendi.

Apologètica cristiana[modifica]

Representació de la caiguda de Constantinoble

L'apologètica cristiana va sorgir en el segle ii com a conseqüència de la situació social en la qual estava immers el cristianisme. Aquesta situació estava marcada per dos factors: el desconeixement general de la seva doctrina i la seva condemna per part de les autoritats romanes.[77] El desconeixement del cristianisme donava lloc a tergiversacions i acusacions infundades[78] para els que la condemna oficial proveïa un instrument legal de repressió. Una persona podia ser condemnada a mort pel sol fet de ser cristià.[79] La delació per cristianisme comportava l'arrest immediat i el posterior interrogatori del reu. Si en el transcurs del mateix negava l'acusació de cristianisme, era alliberat. Si es declarava cristià, era executat. La psicologia dels cristians primitius complicava l'assumpte perquè amb freqüència preferien morir a renunciar a les seves creences. Aquesta situació es va plantejar ja en l'últim terç del segle i[80] però no va ser fins al segle ii que es va produir un canvi d'actitud en el cristianisme, perceptible en la seva literatura. Fins llavors la literatura cristiana estava formada pels llibres del futur Nou Testament i els escrits dels anomenats Pares apostòlics. Totes aquestes obres estaven dirigides a un públic cristià i exhibien una marcada intenció doctrinal. A través d'elles, el món en què s'enquadrava el cristianisme apareixia com a un marc difús i indiscutit al qual en realitat no es parava esment. Les epístoles de Pau intentaven resoldre qüestions plantejades per les comunitats cristianes. Els Evangelis intentaven presentar la vida i els ensenyaments de Jesús. El llibre de la Revelació i El pastor d'Hermas aprofundien la literatura escatológica. La Didaké i l'epístola de Bernabé descrivien els primers rudiments de la litúrgia. Climent de Roma, Ignasi d'Antioquia i Policarp d'Esmirna escrivien cartes a les esglésies per aconsellar-les.

Al segle ii, no obstant això, es va produir un fet inaudit. Un bisbe cristià anomenat Quadrat, va compondre un escrit apologètic i ho va dirigir públicament a l'emperador Hadrià, per denunciar les injustícies que sofrien els cristians. El cristianisme va deixar d'aquesta forma de ser un assumpte privat de certes comunitats per confrontar-se amb el món. L'apologia de Quadrat va ser la primera[81] però, al llarg d'aquest segle, altres autors van seguir el seu exemple. Arístides, Justí, Tatià, Atenàgores, Teòfil o Hèrmies són alguns d'ells. Tots van utilitzar la llengua grega perquè, en aquest segle, la patrologia grega predominava sobre la llatina.[82] Als segles següents, aquestes obres es van agrupar i van transmetre juntes formant el grup dels anomenats apologistes grecs.

L'autor de l'Epístola a Diognet també és un apologista, també va escriure en grec i també és del segle ii. Malgrat això, no se li explica entre els apologistes grecs sinó entre els Pares Apostòlics, inclusió poc coherent.[83] Encara que els Pares Apostòlics formen un grup heterogeni d'escrits on cap gairebé tot,[84] no hi ha cap raó objectiva que justifiqui aquesta inclusió excepte que, en 1765,[85] Andrea Gallandi[86] va publicar A Diognet en la seva edició dels Pares Apostòlics juntament amb Hermas, Bernabé, Climent, Ignasi, Policarp i els fragments de Pàpies. No obstant això, conformement als criteris que a posteriori es proposen com a definició, A Diognet no pot considerar-se obra d'un Pare Apostòlic. El seu autor no va ser deixeble dels apòstols, com Pàpies o Policarp. Tampoc va ser un escriptor benvolgut per les comunitats primitives com Hermas[87] i no pertany a la literatura cristiana sorgida entre els segles I i II, com la Didaké. La inclusió de A Diognet entre els Pares Apostòlics trenca, a més, amb la forma en què la tradició va lliurar l'epístola, formant part d'un corpus apologètic grec.

Autor, destinatari i datació[modifica]

Biblioteca universitària de Tubinga on es troba la còpia encarregada per Martin Crusius

El manuscrit d'Estrasburg, desaparegut en 1870, transmetia cinc obres espúries de Justí, inclosa l'Epístola a Diognet. Tillemont[88] va rebutjar aquesta atribució en el segle xvii: l'estil i l'eloqüència d'aquesta carta s'aixequen molt per sobre de Justí.[89] Una vegada negada la paternitat de Justí va quedar oberta la qüestió per a tot tipus d'especulacions. El mateix Tillemont conjecturar que l'autor era un deixeble dels apòstols. Gallandi va precisar l'autoria en la persona d'Apol·lo.[90] Han estat proposats també Climent de Roma, Climent d'Alexandria, el citat Aristides d'Atenes, abans que es descobrís la seva apologia. Atenent a certs trets de l'escrit propis del gnosticisme s'ha pensat en Marció de Sínope o en un deixeble seu anomenat Apel·lis.[91] H.I. Marrou, autor de la major monografia que s'ha escrit sobri A Diognet, va formular la hipòtesi de l'autoria de Pantè.[92]

L'atribució que més joc ha donat, no obstant això, és la de l'apologista Quadrat. L'apologia que Quadrat va dirigir a l'emperador Hadrià s'ha perdut completament excepte un petit fragment transcrit per Eusebi de Cesarea en la seva Història eclesiàstica. Aquesta breu transcripció es coneix avui com el Fragment de Quadrat:

« Les obres, emperò, del nostre Salvador van estar sempre presents, ja que eren veritables; els que va guarir, els que va ressuscitar d'entre els morts no van ser vists solament en el moment de ser guarits i ressuscitats, sinó que van estar sempre presents i això no solament mentre el Salvador vivia aquí sota, sinó encara després de la seva mort han sobreviscut molt de temps, de manera que alguns d'ells han arribat fins als nostres dies.[93] »
— (HE IV 3,2)

En 1946, acabada la Segona Guerra Mundial, Dom Paul Andriessen va aprofundir la hipòtesi de Quadrat i va donar forma a una inesperada i enginyosa teoria.[94] Considerant una cesura existent en el capítol 7 del text, Andriessen va fer un esforç per imaginar el contingut faltant i va arribar a la conclusió que el discurs desaparegut podria semblar-se al del Fragment de Quadrat.[95][96] Així mateix, i preguntant-se si Diognet no podria ser un títol honorífic més que un nom, Andriessen conjecturà que l'emperador Hadrià podria haver estat conegut com a tal.[97][98] D'altra banda, la comparació literària entre el fragment de Quadrat i l'epístola A Diognet no va descartar la possibilitat que haguessin estat escrits per la mateixa persona.[99] En cas de ser certa aquesta atribució, no només s'hauria resolt la paternitat de A Diognet sinó que, per afegiment, s'hauria recuperat inopinadament l'apologia de Quadrat, donada per perduda. Quadrat seria llavors l'autor de l'epístola i Diognet seria un nom utilitzat per referir-se a l'emperador Hadrià.

Representació de les ruïnes del Coliseu romà, on molts cristians van ser martiritzats; pintura realitzada per Thomas Col·le al segle XIX

Mancant més dades sobre l'autor, també s'ha intentat identificar al destinatari. A més de la hipòtesi d'Andriessen que Diognet podria ser l'emperador Hadrià, s'ha proposat a Claudi Diognet, procurador d'Egipte l'any 197 i Summe Sacerdot. Una altra hipòtesi que s'ha formulat és la de Diognet, tutor de l'emperador Marc Aureli.[100]

Una tercera via ha estat intentar datar l'epístola atenent a certs caràcters que es desprenen de la lectura del text. Per aquest camí, la crítica prefereix situar A Diognet al segle ii però cap al final, fent-lo, per raó de la seva eloqüència, cim i terme de l'apologètica grega.[101] El primer tret és la situació social del cristianisme que s'assenyala només començar, a l'exordi:[102]

« Preguntes, Diognet, quin Déu és aquest en el qual confien els cristians i quin gènere de culte li tributen perquè així menyspreïn el món i menyspreïn la mort. »
— (Dg. 1)

Aquesta pinzellada general rep més endavant un dramàtic colorit:

« No veus com els cristians són llançats les feres per obligar-los a renegar, i no són vençuts? »
— (Dg. 7.7)

Això es correspon amb la situació del cristianisme abans de la publicació de l'Edicte de Milà, en el segle iv. El segon tret és que es descriu al cristianisme com estès per tot el món, la qual cosa descarta que anés escrit al segle i.[103] A més d'això, s'han trobat dependències amb escrits d'Hipòlit de Roma i Ireneo de Lió, la qual cosa porta a situar l'obra a la fi del segle ii.[103] Malgrat ser l'opció més acceptada, aquesta datació antenicena no explica, no obstant això, el desconeixement que ha patit l'escrit al llarg de la història. Per això també s'ha dit que A Diognet és una impostura tardana del segle xvi.[104]

La unitat de l'escrit[modifica]

Johannes Reuchlin, un dels posseïdors del còdex que contenia l'epístola

L'epístola a Diognet es coneix avui per les còpies de Leiden i Tubinga.[105] A través d'elles es transmet un text en el qual es reconeixen dues cesures. La primera es troba en el capítol 7, entre els versos 6 i 7.[106] El vers 6 es troba en un text on està parlant de la parusía de Jesucrist:

« Un dia ho enviarà (Déu a Jesucrist) per jutjar i qui suportarà llavors la seva vinguda? »
— (Dg. 7.6)

En el vers següent, el 7, i com si ja estigués parlant del tema, diu:

« No veus com (els cristians) són llançats les feres perquè reneguin i no són vençuts? »
— (Dg. 7.7)

La ruptura del discurs és evident a simple vista però no compromet la unitat de l'escrit. A un costat i a l'altre de la interrupció segueix escrivint la mateixa persona.

La segona cesura està al final del capítol 10 on diu:

« Llavors admiraràs i tindràs per benaurats els qui suporten el foc terrè per causa de la justícia, quan coneguis aquell foc... »
— (Dg. 10.8)

Aquí també és evident la interrupció del discurs, que es reprèn en el següent capítol dient:

« No estic exposant doctrines estranyes ni plantejo qüestions absurdes. »
— (Dg 11.1)

Però ara, i a diferència de l'altre cas, no només canvia de forma abrupta l'embasta de l'argumentació sinó també l'estil.[107] Aquesta diferència és tan notòria que, ja a la fi del segle xvi,[108] va condir l'opinió que els capítols 11 i 12, coneguts com l'epíleg de Diognet, no pertanyien a l'obra.

Localitat de Marmoutier, emplaçament de l'abadia on va estar el còdex més de dos segles

Hi ha la possibilitat que, durant la transmissió del text, algú afegís aquests paràgrafs, o que el compilador rebés per separat ambdues parts i les reunís presumint la seva unitat.[109] L'epíleg de A Diognet sembla obra d'un altre autor. Encara que està ben escrit, manca de la qualitat literària i doctrinal de la primera part.[110] També sembla dirigit a un altre destinatari[111] doncs, en els primers capítols, l'interlocutor és un pagà[112] mentre que en l'epíleg és una persona familiaritzada amb la sagrada escriptura que no necessita que li expliquin, per exemple, el mite del paradís o el fet bàsic que existeixen apòstols.[113] Una altra diferència és la relació amb l'Antic Testament, molt present en l'epíleg i inexistent en els primers capítols.[114] Per aquest tret, alguns autors presumeixen certa afinitat de l'escrit amb ambients gnósticos.[115]

L'opinió d'una autoria diferent per a l'epíleg es va mantenir sense discussió durant les primeres dècades del segle xx i només després de la segona guerra mundial es van fer seriosos esforços per defensar la unitat de l'escrit. Autors com Dom P. Andriessen, H.I. Marrou, M. G. Mara, S. Zincone o M. Rizzi van utilitzar diferents metodologies per treure partit de les similituds que existeixen. Malgrat tot, I. Norelli i K. Wengst es pronuncien en contra.[116] Malgrat la tancada defensa que s'ha fet sobre la unitat de l'escrit, «la impressió que els capítols 11 i 12 no van pertànyer a l'obra és molt forta».[117]

Una glossa marginal existent en el manuscrit d'Estrasburg i coneguda avui per les col·lacions de Reuss deia explícitament que les llacunes dels paràgrafs 7 i 10 es devien al fet que s'estava copiant un manuscrit molt antic, i cap suposar amb això, que bastant deteriorat. H. I. Marrou[118] estima que el manuscrit de Constantinoble és una còpia del segle xiv d'un manuscrit anterior del segle vi o el segle vii.

Comentari del text[modifica]

Gravat de Justí el Màrtir, l'autoria del qual va ser descartada poc després de conèixer-se l'epístola

A diferència d'altres apologies, escrites espontàniament per defensar la nova religió, aquesta obra és la resposta d'un cristià a les acurades preguntes formulades per un pagà anomenat Diognet (Dg. 1.1).[119] Preguntes que denoten un «viu interès» (Dg. 1.1)[120] i que són fruit de l'estranyesa que causa aquesta «nova raça cristiana» (Dg. 1.1),[121] així la flama, que no participa de les creences dels grecs ni dels jueus i que «menysprea la mort» (Dg. 1.1).[122] L'autor de la carta, després de l'enumeració de les preguntes de Diognet, expressa el seu grat per aquest interès (Dg. 1.2) i formula un prec:

« Demano a Déu, que dóna el parlar i l'escoltar, que a mi em concedeixi parlar per millorar a qui m'escolta, i a tu et concedeixi escoltar sense que s'entristeixi qui et parla. »
— (Dg. 1.2)

A continuació, comença una crítica de la religió pagana[123] que es mou per dos llocs comuns: la crítica de la idolatria i la crítica dels sacrificis.[124] La idolatria o adoració d'objectes era un element freqüent en les religions paganes. Les imatges dels cultes pagans podien estar fetes de diversos materials: or, bronze, pedra, fusta[125] i sobre aquest fet gira l'argumentació. Els ídols no són peces d'origen diví sinó obra d'un artesà. Els d'or cal guardar-los amb clau perquè no els robin, els de ferro es corroeixen, els d'argila són de la mateixa matèria que un plat per menjar. Aquesta matèria forma part avui de l'ídol però, abans d'això, era només matèria i en el futur podria tornar a ser-ho i utilitzar-se per a una altra fi. La crítica dels sacrificis es basa que eren sacrificis de sang i greix. Aquest tipus d'ofrenes devien ser brutes i desagradables perquè, per a l'autor, suposen un menyspreu més que una prova d'adoració, i demostren segons ell la insensibilitat dels ídols, que no es queixen d'aquesta conducta.

« Que un de vosaltres ho suporti! Que un de vosaltres aguant que li succeeixi això! »
— (Dg. 2.9)

Els arguments que utilitza l'autor de A Diognet no són originals.[126] Aquestes crítiques eren freqüents no ja entre els cristians, sinó entre els mateixos jueus (Baruc 6)[127] i els pagans.[128] El sacrifici material, en concret, era rebutjat en alguns cercles pagans que advocaven per un sacrifici més espiritual.[129]

Després de la religió pagana, l'autor emprèn una crítica de la religió jueva[130] a la qual atribueix una cosa bona,[131] creure en l'únic Déu veritable, i una altra dolenta, adorar-li com els grecs, amb sacrificis que Déu no necessita i que provenen de la seva excessiva inclinació per la Llei.[132]

« No necessites que t'expliqui el seu esperit timorato sobre el menjar, ni les seves creences sobre el dissabte, ni el seu orgull per la circumcisió ni la superficialitat dels seus dejunis i novilunios. »
— (Dg. 4.1)

Aquests quatre punts: alimentació, dissabte, circumcisió i dejunis/novilunis[133] són criticats en els següents termes: Sobre l'alimentació afirma l'autor que és injust considerar pures a unes criatures i impures a unes altres quan totes vénen de Déu (Dg. 4.2). Sobre el dissabte diu que és una calúmnia que Déu prohibeixi realitzar una bona acció en dissabte (Dg. 4.3). De la circumcisió, diu ser absurd que aquesta «mutilació» (Dg. 4.4) suposi un senyal de predilecció divina. Dels novilunios i altres festivitats regides per criteris astrológicos, dubta que la voluntat de Déu utilitzi aquests mitjans per manifestar-se (Dg. 4.5). La crítica de la religió jueva no és profunda i deixa fos temes importants.[134]

Martin Crusius, professor de la universitat de Tubinga, qui va encarregar una de les dues còpies de A Diognet que es conserven

A continuació l'autor emprèn la defensa del cristianisme, que és presentat com una carta de ciutadania divina.[135] Els cristians «passen la seva vida a la terra, però són ciutadans del cel» (Dg. 5.9). Com a habitants de la terra, no es distingeixen dels altres «per la seva nació, la seva llengua o els seus vestits» (Dg. 5.1). «Participen en tot com a ciutadans però ho suporten tot com a forasters» (Dg. 5.5). Aquesta ciutadania s'expressa en una formulació de caràcter platònic:[136]

« El que l'ànima és al cos, ho són els cristians al món. »
— (Dg. 6.1)

Aquesta analogia és sustentada amb diverses comparacions preses de l'Estoa i del platonisme.[137] L'ànima es difon pels membres com els cristians pel món (Dg. 6.2). L'origen de l'ànima no és el cos, ni el dels cristians el món, perquè són ciutadans divins (Dg. 6.3). El cos odia a l'ànima com el món odia als cristians (Dg. 6.5), etc.[138] Aquesta argumentació podria ser una transposició de doctrines platòniques, ja que el «ànima del món» és un dels tres principis que conformen la terna trieísta del platonisme. També podria ser que el text s'hagués redactat amb un caràcter litúrgic i que l'autor tingués al cap la idea que els cristians són una ofrena que justifica l'existència del món.[139]

Després dels passatges dedicats a la ciutadania cristiana i a l'ànima del món, l'autor afirma que el cristianisme s'origina perquè Déu ha intervingut en la història enviant al seu Fill.[140] D'aquesta forma contesta a una qüestió plantejada per Diognet: «Per què aquesta nova raça ha aparegut ara?» (Dg. 1.1). Tot això dóna lloc a una exposició cristológica en la qual Crist és presentat com a «Artífex i Demiürg de l'univers» (Dg. 7.2),[141] com a potència ordenadora del cosmos enviada pel Pare «per salvar, no per violentar; per cridar, no per acusar; per estimar, no per jutjar» (Dg. 7.4-5). L'autor no facilita cap detall biogràfic sobre Jesús de Natzaret, la qual cosa pot ser signe d'aversió cap a la vida física de Jesús.[142] A continuació, es diu que després de la primera vinguda, hi haurà una segona:

« Un dia ho enviarà (Déu a Jesucrist) per jutjar i llavors qui suportarà la seva vinguda? »
— (Dg. 7.6)

En aquest punt s'arriba a la primera llacuna del text. Segons la hipòtesi de Dom P. Andriessen aquí vindria intercalat el Fragment de Quadrat. Sigui com sigui, el primer vers després de la cesura és:

« No veus com (els cristians) són llançats les feres perquè reneguin i no són vençuts? »
— (Dg. 7.7)
El mediterrani oriental, a mitjan segle XV, abans de la caiguda de Constantinoble

Després de la cristología, es parla sobre la necessitat de la vinguda de Jesucrist, ja que «abans d'ella, cap home va conèixer a Déu» (Dg. 8.5). L'autor descriu el pla diví de la salvació «concebut per Déu i comunicat només al seu Fill» (Dg. 8.9). Al principi, Déu va amagar la seva saviesa i bondat al món, permetent a l'home obrar al seu aire, «deixant-se portar per tendències desordenades» (Dg. 9.1) i suportant amb paciència els seus pecats. Arribat el temps de màxima iniquitat, quan no li esperava a l'home més que «el càstig i la mort» (Dg. 9.2), el Fill és enviat «per cobrir els nostres pecats» (Dg. 9.3) i «justificar als impíos» (Dg. 9.4).[143]

« Benèvol intercanvi! Inescrutable creació! Inesperats beneficis! La iniquitat de molts va quedar oculta en l'únic just, i la justícia d'un va justificar a molts inics! »
— (Dg. 9.5)

A continuació, Diognet rep una exhortación on s'enumeren els beneficis que implica l'acceptació de la fe cristiana, a saber, el coneixement del Pare i el Regne dels Cels.

« Sospites de quina alegria seràs satisfet quan ho coneguis? »
— (Dg. 10.3)

D'ara endavant i fins a la segona cesura, l'autor descriu la inversió de principis i valors que afecten a la persona i l'encaminen a la imitació de Déu:

« Començaràs a parlar els misteris de Déu, estimaràs als quals són torturats, condemnaràs l'engany del món, coneixeràs la veritable vida celestial, admiraràs els qui suporten el foc terrè... »
— (Dg. 10.7)

En aquest punt del text es troba la segona cesura. El que ve a continuació és l'epíleg, la part de l'escrit que podria ser obra d'un altre autor. Està format per dos capítols que semblen orientats a la seva lectura en el si d'alguna comunitat.[144] D'antuvi, el text es reprèn amb un altre estil i contingut. Diu de seguida: «després d'haver-me fet deixeble dels apòstols, em faig mestre dels gentils» (Dg. 11.1). El caràcter d'aquesta afirmació és molt paulino (1 Tim 2-7).[145] Si, com sosté Andriessen, l'apologista Quadrat fos l'autor de A Diognet, aquestes paraules i tot l'epíleg de la carta podrien ser així mateix seus.[146] L'epíleg té un vocabulari específic. S'esmenta a l'Església en dues ocasions (Dg. 11.5) i (Dg. 11.6) com a receptora de la gràcia divina,[147] quan anteriorment, el cristianisme havia estat presentat sense considerar la seva jerarquia.[148] Així mateix es fa servir sis vegades el títol cristológico Logos.[149]

El capítol 12 conté una especulació[150] sobre el mite del Paradís. En el Llibre del Gènesi es relata que Adam i Eva, pares de la humanitat, van ser expulsats del Jardí de l'Edén per menjar el fruit prohibit de l'arbre del coneixement. Per a l'autor, no obstant això, «No mata el coneixement, sinó la desobediència» (Dg 12.2). Segons ell, la corrupció de la naturalesa humana no es va haver del coneixement adquirit sinó a la seva adquisició en condicions irregulars. És possible que l'autor volgués demostrar amb aquesta exègesi que el cristianisme no era incompatible amb la saviesa.[151] Després s'afirma que «Eva no va ser corrompuda, sinó que és creguda verge» (Dg 12.8). Es tracta d'un passatge difícil pel qual s'han proposat diverses traduccions.[152] La virginitat d'Eva podria tenir relació amb la Mare de Déu, ja que en la literatura cristiana primitiva, Maria era vista com una segona Eva[153] o segona mare de la humanitat, no corrompuda pel Pecat original. Conclou el text dient:

« A ell la glòria pels segles. Amén »
— (Dg. 12.9)

Que és una fórmula conclusiva del cristianisme primitiu.

Referències[modifica]

  1. ↑ «...la lettre à Diognète est l'un donis plus corts..». (Bardy 1953:241)
  2. ↑ «...és un escrit breu..». (Trevijano 2004:111)
  3. ↑ «L'Ad Diognetum, parell el nom et l'importance donis questions q'il soulève, était digni d'un traitement privilégié..». (Bardy 1953:241)
  4. ↑ Foster utilitza una metàfora presa del joc dels lemmings: «...as keen for self-destrucció as a group of lemmings heading for a precipice». (Foster 2007:162)
  5. ↑ «Per desgràcia, no queda ni un sol manuscrit de la carta». (Quasten 2004:246)
  6. ↑ «It is a patristic gem..». (Connolly 1935:347)
  7. ↑ «...this small but beautiful work..». (Lienhard Joseph: The christology of the Epistle to Diognetus Vigiliae Christianae 24 (1970) p.280)
  8. ↑ «...perla de la primitiva literatura cristiana». (Ruiz Bé 1979:818)
  9. ↑ «...ha motivat comentaris entusiastes per la seva elegància..». (Trevijano 2004:111)
  10. ↑ «Inclinat a postures extremistes..».;«...el seu atac immoderat..». (Trevijano 2004:108)
  11. ↑ «...un caràcter sincer i recte..». (Quasten 2004:198)
  12. ↑ Hèrmies el filòsof -no confondre amb Hermas de Roma- va escriure una obra anomenada Escarn dels filòsofs pagans en la qual posava en solfa la varietat doctrinal de la filosofia grega. (Quasten 2004:250)
  13. ↑ «...malgrat tota la seva simplicitat té certa noblesa..». (Quasten 2004:194)
  14. ↑ Marcià Aristides o Aristides d'Atenes va ser l'autor de la L'apologia d'Aristides. (Trevijano 2004:108)
  15. ↑ «És l'apologista que ha reclamat amb més energia la necessitat de la fe» (Trevijano 2004:110)
  16. ↑ Atenàgores d'Atenes va escriure una obra titulada Legació en favor dels cristians. (Quasten 2004:227)
  17. ↑ «...mereix que la hi col·loqui entre les obres més brillants i belles de la literatura cristiana grega». (Quasten 2004:248)
  18. ↑ 18,0 18,1 «...the fact that it is nowhere cited in Patristic or medieval sources is puzzling» (Foster 2007:167)
  19. ↑ «...or any other ecclesiastical writer of ancient or medieval Times». (Connolly 1935:347)
  20. ↑ «L'escrit va passar per la història sense que ningú s'hi referís». (Ayán 2000:534)
  21. ↑ Anteniceno és tot l'anterior al Concili de Nicea I de l'any 325.
  22. ↑ Gennadi de Marsella (segle V) va ser un altre historiador de l'Església que va seguir la tradició d'Eusebi i Jeroni. La seva obra, continuació de la de Jeroni, es va escriure al voltant de l'any 480.
  23. ↑ «It is not mentioned by Eusebius, St Jerome, Photius». (Connolly 1935:347)
  24. ↑ «Mai no ho trobem esmentat en Eusebi de Cesarea, Jeroni, Gennadi de Marsella o Foci». (Ayán 2000:534)
  25. ↑ «Entorn de l'any 1436». (Ayán 2000:534)
  26. ↑ «...around 1436..». (Foster 2007:162)
  27. ↑ «...si trovava a Costantinopoli per studiare il greco..». (Dóna Cormano 2001)
  28. ↑ «...young Latin cleric, Thomas d'Arezzo..». (Foster 2007:162)
  29. ↑ «...en una peixateria de Constantinoble..». (Ayán 2000:534)
  30. ↑ «...a fishmonger's shop..». (Foster 2007:162)
  31. ↑ «...among a pile of wrapping papers». (Foster 2007:162)
  32. ↑ «...XIII o XIV..». (Quasten 2004:246)
  33. ↑ «...22 scritti diver..». (Dóna Cormano 2001)
  34. ↑ «...era atribuïda a Sant Justí, al costat de quatre obres més..». (Ruiz Bé 1979:818)
  35. ↑ A més d'això, el Codex incloïa 17 obres gregues entre les quals hi havia uns versos de la sibila eritrea «...dóna versi della Sibilla Eritrea..». i una obra intitulada Teosofia «...intitolata Teosofia ..».. (Dóna Cormano 2001)
  36. ↑ De Monarchia és una obra que intenta demostrar el monoteisme usant cites d'autors grecs. Utilitza elements propis de la cultura grega per refutar la seva mitologia politeista. Porta el mateix títol que una obra de Justí, però no coincideix amb la descripció que en dóna Eusebi de Cesarea. D'altra banda, el seu estil és diferent del de Justí i la hi considera espúria. (Quasten 2004:206)
  37. ↑ La Cohortatio ad Graecos o Exhortació als grecs és un discurs en el qual el seu autor pretén conduir als grecs cap a la veritable religió. Per a això menysvalora l'univers grec donant primacia a Moisès i els profetes. Presenta diverses diferències amb el text de Justí, sent la primera i més cridanera el menyspreu que mostra l'anònim autor cap a la filosofia. A més, el vocabulari d'aquesta obra és més sofisticat i encaixa millor al segle III. (Quasten 2004:205)
  38. ↑ «S'ha provat que l'autor d'aquest text és Teodoreto de Ciro». (Quasten 2004:206)
  39. ↑ La Oratio ad Graecos és un tractat curt del segle III del que es conserva una versió grega i una altra siríaca. Es tracta d'una exposició vigorosa per la qual l'autor intenta convèncer als grecs que es converteixin i per a això explica l'autor la seva pròpia conversió. El seu estil retòric i el seu domini de la mitologia grega descarten a Justí. (Quasten 2004:205)
  40. ↑ L'epónimo Argentoratensis prové de Argentoratum (Estrasburg), ciutat on el còdex va passar els seus últims dies.
  41. ↑ Joan Stojkovic (1390-1443), nascut a Ragusa, actual Dubrovnik. (Calderón 1986:95)
  42. ↑ «...Basilea (1431-1439)..». (Calderón 1986:95)
  43. ↑ «...dos anys per tractar el tema de la unió de les Esglésies..». (Calderón 1986:95)
  44. ↑ «...al domini de la literatura cristiana» (Calderón 1986:95)
  45. ↑ (Calderón 1986:95)
  46. ↑ «...les obres de Ciril d'Alexandria» (Calderón 1986:95)
  47. ↑ «La col·lecció de manuscrits va ser reunida per Juan de Ragusa abans de la Caiguda de Constantinoble..». (Calderón 1986:95)
  48. ↑ «...until his death in 1443..». (Foster 2007:162)
  49. ↑ «...his library was left to the Dominicans and Carthusians in the town of Beli». (Foster 2007:162)
  50. ↑ «als dominics o als cartoixans de Basilea» (Ayán 2000:534)
  51. ↑ Els germans dominics del convent de Basilea havien acollit a Juan de Ragusa durant la celebració de l'esmentat concili. «...on s'havia allotjat..». (Calderón 1986:95)
  52. ↑ (Calderón 1986:96)
  53. ↑ «...he had bought it from the Carthusians brotherhood..». (Foster 2007:162)
  54. ↑ Johannes Reuchlin (1455-1522) va ser un humanista alemany, estudiós de la llengua grega i de la càbala jueva. Durant la seva etapa de formació va residir a Basilea i després a França.
  55. ↑ «...at the rear of the volume..». (Foster 2007:162)
  56. ↑ «...en l'abadia alsaciana de Marmoutier» (Ayán 2000:534)
  57. ↑ El mapa és cortesia de l'usuari Gromel.
  58. ↑ «...three transcriptions..». (Foster 2007:162)
  59. ↑ «...around 1580..». (Foster 2007:162)
  60. ↑ «...per conto vaig donar Martin Crusius,..». (Dóna Cormano 2001)
  61. ↑ Martin Crusius (1526-1607), filòleg i historiador alemany especialitzat en Suabia, professor de la universitat de Tubinga i autor de l'obra Von der Schwäbischen Stadt Gmünd.
  62. ↑ «...where it is still housed..». (Foster 2007:163)
  63. ↑ Henri Estienne (1528-1598) o Henricus Stephanus va ser fill de Robert Estienne i nét de Henri Estienne (avi). Va pertànyer per tant a una família d'impressors francesos i la seva gran afició al llatí i al grec li van fer emprendre la publicació de nombrosos textos clàssics com els de Atenágoras, Aristòtil o Plató. Seva és l'anomenada paginació de Stephanus sobre la qual s'ha fet la paginació actual de les obres de Plató.
  64. ↑ «En l'any 1592..». (Ruiz Bé 1979:818)
  65. ↑ «...its first publication in 1592..». (Connolly 1935:347)
  66. ↑ «...va passar després a les mans d'Isaac Voss..». (Ruiz Bé 1979:818)
  67. ↑ Isaac Vossius (1618-1689) va ser un erudit danès que va arribar a posseir la millor biblioteca privada de l'època. A la seva mort la va llegar a la Universitat de Leiden, localitat on havia nascut.
  68. ↑ «J.J.Beurer of Freiburg..». (Foster 2007:163)
  69. ↑ «...entre 1793 i 1795..». (Ayán 2000:534)
  70. ↑ El Corpus apologetarum christianorum saeculi secundi d'Otto és una recopilació de l'apologètica grega del segle II.
  71. ↑ Una col·lació és l'acaro entre un original i una còpia.
  72. ↑ «...two careful collations..». (Foster 2007:163)
  73. ↑ «...1842...1861..». (Dóna Cormano 2001)
  74. ↑ «...one by I. Cunitz and the other by I. Reuss in 1861» (Foster 2007:163)
  75. ↑ August Edouard Cunitz (1812-1886) i Edouard Reuss (1804-1891) eren dos teòlegs francesos i protestants, professors de la universitat d'Estrasburg que van participar en una traducció comentada de la Bíblia i en l'edició de les obres de Calví.
  76. ↑ «...was destroyed by fire in 1870..». (Foster 2007:162)
  77. ↑ «L'Estat considerava l'adhesió al cristianisme com un crim gravíssim..». (Quasten 2004:187)
  78. ↑ «...menjars thyésticas i relacions edípicas..». (Trevijano 2004:103)
  79. ↑ «...la mera confessió de fe podia ser castigada amb la mort». (Trevijano 2004:94)
  80. ↑ «La primera intervenció imperial contra els cristians és la persecució de Neró a Roma, després de l'incendi de l'any 64» (Trevijano 2004:93)
  81. ↑ «...la més antiga..». (Ruiz Bé 1979:831)
  82. ↑ «Des del punt de vista lingüístic, el cristianisme és un moviment grec fins a finals del segle II». (Quasten 2004:28)
  83. ↑ «...hauria de col·locar-se entre les obres dels apologistes grecs». (Quasten 2004:50)
  84. ↑ «...arbitrary corpus..». (Foster 2007:162)
  85. ↑ «En 1765,..». (Ayán 2000:10)
  86. ↑ Andrea Gallandi (1709-1780), teòleg i historiador italià d'ascendència francesa, i autor de la Bibliotheca graecolatina veterum Patrum antiquorumque scriptorum ecclesiastorum, una obra d'especial mèrit per ocupar-se d'autors menors o poc considerats, i en conseqüència inaccessibles fins llavors.
  87. ↑ Hermas de Roma és l'autor d'un apocalipsi apòcrif conegut com El pastor d'Hermas, molt llegit als segles ii i iii i que va estar prop d'incorporar-se al cànon bíblic.
  88. ↑ Louis-Sébastien Li Nain de Tillemont (1637-1698) va ser un historiador francès i eclesiàstic, autor de l'obra Mémoires pour servir à l'historiï ecclésiastique donis six premiers siécles. És més conegut per ser profusament citat per Edward Gibbon en la seva Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà.
  89. ↑ (Ruiz Bé 1979:818)
  90. ↑ Apol·lo de Corinto o d'Alexandria va ser un filòsof alexandrí convertit al cristianisme i autodidacta, esmentat en els Fets dels apòstols i en les cartes de Sant Pablo.
  91. ↑ (Ruiz Bé 1979:819-820)
  92. ↑ (Ayán 2000:537)
  93. ↑ Traducció presa de aquest enllaç. Veure Autorització GER.
  94. ↑ «...brillant hipòtesi..». (Ruiz Bé 1979:820)
  95. ↑ «...cabria de manera excel·lent..». (Ruiz Bé 1979:821)
  96. ↑ «...el fragment en qüestió encaixaria perfectament» (Quasten 2004:246)
  97. ↑ «...Diognet no només és un nom propi sinó també un títol honorífic dels prínceps.» (Ruiz Bé 1979:827)
  98. ↑ «...les dades que ens proporciona l'obra... convindrien perfectament a aquest emperador». (Quasten 2004:246)
  99. ↑ «Dom P. Andriessen demostra ... que l'estil del fragment de l'apologia concorda amb el de Diognet.» (Ruiz Bé 1979:823)
  100. ↑ (Ayán 2000:533)
  101. ↑ «...amb major probabilitat en el s. II que en l'III» (Trevijano 2004:111)
  102. ↑ Exordio en el DRAE
  103. ↑ 103,0 103,1 (Quasten 2004:245)
  104. ↑ «...some have imagined it to be a forgery of the sixteenth century». (Connolly 1935:347)
  105. ↑ «...les còpies que van fer els humanistes al segle XVI..». (Ayán 2000:535)
  106. ↑ «...entre els versos 6 i 7 del capítol 7 existeix una llacuna..». (Quasten 2000:246)
  107. ↑ «...show a marked change in style, rethoric and content». (Foster 2007:165)
  108. ↑ «...ja des del seu editio princeps al segle XVI». (Ayán 2000:535)
  109. ↑ «...two distinct sources that had been combined during the process of transmission» (Foster 2007:163)
  110. ↑ «Leur qualité littéraire est de beaucoup inférieure et leur qualité doctrinale également» (Bardy 1953:243)
  111. ↑ «Diferència de destinataris..». (Ayán 2000:536)
  112. ↑ «...públic pagà..». (Ayán 2000:536)
  113. ↑ «...suposen un auditori cristià..». (Ayán 2000:536)
  114. ↑ «...absència de l'economia veterotestamentaria..». (Ayán 2000:553)
  115. ↑ «...està tocat pel debat suscitat per Marción i els gnósticos..». (Ayán 2000:538)
  116. ↑ (Ayán 2000:535)
  117. ↑ (Ayán 2000:536)
  118. ↑ Henri Irénné Marrou (1904-1977) va ser un historiador i teòleg francès, catedràtic d'història del cristianisme de la Sorbona, i col·laborador, juntament amb Jean Daniélou i Henri de Lubac, de Sources Chrétiennes, la principal publicació patrológica en francès.
  119. ↑ «Diognet li ha plantejat al nostre autor una sèrie de preguntes...» (Ayán 2000:538)
  120. ↑ «...vivíssim interès...» (Ayán 2000:540)
  121. ↑ «...els cristians apareixien com una tercera raça (tertium genus) al costat de gentils i jueus». (Ayán 2000:539)
  122. ↑ «...i menyspreïn la mort..». (Ayán 2000:539)
  123. ↑ «Futility of the Paganism» (Foster 2007:164)
  124. ↑ (Ayán 2000:541-542)
  125. ↑ ...i a sobre podrida. (Dg. 2.2), observa l'autor, amb certa ironia.
  126. ↑ «...es troben ja en els escrits dels apologistes grecs..». (Quasten 2000:247)
  127. ↑ (Ayán 2000:541)
  128. ↑ «...ja l'havien fet els intel·lectuals pagans..». (Ayán 2000:541)
  129. ↑ «...sacrifici racional o espiritual..». (Ayán 2000:542)
  130. ↑ «Futility of the judaism» (Foster 2007:164)
  131. ↑ «...reconeixent alguna cosa positiu..». (Ayán 2000:542)
  132. ↑ «...formalisme extern del culte dels jueus» (Quasten 2004:247)
  133. ↑ (Ayán 2000:542)
  134. ↑ «No apareixen, en canvi, temes fonamentals..». (Ayán 2000:543)
  135. ↑ «...l'ésser cristià no procedeix d'aquest món» (Ayán 2000:549)
  136. ↑ «...has clear parallels with Platonic thought..». (Foster 2007:165)
  137. ↑ «...unes vegades adoptarà trets propis de l'Estoa; unes altres del platonisme..». (Ayán 2000:546)
  138. ↑ (Ayán 2000:546)
  139. ↑ (Ayán 2000:548)
  140. ↑ «...en l'enviament del seu Fill al món» (Ayán 2000:550)
  141. ↑ (Foster 2007:165)
  142. ↑ «...aversió al judaisme i a la vida terrena de Jesús». (Ayán 2000:537)
  143. ↑ (Ayán 2000:552)
  144. ↑ «...produced for internal consumption». (Foster 2007:166)
  145. ↑ (Ayán 2000:568)
  146. ↑ (Quasten 2004:246)
  147. ↑ «...twice in chapter II,..». (Foster 2007:167)
  148. ↑ «...collectively... little insight into the governance.». (Foster 2007:167)
  149. ↑ «...six Times ...». (Foster 2007:165)
  150. ↑ «...allegorical reading..». (Foster 2007:165)
  151. ↑ «...to demonstrate than Cristianity is not antithetical to knowledge». (Foster 2007:1656)
  152. ↑ «Fonamentalment quatre..». (Ayán 2000:571)
  153. ↑ «...second Eve..». (Foster 2007:166)

Bibliografia[modifica]

  • TREVIJANO, RAMON (2004). Patrología. Biblioteca de Autores Cristianos. ISBN 84-7914-366-5
  • AYÁN, JUAN JOSE (2000). Padres apostólicos. Biblioteca de Patrística. ISBN 84-89651-83-3
  • RUIZ BUENO, DANIEL (1979). Padres apostólicos. Biblioteca de Autores Cristianos. ISBN 84-220-0151-9
  • BARDY, GUSTAVE (1953). A Diognète (Book Review). Revue d'Histoire Ecclésiastique XLVIII.
  • QUASTEN, JOHANNES (2004). Patrología I. Biblioteca de Autores Cristianos. ISBN 84-7914-029-1
  • CALDERON DORDA, ESTEBAN (1986): El problema del manuscrito único: a propósito de Partenio de Nicea y el Cod. Palatinus gr. 398. Myrtia. Revista de filología clásica de la Universidad de Murcia. Año 1, Vol 1
  • FOSTER, PAUL (2007): The Epistle to Diognetus. The Expository Times, 2007. Vol 118. Nº 4. p. 162-168
  • CONNOLLY, R. H. (1935): The date and authorship of the Epistle to Diognetus. Journal of Theological Studies (JTS), 36 p. 347-353
  • DA CORMANO, ALBERTO (2001): Estratto da A DIOGNETO, A cura di Enrico Norelli. Ora et Labora

Enllaços externs[modifica]

Vegeu texts en català sobre Manlleus/A Diognet a Viquitexts, la biblioteca lliure.


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Manlleus/A_Diognet&oldid=33235984»