Veler (professió)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb veler.
Infotaula ocupacióVeler
Tipus d'ocupació
artesà i fàbrica Modifica el valor a Wikidata
Elements tradicionals de cosir veles: palmell, agulla i cabdell de fil
Punxó d'empeçolar amb concavitat, del tipus anomenat suec. La concavitat permet el pas d'un cap de corda i facilita algunes operacions d'empeçolar

Antigament, un veler era un menestral dedicat a la fabricació de veles de vaixell i elements auxiliars navals manufacturats a base de teixits cosits. Actualment, les persones que es dediquen a l'ofici (veleres i velers) disposen de màquines de cosir, màquines de tallar, programaris de disseny i teixits sintètics molt variats. A més, poden beneficiar-se dels avenços científics i tècnics de totes les disciplines associades, especialment en el camp de l'aerodinàmica.

Elements de l'ofici tradicional[modifica]

Lloc de treball[modifica]

Els velers acostumaven a treballar en obradors propis, a diferència dels mestres d'aixa que treballaven a peu de vaixell o de barca, a les drassanes o a la platja.[1] En casos especials les veles podien ser tallades i cosides en locals cedits per les autoritats. Per a la Jornada de Tunis fou habilitat el saló de la Llotja de Mar.[2]

Matèries primeres[modifica]

Teixits[modifica]

La matèria primera més important d'un mestre veler era el teixit. Per als vaixells grossos (galeres, coques, naus...) els teixits eren de lona o similars, a base de cànem. Per a embarcacions menors s'usaven teixits més lleugers.

Pel que fa a les lones, hi havia alguns indrets famosos que produïen teixits especialment adequats per a fer-ne veles. El nom de la localitat determinava la denominació del teixit: Olonne, Vitré, Pontivi... Catalunya produïa cànem i fabricava veles en quantitats suficients per al consum propi. El teixit més típic n'era la cotonia.[3]

Fil[modifica]

El fil és bàsic per a cosir veles de qualitat. Una vela no és més que un conjunt de trossos de tela cosits de manera especialment reforçada. El fil bàsic per a les veles tradicionals era de cànem. Hi havia diverses menes de fils. El fil d'empalomar,[4] més gruixut que el de cosir veles, s'usava per a cosir la vela a la ralinga.[5]

Eines[modifica]

Agulles de veler per a cosir a mà

Mesurar, marcar i tallar[modifica]

Els velers compraven el teixit als cotoners. Sovint es tractava de cotonia d'una amplada no documentada, però estimada entre 40-60 cm. Les peces teixides feien una llargada d'unes 60 canes i el seu preu a Catalunya està documentat en canes. A València els documents parlen d'alnes i a Gènova de gúes.

Cada vela estava formada per diverses parts anomenades, genèricament, vessos (també escrit antigament “versos”). Abans de tallar el teixit de la peça calia mesurar i marcar les línies de tall. No hi ha documentació publicada sobre la unitat de mesura dels velers de Barcelona. No es pot afirmar si els velers mesuraven amb una cana (i pam de cana) o amb una gúa (i pam de gúa).

Un cop mesurat el teixit calia marcar-lo abans de tallar. No està documentat l'instrument usat per als velers medievals per a marcar les peces. No és impossible que fos un simple tros de carbó. En el cas de marques corbades i talls amb curvatura, hom emprava el sistema de la brusca.

Banc de cosir[modifica]

Mestre veler. Gravat de Christoph Weigel el Vell (1698)

Els velers tradicionals sovint cosien les veles asseguts en un banc de veler o banc de cosir.[6][7]

Cosir[modifica]

Per a cosir el vessos ja tallats calia un fil adequat i agulles de diverses formes. Les agulles més freqüents eren rectes i de secció triangular. Per a poder empènyer l'agulla amb certa facilitat, el veler emprava una eina anomenada palmell. Un didal no hi hauria estat suficient havent de travessar teixits gruixuts, sovint plegats en tres i quatre doblecs.

Abans de cosir els velers enceraven el fil amb cera d'abelles: un fil encerat lliscava més fàcilment.

En certs casos calia immobilitzar una part del teixit amb què el veler estava treballant. Això es podia fer amb peces pesants, punxons o similars. En altres casos calia estirar una part del teixit o d'una ralinga amb un ganxo semblant als dels estibadors. Per subjectar dues peces, estirant amb una mà i cosint amb l'altra, s'emprava un ganxo de veler ("sailmaker's hook" en anglès). El ganxo es clavava a les peces de roba i es lligava al banc. Això permetia que el veler tingués les dues mans lliures.[8]

Decorar[modifica]

No sempre les veles eren totes “blanques”, entenent per blanc el color del teixit original. Hi ha contractes de construcció que especifiquen vessos de color vermell per alternar-los amb els blancs. Probablement els velers compraven la cotonia ja tintada de vermell.[9][10]

Un aspecte interessant, que mostren les representacions pintades i miniatures dels vaixells medievals i moderns, és el de les creus que mostren algunes veles, particularment algunes naus portugueses i galeres catalanes. No està documentat si es tractava de creus pintades o cosides sobre la vela. També es desconeix si aquest treball de decorar veles amb creus corresponia als mestres velers.

  • Model de galera reial
    Model de galera reial
  • Caravel·la Vera Cruz, rèplica moderna que mostra creus a les veles
    Caravel·la Vera Cruz, rèplica moderna que mostra creus a les veles
  • Galiota d'estil català (galera petita) amb una creu a la vela mestra o artimó
    Galiota d'estil català (galera petita) amb una creu a la vela mestra o artimó

Veleries actuals[modifica]

Article principal: Vela de vaixell

Documents[modifica]

  • 1359. Veles de la galera “Sent Johan Evangelista”: artimó (41 vessos), terçarol (30 vessos), llop de proha (31 vessos). Mitjana (21 vessos).[11]
  • 1396. En el parlament presidit per la reina Maria de Luna s'especifiquen els colors de les banderes i senyals que havien de portar dues galeres.
« Item es estat ordenat, que les galees no porten vanderes, cendals, ne panys de senal alcu, sino del Comtat de Barcelona, ço es, barres grogues é vermelles tan solament »
— Memorias de la Real academia de la historia .
  • 1414. A València: “Item, paguí a·n Ribes per una lliura de fil d'enpalomar per cosir veles...1 sou 4 diners.”[12]
  • 1435. Preu de veles per a la caravel·la “La Barcelonina”: trinquet, treu, mitjana i tres bonetes. El còmit, Narcís Argullol va pagar 165 lliures.[13]
  • 1458. Nomenament de l'ofici de “Veler del General de Catalunya” a càrrec del mestre veler Pere Madrenchs.[14][15][16]
« Març del any M CCCC LVIII. Dimecres, primer die de març. Valer. Aquest die los honorables deputats e oïdors de comptes provehiren en Pere Madrenchs, valer, del ofici de valer del General de Cathalunya, axí que, d'aquí avant, ell haje càrrech de fer totes veles, axí com són treus, bonetes, triquets, artimons de galeres, lops, bordes, tendes e tendals de galeres, galiotes, bargantins, e totes altres coses a son ofici pertanyents, axí per a ops de naus e galeres com de altres qualsevol vaxells marítims. »
— Dietaris de la Generalitat de Catalunya.
  • 1505. Aprovació per Ferran d'Aragó de noves ordinacions per a la Confraria dels cotoners de Barcelona. La cèdula remarca la gran importància del gremi per a les veles dels vaixells.[17][18]
  • 1585. Frederic Despalau, drassaner major de les drassanes de Barcelona.[19]
« A 22 de maig de 1585 volgué Sa Magestat, ab les persones reals, anar a la drassana per a veure lansar en mar unes galeres, la capitana que havie de ser de España y dos galeres que havien fetes per a navegar a les Indies, que may se n'havien fetes així, perquè eren de dos cuberts y de 20 bancs, y’s digué aprés feren bons prova per aquelles mars... Perqué en tots los regnes del rei no y à millor comoditat per a fer galeres que en Catalunya, per lo gran aparell que y à de fusta, ferro, canyem y abres y antenes y rems, que tot ho produeix la terra amb molta abundància... »
— Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents. Antoni Simon i Tarrés. Pàgina 125.

Referències[modifica]

  1. ↑ Jaume Sobrequés i Callicó. Història de Barcelona: La ciutat consolidada (segles XIV i XV). Enciclopèdia Catalana, 1991. 
  2. ↑ Antiguos tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes principes infieles de Asia y Africa desde el siglo XIII hasta el XV: copiados con órden de S.M. de los originales registros del ... Archivo de la Corona de Aragón. Imprenta Real, 1786, p. 2–. 
  3. ↑ Jacques Peuchet. Dictionnaire universel de la geographie commercante. (etc.). Testu, 1798, p. 167–. 
  4. ↑ DCVB: Fil
  5. ↑ Es continuación de: Miscelánea de textos medievales. Editorial CSIC - CSIC Press, 1988, p. 169–. ISBN 978-84-00-06874-5. 
  6. ↑ Bonnier Corporation. Popular Science. Bonnier Corporation, juliol 1967, p. 122–. ISSN 01617370. 
  7. ↑ Julie Winch. A Gentleman of Color: The Life of James Forten. Oxford University Press, 5 juny 2003, p. 22–. ISBN 978-0-19-534745-6. 
  8. ↑ Graham Danton. The Theory and Practice of Seamanship. Psychology Press, 1996, p. 443–. ISBN 978-0-415-15372-0. 
  9. ↑ Disquisiciones Nautica, 1876, p. 172–. 
  10. ↑ Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de Aragon: aprobadas por el Rey D. Pedro IV. año de MCCCLIV .... En la Imp. Real, 1787, p. 1–. 
  11. ↑ Arcadi García i Sanz. Història de la marina catalana. Ed. Aedos, 1977. ISBN 978-84-7003-161-8. 
  12. ↑ María Milagros Cárcel Ortí; Juan Vicente García Marsilla Documents de la pintura valenciana medieval i moderna IV: Llibre de l'entrada de Ferran d'Antequera. Universitat de València, 5 maig 2014, p. 201–. ISBN 978-84-370-9323-9. 
  13. ↑ Alberto Boscolo; Luisa D'Arienzo Sardegna, Mediterraneo e Atlantico tra Medioevo ed età moderna: Cristoforo Colombo e la sua epoca. Bulzoni, 1993. ISBN 978-88-7119-545-2. 
  14. ↑ Isabel Sánchez de Movellán Torent. La Diputació del General de Catalunya (1413-1479). Institut d'Estudis Catalans, 2004, p. 453–. ISBN 978-84-7283-750-8. 
  15. ↑ Catalonia (Spain). Diputació del General; Archivo General de la Corona de Aragón Dietari de la Diputació del General de Cathalunya. Diputación Provincial de Barcelona, 1974. 
  16. ↑ Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Anys 1411-1539.
  17. ↑ Antonio Capmany y de Montpalau. Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona .... En la Imprenta de Sancha, 1779, p. 22–. 
  18. ↑ Memorias historicas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona publicadas por disposicion y a expensas de la Real Junta y Consulado de Comercio de la misma ciudad. Y dispuestas por D. Antonio de Capmany y de Montpalau.., 1779, p. 2–. 
  19. ↑ Antonio Simón Tarrés. Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents. Curial, 1991. ISBN 978-84-7256-357-5. 

Vegeu també[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Veler_(professió)&oldid=30238344»