Vestal

Vestal

Tipus	càrrec orde religiós ocupació religiosa
Epònim	Vesta
Origen	antiga Roma
Dades
Religió	religió de l'antiga Roma
Altres
Símbol	Vestals (en) i The Vestal (en)

A l’antiga Roma, Verge Vestal o Vestal era el nom que rebien les sacerdotesses devotes a la divinitat de Vesta, deessa romana de la llar i el foc sagrat.

Eren figures públiques, per la qual cosa la seva virginitat tenia una funció política simbòlica: el cos intacte de la Vestal simbolitzava la integritat i la llibertat de la res publica. A més, en elles convergien la llei, la religió i la política, les tres esferes del poder.  

Les vestals eren nenes, al voltant dels sis i deu anys, captades pel pontifex maximus d'entre les famílies d'alt rang amb el ritual captio. Mitjançant aquest ritual, ingressaven al col·legi sacerdotal, format per sis membre, i quedaven emancipades de la pàtria potestes (autoritat familiar), passant a la jurisdicció del pontifex maximus. Les vestals gaudien de certs drets com poder fer testament, gestionar els seus propis fons i eren les úniques dones autoritzades a testificar davant d’un tribunal.

La tasca principal que desenvolupaven era custodiar el foc sagrat, símbol de la continuïtat estatal i la sacra del temple, a més d'elaborar la mola salsa, farina sagrada utilitzada en sacrificis, i realitzar rituals de purificació en nombrosos festivals. D'altra banda, també actuaven com a notaries estatals i mantenien l'arxiu amb importants documents de la política d’estat i del dret públic, inclosos els testaments de figures clau com Juli Cèsar, Marc Antoni o August.

Si una vestal es trobava activa sexualment se la culpava d’incest, incestus, considerat un delicte capital religiós, crimen incesti, i una forma de traïció a l’estat. En aquest cas el càstig suposava l’enterrament de la Vestal viva, un acte d’expiació ritual.

Requisits

Les vestals havien de ser verges, de pare i mare reconeguts i lliures que mai haguessin estat esclaves i que tinguessin una ocupació honorable, amb residència a la península itàlica, i de gran bellesa. L'escollida no podia tenir menys de 6 anys ni més de 10, i havia de gaudir de tots els sentits.

Havien d'anar vestides de blanc, amb un vel cobrint el cap i portant una làmpada encesa, perquè la seva major responsabilitat era mantenir encès el foc sagrat dels seus temples.

La llei Papia ordenava que quan es produïa una vacant el pontífex màxim havia de seleccionar vint donzelles i d'aquestes una era elegida per sorteig, amb preferència la que ja tenia una germana vestal i les filles de sacerdots d'alt rang. Aquesta llei sembla que es va establir pel refús dels pares a donar les seves filles, i l'oposició no va parar de créixer fins que en temps d'August les llibertes van ser declarades elegibles. De fet l'elecció per sorteig mai es va produir si hi havia candidates voluntàries que reunien les condicions. Una vegada escollida, es feia la cerimònia de la captio («captura»): El pontífex màxim agafava la vestal per la mà, li deia: «sacerdotem vestalem quae sacra, faciat quae ious siet sacerdotem vestalem facere propopulo romano quiritium utei quae optima lege fovit ita te amata capio» i se l'enduia. Una vegada la candidata a vestal era seleccionada, era separada de la seva família, conduïda al temple (Atrium de Vesta) on li eren tallats els cabells, i on era suspesa d'un arbre, a fi de deixar clar que ja no depenia de la seva família. Viuria en endavant al recinte sagrat sota vigilància i control del col·legi pontifical.

Obligacions

El servei com a vestal durava trenta anys. Els primers deu aprenia els misteris annexos als seus deures i era anomenada discipula; els següents deu feia les cerimònies, i als darrers deu donava instrucció a les novícies. Durant tot aquest temps havia de mantenir el vot de castedat, però una vegada passats els 30 anys era lliure de fer el que volgués i fins i tot es podia casar encara que molt poques feien ús d'aquest privilegi i en general les vestals morien com havien viscut: al servei d'una deïtat com a celibatàries al temple. La decana de les vestals era anomenada Vestalis Maxima o Virgo Maxima.

Baix relleu d'una vestal

A més de privilegis i honors per tot arreu, les vestals podien testar, encara vivint els seus pares. Fins i tot disposar del seu sense necessitat de tutor o guardià.

Eren les encarregades de mantenir el foc encès als temples i de preparar els ingredients necessaris per als sacrificis públics o privats, com ara la mola salsa, una barreja de farina torrada i sal, que s'escampava per damunt les víctimes (d'on ve el terme «immolar»).

Ben aviat van esdevenir una institució de prestigi, per exemple, quan Juli Cèsar va ser assenyalat per Sul·la com un possible enemic de l'estat, les vestals van intercedir-hi i van aconseguir el seu perdó. L'emperador August no feia cap cerimònia important sense incloure les vestals. Alguns els van atribuir poders màgics, com ara evitar amb les seves oracions la fugida dels esclaus.

Les vestals tenien el privilegi d'absoldre un condemnat a mort que trobessin quan aquest era conduït al cadafal, sempre que es demostrés que l'encontre havia estat casual.

Càstigs

La seva ocupació fonamental era guardar el foc sagrat. Si aquest arribava a extingir-se, llavors es reunia el Senat, se n'inquirien les causes, es remeiaven, s'expiava el temple i es tornava a encendre el foc. El foc era encès usant la llum solar com a font d'ignició. La vestal que hagués estat de guàrdia quan el foc s'apagava, era fuetejada.

Restes de la Casa de les Vestals al Fòrum romà, vistes des del Palatí

Perdre la virginitat era considerat una falta pitjor fins i tot que permetre que s'apagués el foc sagrat. Inicialment, el càstig era la lapidació, després aquesta pena va ser substituïda per la decapitació i l'enterrament en vida. Tanmateix, només es coneixen vint casos en els quals aquesta falta va ser detectada i castigada. Per a castigar-la se la feia vestir de dol i era portada en una llitera tancada, com si fos un cadàver, al Campus sceleratus («lloc dels condemnats»), un lloc a prop de la Porta Col·lina dins dels murs de la ciutat, a la part baixa del Quirinal. Allà la deixaven en un sepulcre amb una llàntia, una ració de pa, aigua, llet i oli. El sepulcre es tancava i així passava a l'oblit. Per al còmplice el càstig era semblant al d'un esclau: fustigació fins a morir.

De fet, almenys fins al final de la república, la sentència de mort d'una vestal no calia que fos per una falta comesa per ella, sinó que sembla que podia ser un sacrifici humà encobert amb la intenció d'apaivagar el que els romans interpretaven com la ira dels déus quan esdevenien desastres públics (com ara el setge del gal Brennus, o la derrota de Cannes contra els cartaginesos) o signes ominosos en períodes d'agitació social (com la condemna de la Vestal Oppia l'any 483, que coincidint amb l'acusació de trencament del vot de virginitat, se la va relacionar amb les nombroses lluites internes i externes i de fer monstruosos miracles que van succeir en aquell període).

Dionís d'Halicarnàs narra la història de la vestal Orbilia que l'any 472 aC, quan a Roma s'indagaven els motius pels quals els déus havien portat una epidèmia de pesta a la ciutat, se la va trobar culpable d'haver trencat el vot de castedat i, per aquest motiu, va ser condemnada a morir. En conèixer-se la condemna, un dels homes acusats de ser el seu amant es va suïcidar i un altre va ser ajusticiat al fòrum.

Titus Livi narra una altra història, la d'una vestal anomenada Minucia, que va ser condemnada a ser sepultada viva per portar una vestimenta no gaire adient per a una sacerdotessa (337 aC), i també explica el cas d'una vestal anomenada Túccia, que va ser exonerada miraculosament, per intervenció de la deessa Vesta, el 230 aC, després d'haver estat acusada de faltar al vot de virginitat.

La llegenda dels orígens

Vestal, pintura de Frederic Leighton (1830-1896)

La seva existència a Alba Longa connecta amb la tradició romana. La mare de Ròmul, Rea Sílvia, era membre de la germandat. El seu establiment a Roma és atribuït a Numa Pompili, que en va seleccionar quatre, dues de la tribu dels titienses o títies i dues del ramnes, i més tard se n'hi van afegir dues més de la tribu dels luceres per decisió de Tarquini Prisc o de Servi Tul·li segons les fonts. Sembla que aquest nombre va restar sense canvis encara que algunes fonts parlen d'una setena verge afegida molt posteriorment.

Segons Varró, les quatre primeres vestals es deien Gegania, Veneneia, Canuleia i Tarpeia.

Rellevància política

Alessandro Marchesini - Dedication of a New Vestal Virgin

Les vestals, sacerdotesses consagrades al culte de la deessa Vesta, ocupaven una posició central dins la religió romana i gaudien igualment d’una notable rellevància política i simbòlica. La seva funció principal consistia a custodiar el foc sagrat de Roma, conservat al temple de Vesta, situat al Fòrum Romà. Aquesta flama era considerada un símbol de la continuïtat, la seguretat i l’estabilitat de l’Estat romà. Mentre romania encesa sota la vigilància de les vestals, s’interpretava que Roma gaudia de la protecció divina; si s’apagava, en canvi, era vist com un mal auguri que podia anunciar desgràcies imminents.

A més de mantenir el foc sagrat, les vestals eren percebudes com a garants de l’ordre moral i religiós de la comunitat. Per aquest motiu, qualsevol acusació d’incestum —és a dir, la vulneració del vot de castedat— transcendia l’àmbit estrictament religiós i adquiria una dimensió política. En diversos episodis de la història romana, les vestals apareixen vinculades a moments de crisi interna, quan se les considerava responsables d’haver provocat la ira dels déus.

L’incestum com a arma política

Un dels primers casos documentats és el de la vestal Oppia, condemnada l’any 483 aC. Aquest episodi tingué lloc en un context de fortes tensions entre patricis i plebeus, en què aquests darrers reclamaven terres i drets polítics, mentre l’aristocràcia patricia s’hi oposava. El Col·legi de Pontífexs, encarregat de jutjar les vestals, estava integrat exclusivament per patricis, circumstància que podia influir en la resolució dels processos. La condemna d’una vestal podia interpretar-se com un advertiment simbòlic segons el qual els déus desaprovaven la ruptura de l’ordre tradicional. D’aquesta manera, les desgràcies de la ciutat podien atribuir-se més fàcilment a una falta religiosa que no pas a errors militars o decisions polítiques.

Així materix el procés contra Postumia, acusada durant la República primerenca poc després que el seu germà, el tribú militar Marc Postumi, fos condemnat arran d’un fracàs militar a Veïs. En un context de ressentiment polític envers la seva família, Postumia fou acusada d’incestum, si bé finalment va ser absolta. L’episodi mostra fins a quin punt els conflictes polítics i familiars podien influir en les acusacions contra les vestals.

Vestal-Virgins-at-Colosseum-x-2--Gerome-v-Lerou

Destaca per la seva gravetat el cas de Minucia, condemnada i enterrada viva l’any 337 aC. La seva condemna coincidí amb una etapa d’intensa competència política entre patricis i plebeus, quan aquests darrers començaven a accedir a magistratures i càrrecs religiosos tradicionalment reservats a l’aristocràcia. Alguns historiadors han interpretat aquest procés com una resposta simbòlica dels sectors conservadors davant l’ascens polític del grup plebeu.

Altres acusacions semblen relacionades amb crisis religioses o socials, especialment durant períodes d’epidèmies. En alguns casos, aquestes pestes afectaven especialment les dones, fet que podria haver afavorit les acusacions contra vestals, figures que representaven simbòlicament el col·lectiu femení. Aquest podria haver estat el cas d’Orbinia (472 aC), Sextilia (274 o 273 aC) i Caparronia (266 aC). Segons algunes interpretacions historiogràfiques, el càstig d’una vestal podia funcionar aleshores com una forma d’expiació ritual davant una crisi que afectava la fertilitat o l’equilibri de la comunitat.

La importància simbòlica de les vestals també es manifesta en episodis aliens a processos judicials. Durant el saqueig gal de Roma, al segle IV aC, les vestals abandonaren la ciutat portant amb elles els objectes sagrats del temple de Vesta. Segons la tradició, el ciutadà Lucius Albinius feu baixar la seva família del carro amb què fugien per tal de transportar les sacerdotesses i els objectes sagrats fins a la ciutat etrusca de Caere, posant així en perill la seva pròpia seguretat. El relat il·lustra el respecte excepcional que els romans atribuïen a les vestals i al seu culte.

Paper simbòlic i institucional

La funció simbòlica de les vestals dins l’Estat romà era igualment destacada. Sovint han estat interpretades com una frontera entre el caos i l’ordre civilitzat. El temple de Vesta, situat al costat del Fòrum Romà, centre de la vida política romana, reflectia la proximitat entre religió i poder. Les vestals gaudien de privilegis jurídics i d’una notable autoritat pública, i la seva virginitat era concebuda com una forma de “virginitat pública” al servei de la comunitat.

En temps de crisi, les vestals podien exercir també funcions diplomàtiques i institucionals. Participaven en la custòdia de documents importants de l’Estat i conservaven arxius relacionats amb el dret públic i la política romana. Com a símbol de la res publica, una vestal podia representar la llibertat i la continuïtat de la comunitat romana. La presència del prestigi institucional de les vestals sobretot en època imperial queda confirmada per diverses inscripcions honorífiques, entre les quals destaca la dedicada a Flavia Publicia, Virgo Vestalis Maxima, on és qualificada de sanctissima ac religiosissima, fet que evidencia el prestigi religiós i social associat al càrrec fins època tardana.

En conjunt, aquests episodis mostren que les vestals no exercien únicament una funció religiosa, sinó que ocupaven un lloc central en l’imaginari polític i social de Roma. Les acusacions, judicis i tradicions vinculades a elles reflecteixen sovint les tensions polítiques, les crisis socials i les inquietuds religioses de la societat romana al llarg de la República. En aquest sentit, les vestals es convertiren en un dels principals símbols de Roma, associades a l’ordre, la continuïtat i la identitat de l’Estat romà.

Vestimenta

L’indumentària de les vestals era un element definitori de la seva identitat religiosa que els diferenciava de la resta de dones romanes. Segons les fonts literàries i escultòriques, s’indica que aquestes sacerdotesses solien vestir amb una stola i unes vittae. Aquesta vestimenta apareix representada en diverses estàtues tríbades a l’atri de la Casa de més Vestals a Roma.

Pel que fa la stola i les vittae, ambdues peces contïtuien elements significatius dins la seocietat romana i, en conjunt, esdevenien símbols visibles de castedat, puers i estatus social, especialment vinculats a la figura de la matrona com a model de feminitat legítima i respectada. La stola només podia ser portada per dues categories de dones: les matrones (dones casades ciutedanes) i les vestals, de manera que s’associaven directament amb la ciutedania i la virtut femenina. Les fonts antigues remarquen que prostitutes i llibertes tenien prohibit l’ús d’aquestes peces, i les matrones podien perdre aquest dret en cas de divorsi per adulteri, fet que reforça el seu valor simbòlic. Per la seva banda, les vittae, eren bandes de tela utilitzades per recollir els cabells, també eren pròpies de les matrones i de les núvies, i a més complien amb una funció religiosa en riuals i sacrificis. Així, tant la stola com les vittae projectaven una imatge de respectabilitat, honor i condició social dins de l’ordre moral romà.

Vestal in Forum romanum Rome Italy

En les cerimònies religioses les vestals també portaven altres peces específiques, com seria el suffibulum. Aquest és un vel blanc que és col·locat sobre el cap i fixat amb una fíbula, era un element característic de les pràctiques rituals i sacrificis de les sacerdotesses.

També s’utilitzava la infula. Aquesta és una banda ritual comuna en diversos contextos religiosos, també podia ser portada per altres sacerdots i a vegades fins i tot pels animals sacrificats.

A més de la seva roba, les vestals es distingien pel seu pentinat característic, conegut com a sex crines, consistien en sis trenes. Aquest estil també era utilitzat per les núvies romanes en el dia del seu casament, és considerat un dels pentinats més antics de la tradició romana. Les fonts antigues relacionen aquest pentinat amb la idea de puresa, la qual és una qualitat essencial per a les vestals dins el culte de Vesta.

La darrera vestal

La implantació del cristianisme en l'imperi no va portar, si més no durant els primers segles, la desaparició del col·legi de les vestals. Al contrari, les vestals eren les sacerdotesses d'un culte mil·lenari i van continuar sent un cos molt respectat fins al segle iv. L'última gran sacerdotessa fou Cèlia Concòrdia (Coelia Concordia) (384).

En haver-se imposat el credo nicè com a religió de l'estat l'any 380, amb l'edicte de Tessalònica, l'emperador Teodosi I va ordenar una sèrie de decrets amb què, a partir del 391, van prohibir el manteniment de qualsevol culte pagà, amb la consegüent extinció del foc que les vestals mantenien encès des de generacions. L'historiador Zòsim narra com Serena, neboda de l'emperador Teodosi, va profanar el temple de Vesta entrant-hi i agafant una cinta que tenia al coll l'estàtua de la deessa. Llavors a la sacerdotessa Cèlia li van saltar les llàgrimes i la va maleir.

Referències

1. Suetoni. Augustus, p. 31. 
2. La traducció podria ser: «Jo et prenc, estimada, per a ser sacerdotessa de Vesta, i t'encarregaràs dels ritus sagrats doncs és el que diu la llei en benefici del poble romà, amb les millors condicions» Aule Gel·li. Noctes Aticae, p. 1, 12. 
3. Plutarc. Vides Paral·leles. Vida de Numa.IX, p. 5-10. 
4. Suetoni. Augustus, p. 101. 
5. Suetoni. "Julius Caesar", p. 1.2.. 
6. Plini. Història Natural, V, p. 280. 
7. Luigi Castiglioni, Scevola Mariotti. Vocabolario della lingua latina. ed. Loescher., p. 2256. 
8. Dionís d'Halicarnàs. Rhōmaikē archaiologia, I, p. 78.5. 
9. Titus Livi. Ab urbe condita, llibre II, p. 42. 
10. Dionís d'Halicarnàs. Rhōmaikē archaiologia, VIII, p. 89. 
11. Dionís d'Halicarnàs. Rhōmaikē archaiologia, IX, p. 40. 
12. Titus Livi. Ab urbe condita, llibre VIII, p. 15. 
13. Eric M. Moormann. Miti e personaggi del mondo classico. Milà: ed. Bruno, 1997, p. 736. 
14. Luci Anneu Flor. Epitome de Gestis Romanorum, p. DCC, I, 1.2.. 
15. Dionís d'Halicarnàs. Rhōmaikē archaiologia, p. I, 76.3. 
16. Titus Livi. Ab Urbe condita libri, I, p. 20. 
17. Plutarc. Vides Paral·leles. Vida de Numa, p. 9, 5-10. 
18. Ambròs de Milà. Carta a Valentinià, carta 18. 
19. Plutarc. Vides Paral·leles. Vida de Numa, p. X, 7. 
20. Zòsim. La nova història, V, p. 38. 
21. Kroppenberg, I. (2010). Law, Religion, and Constitution of the Vestal Virgins. Law and Literature, 22(3), 418–439. https://doi.org/10.1525/lal.2010.22.3.418
22. White, E. L. (1919). The Vestal Virgins of Ancient Rome. The Classical Weekly, 12(20), 153–155. https://doi.org/10.2307/4387798
23. Wildfang, R. L. (2006). Rome’s vestal virgins : a study of Rome’s Vestal priestesses in the late Republic and early Empire. Routledge.
24. CIL-06, 02134

Vegeu també

• Emília (vestal)
• Llista de cràters de Vesta
• Vestalia