Cianocobalamina

La cianocobalamina o vitamina B12, és un complex hexacoordinat de cobalt. De vegades també se li diu cobalamina tot i que exactament no és el mateix compost.

Quatre posicions de coordinació estan ocupades per un macrocicle de corrina. Una de les posicions axials es completa amb un grup ciano, CN^-. Una cadena lateral de l'anell de corrina composta per una amida, un grup fosfat, una ribosa i un nucleòtid completa la coordinació a través de la resta 5,6-dimetilbenzimidazol a l'extrem.

Estructura de la cianocobalamia.

La corrina, el grup fosfat i el CN^- proporcionen cada un una càrrega negativa, presentant el cobalt en estat d'oxidació +3. El complex resulta ser d'espín baix.

La vitamina B12, o cobalamina, és una vitamina hidrosoluble. Té un paper clau en el funcionament normal del cervell i del sistema nerviós, i per a la formació de la sang. És una de les vuit vitamines B. Normalment participa al metabolisme de cada cèl·lula del cos. Afecta especialment la síntesi i la regulació d'ADN, i també la síntesi d'àcids grassos i producció d'energia.

La vitamina B12 és una classe de compostos químicament relacionats, tots els quals tenen activitat vitamínica. Estructuralment és la vitamina més complexa i conté el cobalt, un element bioquímicament rar. La biosíntesi de l'estructura bàsica de la vitamina només la poden fer les bactèries, però la conversió entre diferents formes de la vitamina es pot fer al cos humà. Una forma comuna de la vitamina sintètica, cianocobalamina, s'utilitza en molts productes farmacèutics i suplements, com un additiu alimentari, per la seva estabilitat i baix cost. Al cos es converteix a les formes fisiològiques, metilcobalamina i adenosilcobalamina, deixant el cianur, però a la concentració mínima. Més recentment, la hidroxocobalamina, metilcobalamina, i adenosilcobalamina també es poden trobar als productes farmacològics i als complements alimentaris més cars. La utilitat d'aquests és actualment objecte de debat.

La vitamina B12 va ser descoberta a causa de la seva relació amb l'anèmia perniciosa. L’anèmia perniciosa és una malaltia autoimmune que destrueix les cèl·lules parietals de l'estómac que secreten el factor intrínsec. El factor intrínsec és fonamental per a l'absorció normal de vitamina B12, per tant la manca del factor intrínsec causa una deficiència de vitamina B12. Des d'aleshores s’han esbrinat moltes més deficiències de vitamina B12 i els seus efectes bioquímics.

Història

La deficiència de vitamina B12 és la causa de l'anèmia perniciosa. La cura i la vitamina B12, van ser descobertes accidentalment. George Whipple havia estat fent experiments de provocar anèmia fent hemorràgies a uns gossos, i després els donava de menjar diferents aliments per saber quina dieta permetia la recuperació més ràpida. Va descobrir que la ingestió de grans quantitats de fetge semblava curar l'anèmia més ràpidament. Així va sorgir la hipòtesi que la ingesta de fetge podria tractar l'anèmia perniciosa (1920).

Amb una sèrie d’acurats estudis clínics, George Richards Minot i William Murphy van aïllar la substància del fetge que va curar l'anèmia dels gossos, i van trobar que era ferro. També van trobar que una substància del fetge, que no tenia cap efecte sobre els gossos en les condicions utilitzades, curava l'anèmia perniciosa en els éssers humans. Minot i Murphy van informar d'aquests experiments l’any 1926. Aquest va ser el primer progrés real amb aquesta malaltia. Durant uns anys els pacients varen ser obligats a menjar grans quantitats de fetge cru o de beure suc de fetge.

El 1928, el químic Edwin Cohn va preparar un extracte de fetge que va ser de 50 a 100 vegades més potent que els productes naturals del fetge. L'extracte va ser el primer tractament viable per a la malaltia. Per la seva feina, Whipple, Minot i Murphy, l’any 1934 van compartir el Premi Nobel de Medicina.

Aquests esdeveniments, van comportar finalment al descobriment de la vitamina B12 al suc de fetge. La vitamina no va ser aïllada fins el 1948 pels químics Karl August Folkers dels Estats Units i Alexander R. Todd de Gran Bretanya. La substància va resultar ser cobalamina - la més complexa de totes les vitamines. Pot ser injectada directament al múscul, cosa que permet tractar l'anèmia perniciosa més facilment.

L'estructura química de la molècula va ser determinada per Dorothy Crowfoot Hodgkin i el seu equip el 1956, sobre la base de dades cristal·logràfics. Finalment, a la dècada del 1950, es van desenvolupar mètodes de producció en grans quantitats de la vitamina en cultius de bacteris. Això va conduir a la forma moderna de tractament de la malaltia.

Terminologia

El nom de la vitamina B12 (B12 o B12, per abreujar) o cianocobalamina es refereix a totes les formes de la vitamina. Alguns metges, però, han suggerit que pel seu ús es divideix en dues categories diferents:

1. En un sentit ampli, B12 es refereix a un grup de compostos vitamínics que contenen cobalt i que són coneguts com cobalamines:

• cianocobalamina (un artefacte format com a resultat de l'ús de cianur en els processos de purificació)
• l'hidroxocobalamina (una altra forma medicinal)
• 5'-desoxiadenosilcobalamina (adenosilcobalamina-AdoB12), el cofactor de metilmalonil coenzim A mutasa (MUT)
• metilcobalamina (MeB12), el cofactor de 5-metiltransferasa metiltetrahidrofolato homocisteïna (MTR)

2. El terme B12 pot ser utilitzat per a la cianocobalamina, la forma principal de B12 obtinguda dels aliments i els suplements nutricionals. També hi ha l'anomenat Pseudo-B12. Fa referència a substàncies similars a la B12 que es troben en alguns organismes, com l'espirulina (un cianobacteri) i algunes algues. Aquestes substàncies contribueixen al positiu de les proves de l'activitat de la vitamina B12 que mesuren els nivells de d’aquesta a la sang. No obstant això, els pseudo-B12 no tenen activitat biològica pròpia de la B12 pels éssers humans, fet que suposa un perill per als vegetarians i altres persones amb dietes limitades, que no ingereixen bacteris productors de vitamina B12. Aquestes persones poden mostrar falsos nivells normals de B12 a les proves efectuades per a la detecció de la deficiència de B12.

Estructura

Estructura de la vitamina B12

La vitamina B12 és una col·lecció de molècules de cobalt i anells de corrina que es defineixen per la seva funció vitamínica particular en el cos. Totes les molècules de substrat de cobalt-corrina a partir de les quals es forma la B12 han de ser sintetitzades per bacteris. No obstant això, després de completar aquesta síntesi, el cos té un poder enzimàtic limitat per convertir qualsevol forma de vitamina B12 a un altra, per mitjà de l'eliminació de determinats grups prostètics de l'àtom de cobalt.

La cianocobalamina és una vitamina del complex B perquè pot ser metabolitzada en el cos a una forma activa de coenzim. La forma cianocobalamina de la B12 no es produeix normalment a la natura. És un subproducte de altres formes de vitamina B12 que són lligants del cianur (-CN) el qual recullen de processos on intervenen bactèris. Com que la forma de la cianocobalamina B12 és de color vermell profund, fàcil de cristal·litzar, i no és sensible a l'oxidació de l'aire, normalment és la forma de vitamina B12 utilitzada pels additius alimentaris i en molts multivitamínics comuns. Tot i així, aquesta forma no és perfectament sinònima de la B12. Tota una sèrie de substàncies tenen activitat vitamínica pròpia de la B12 i la cianocobalamina és només una d'elles. Així, totes les cianocobalamines són vitamines B12, però no totes la vitamines B12 són cianocobalamines.

La vitamina B12 és la més complexa químicament de totes les vitamines. L'estructura de la vitamina B12 es basa en un anell de corrina. L'ió metàl·lic central és de cobalt. L'anell de corrina ocupa quatre dels sis llocs de coordinació i un grup dimetil-benzimidazol ocupa un cinquè. El sisè lloc de la coordinació (el centre de reacció) és variable. Pot der d’un grup cianur (-CN), un grup hidroxil (-OH), un grup metil (-CH3) o un grup 5'-desoxiadenosil respectivament, per obtenir les quatre formes B12 esmentades anteriorment. Històricament, l’enllaç covalent C-Co és un dels primers exemples d’enllaços carboni-metall que es va descobrir en la biologia. Les hidrogenases, i els enzims associats amb la utilització de cobalt involucren els enllaços carboni – metall.

Síntesi

La vitamina B12 no pot ser creada per plantes ni animals. Només els bacteris tenen els enzims necessàries per a la seva síntesi. La síntesi sencera de la vitamina B12 va ser descrita per Robert Burns Woodward i Albert Eschenmoser Les espècies següents són les que sintetitzen la B12: Aerobacter, Agrobacterium, Alcaligenes, Azotobacter, Bacillus, Clostridium, Corynebacterium, Flavobacterium, Micromonospora, Mycobacterium, Nocardia, Propionibacterium, Protaminobacter, Proteus, Pseudomonas, Rhizobium, Salmonella, Serratia, Streptomyces, Streptococcus i Xanthomonas.

La producció industrial de la vitamina B12 es fa a través de la fermentació de microorganismes seleccionats. Streptomyces griseus, un bacteri que abans es considerava un llevat, va ser la font comercial de vitamina B12 durant molts anys. Actualment s'utilitzen espècies com Pseudomonas denitrificans i Propionibacterium shermanii. Aquestes són freqüentment cultivades en condicions especials per incrementar el rendiment i almenys una empresa, Rhône-Poulenc de França, en un moment donat va utilitzar versions genèticament modificades d'una o de les dues espècies.

Funcions

L’enllaç reactiu C-Co del Coenzim B12 participa en dos tipus de reaccions catalitzades per enzims:

• reordenaments en què un àtom d'hidrogen es transmet directament entre dos àtoms adjacents amb l'intercanvi simultani del segon substituent, que pot ser un àtom de carboni amb substituents, un àtom d'oxigen d'un alcohol o una amina;
• transferències del grup metil (-CH3) entre dues molècules.

La vitamina B12 participa en el metabolisme de cada cèl·lula del cos, especialment en la síntesis i la regulació d` ADN, però també en la síntesis dels àcids grassos i la producció de l`energia. Molts (encara que no tots) dels efectes de les funcions de la vitamina B12 poden ser substituït per una quantitat suficient d'àcid fòlic (una altra vitamina B), ja que la B12 s'utilitza per regenerar l'àcid fòlic en el cos. La majoria dels símptomes de deficiència de B12 són en realitat símptomes de deficiència de folat, ja que inclouen tots els efectes de l'anèmia perniciosa i megaloblastosis. Això succeeix per la síntesi insuficient d'ADN quan el cos no té un subministrament adequat d'àcid fòlic per a la producció de la timina. Quan la disponibilitat d’'àcid fòlic es suficient, tots els síndromes relacionats amb la deficiència de B12 desapareixen, excepte els estrictament relacionads amb els enzims dependents de vitamina B12: metilmalonil coenzim A mutasa (MUT), i 5-metiltetrahidrofolato homocisteïna metiltransferasa (MTR).

Extracció d'energia

La reacció amb MUT converteix IMM-CoA a Sa-CoA, un pas important en l'extracció d'energia a partir de proteïnes i greixos. Aquesta funcionalitat es perd en la deficiència de vitamina B12, i pot mesurar-se clínicament com un augment de la concentració d'àcid metilmalónic (MMA). Però no tots els augments d’MMA indiquen deficiència de vitamina B12. Per exemple, el MMA està elevat en un 90-98% dels pacients amb deficiència de vitamina B12, però un 20-25% dels pacients majors de 70 anys d’edat tenen nivells elevats de MMA i un 25-33% d'ells no tenen deficiència de vitamina B12. Per aquesta raó, l'avaluació dels nivells de MMA no es recomana en els ancians. No hi ha una prova estàndard per comprovar la deficiència de la B12, ja que quan la deficiència es produeix, els valors sèrics poden mantenir-se mentre s'esgoten els magatzems B12 del teixit. Per tant, els valors de vitamina B12 sèrica per sobre del punt de tall de la deficiència, no indiquen necessàriament un estat de B12 adequat.

Síntesi i regulació d'ADN

El MTR, també conegut com la metionina sintasa, és un enzim de transferència de metil. Catalitza la conversió de l'aminoàcid homocisteïna (Hcy) en metionina (Met). Aquesta característica es perd en deficiència de vitamina B12, i pot mesurar-se clínicament com un augment de nivell d'homocisteïna in vitro. L'augment de la homocisteïna també pot ser causada per una deficiència d'àcid fòlic. Sense la vitamina B12, l’àcid fòlic es troba atrapat com 5-metil-folat, de la qual el tetrahidrofolat (THF) no es pot recuperar a menys que un procés MTR reacciona el 5-metil-folat amb homocisteïna per produir metionina i THF, disminuint així la necessitat de noves fonts de THF de la dieta . El THF es pot obtenir de la conversió de la homocisteïna en metionina, o de la dieta. Es converteix per un procés no dependent de B12 a 5,10-metil-THF, que participa en la síntesi de la timina. Una disponibilitat reduïda de 5,10-metil-THF donarà problemes en la síntesi d'ADN, i això cusarà produccions ineficaços de cèl·lules de curta vida, en particular les cèl·lules sanguínies, i també cèl·lules de la paret intestinal, que són responsables de l'absorció. Els mals resultats de la producció de cèl·lules sanguínies comporten l’aparició de l'anèmia perniciosa.

Des dels finals de la dècada de 1990 l'àcid fòlic ha començat a ser afegit a fortificar la farina en molts països, de manera que la deficiència de folat és ara més rara. Al mateix temps, ja que les proves per l'anèmia i la grandària dels eritròcits es fan rutinàriament en les clíniques, fins i tot per un simple examen mèdic, la deficiència de vitamina B12 no s’evidencia per mitjà de l'anèmia sinó com un augment d'homocisteïna en la sang i en l'orina. Aquesta condició pot causar danys a llarg termini a les artèries i en la coagulació (infart cerebral i atacs al cor), però aquest efecte és difícil de separar d'altres processos comuns associats amb l'aterosclerosi i l'envelliment.

Metilació de fosfolípids de la beina de mielina

Neurona. 1.Dentrites 2.Axó 3.Nòdul de Ranvier 4.Axò terminal 5.Cèl·lula Schwann (BEINA DE MIELINA) 6.Cos de la cèl·lula 7.Nucli .

Les reaccions MTR dependents de B12 poden tenir efectes neurològics a través d'un mecanisme indirecte. Per formar S-adenosil-metionina (SAM), és necessària una quantitat de metionina adequada que al seu torn és necessari per a la metilació de fosfolípids de la beina de mielina. Aquesta metionina es forma a partir d’un substrat, l’obtenció del qual depèn de la B12. La SAM participa en la fabricació de certs neurotransmissors, les catecolamines, i en el metabolisme cerebral. Aquests neurotransmissors són importants per mantenir l'estat d'ànim, el que possiblement explica per què la depressió està associada amb la deficiència de B12. La metilació dels fosfolípids de la beina de mielina pot dependre també d'àcid fòlic adequada, que al seu torn depèn de reciclatge de MTR, llevat que s'ingereix en quantitats relativament altes.

El dany de mielina específic derivat de la deficiència de B12, fins i tot en presència de la quantitat adequada de folat i metionina, s'ha connectat amb la B12 més directament per les reaccions relacionades amb la MUT, que és absolutament necessària per convertir el coenzim metilmalonil a succinil coenzim A. La suspensió d'aquesta segona reacció dóna com a resultat nivells elevats d'MMA. L’MMA excessiu dificultarà la síntesi normal d'àcids grassos, o s'incorporaran en els àcids grassos millor que l'àcid malònic normal. Si aquest àcid gras anormal posteriorment s'incorpora a la mielina, la mielina resultant serà massa fràgil, i es produirà la desmielinització. Encara que el mecanisme precís no es coneixen amb certesa, el resultat és la degeneració del sistema nerviós central i de la medul·la espinal Sigui quina sigui la causa, se sap que la deficiència de vitamina B12 causa neuropaties.

Absorció i distribució als humans

La fisiologia humana de la vitamina B12 és complexa. A diferència de la majoria dels nutrients, l'absorció de vitamina B12 comença a la boca on petites quantitats de vitamina B12 poden ser absorbides. Les proteïnes dels aliments que envolten la vitamina B12 són digerides a l'estómac per enzims proteolítics, que requereixen un pH àcid. Un cop la B12 és alliberada de les proteïnes dels aliments, es segreguen proteïnes-R, com ara haptocorrins i cobalaphilins, que s'uneixen a la vitamina B12 lliure per formar un complex B12-R. També a l'estómac, el factor intrínsec (IF), una proteïna sintetitzada per les cèl·lules parietals gàstriques, és secretada en resposta a la histamina, la gastrina i la pentagastrina, així com la presència d'aliments. Si això no passa a causa de l'atròfia de les cèl·lules parietals gàstriques (el problema de l'anèmia perniciosa), no s'absorbeix prou B12, si no és que s’administra per via oral en dosis relativament grans (500-1.000 mcg / dia). A causa de la complexitat de l'absorció de vitamina B12 molts pacients geriàtrics tenen més risc de deficiència de vitamina B12.

Al duodè, les proteases digereixen les proteïnes-R i l'alliberen B12, que després s'uneixen al factor intrínsec, per formar el complex B12-IF. La B12 s'ha d'adjuntar al IF perquè sigui absorbit, perquè els receptors dels enteròcits de l'ili terminal només reconeixen el complex B12-FI, a més a més, el factor intrínsec protegeix la vitamina del catabolisme dels bacteris intestinals. El complex B12-IF normalment és absorbit per l'ili terminal de l'intestí prim. Per tant, l'absorció de la vitamina B12 requereix intactes i funcionals estómac, pàncrees exocrí, factor intrínsec, i budell prim. Qualsevol problema amb algun d'aquests òrgans fa una deficiència de vitamina B12.

Una vegada que el complex B12-IF és reconegut, és transportat a la circulació portal. Aleshores la vitamina es transfereix a la transcobalamina II (TC-II/B12), que serveix com a transportador de la vitamina en el plasma. Se sap que deficiències genètiques d'aquesta proteïna (transcobalamina II) també pot ser una causa de la deficiència funcional de vitamina B12.

Perqué la vitamina pugui passar a dins de les cèl·lules, el complex TC-II/B12 ha d'unir-se a un receptor cel·lular i a continuació entra per. El transcobalamina-II es degrada en un lisosoma, i la B12 és finalment alliberada al citoplasma, on pot transformar-se en el coenzim adequat per determinats enzims cel·lulars.

Defectes hereditaris de la producció de la transcobalamina i els seus receptors poden produir deficiències funcionals de la B12 i anèmia megaloblàstica infantil.

Els individus que no tenen factor intrínsec tenen menys capacitat per absorbir la vitamina B12. Això dóna com a resultat l'excreció de un 80-100% de les dosis orals a la femta en comparació amb un 30-60% com es veu en els individus amb factor intrínsec adequat.

La quantitat de vitamina B12 total emmagatzemada al cos és de 2,000-5,000 mcg als adults. Al voltant del 50% d'aquesta s'emmagatzema al fetge. Aproximadament el 0,1% d'aquesta es perd per dia per les secrecions al budell perquè no totes aquestes secrecions són reabsorbides. La bilis és la principal forma d'excreció de vitamina B12, però, la majoria de la vitamina B12 que es secreta a la bilis es recicla mitjançant la circulació enterohepàtica. A causa de la extremadament eficient circulació enterohepàtica de la vitamina B12, el fetge pot emmagatzemar vitamina B12 durant uns quants anys, per tant, la deficiència nutricional d'aquesta vitamina és poc freqüent. El canvi del nivells de B12 depèn de l'equilibri entre la quantitat de vitamina B12 que s'obté de la dieta, la quantitat que es segrega i la quantitat absorbida. La deficiència de vitamina B12 pot sorgir un any més tard, si les reserves inicials són baixes i els factors genètics són desfavorables o poden no aparèixer durant dècades. Als nadons, la deficiència de vitamina B12 pot aparèixer molt més aviat.

Fonts

Els animals han d'obtenir aquesta vitamina directa o indirectament dels bacteris. Aquests bacteris poden habitar una secció del budell posterior a la secció on s'absorbeix la B12.

La vitamina B12 es troba als aliments d'origen animal, peix, la carn (especialment el fetge i el marisc), ous, llet i productes lactis. Els ous són esmentats sovint com una font de vitamina B12 bona, però també contenen un factor que bloqueja l'absorció.

Als vegetarians generalment els manca B12 si no prenen suplements multivitamínics o aliments enfortits amb vitamina B12. Exemples d'aliments enfortits són els flocs de cereals, productes enriquits amb soja, barres d'energia enfortides, i el llevat de cervesa enfortit.

La vitamina B12 és un complement de molts aliments processats, i també està disponible en forma de píndoles de vitamines. Es poden prendre de manera oral, sublingual o per injecció.

Símptomes i danys causats per deficiència

La deficiència de vitamina B12 pot causar danys greus i irreversibles, especialment en el cervell i sistema nerviós. A nivells lleugerament inferiors a la normal es poden experimentar una sèrie de símptomes com el cansament, depressió clínica i mala memòria. No obstant això, aquests símptomes per si mateixos són massa inespecífics per al diagnòstic de deficiència de la vitamina. La deficiència de vitamina B12 també pot causar símptomes de la mania i la psicosi.

La patomorfologia de la deficiència de la B12 consisteix en un estat espongiforme del teixit neuronal, juntament amb edema de fibres i deficiència dels teixits. La mielina es desintegra, juntament amb la fibra axial. En fases posteriors, apareix l'esclerosi dels teixits nerviosos fíbrics. L'estat fisiopatològic es diu degeneració subaguda combinada de la medul·la espinal. En el cervell, els canvis són menys greus.

El síndrome principal de deficiència de vitamina B12 és la malaltia de Bierman (anèmia perniciosa). Es caracteritza per anèmia megaloblàstica, símptomes gastrointestinals i símptomes neurològics. Cada un d'aquests símptomes poden passar per sí sols o juntament amb d'altres. El complex neurològic, definit com mielosis funicular, consta dels següents símptomes:

• deteriorament de la percepció del tacte profund, pressió i vibració, abolició del sentit del tacte,
• atàxia de la medul·la dorsal,
• disminució o abolició dels reflexos musculars,
• reflexos patològics - Babinski, Rossolimo i altres.

Durant el curs de la malaltia poden passar trastorns mentals com: irritabilitat, problemes de concentració, estat depressiu amb tendències suïcides. Aquests símptomes es poden no revertir després de la correcció de les anomalies hematològiques. La possibilitat de reversió completa disminueix amb la llargada de la durada dels símptomes neurològics.

Al·lèrgies

Els suplements de vitamina B12, en teoria, s'han d'evitar en persones sensibles o al·lèrgiques a la cobalamina, cobalt, o qualsevol altre ingredient de productes. No obstant això, l'al·lèrgia directa a una vitamina o nutrient és extremadament rar.

Efectes secundaris

La vitamina B12 pot tenir efectes secundaris:

• Dermatològics: Pruïja, erupció cutània, exantema transitori, urticària.
• Gastrointestinals: diarrea.
• Hematològics: trombosi vascular perifèrica.
• Malaltia de Leber: la vitamina B12 en forma de cianocobalamina està contraindicat en la malaltia de Leber primerenca, que és una atròfia del nervi òptic. La cianocobalamina pot causar atròfia òptica severa i ràpida, però hi ha disponibles altres formes de vitamina B12. No obstant això, les fonts d'aquesta declaració no són clares.

Interaccions

Interaccions amb medicaments

• L'àcid aminosalicílic: pot reduir l'absorció de vitamina B12 oral, possiblement fins en un 55%, com a part d'un síndrome de mala absorció general.
• Antibiòtics: Un augment de la càrrega bacteriana pot detenir quantitats significatives de vitamina B12 a l'intestí, evitant la seva absorció.
• L'anticoncepció hormonal: Les dades sobre els efectes dels anticonceptius orals en els nivells sèrics de vitamina B12 són contradictoris. Alguns estudis han trobat nivells reduïts en usuàries d'anticonceptius orals, però d'altres no han trobat cap efecte malgrat l'ús d'anticonceptius orals per fins a 6 mesos.
• Cloranfenicol (Chloromycetin): informes de casos limitats indiquen que el cloranfenicol pot demorar o interrompre la resposta de reticulòcits per suplement de vitamina B12 en alguns pacients. Els recomptes de sang han de ser estretament vigilats si aquesta combinació no es pot evitar.
• La irradiació de cobalt: la irradiació de cobalt de l'intestí prim pot disminuir l'absorció de vitamina B12.
• Colquicina: Colquicina en dosis de 1,9-3,9 mg / dia poden interrompre la funció normal de la mucosa intestinal, donant lloc a una mala absorció de diversos nutrients, incloent la vitamina B12.
• Colestipol (colesterol), colestiramina (questra): Aquestes resines utilitzades per al segrest d'àcids biliars i per tal de disminuir el colesterol, poden disminuir l'absorció de vitamina B12. És poc probable que aquesta interacció s'esgoten les reserves corporals de vitamina B12 a menys que hi hagi altres factors que contribueixen a la deficiència.
• La metformina (Glucophage): La metformina pot reduir l'àcid fòlic sèric i els nivells de vitamina B12.
• La nicotina: La nicotina pot reduir els nivells sèrics de vitamina B12. La necessitat de suplements de vitamina B12 en els fumadors no ha estat adequadament estudiada.
• L'òxid nitrós: L'òxid nitrós inactiva la forma cobalamina de la vitamina B12 per l'oxidació. Els símptomes de deficiència de vitamina B12, incloent la neuropatia sensorial, mielopatia i encefalopatia, pot ocórrer dins de dies o setmanes d'exposició a l'anestèsia d'òxid nitrós en les persones amb deficiència subclínica de vitamina B12. Els símptomes es tracten amb dosis altes de vitamina B12, però la recuperació pot ser lenta i incompleta.
• Fenitoïna (Dilantin), fenobarbital, primidona (Mysoline): Els anticonvulsivants han estat associats amb una reducció de l'absorció de vitamina B12, i el sèrum i la reducció dels nivells de líquid cefaloraquidi en alguns pacients. Això pot contribuir a l'anèmia megaloblàstica, causada principalment per deficiència de folat, associats amb aquests fàrmacs.
• Inhibidors de la bomba de protons (IBP): La reducció de la secreció d'àcid gàstric i pepsina produïda pels IBP poden reduir l'absorció de proteïnes i vitamina B12. L'àcid gàstric és necessari per a l'alliberament de la vitamina B12 de la proteïna per a l'absorció.
• Zidovudina (AZT, Combivir, Retrovir): Pot passar una reducció de nivells sèrics de vitamina B12 quan s'inicia una teràpia amb zidovudina. Això se suma a altres factors que fan que els nivells de vitamina B12 baixin en persones amb VIH. Les dades suggereixen que els suplements de vitamina B12 no són útils per a les persones que prenen zidovudina.

Interaccions amb herbes i suplements dietètics

• L'àcid fòlic: Especialment en grans dosis, pot emmascarar la deficiència de vitamina B12 per comple. Si hi ha deficiència de la vitamina B12, l’àcid fòlic pot produir una resolució completa de les característiques de l'anèmia megaloblàstica, permetent al mateix temps el dany neurològic que pot ser irreversible. Així, l'estat de la vitamina B12 ha de ser determinada abans d’administrar àcid fòlic.
• Potassi: Els suplements de potassi poden reduir l'absorció de vitamina B12 en algunes persones. Aquest efecte s'ha pogut comprovar amb clorur de potassi i, en menor mesura, amb citrat de potassi.

Recomanacions

El consum dietètic de referència per a un adult varia de 2 a 3 micrograms per dia. La dosi diària recomanada de vitamina B12 en dones embarassades és de 2,6 micrograms per dia i 2,8 micrograms durant els períodes de lactància. No hi ha suficient informació fiable sobre la seguretat de consumir grans quantitats de vitamina B12 durant l'embaràs.

Es recomanable que els vegetarians mengin aliments enriquits amb vitamina B12 o prendre un suplement de vitamina B12 diàriament o setmanalment.

A més a més, pels adults de 51 anys i majors es recomana consumir aliments fortificats o suplements de B12 per complir amb la RDA, perquè són una població amb un major risc de deficiència.

Altres usos mèdics

Hidroxicobalamina o hidoxocobalamina, també conegut com vitamina B12a, s'utilitza a Europa, per a la deficiència de vitamina B12 i com a tractament per a la intoxicació per cianur, de vegades amb una gran quantitat (5-10 g) administrat per via intravenosa i, de vegades en combinació amb tiosulfat de sodi. El mecanisme d'acció és senzill: el lligand d'hidròxid de hydroxycobalamin és desplaçat per l'ió cianur tòxic, i el complex B12 inofensiu s'excreta a l'orina. Als Estats Units, l'Administració de Drogues i Aliments va aprovar (el 2006) l'ús de hidroxocobalamina per al tractament agut de la intoxicació per cianur.

Un alt nivell de vitamina B12 en persones d'edat avançada pot protegir contra l'atròfia o encongiment cerebral, associat amb la malaltia d'Alzheimer i la funció cognitiva. La vitamina B12 és un tractament eficaç per a la psoriasi.