Gerardus 't Hooft: diferència entre les revisions
Educació |
Carrera |
||
| Línia 25: | Línia 25: | ||
=== Carrera === |
=== Carrera === |
||
[[Fitxer:Gerardus_t'_Hooft_at_Harvard.jpg|miniatura| Gerard 't Hooft a Harvard]] |
[[Fitxer:Gerardus_t'_Hooft_at_Harvard.jpg|miniatura| Gerard 't Hooft a Harvard]] |
||
Després d'obtenir el seu doctorat, 't Hooft va anar al [[Organització Europea per a la Recerca Nuclear|CERN]] de Ginebra, on va obtenir una beca. Va perfeccionar encara més els seus mètodes per a les teories de Yang-Mills amb Veltman (que va tornar a Ginebra). En aquest temps es va interessar per la possibilitat que la [[Força nuclear forta|interacció forta]] es pogués descriure com una teoria Yang-Mills sense massa, és a dir, una del tipus que acabava de demostrar que era renormalitzable i, per tant, susceptible de càlculs detallats i comparacions amb experiments. |
|||
Segons els càlculs de 't Hooft, aquest tipus de teoria posseïa el tipus correcte de propietats d'escala ([[llibertat asimptòtica]]) que hauria de tenir aquesta teoria segons experiments de dispersió inelàstica profunda. Això era contrari a la percepció popular de [[Teoria de Yang–Mills|les teories de Yang-Mills]] de l'època, que com la gravitació i l'electrodinàmica, la seva intensitat hauria de disminuir amb l'augment de la distància entre les partícules que interactuen; aquest comportament convencional amb la distància no va poder explicar els resultats de la dispersió inelàstica profunda, mentre que els càlculs de 't Hooft sí. |
|||
Quan 't Hooft va esmentar els seus resultats en una petita conferència a Marsella el 1972, Kurt Symanzik el va instar a publicar aquest resultat;<ref name="autobio">{{Ref-web|nom=G.|cognom='t Hooft|url=http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/1999/thooft-autobio.html|títol=Gerardus 't Hooft — Autobiography|editor=Nobel web|consulta=2010-10-06}}</ref> però 't Hooft no ho va fer, i el resultat va ser finalment redescobert i publicat per [[David Politzer|Hugh David Politzer]], [[David Gross]] i [[Frank Wilczek]] el 1973, fet que els va portar a guanyar el [[Premi Nobel de Física]] 2004.<ref>{{Ref-web|url=http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/2004/|títol=The Nobel Prize in Physics 2004|editor=Nobel Web|consulta=2010-10-24}}</ref><ref>{{Ref-publicació|url=http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/2004/politzer-lecture.pdf|nom=H. David|cognom=Politzer|publicació=Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America|volum=102|exemplar=22|pàgines=7789–93|any=2004|consulta=2010-10-24|pmid=15911758|doi=10.1073/pnas.0501644102|pmc=1142376|dataaccés=free}}</ref> |
|||
El 1974, 't Hooft va tornar a Utrecht on es va convertir en professor ajudant. El 1976, va ser convidat per a un lloc de convidat a [[Universitat de Stanford|Stanford]] i un lloc a [[Universitat Harvard|Harvard]] com a professor Morris Loeb. La seva filla gran, Saskia Anne, va néixer a [[Boston]], mentre que la seva segona filla, Ellen Marga, va néixer el 1978 després de tornar a Utrecht, on va ser nomenat professor titular.<ref name="autobio">{{Ref-web|nom=G.|cognom='t Hooft|url=http://nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/1999/thooft-autobio.html|títol=Gerardus 't Hooft — Autobiography|editor=Nobel web|consulta=2010-10-06}}</ref> L'any acadèmic 1987-1988 't Hooft va passar un any sabàtic al Departament de Física de la Universitat de Boston juntament amb [[Howard Georgi]], [[Robert Jaffe]] i altres organitzats pel llavors nou director del Departament Lawrence Sulak. |
|||
El 2007 't Hooft es va convertir en redactor en cap de ''Foundations of Physics'', on va intentar allunyar la revista de la controvèrsia de la teoria de l'ECE.<ref>{{Ref-publicació|cognom=’t Hooft|nom=Gerard|publicació=Foundations of Physics|volum=38|exemplar=1|any=2007|pàgines=1–2|issn=0015-9018|doi=10.1007/s10701-007-9187-8|bibcode=2008FoPh...38....1T}}</ref> 't Hooft va ocupar el càrrec fins al 2016. |
|||
L'1 de juliol de 2011 va ser nomenat professor distingit per la Universitat d'Utrecht.<ref>{{Ref-web|url=http://www.uu.nl/EN/Current/Pages/ProfdrGerardtHooftbenoemdtotuniversiteitshoogleraar.aspx|títol=Prof. dr. Gerard 't Hooft has been appointed Distinguished Professor|editor=Utrecht University|consulta=2012-04-19|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20120414043352/http://www.uu.nl/EN/Current/Pages/ProfdrGerardtHooftbenoemdtotuniversiteitshoogleraar.aspx|arxiudata=2012-04-14}}</ref> |
|||
== Honors == |
|||
>> |
>> |
||
Revisió del 18:34, 30 gen 2023
Gerardus 't Hooft (Den Helder, Països Baixos, 1946) és un físic i professor universitari neerlandès de la Universitat d'Utrecht, als Països Baixos. Va compartir el Premi Nobel de Física de 1999 amb el seu assessor de tesi Martinus J.G. Veltman "per dilucidar l'estructura quàntica de les interaccions electrofebles".
El seu treball se centra en la teoria de gauge, els forats negres, la gravitació quàntica i aspectes fonamentals de la mecànica quàntica. Les seves contribucions a la física inclouen una prova que les teories gauge són renormalitzables, la regularització dimensional i el principi hologràfic.
| Model estàndard de física de partícules |
|---|
 |
|
Científics Rutherford · Thomson · Chadwick · Bose · Sudarshan · Koshiba · Davis, Jr. · Anderson · Fermi · Dirac · Feynman · Rubbia · Gell-Mann · Kendall · Taylor · Friedman · Powell · P. W. Anderson · Glashow · Meer · Cowan · Nambu · Chamberlain · Cabibbo · Schwartz · Perl · Majorana · Weinberg · Lee · Ward · Salam · Kobayashi · Maskawa · Yang · Yukawa · 't Hooft · Veltman · Gross · Politzer · Wilczek · Cronin · Fitch · Vleck · Higgs · Englert · Brout · Hagen · Guralnik · Kibble · Ting · Richter |
Biografia
Gerard 't Hooft va néixer a Den Helder el 5 de juliol de 1946,[1] però va créixer a La Haia. Era el fill mitjà d'una família de tres. Prové d'una família d'estudiosos. El seu oncle avi era el premi Nobel Frits Zernike, i la seva àvia estava casada amb Pieter Nicolaas van Kampen, professor de zoologia a la Universitat de Leiden. El seu oncle Nico van Kampen era professor (emèrit) de física teòrica a la Universitat d'Utrecht, i la seva mare es va casar amb un enginyer marítim.[2] Seguint els passos de la seva família, va mostrar interès per la ciència a una edat primerenca. Quan la seva mestra de primària li va preguntar què volia ser de gran, va respondre: "un home que ho sap tot".[2]
Després de l'escola primària, Gerard va assistir al Dalton Lyceum, una escola que aplicava les idees del Pla Dalton, un mètode educatiu que li anava bé. Va destacar en els cursos de ciències i matemàtiques. Als setze anys va guanyar una medalla de plata a la segona Olimpíada Holandesa de Matemàtiques.[2]
Educació
Després que Gerard 't Hooft va aprovar els exàmens de secundària el 1964, es va matricular al programa de física de la Universitat d'Utrecht. Va optar per Utrecht en comptes de la molt més propera Leiden, perquè el seu oncle hi era professor i volia assistir a les seves conferències. Com que estava tan centrat en la ciència, el seu pare va insistir que s'unís a l'Utrechtsch Studenten Corps, una associació d'estudiants, amb l'esperança que faria alguna cosa més a part d'estudiar. Això va funcionar fins a cert punt, durant els seus estudis va ser timoner amb el seu club de rem "Triton" i va organitzar un congrés nacional per a estudiants de ciències amb el seu club de discussió científica "Christiaan Huygens".
En el curs dels seus estudis va decidir que volia entrar en allò que ell percebia com el cor de la física teòrica, les partícules elementals. Al seu oncle no li agradava l'assignatura i, en particular, els seus professionals, així que quan va arribar el moment d'escriure la seva doctoraalscriptie (antic nom de l'equivalent holandès d'una tesi de màster) el 1968, 't Hooft es va dirigir al professor recentment nomenat Martinus Veltman, que es va especialitzar en la Teoria de Yang–Mills, un tema relativament marginal en aquell moment perquè es pensava que no es podien renormalitzar. La seva tasca era estudiar l’anomalia d'Adler–Bell–Jackiw, un desajust en la teoria de la decadència dels pions neutres; Els arguments formals prohibeixen la desintegració en fotons, mentre que els càlculs i experiments pràctics van demostrar que aquesta era la forma principal de desintegració. La resolució del problema era completament desconeguda en aquell moment, i 't Hooft no va poder proporcionar-ne cap.
El 1969, 't Hooft va començar la seva investigació doctoral amb Martinus Veltman com a assessor. Treballaria en el mateix tema en què treballava Veltman, la renormalització de les teories de Yang-Mills. El 1971 es va publicar el seu primer article.[3] En ella va mostrar com renormalitzar camps Yang–Mills sense massa, i va poder derivar relacions entre amplituds, que serien generalitzades per Andrei Slavnov i John C. Taylor, i es coneixien com les identitats Slavnov–Taylor.
El món es va fixar poc, però en Veltman es va emocionar perquè va veure que el problema en el qual havia estat treballant estava resolt. Va seguir un període d'intensa col·laboració en el qual van desenvolupar la tècnica de regularització dimensional. Aviat el segon article de 't Hooft estava llest per ser publicat,[4] en el qual mostrava que les teories de Yang–Mills amb camps massius a causa de la ruptura espontània de la simetria es podrien renormalitzar. Aquest article els va guanyar el reconeixement mundial i, finalment, els valdria el Premi Nobel de Física l'any 1999.
Aquests dos articles van formar la base de la tesi de 't Hooft, El procediment de renormalització per a Yang–Mills Fields, i va obtenir el seu doctorat el 1972. El mateix any es va casar amb la seva dona, Albertha A. Schik, estudiant de medicina a Utrecht.[2]
Carrera
Després d'obtenir el seu doctorat, 't Hooft va anar al CERN de Ginebra, on va obtenir una beca. Va perfeccionar encara més els seus mètodes per a les teories de Yang-Mills amb Veltman (que va tornar a Ginebra). En aquest temps es va interessar per la possibilitat que la interacció forta es pogués descriure com una teoria Yang-Mills sense massa, és a dir, una del tipus que acabava de demostrar que era renormalitzable i, per tant, susceptible de càlculs detallats i comparacions amb experiments.
Segons els càlculs de 't Hooft, aquest tipus de teoria posseïa el tipus correcte de propietats d'escala (llibertat asimptòtica) que hauria de tenir aquesta teoria segons experiments de dispersió inelàstica profunda. Això era contrari a la percepció popular de les teories de Yang-Mills de l'època, que com la gravitació i l'electrodinàmica, la seva intensitat hauria de disminuir amb l'augment de la distància entre les partícules que interactuen; aquest comportament convencional amb la distància no va poder explicar els resultats de la dispersió inelàstica profunda, mentre que els càlculs de 't Hooft sí.
Quan 't Hooft va esmentar els seus resultats en una petita conferència a Marsella el 1972, Kurt Symanzik el va instar a publicar aquest resultat;[2] però 't Hooft no ho va fer, i el resultat va ser finalment redescobert i publicat per Hugh David Politzer, David Gross i Frank Wilczek el 1973, fet que els va portar a guanyar el Premi Nobel de Física 2004.[5][6]
El 1974, 't Hooft va tornar a Utrecht on es va convertir en professor ajudant. El 1976, va ser convidat per a un lloc de convidat a Stanford i un lloc a Harvard com a professor Morris Loeb. La seva filla gran, Saskia Anne, va néixer a Boston, mentre que la seva segona filla, Ellen Marga, va néixer el 1978 després de tornar a Utrecht, on va ser nomenat professor titular.[2] L'any acadèmic 1987-1988 't Hooft va passar un any sabàtic al Departament de Física de la Universitat de Boston juntament amb Howard Georgi, Robert Jaffe i altres organitzats pel llavors nou director del Departament Lawrence Sulak.
El 2007 't Hooft es va convertir en redactor en cap de Foundations of Physics, on va intentar allunyar la revista de la controvèrsia de la teoria de l'ECE.[7] 't Hooft va ocupar el càrrec fins al 2016.
L'1 de juliol de 2011 va ser nomenat professor distingit per la Universitat d'Utrecht.[8]
Honors
>>
Recerca científica
Interessat en l'estructura quàntica de la física de partícules, va desenvolupar un model matemàtic que va permetre als científics predir les característiques de les partícules subatòmiques que constitueixen l'univers i de les forces fonamentals a través de les quals s'obren recíprocament, i el que és anomenat interacció electrofeble.
El 1999, fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, juntament amb el seu compatriota Martinus J. G. Veltman, per aclarir l'estructura quàntica de la interacció electrofeble.
Reconeixements
En honor seu, s'anomenà l'asteroide (9491) Thooft descobert el 25 de març de 1971 per Cornelis Johannes van Houten, Ingrid van Houten-Groeneveld i Tom Gehrels.
Vida personal
Està casat amb Albertha Schik (Betteke) i té dues filles, Saskia i Ellen.
Enllaços externs
- «Gerardus 't Hooft» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
Referències
- ↑ «Gerardus 't Hooft - Facts». nobelprize.org. [Consulta: 20 agost 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 't Hooft, G. «Gerardus 't Hooft — Autobiography». Nobel web. [Consulta: 6 octubre 2010].
- ↑ 't Hooft, G. Nuclear Physics B, 33, 1, 1971, pàg. 173–177. Bibcode: 1971NuPhB..33..173T. DOI: 10.1016/0550-3213(71)90395-6.
- ↑ 't Hooft, G. Nuclear Physics B, 35, 1, 1971, pàg. 167–188. Bibcode: 1971NuPhB..35..167T. DOI: 10.1016/0550-3213(71)90139-8.
- ↑ «The Nobel Prize in Physics 2004». Nobel Web. [Consulta: 24 octubre 2010].
- ↑ Politzer, H. David Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 102, 22, 2004, pàg. 7789–93. DOI: 10.1073/pnas.0501644102. PMC: 1142376. PMID: 15911758 [Consulta: 24 octubre 2010].
- ↑ ’t Hooft, Gerard Foundations of Physics, 38, 1, 2007, pàg. 1–2. Bibcode: 2008FoPh...38....1T. DOI: 10.1007/s10701-007-9187-8. ISSN: 0015-9018.
- ↑ «Prof. dr. Gerard 't Hooft has been appointed Distinguished Professor». Utrecht University. Arxivat de l'original el 2012-04-14. [Consulta: 19 abril 2012].
Guardonats amb la Medalla Lorentz | |
|---|---|
|