Àloa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El regne d'Àloa (en àrab Alwa, en copte Alwodia) fou un regne del sud de Núbia que es va formar després del 550. La capital fou Soba.

Caigut el regne de Meroe vers el 350, els petits regnes com Ballana i Qustul van acabar desapareixent al cap de 200 anys; un poder mitjà com Nobàtia, al nord, va existir una mica més per acabar absorbit per l'estat més poderós de Mukurru o Makurri, que va tenir per capital a Dongola. Al sud va existir un regne a Soba, que passat el 550, probablement abans del 600, va originar el regne d'Àloa. La seva història és molt poc coneguda.

Vers finals del segle V aparegueren pels regnes de Núbia els primers eremites i monjos procedents de la Tebaida, a l'Egipte bizantí; Plini i Mela anomenen aquest territori com Etiòpia, però cal identificar-lo com Núbia i Abissínia, és a dir les modernes Sudan i Etiòpia, i no pas sols aquesta darrera.

Al segle VI els regnes i els pobles de Núbia encara no eren cristians i l'emperadriu Teodora va enviar al monjo Julià d'Alexandria que va difondre el monofisisme, els monofisites s'anomenaven coptes. El primer que es va fer cristià fou el regne de Nobàtia, a la segona meitat del segle, però aviat fou incorporat al regne de Dongola per formar Makurru, vers el 600. Julià va difondre el cristianisme monofisita, després predicat pel seu successor Longinus, auxiliat pel bisbe Teodor de Philae. Fou el monjo Longinus qui va batejar el rei de Soba o d'Àloa vers el 580.

El 640 Amr Ibn al-Aziz, comandant en cap dels àrabs, va conquerir Egipte. El patriarca melquita, catòlic, Jordi d'Alexandria va fugir a Constantinoble i la seu va restar vacant durant cent anys. Els coptes, en canvi, es van aliar als àrabs i van rebre a canvi les esglésies catòliques; el patriarca copte va passar a tenir jurisdicció sobre tot Egipte i Núbia. Els bisbes designats arreu de Núbia foren monofisites i aquesta tendència es va imposar ràpidament. Núbia es va dividir en tres províncies eclesiàstiques amb 17 bisbes: Maracu (amb les diòcesis sufragànies de Korta, Ibrim, Bucoras, Dunkala, Sai, Termus, i Suenkur); Albadia (amb les diòcesis de Borra, Gagara, Martin, Arodias, Banazi, i Menkesa); Niexamitis (amb les de Soper, Coudjarim, Takdji, i Amankul).

A la regió va existir un altre regne que s'esmenta del 900 i que es deia Dotawo, i la seva capital era a Dau, i que potser va sorgir per fraccionament d'Àloa. Després va ser ocupat per Mukurra i va restar sotmès dos segles.

El segle XII es va independitzar, i es van produir enfrontaments amb els musulmans que ja no es van aturar els tres segles següents; els arquers d'Àloa van combatre amb eficàcia contra els mamelucs d'Egipte, i quan el perill quasi bé havia passat, Suba va caure en mans dels Kawasma, una branca dels àrans Rufaa Djuhayna, i dels negres funj de Sennar el 1504, que després es van estendre a Dongola. La baixa Núbia va quedar aviat fora del control funj, davant els otomans: Selim I va annexionar el territori fins a la tercera cascada i hi ha va establir una guarnició de bosnians i turcs (anomenats ghuzz pels sudanesos).

Llista de reis[modifica | modifica el codi]

  • Reis desconeguts abans de 943
  • Eusebius Gurdjuh v. 943-958
  • Esteve v. 958-969
  • A Mukurra 969-1174
  • Reis desconeguts 1174- v. 1270
  • Ador v. 1270
  • Desconeguts després de 1270
  • A Sennar després del 1504

Coord.: 17° 39′ N, 33° 59′ E / 17.650,33.983