Economia del Senegal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Economia del Senegal
Moneda Franc CFA de l'Àfrica Occidental
Organitzacions comercials OMC, Unió Africana
Estadístiques[1]
PIB rànquing 118è (2009)[2]
PIB (en PPP) 22,38 miliards (2009)
Taxa del PIB 1,7% (2009)
PIB per capita 1.600 (2009)
PIB per sector agricultura 13,8%, indústria 23,3%, comerç i serveis 62,9% (2009)
Inflació 0,8% (2009)
Població sota el llindar de pobresa 54% (2001)
Força laboral 5.578.000 (2009)
Ocupació laboral per sector sector primari 77,5%, sector secundari e terciari 22,5% (2007)
Taxa d'atur 48% (2007)
Indústries principals processament de productes agrícoles i pesquers, mineria de fosfat, producció de fertilitzant; refinament de petroli, mineria de ferro, zirconi i or; materials de construcció, construcció i manutenció de vaixells
Socis comercials[1]
Exportacions 1.652 milions (2009)
Socis principals Mali 19,2%, Índia 9,4%, França 5,4%, Gàmbia 5,3%, Itàlia 4,8%, (2008)
Importacions 3.864 milions (2009)
Socis principals França 19,9%, Regne Unit 15,3%, República Popular de Xina 6,8%, Bèlgica 4,6%, Tailàndia 4,5%, Països Baixos 4,1% (2008)
Finances públiques[1]
Deute extern 2.763 milions (2009)
Ingressos 2.431 milions (2009)
Despeses 3 miliards (2009)
Nota: dades monetàries en dòlars (US$)

L'any 1960, en el moment de la independència, Senegal era probablement el país d'Àfrica de l'Oest amb les millors infraestructures i recursos humans, però, amb els anys, aquestes avantatges es van anar diluint.[3] El gener de 1994, el Senegal va adoptar un profund programa de reforma econòmica amb el suport de la comunitat de donants internacionals. Aquesta reforma va començar amb una devaluació del 50% de la moneda, el franc CFA, que es mantenia amb una taxa de canvi fixa en relació al franc francès. El control governamental de preus i els subsidis van ser desmantellats. Després d'una reducció del 2,1% en el creixement el 1993, l'economia va tornar a créixer a causa de les reformes econòmiques, i el país va tenir un creixement sostingut del 5% anual entre 1995 i 2008. La inflació anual s'ha reduït a xifres d'unitats.[1] Aquesta evolució es va veure truncada per la crisi mundial, i el creixement de l'any 2009 va ser del 1%.[4]

Com a membre de la Unió Monetària i Econòmica de l'Àfrica Occidental, el Senegal treballa per una major integració regional, amb una tarifa externa comuna i una política monetària més estable. No obstant això, l'elevada desocupació fa que milers de persones deixin el país en recerca d'ocupacions a Europa. El país també va sofrir una crisi d'energia que va provocar falta d'electricitat en moltes regions el 2006 i 2007.[1]

A principis de l'any 2012, l'economista i periodista senegalès Sanou Mbaye resumia la situació econòmica del país.[3] Resumim les seves aportacions més importants. A principis de la dècada de 2010, la economia del Senegal es mostrava incapaç de seguir l'expansió econòmica que tenia lloc en molts països de l'Àfrica. En efecte, entre 2011 i 2015, el creixement dels 7 països africans amb més creixement econòmic estava entre el 6,8% de Nigèria i el 8,1% d'Etiòpia. En contraposició, el creixement de Senegal seria del 2,7%. Si bé es podien trobar causes externes per aquesta situació, existien factors interns com la corrupció,[5] el nepotisme i el clientelisme. Les elits van dificultar qualsevol creixement industrial i van optar per enriquir-se amb l'acumulació de llicències d'importació de queviures i de productes manufacturats. Un altre causa era la relació se submissió a França i els seus interessos, en detriment dels interessos propis de Senegal. El sector privat estava tot en mans de grups francesos com, per exemple, Bolloré, Bouyges, Total, France Telecom, Société General BNP-Paribas o Air France. Finalment, la política creditícia i de cotització de la moneda, importants pel desenvolupament, estaven lligades França per un mecanisme de zona franca. Mentre altres monedes africanes tenien una cotització surant, la moneda de Senegal tenia un canvi fix amb l'euro i era convertible i assimilable a aquesta moneda. Aquesta convertibilitat permetia a les empresses franceses i a les classes dominants de Senegal transferir lliurement les fortunes acumulades ja que estaven protegides de qualsevol depreciació de la moneda. El sector agrícola, que ocupava al 60% de la població activa, mostrava una productivitat feble. El creixement mitjà anual de la producció (1,2%) no permetia respondre a les necessitats d'una població que creixia un 2,5%. Com a conseqüència, el país havia d'importar el 80% de l'arros que consumia. La important producció de cacauet (podia arribar a ser d'un milió de tones a l'any) majoritàriament s'utilitzava per la producció artesanal de oli i de menjar per el bestiar. Al no existir un important producció industrial, el país es veia obligat a importar l'oli vegetal. La ramaderia presentava les mateixes mancances i s'havia d'importar la carn i la llet a uns preus exorbitants.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/sg.html
  2. https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2001rank.html
  3. 3,0 3,1 Sanou Mbaye. «Despegue africano, marasmo senegalés». Le Monde diplomatique en español, vol. XVI, 03 2012, pàg. 21.
  4. El estado del mundo 2011. Madrid: Akal, 2010, p. 270. 
  5. Per exemple, la premsa va informar que alts dirigents s'havien repartit uns 30 milions d'euros en comissions quan es van atorgar una llicència de telefonia mòbil a Sudatel.