Eileen Gray

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Eileen Gray

Eileen Gray cap a 1910
Naixement 9 d'agost de 1878
Enniscorthy, Irlanda
Defunció 31 d'octubre de 1976 (als 98 anys)
París, França
Altres noms Kathleen Eileen Moray Smith
Ocupació Interiorisme; arquitectura; dissenyadora de mobles

Eileen Gray (Enniscorthy (Comtat de Wexford), 9 d'agost de 1878París, 31 d'octubre de 1976) va ser una artista de la laca, dissenyadora de mobles, d'interiors i arquitecta irlandesa ben coneguda per incorporar el treball de la laca amb luxe del moviment artístic De Stijl. Va ser una de les primeres dones reconegudes internacionalment.

Dos dels seus projectes arquitectòniques han estat reconeguts oficialment com a monuments històrics. La Villa «Tempe a Pailla» classificada el 1990[1] i «E 1207» des de l'any 2000.[2] També ha estat reconegut el seu treball com a dissenyadora a la Villa «Marie-Laure-de-Noailles» on va treballar al costat de Robert Mallet-Stevens i Pierre Chareau.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Kathleen Eileen Moray neix a la casa familiar (Brownswood), a Enniscorthy (Comtat de Wexford), Irlanda, l'agost de 1878. La seva família li va canviar el nom pel de Gray el 1893, després que la seva mare, Lady Eveleen Pounden, heretés un títol de noblesa d'un oncle seu escocès, convertint-se en la baronessa Gray.[4] Essent la més jove de cinc germans, Eileen va passar la seva infància entre les diverses cases familiars a Irlanda i la residència de Londres. Va heretar de la seva mare l'interès i el bon gust per la decoració, així com l'esperit d'aventura del seu pare, el pintor James Maclaren Smith, a qui va acompanyar en diversos viatges a Itàlia, Alemanya o Suïssa.[5]

Educació[modifica | modifica el codi]

Cadira Non Conformiste per Eileen Gray

Igual que moltes dones de la seva classe social, Gray va rebre una educació formal; i a part dels períodes intermitents d'estudi en un internat a Dresden, Alemanya, va ser educada des del principi per institutrius. Va fer la seva primera visita a París el 1900, en acompanyar la seva mare a l'Exposició Universal.[6] L'any següent, 1901, es va matricular en dibuix a la Slade School of Fine Art de Londres,[4] i durant les visites que realitzava al Museu Victoria and Albert va desenvolupar la seva admiració pels treballs asiàtics de la laca. Aquest període d'aprenentatge li va servir per independitzar-se de la seva família, decisió que es va veure precipitada a causa d'una sèrie de modificacions a la casa familiar d'Enniscorthy el 1885, transformada en una mansió d'estil victorià, canvi que va desagradar per complet a Eileen.

El 1902 es va establir temporalment a París per continuar els seus estudis de dibuix a l'Académie Colarossi, juntament amb les seves amigues Bruce Kathleen i Jesse Gavin.[5] Les tres van ocupar una pensió a la rue Barras 7, a la vora de Montparnasse. Aviat van ser transferides a l'Académie Julian a la rue du Dragó, on l'ensenyament anava directament enfocat a la preparació dels estudiants per ingressar a l'École des Beaux-Arts (Escola de Belles Arts). Durant aquest temps Gray també va realitzar cursos d'estiu a Caudebec-en-Caux (Normandia), a càrrec de la pintora neozelandesa Frances Hodgkin. El 1905 torna a Londres a causa de la malaltia de la seva mare i continua els seus estudis a la mateixa Slade School of Art.[6]

Residència a París[modifica | modifica el codi]

Es va establir definitivament a París l'any 1906, en un apartament de la rue Bonaparte -a prop de l'abadia de Saint-Germain-des-Prés-, que va ocupar la resta de la seva vida. Durant el mateix any començarien les relacions entre ella i el mestre de la laca japonès, Seizo Sugawara.[6][5]

Entre 1909 i 1912 visita diversos llocs, primer el nord d'Àfrica on aprèn tot sobre les artistes marroquines a l'art del teixit, sobretot de la llana. Més tard va viatjar a Amèrica prenent el tren de Nova York a San Francisco, fent escala al Gran Canyó i les Muntanyes Rocalloses, Monterey, Califòrnia i Seattle, llocs d'obligatòria visita per a Gray. Va celebrar la seva primera exposició l'any 1913, mostrant alguns plafons decoratius al Saló des Artistes Décorateurs.[5]

Botiga «Jean Désert» a París

En esclatar la Primera Guerra Mundial, Eileen condueix una ambulància a París durant els primers mesos de 1915. Va tornar a Londres amb Sugawara, obrint un estudi a Chelsea, per produir el seu mobiliari de disseny.[6] Però no va ser fins al 1922 quan, després de guanyar-se la reputació com la primera artista europea del segle XX en adaptar les tradicionals tècniques asiàtiques sobre l'ús de la laca en el disseny, que Gray va decidir obrir una botiga de decoració, «Jéan Désert», on va mostrar les seves catifes i dissenys de mobiliari, amb l'ajut de l'arquitecte Jean Badovi amb el que va mantenir una relació profesional i intima.[6][7]

Va començar a projectar-se la seva pròpia casa d'estiueig als afores de Menton, a la vora de Castelar, que va estar acabada el 1934, i després d'això Gray va emprar molt del seu temps al sud de França. Va llogar un apartament amb vistes al port de Sant Tropetz com a refugi dels dies d'estiu i les creixents multituds de la Costa Blava. Malgrat l'augment de popularitat de la ciutat, va continuar visitant la zona en nombroses ocasions, construint el seu darrer projecte «Lóu Pérou» (1954-61), entre les vinyes de Chapelle-Ste-Anne, encara que París va continuar sent la seva principal residència.[8]

Forçada a abandonar la costa francesa i exiliada durant la Segona Guerra Mundial, fuig a Lourmarin al departament de Vaucluse. Allà dissenya una casa per a Jean Badovici per a un terreny adquirit a Casablanca. Mentrestant la seva llar de Menton, «Tempe a Pailla», és saquejat i mig destruït per les tropes alemanyes i els constants bombardejos de la zona.[6][9] L'any 1945 Menton és alliberat i Gray torna a Castelar i en trobar la seva casa en penoses condicions, retorna a París. L'any 1972 la subhasta dels mobles de disseny del modista i col·leccionista Jaacques Doucet, aconsegueix redescobrir l'obra d'Eileen Gray.[10] Durant l'any següent s'organitzen exposicions retrospectives sobre el treball de Gray por el Royal Institute of British Architects i per l'Architectual Leaque of New York.[11] El 31 d'octubre de 1976 Eileen Gray mor a París als 98 anys; les seves cendres són enterrades al cementiri Père Lachaise.[11]

Influències[modifica | modifica el codi]

«Taula E 1027», dissenyada per Gray

L'emigrant anglo-irlandesa va començar a experimentar directament amb l'arquitectura des de 1926, quan es va convertir en col·laboradora de l'arquitecte romanès Jean Badovici (1893-1956), qui li va conferir tot el seu coneixement a la matèria.[6] Únicament nou de les obres de Gray i renovacions d'interiors es van portar a terme, i quatre d'elles van ser atribuïdes a Badovici, donada la semblança d'estils, i encara el treball de Gray continua inspirant arquitectes i dissenyadors.

Més de 45 projectes es van trobar en el seu arxiu, molts dels quals només són representats per petits i simples esbossos i/o romanen formalment sense resoldre. No va deixar testimoni sobre les seves reunions amb clients; sens dubte, fins al final de la seva vida, Gray va negar que hagués tingut cap client. D'altra banda, per als seus dissenys més coneguts, dos cases que va projectar per a Badovici i per a ella respectivament, Gray va fer elaborar presentacions aportant a més a més nombroses fotografies. Va mostrar les seves intencions en un diàleg amb Badovici que va publicar en un article de L'Architecture Vivante, amb referència a l'E.1027, la casa d'estiueig de Roquebrune, que va construir junt amb Badovici. Aquesta, junt amb el seu mobiliari, es van exhibir a París en el Saló d'Automne i l'Union des Artistes Modernes (UAM), grup de dissenyadors de la qual ella va ser membre fundadora. Le Corbusier va ser un fervent admirador de l'arquitectura de Gray.[5]

A causa de la seva extrema modèstia, Gray va romandre una mica allunyada dels seus contemporanis en les arts decoratives i arquitectura. A la indústria del disseny parisenca va ser ben acollida per la seva producció d'articles moderns i vistosos per a una clientela pertanyent a l'elit social, dedicada tant a les demandes individuals de quantitats molt limitades, així com reproduccions per a producció massiva.

Exposicions pòstumes[modifica | modifica el codi]

Museu Nacional d'Irlanda, on hi ha una exposició permanent de l'obra de Eileen Gray.

Després de la seva mort, l'obra d'Eileen Gray ha estat objecte d'exposicions pòstumes. Entre elles destaquen:

Exposicions permanents:

Obres Representatives[modifica | modifica el codi]

«Tubelight» disseny de Gray

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

No es disposa d'una llista completa de les seves obres, ja que molts dels models i documentació gràfica van ser destruïts durant la Segona Guerra Mundial. Aquells dels que es té constància són:

  • Apartament, rue de Lota, (1919-24), París
  • Casa de vacances, (1921-24), Samois-sur-Seine
  • Jéan desert, (1922), París
  • Casa basada en la Villa Moissi d'Adolf Loos (projecte), (1923), sense especificar
  • Projecte de casa per un enginyer, (1926)
  • Casa de Battachon/Renaudin, (1926-32), Vézelay
  • Casa de Badovici, (1927-31), Vézelay
  • Casa per a un artista, (1927-32), Vézelay
  • Zervos House, (1927-31), Vézelay
  • E.1027 (amb Badovici), (1926-29), Roquebrune-Cap-Martin, Alps Marítims
  • Apartament de Gray, (1930), París
  • Apartament de Badovici, (1929-31), París
  • «Tempe a Pailla», (1931-34), Castelar (Alps Marítims)
  • Casa per a dos escultors (projecte), (1933-34), sense anomenar lloc
  • Casa al Boulevard des Madeleines (projecte), (1930), Niça
  • Centre de vacances i lleure (projecte), (1936-37), sense especificar
  • Pavelló d'Exposicions (projecte), (1920-1937?), París
  • Casa de platja (projecte), (1940), Casablanca
  • Garatge a les Tulleries (projecte), (1940), París
  • Lou Pérou, (1954-61), Saint-Tropez

Disseny[modifica | modifica el codi]

El seu treball va combinar laca i fustes rares, abstracció geomètrica i adorns japonesos. Això va atreure l'atenció de Jacques Doucet,[6] un colecccionista de l'art que va encarregar algunes peces i ella només va signar i va datar les creacions. Els seus dissenys interiors van generar molta lloança a la premsa.[5]

  • Llum satèl·lit, (1919), Apartament de la rue Bonaparte París
  • Cadira piragua, (1920), Apartament de la rue de Lota París
  • Transat Chair, (1927-29), E.1027
  • Tauleta de nit, (1927-29), E.1027
  • Mirall satèl·lit, (1926-29), E.1027
  • Pantalla metàl·lica perforada, (1930-31), Apartament de Badovici París
  • Tamboret, (1934)
  • Taula de cafè, (1932), «Tempe a Pailla» Castelar (Alps Marítims)
  • Armari ampliable, (1932), «Tempe a Pailla» Castelar (Alps Marítims)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Monuments historiques; Label XXe Ref. PA00080938» (en francès). Base Mérimée, ministère français de la Culture.
  2. «Monuments historiques; Label XXe Ref. PA00080824» (en francès). Base Mérimée, ministère français de la Culture.
  3. «Monuments historiques; Label XXe Ref. PA00081651» (en francès). Base Mérimée, ministère français de la Culture.
  4. 4,0 4,1 Constant 2003, p. 8.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 «Eileen Gray Architect + Furniture Designer (1878-1976)» (en anglès). Design Museum Collection. [Consulta: 14 de gener de 2013].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 «Eileen Gray (Katheleen Eileen Moray)» (en castellà). Solo arquitectura. [Consulta: 14 de gener de 2013].
  7. MacCarthy, Fiona. «Future worlds. As visionary as she was contrary, Eileen Gray ranks among the giants of modernism, thanks to just two buildings.» (en anglès). The Observer, 2005. [Consulta: 14 de gener de 2013].
  8. Constant 2003, p. 229.
  9. Constant 2003, p. 161-163.
  10. «Découvrir Eileen Gray (1878-1976)» (en francès). Authenticité. [Consulta: 14 de gener de 2013].
  11. 11,0 11,1 Constant 2003, p. 233.
  12. Auguste, Catherine. «Le Fauteuil « Transat » D’Eileen Gray (1925-1930)» (en francès). Meublepein.com. [Consulta: 14 de gener de 2013].
  13. «Coiffeuse» (en francès). Les arts decoratifs. [Consulta: 14 de gener de 2013].
  14. «Guéridon» (en francès). Les arts decoratifs. [Consulta: 14 de gener de 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Constant, Caroline. Eileen Gray (en francès). Phaidon, 2003. ISBN 0714891258. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eileen Gray Modifica l'enllaç a Wikidata