Francisco Ibáñez Talavera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francisco Ibáñez Talavera

Francisco Ibáñez Talavera
Nom de naixement Francisco Ibáñez Talavera
Naixement 15 de març de 1936 (1936-03-15) (78 anys)
Barcelona, Barcelonès
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Art Còmic
Moviment Escola Bruguera
Obres destacades Rompetechos
13, rue del Percebe
Mortadel·lo i Filemó:
El Sulfat Atòmic
Contra la banda del Llardó
Safari pels carrers
Agafeu-lo per les banyes!
Chapeau el "esmirriau"
La máquina del cambiazo
En Alemania
Influenciat per Manuel Vázquez
André Franquin
Influí Casanyes
Joaquín Cera
Premis Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona (1994)
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (2001)

Francisco Ibáñez Talavera (Barcelona, 15 de març de 1936) és un prolífic dibuixant de còmics català en castellà. És el creador de gran quantitat de sèries humorístiques, com Mortadel·lo i Filemó. A Espanya moltes de les seves sèries es perceben encara com una icona essencial de la vida de diverses generacions i molts altres dibuixants posteriors de còmic reconeixen la seva enorme influència.

Els seus àlbums han aconseguit vendre més de 150 milions de còpies,[1] un fenomen comercial que rivalitza amb els grans èxits de mercats consolidats com el japonès,[2] convertint-lo en un dels èxits més importants de la història del còmic, i en l'autor català que ha aconseguit vendre mai tantes còpies de les seves obres.

Biografia[modifica | modifica el codi]

En Francisco Ibáñez va treballar en un banc mentre publicava els seus primers dibuixos, fins que, el 1957, va decidir dedicar-se per complet al còmic i va entrar a formar part de la plantilla de l'editorial Bruguera, de la que se'n convertiria en un dels autors clau.

El 1958 apareix la primera entrega de Mortadel·lo i Filemó a la revista Pulgarcito. Des de llavors i durant la dècada dels 60 Ibáñez va crear alguns dels seus millors personatges per a diferents revistes de l'editorial: La familia Trapisonda (Pulgarcito núm. 1418, 7 de juliol de 1958), 13, Rue del Percebe (Tío Vivo, 1961), El botones Sacarino (DDT, 1963), Rompetechos (Tío Vivo, 1964) i Pepe Gotera y Otilio (Tío Vivo, 1966).

Durant la dècada dels 60 Ibáñez esdevé l'autor més popular i prolífic de l'editorial Bruguera, mostra d'això és el fet que a partir dels anys 70 la capçalera estrela de la casa serà la revista Mortadelo, mentre que a la resta de revistes el personatge de portada serà un d'Ibáñez, com El botones Sacarino o Pepe Gotera y Otilio. En aquesta època Ibáñez arribaria a dibuixar i guionitzar més de 20 pàgines setmanals. Inclús malgrat aquest esforç, l'editorial demandava més pàgines dels seus personatges, sobretot Mortadel·lo i Filemó, així que, a desgrat del propi Ibáñez, la direcció de Bruguera va contractar nous dibuixants per que feren historietes apòcrifes de les seues creacions, que ell mai va signar. Malgrat això, Ibáñez va continuar escrivint les històries llargues de Mortadel·lo i Filemó (aquelles més rendibles per a Bruguera, ja que es venien a Espanya, però també al mercat estranger) fins que va abandonar l'editorial, poc abans que fes fallida.

El 1985 Ibáñez va abandonar l'editorial Bruguera i va començar a treballar per a Grijalbo. Bruguera s'havia quedat amb els drets dels seus personatges, de manera que l'Ibáñez va haver de crear nous personatges per a la revista Guai!: així van néixer Chicha, Tato y Clodoveo, de profesión sin empleo i 7, Rebolling Street.

El 1988 arriba a un acord amb Edicions B, empresa "hereva" dels drets de Bruguera, quebrada en 1986, i des de llavors segueix realitzant historietes dels seus personatges. Per a aquesta nova etapa s'han anat afegint progressivament als còmics elements d'actualitat o de modes de l'època, aconseguint mantenir l'èxit de públic. Des de llavors realitza 6 nous àlbums de Mortadel·lo i Filemó per any, a més d'escriure puntualment noves pàgines de dos de les seues sèries preferides: Rompetechos i 13, Rue del Percebe.

El 1994 va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona pel conjunt de la seva obra i el 2001 se li atorgà la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

Caricaturitzat a la seva obra[modifica | modifica el codi]

El propi Ibáñez s'ha caricaturitzat nombroses vegades en les seves historietes, arribant a ser un personatge principal en algunes, podent considerar-se un personatge més.

És habitual que rigui de si mateix, presentant-se com un individu envanit que cobra molts diners per dibuixar i també (això és més proper a la realitat) que treballa moltíssim, encara que els seus propis personatges facin burla de la seva capacitat per a dibuixar bé. També era habitual en els seus temps en l'Editorial Bruguera que, en nombrosos especials, la redacció fos caricaturitzada i els treballadors i dibuixants més coneguts exercissin de personatges en una trama historietística.

En alguna de les historietes on es parodia la redacció més recordades, Ibáñez també fa acudits sobre l'avançada edat dels seus companys dibuixants. De fet, per l'estima i compenetració que tenia amb aquestos dibuixants, com Raf i Escobar, hem d'entendre aquestos acudits, no com una broma, sinó com un homenatge als seus amics.[3] De fet, els últims anys, amb la desaparició dels seus companys historietistes, el propi Ibáñez s'ha caricaturitzat i ha fet acudits a les seves historietes sobre la seva pròpia edat.

Obra[modifica | modifica el codi]

Francisco Ibáñez a la Fira del llibre de Madrid.

Personatges poc coneguts[modifica | modifica el codi]

Molts personatges d'Ibáñez varen tindre una vida efímera. Alguns varen apareixer només ocassionalment o bé a publicacions de poca circulació. Entre aquests cal mencionar:

  • Felisa y Colás (1958)[5]
  • Don Adelfo (1958)[6]
  • Polito, tipo duro (1961)[7]
  • Balín y Balón (1961)[8]
  • El escudero Bartolo o ¡que calor hace, Manolo! (1961)[9]
  • Cabeza de Ajo, el penúltimo Navajo (1962)[10]
  • Policarpo (1965)[11]
  • El sheriff de Porra City (1966)[12]
  • Remigio Capirote, geniecillo con bigote (?)[13]

Personatges publicitaris[modifica | modifica el codi]

  • Kinito, mascota de la Kina San Clemente
  • Don Pedrito que está como nunca, mascota del cognac FUNDADOR
  • Pepsi Man
  • Uhu y el niño Prudencio

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]