Judeoàrab

Judeoàrab

Tipus	macrollengua, llengua i llengua viva
Dialecte de	àrab
Ús
Parlants	ca. 800.000
Oficial a	cap nació
Autòcton de	Orient Mitjà, Magrib.
Estat	Israel, Marroc, Algèria, Tunísia, Iemen, Iraq, Egipte i altres països arabòfons.
Classificació lingüística
Llengües afroasiàtiques   Semític    Semític Central     Àrab      Judeoàrab
Característiques
Sistema d'escriptura	Alfabet hebreu
Codis
ISO 639-2	jrb
ISO 639-3	jrb
SIL	ajt—judeotunisià jye—judeoiemenita yud—judeotripolitanià aju—judeomarroquí yhd—judeoiraquià
Glottolog	cap valor
Ethnologue	jrb
IETF	jrb

Judeoàrab és el nom general que és dona als dialectes àrabs utilitzats pels jueus que viuen o vivien als països arabòfons, per comunicar-se entre si.

Evolució històrica

Els primers testimonis escrits de l'ús de l'àrab pels jueus amb trets específics daten del segle IX, i arriben fins els nostres dies, en un àmbit quasi tant ampli com el món àrab. Per tant, existeixen components diacrònics i sincrònics a l'hora d'establir les diferents varietats de judeoàrab.

Els períodes històrics en que es divideix el judeoàrab són:

• Judeoàrab primitiu (anteriors al segle X). Inclou texts amb ortografia fonètica, la major part documents privats egipcis del segle IX.
• Judeoàrab clàssic o juedoàrab medieval (segles X-XV). Utilitza una ortografia arabitzada i un àrab que va des del clàssic fins el dialectal. És el període de major esplendor literari, amb obres de distints generes: traduccions i comentaris bíblics, texts legals, filosofia, gramàtica, exègesi, obres científiques, i també, cartes, factures i llibres de comptes, receptes médiques, màgia, anotacions musicals, contractes matrimonials i llibres escolars.
• Judeoàrab tardà (segles XVI-XX). És l'època on aparèixen elements dialectals de l'àrab, i on comença la literatura de Šarḥ o traducció literal de texts sagrats de l'hebreu. Es mantenen els estudis sobre literatura mística, poesia, dret i exègesi bíblica i talmúdica.
• Judeoàrab modern (principis del segle XX fins l'actualitat). Utilitza la llengua coloquial i l'ortografia fonètica. El judeoàrab manté una estructura més arcàica que els dialectes àrabs que l'envolten, i en els dialectes que no tenen una cultura literària rica, amb sols de tipus epistolar, s'evidència que mentre la llengua oral és rica, l'escrita sols és una colecció de fòrmules i formes retòriques. El judeoàrab modern conserva dos nivells diferents: el quotidià i el formal, i és aquest darrer el que utilitzen per escriure el Šarḥ i la literatura folclòrica i popular, mantenint diferències entre ells en lexicologia, fonologia, morfologia i sintaxi. Les dades demogràfiques indiquen una emigració majoritària a Israel i a altres paisos occidentals en els darrers 60 anys, a conseqüència del conflicte araboisraelià, provocant la desaparició progressiva de les comunitats jueves al món musulmà, i el perill de desaparició de les varietats del judeoàrab.

Característiques

Els trets característics del judeoàrab a nivell lingüístic són:

1. Utilització de l'alefat hebreu. El significat religiós i cultural de l'alefat fou determinant, així com l'educació elemental en hebreu en l'edat mitjana, i el desconeixement o poca familiaritat amb l'alifat àrab (De tota manera pot existir judeoàrab sense la utilització de l'alefat hebreu, ja que el que importa és la comunicació entre jueus: un text escrit per jueus i dirigit a jueus). La transcripció de l'àrab amb l'alefat hebreu s'ha fet de dues maneres:
   1. «Ortografia arabitzada». Imitació del sistema ortogràfic de l'àrab clàssic, amb l'adopció de punts diacrítics per representar tots els fonemes àrabs o utilitzant un alòfon hebreu del fonema àrab. Aquest sistema és seguit en tot el judeoàrab clàssic.
   2. «Ortografia fonètica». Transcripció fonètica de l'àrab, amb dos moments, durant el judeoàrab primitiu, anomentada ortografia fonètica, i durant el judeoàrab tardà, anomenada ortografia hebraïtzada.
2. Utilització de l'àrab mitjà. Els escrits judeoàrabs medievals utilitzen l'àrab mitjà, àrab clàssic amb elements coloquials o neo-àrab, que permeten estudiar l'àrab dialectal, ja que els escrits àrabs sacralitzen l'àrab clàssic i no ens permeten veure l'evolució de l'idioma.
   1. «Alteració de l'ús de l'accent», on cauen les vocals breus obertes, es redueixen les llargues finals i a l'interior de paraula cauen les vocals breus en sil·labes obertes àtones.
   2. «Alteració de l'estructura fonemàtica de les vocals». La qualitat de les vocals breus es fa variable, i les vocals llargues no finals en sil·labes obertes es tanquen a causa de la pèrdua de la vocal que les seguia, i tendeixen a abreujar-se. Els diftongs es monoptonguen
   3. «Canvi de l'estructura consonàntica» amb la pèrdua de l'oclussió glotal.
   4. «Caiguda de la terminicació de cas i de mode verbal», provocada per l'alteració de l'accent i per les influències d'altres llengües.
3. Pseudocorreccions i pseudocorreccions estandaritzades. En els escrits medievals aparèixen les pseudocorreccions, que són formes originades per aconseguir el màxim grau de correcció gramatical, tot i no conèixer suficientment l'àrab clàssic, i provocar una hipercorreccció, utilitzant una forma considerada més correcta en un context inadequat, o una hipocorreccció, quan corregeix sols parcialment un ús coloquial de la llengua. Moltes d'aquestes formes gramaticals ja estarien estandaritzades en l'època en que les utilitzen o en els tipus d'escrits on aparèixen.
4. Prèstecs lèxics de l'hebreu i l'arameu. De l'hebreu pren la terminologia teològica i de l'arameu, la terminologia de la literatura rabínica. Aquest lèxic està adaptat a la gramàtica àrab en quant a que porten l'article determinat àrab, però no segueixen la morfologia àrab, per tal que conserven els seus propis morfemes flexius de genere i nombre. En la traducció literal de texts sagrats o Šarḥ, la sintaxi àrab resulta alterada.
5. Peculiaritats fonològiques. Totes les varietats de judeoàrab conserven trets dels antics dialectes urbans, mentre la parla dels musulmans està més influenciada pels dialectes beduins. Les migracions també afecten en les peculiaritats, com és el cas dels sefardites quan arriben al nord d'Àfrica.

Bibliografia

• Bar-Asher, Moshé. «La recherche sur les parlers judéo-arabes modernes du Maghreb : état de la question». Histoire Épistémologie Langage, 18/1 (1996), pp. 167-177. (francès)
• Blau, Joshua. The emergence and linguistic background of Judaeo-Arabic: a study of the origins of Middle Arabic. Jerusalem : Ben-Zvi, 1981, 259 pp. ISBN 965-235-010-9. (anglès)
• Gallego, María Ángeles. El judeo-árabe medieval. Berna : Peter Lang, 2006, 180 pp. ISBN 3-03910-860-3. (castellà)
• Lewis, M. Paul (editor). Ethnologue: Languages of the World, Dallas, Texas: SIL International, 2009. [Edició en línia]
• Martínez Delgado, José. (a) «El Kitāb al-tadkīr wa-l-ta’nīt de Mošeh Ibn Ğiqatela (S. XI). Edición y traducción». Miscelánea de estudios árabes y hebraicos. Sección Árabe-Islam, 57 (Granada: Universidad de Granada, 2008), p. 205-236. ISSN 0544-408X. (castellà)
• Martínez Delgado, José. (b) «La "Introducción" a la Gramática del judeoárabe medieval de J. Blau». Collectanea Christiana Orientalia, 5 (Còrdova : Universitat de Còrdova, 2008), pp. 363-384. ISSN 1697-2104.
• Perez Pons, Idan. Edició i estudi filològic d’un manuscrit aljamiat trilingüe (MS. 122 de l’Arxiu del Regne de Mallorca) del segle XIV. Barcelona : Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Semítica, 2011, 554 pp. [Tesis doctoral]
• Sáenz-badillos, Ángel. «Gramáticas y léxicos y su relación con el judeoárabe. El uso del judeoárabe entre los filólogos hebreos de al-Andalus». Ilu. Revista de Ciencias de las Religiones, (2004) Anexo IX, pp. 75-93. ISSN 1988-3269. (castellà)
• Zafrani, Haïm. «Etudes et recherches sur la littérature écrite et orale des juifs du Maroc des quatre derniers siècles». Revue de l'Occident musulman et de la Méditerranée, 18 (1974), pp. 159-167. (francès)