Khitan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els khitans usant àligues per caçar, pintat durant la Dinastia Song xinesa.

Els kitan o khitan (transcripció antiga xinesa K'i-tan; 契丹; pinyin: Qìdān), Khitai o Khitaï (transcripció arabo-persa) o Kitat (en mongol) foren un grup mongol nòmada de l'Àsia oriental,[1] que apareixen esmentats per primer cop a les fonts xineses vers 405 o 406 quan estaven establerts a l'oest del riu Leao-ho, entre aquest i el seu afluent en Chara-mouren a la que després fou província de Jehol.[2]

Llengua i escriptura[modifica | modifica el codi]

La seva llengua era el kitan (també Liao kitan), ja extinta i suposadament relacionada amb el protomongol dins de la discutida família lingüística altaica, i era una llengua escrita amb dos sistemes: el gran (derivat dels caràcters han xinesos) i el petit (creat per l'erudit Diela vers l'any 925, inspirat possiblement en l'alfabet uigur [3]). D'aquesta escriptura kitan no en queden gairebé rastres.[4]

De la submissió a la grandesa[modifica | modifica el codi]

Van quedar sotmesos als turcs orientals del khan Muhan el 560. El 696 van dirigir una expedició al Hopei pel pas de Chan-hai-kuan, a la zona de Yong-p'ing i fins a la plana de Beijing (Pekín). L'emperadriu regnant Wu Heou, va demanar l'ajut del qaghan dels Turcs orientals Baktshor o Mo-t' cho, que va sorprendre els kitan i els va derrotar de manera completa (697). Van tardar tres segles a recuperar-se d'aquest cop.

El 734 i 735 es va lliurar una guerra fronterera entre els kitan i els xinesos però sense cap resultat apreciable. El 751, al mateix any que la batalla de Talas, els kitan van derrotar el nord-est de P'ing-lou (prop de P'ing-ts'iuan) a un exèrcit xinès que envaïa els seus territoris; el comandant xinès era precisament un kitan de nom Ngan Lou-chan, que s'havia posat al servei de Xina i havia esdevingut favorit de l'emperador Hiuan-tsong; el 755 Ngan va intentar enderrocar a Hiusan-tson de la dinastia Tang i esdevenir emperador, però no ho va aconseguir.

Durant tota la resta del segle VIII i al segle IX els kitan van romandre a les seves terres al nord-oest del Leao-ho; al començament del segle X un cap especialment coratjós anomenat en transcripció xinesa antiga Ye-liu A-pao-ki, els va començar a organitzar i adoptar certs aspectes de la cultura xinesa; va fixar la dignitat de khan en el seu clan (el Ye-liu). A-pao-ki va aprofitar la guerra civil a la Xina per apoderar-se de Hebei (Hopei), però fou rebutjat a Wangtou al sud de Paoting (922) per Li Ts'un-hiu, fundador de la dinastia xinesa dels Tangs posteriors (923). El 924 va entrar a Mongòlia, va arribar a l'Orkhon, va ocupar Qara Balgasun d'eon va expulsar als kirguís que s'hi havia establert des de vers el 840 en lloc dels uigurs, i els va rebutjar cap a la zona de l'alt Ienissei i les estepes de l'oest.[5] A-pao-ki va oferir al khan uigur del Kansu occidental de restituir-li la possessió del país de l'Orkhon, però els uigurs, ja sedentaritzats, van refusar la possibilitat de tornar-se a moure. Cap a l'est, els dongus djürchät que vivien al nord-est de Manxurià, van esdevenir vassalls dels kitan i A-pao-ki va destruir el regne donguso-coreà de Pohai que incloïa la moderna Corea del Nord i la part de Manxurià a l'est del Leao-tong (des de Kharbin i Vladivostok fins a Darien). En aquesta expedició va morir el khan dels kitan (926).

El khan Tö-kuang[modifica | modifica el codi]

La seva viuda Chou-lu Che (Che del clan Chou-lu) tenia una energia de ferro i va aconseguir imposar com a successor a un dels seus fills, el seu preferit, segon en naixement; va reunir l'assemblea de l'horda i va fer muntar a cavall al seu fill gran T'ou-yu i al segon Tö-kuang i va encarregar als nobles de agafar la brida del cavall dels dos al que volguessin per khan, però tots sabien el que volia, i així fou escollit Tö-kuang que fou khan del 927 al 947. Als primera anys va governar amb la mare; aquesta es desfeia dels caps que no li agradaven enviant-los a la tomba del seu marit suposadament per portar al mort notícies de la seva dona, però ja tenia uns guàrdies que els mataven quan es presentaven allí. Va encarregar l'administració del país al ministre xinès Han Yen-Huei que va introduir moltes costums civilitzadores xineses.

El 936 Tö-Kuang va començar a intervenir activament en els afers, quan va protegir al general imperial xinès d'origen shato, Che King-t'ang, revoltat contra els Tang posteriors ; en el seu ajut va baixar per la regió d'Hebei (Hopei) pel pas de Kou-pei-K'eou, amb un exèrcit de 50.000 homes i va ajudar al general a derrotar els imperials i pujar al tron fundant la dinastia dels Jin posteriors (Heou Tsin); com a compensació els kitan va rebre el nord de Hebei incloent Yeou-tcheou o Yun-tcheou (moderna Pequín) i la part més al nord del Shansi (Shanxi) amb Yun-tcheou (moderna Ta-t'ong), regió que en conjunt era anomenada Setze prefectures (Beijing i cap a l'oest en una amplada de entre 100 i 150 km) . Aquesta entrega permetia per primer cop als "bàrbars" de les estepes establir-se al darrere de la Gran Muralla Xinesa. Beijing, ocupada pels Kitan els 936, va passar més tard als djürchät, i d'aquestos als gengiskhànides i va restar en poder del nòmades del 936 al 1368. Tö-kuang hi va establir a Pekín la seva capital del sud (en xinès Nan King) el 938 mentre la capital de nord era Lin-huang (a la vora del Chara-mouren, a Manxurià), la seva capital oriental era Leiao-yang i el 944 va establir Ta-t'ong com a capital occidental.[6]

Che King-t'ang va restar un fidel aliat i vassall dels kitan fins a la seva mort el 942, però el seu nebot i successor Shi Chonggui (Che Tchong-kuei), es va separar de l'aliança i va voler esdevenir independent; això fou un error greu, ja que el 946 Tö-Kuang el va derrotar a l'altura de Ho-kien-fu, i els kitan van creuar el riu Groc i es van presentar davant K'ai-fong (llavors anomenada Ta-leang), la capital dels Jin posteriors, on Tö-kuang va entrar el dia 1 de gener del 947; allí es va vestir com un xinès, agafant el nom dinàstic de Liao (Leao) i va pensar a proclamar-se emperador, però llavors van començar les revoltes de la població xinesa i els rovoltats començaren a massacrar a les guarnicions dels kitan [7] i finalment va decidir la retirada cap a Jehol, emportant-se a tota la cort xinesa Jin presonera; en arribar a Tchen-ting el khan va morir i aquesta circumstància va impedir una possible conquesta de Xina pels kitan (947).

Retirats els kitan, el general xinès d'origen shato Lieu Tche-yuan, governador del Shanxi, fou proclamat emperador per les tropes (febrer del 947) i va entrar fàcilment a K'ai-fong amb el suport popular i es va proclamar emperador (abril del 947) fundant la dinastia dels Han posteriors.

El regne Liao[modifica | modifica el codi]

Els kitan van tenir com a nou cap a Ye-liu Yuan (947-951) i després Ye-liu King (951-968). El 951 els Han posteriors foren enderrocats pels Zhou posteriors (Heou Tchou) i es van refugiar al Shenxi central on van fundar una nova dinastia coneguda com a Han septentrionals (Pei Han) que va durar del 951 al 979, amb capitalitat a Taiyuan. La guerra fou des llavors permanent entre els Zhou posteriors de K'ai-fong i els Han septentrionals de Taiyuan i després (a partir del 960) entre els Song (successors dels Zhou) i els Han septentrionals; aquestos darrers, necessitats d'aliats, es van posar sota protecció dels kitan; exèrcits kitan els van auxiliar diverses vegades, cada cop que un exèrcit enemic s'acostava a Taiyuan. El 968 l'emperador Song, T'ai-tsou (Tchao K'uang-yin) va fer un fort intent contra Taiyuan que fou salvada pels kitan. El 975 els Song havien reunificat Xina on no obstant restava el petit estats dels Han septentrionals.

El 979 finalment el segon emperador Song, Tai Tsong, va poder ocupar Taiyuan i annexionar el territori ambicionat, tot i que els kitan van córrer en ajut dels seus aliats; tot seguit l'emperador Song va decidir recuperar als kitan els territoris que dominaven al sud de la Gran Muralla amb Ta-t'ong i Beijing però fou refusat pel khan kitan Ye-liu-Hien (968-982) i els seus generals; els imperials van arribar fins a Beijing (llavors anomenada Yen-king o Yeu-Tcheou) i en va començar el setge però fou derrotat pel general kitan Hieu-ko, del clan Ye-liu, prop del riu Kao-leang-ho al nord-oest de Beijing i es va haver de retirar cap a Tcho-techeou, en el camí de Beijing a Paoting (979); els kitan van intentar envair la part xinesa del Hebei però el general Hieu-ko fou derrotat davant Tcheng-ting.

El 986 l'emperador T'ai-tsong ho va tornar a provar aprofitant que el khan kitan Hien havia mort i el seu fill i successor Long-siu (983-1031) només tenia dotze anys al pujar al tron i estava sota regència de la vídua Siao-che. L'exèrcit xinès, dirigit per Ts'ao Pin, P'an Mei i Yang Ye, fou dividit en diverses columnes que van avançar cap a Beijing i Ta-t'ong; aquesta darrera fou ocupada però les columnes que avançaven cap a Beijing no van poder passar de Tcho-tcheou i finalment foren derrotades pel general kitan Hieu-ko a Ki-Keou-Kuan (al sud-oest de Tcho-tcheou, prop de Yi-tcheo) sent refusades fins al riu Kiu-man-ho, a mig camí entre Beijing i Paoting; la resta de les forces xineses es van retirar cap al sud perseguits per Hieu-ko, que els va atrapar durant el pas del riu Cha-ho on va fer una gran matança; els kitan van ocupar Chen-tcheou (prop de Tcheng-ting), Tö-tcheou i Chuen-to, però després es van aturar i ja no van seguir cap al sud (986); el 989 els xinesos van poder contraatacar i aconseguir una victòria a Pao-ting-fou. El 990 el khan dels kitan, sobirà de totes les hordes del Gobi oriental, va reconèixer el regne de Si-Hia establert pels tangut a la zona de l'Ordos i l'Alashan. Xina quedava amenaçada pel nord-oest per Si-Hia i pel nord i nord-est pels kitan o Liao.

Pau de Tch'en-tchou amb Xina[modifica | modifica el codi]

El 1004 el khan kitan Ye-liu Long-siu va atacar territori de la dinastia Song (on regnava el tercer emperador, Tchen-tsong) al sud d'Hebei (Hopei) i es va apoderar de Pao-tcheou (moderna Pao-ting), Ki-tchou (Ta-ming) i Tö-ts'ing (Ts'ing-fong-hien) aquesta darrera enfront de K'ai-fong, la capital xinesa de la que només estava separada pel riu Groc.[8] Els cortesans aconsellaven traslladar la capital a Nankin o a Sichuan, però l'emperador va refusar; en territori ocupat pels kitan resistia la ciutat de Tch'en-tchou (K'ai-tcheou a la nomenclatura manxú i modernament P'ou-yang-hien) on el capità Li ki-long havia produït nombroses baixes als kitan que l'amenaçaven; era una ciutat estratègica pels kitan per poder continuar avançant cap al sud,i l'emperador va tindre la gosadia de sortir de la seva capital per anar a portar ajut al capità Li; aquesta actitud ferma va fer considerar als kitan que era millor un acord i es va signar un tractat de pau a la mateixa ciutat (1004) pel qual es retornava a les fronteres del 936 amb Beijing i Ta-t'ong als kitan i Paoting i Ning-wou als xinesos; Hebei quedava partit pel nord de Pa-tcheou (que restava xinesa) i el Sanxhi (shansi) pel nord de Wou-t'ai-chan (que també restava xinesa). Aquesta pau va durar un segle.

Ambicions orientals i occidentals[modifica | modifica el codi]

Els kitan va desplaçar les seves ambicions cap a Corea i el Gobi; cap al Gobi van arrabassar als uigurs (1009) el Kansu occidental (Kan-tcheou i Sou-tcheou) però no s'hi van mantenir; a Corea foren rebutjats pels coreans que van rebre l'ajut dels djürchät de la regió de l'Ussuri (1014). El 1017 van intentar la conquesta de Kashgària i la regió de l'Issiq-kul, en poder dels turcs karakhànides, i van avançar fins a Balasagun a la riba del Tchou superior a l'oest de l'Issiq-koul, però foren refusats per la khan karakhànida Tugan.[9] El 1044 els kitan van atacar a Si-Hia per la zona de l'Ordos però foren rebutjats.

final del regne[modifica | modifica el codi]

Per liquidar als kitan l'emperador xinès Houei-tsong (1101-1125) va decidir cridar a bàrbars més llunyans. Els Liao estaven prou adaptats a la cultura xinesa per ser uns veïns acceptables però no era el cas del poble que vivia més enllà, als boscos de l'Ussuri i nord-est de Manxúria, coneguts com els djürchät que estaven sent organitzats per un cap enèrgic de nom A-kou-ta, del clan reial Wan-yen (1113-1123).[10] Després de l'aliança amb els xinesos,[11] el 1114 es va revoltar contra el rei kitan i va llançar a la seva horda la conquesta del regne Liao, cosa que va fer en nou anys: Ning-kiang (al sud de la moderna Kharbin a la riba d'un afluent del Sungari) el 1114, Leao-yang el 1116 (després d'aquesta ciutat tota Manxúria va passar als djürchät). Lin-huang (capital septentrional dels kitan, al nord del modern Jehol) el 1120; Ta-ting (capital central) i Ta-t'ong (al nord del Shanxi) el 1122. Pekín havia de passar a Xina segons els termes del tractat entre l'Imperi i els djürchät, però els xinesos no van poder ocupar la ciutat i finalment foren els bàrbars els que ho van fer (1122) però la van entregar a Xina el 1123. El darrer rei kitan Ye-liu Yen-hi es va refugiar a la zona de Kuku-khoto i va tractar de resistir a la comarca de Wou-tcheou (1124) però fou derrotat diverses vegades i finalment capturat el 1125. El regne Lieao va acabar així.

Llista de sobirans[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. suposadament derivats dels donghu (tongu), protomongols que van viure a les estepes fins l'establiment del poder dels hsiung-nu
  2. Gabelentz, Geschichte der grossen Liao (traducció), Sant Petersburg 1877; Bretschneider, Medieval researches I, 209; Chavannes, Voyageurs chinois chez les Khitan et les Joutchen, 1897, I, 377; J. Mullie, Les anciennes villes de l'empire des Grands Leao au royaume mongol de Barin, T'oung-pao 1922
  3. Marquart, Gwaini's Bericht uber die Bekehrung der Uiguren, 500-501; i Chavannes i Pelliot, Un traite manicheen retrouvé en Chine
  4. Barthold diu a l'article de l'Enciclopèdia del Islam de la primera edició que no en queda cap rastre, però a la segona edició l'article no existeix i no pot deixar constància de què el 1922 es van descobrir les primeres restes d'aquesta escriptura
  5. Chavannes, Voyageurs chinois chez les Khitan et les Joutchen, J. A. 1897, maig i juny, 382; també Bretschneider, Medieval researches, I, 265
  6. Mullie, Les anciennes villes de l'empires des Grands Leao, T'oung pao, 1922, 105
  7. especialment greu fou la matança de Tchang-tö però quan Tö-Kuang va intentar anar a castigar a aquesta ciutat les revoltes s'havien estès ja massa
  8. poc després però, el 1007, el riu va modificar lleugerament el seu curs
  9. Barthold, article Qara-Khitai a l'Enciclopèdia del Islam, Edició I, i al seu llibre Turkestan down to the Mongol invasion, pag. 279
  10. Wan-yen podria ser la transcripció al tungús de la paraula xinesa "wang", equivalent a rei o príncep, segons la hipòtesi de Pelliot
  11. es va establir que el regne Liao es repartiria entre xinesos i djürchät
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Khitan Modifica l'enllaç a Wikidata