Ienissei

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ienissei
Conca del Ienissei
Naixement Tuva (Rússia), Vall de Darhad (Mongòlia)
Desembocadura Oceà Àrtic
Longitud 5.539 km
Cabal mitjà 19.600 /s
Superfície de la conca 2.580.000 km²
Territoris de la conca Rússia, Mongòlia
Icon river delta.svg Accediu al Portal:Geografia

El Ienissei (del rus Енисей) és el més gran dels sistemes fluvials que flueixen cap a l'Oceà Àrtic i el cinquè riu més llarg del món. Neix a Mongòlia i es dirigeix cap al nord per desembocar al Mar de Kara en l'estuari anomenat Golf del Ienissei. Aquest gran riu drena una gran part de la Sibèria Central, amb el recorregut més llarg seguint el Ienissei – Angara – Selenga – Ider, d'uns 5.500 km.

El curs alt, subjecte a corrents ràpids i inundacions, recorre àrees amb escassa població. Al curs mitjà hi abunden les preses hidroelèctriques, construïdes parcialment per treballadors del gulag en temps soviètics, que donen energia a gran part de la indústria russa. La contaminació continua essent un problema difícil de subsanar en aquesta àrea. Durant el curs per la taigà, el Ienissei rep les aigües de nombrosos afluents i finalment arriba al Mar de Kara en un entorn de tundra, on es manté glaçat més de sis mesos l'any.

Curs alt[modifica | modifica el codi]

El Ienissei sorgeix amb dos corrents principals: el Bolxoi (gran) Ienissei, conegut també amb el nom de Bii-Khem (Бии-Хем), Neix a la regió de Tuvà, al flanc sud del Saian oriental i al nord de les muntanyes Tannu-Ola, al punt 52° 20′ N, 97° 30′ E; el Malii (baix) Ienissei, conegut també amb el nom de Kaa-Khem (Каа-Хем) neix a la Vall de Darhat (rift), a Mongòlia. S'ha demostrat que l'estreta sortida cap a la Vall de Darhat ha estat regularment bloquejada pel glaç, formant així un llac tan gran com el seu veí, el Llac Khovsgol, quan el gran bloc de glaç es retirava (l'últim cop fa 9.300 anys), una volum de 500 km³ d'aigua podia quedar lliure, descendint possiblement de forma violenta i catastròfica.

Aquests dos corrents principals flueixen cap a l'oest i convergeixen a Kizil i, després de rebre les aigües del riu Khemtxic (Хемчик), cap al nord seguint les valls del Saian oriental. En aquesta zona hi trobem la presa Saiano-Xuxenskaia, que alimenta la planta hidroelèctrica més gran de Rússia, completada el 1989, que produeix 6.400 MW destinats a la producció d'alumini. 25 km més avall, on el Ienissei emergeix de les muntanyes en una àrea d'estepa, hi trobem la presa de Maina, de 30 m d'alçada.

Uns 120 km riu avall el Ienissei passa per Abakan, la capital de Khakàssia, i per Minusinsk. 300 km més i arriba a Krasnoiarsk, després d'acostar-se a 10 km del Txulim (afluent de l'Obi) i de trobar-se la presa de Krasnoiarsk, just abans de la ciutat, que és un port important i té connexió amb el Transiberià.

70 km riu avall, la ciutat tancada de Zheleznogorsk no apareix a la majoria de mapes, ja que era un centre d'armament nuclear i base per satèl·lits soviètics. L'estat dels residus nuclears no es coneix amb certesa, però el Ienissei continua essent contaminat per algunes filtracions. A uns 200 km riu avall hi trobem la confluència amb el riu Angarà (el tram final del qual es coneix amb el nom de Tunguska Superior [Верхная Тунгуска]).

Llac Baikal[modifica | modifica el codi]

La part alta del riu Angarà (320 km navegables en part) desemboca a l'extrem nord del Llac Baikal provinent de la República de Buriàtia, però el cabal més important que rep el llac és del riu Selenga, que forma un delta a la part del sud est del llac. Els rius més llargs que hi aporten les aigües provenen de la cara est de les muntanyes Khangai, a la Mongòlia central. El Tuul passa per la capital de Mongòlia, Ulan Bator, i l'Egiin Gol drena el llac Khovsgol.

El riu Angarà[modifica | modifica el codi]

L'Angarà (rus Ангара) drena el llac Baikal i s'allunya d'Irkutsk (la capital de la regió) 1840 km per convergir amb el Ienissei a Strelka (58,101º N, 92,998º E). Al llarg del recorregut de l'Angarà es troben quatre embassaments que proveeixen d'electricitat a les indústries locals:

  • L'embassament d'Irkutsk, situada a l'inici del seu curs, (44 m) produeix 650 MW.
  • L'embassament de Bratsk (124 m), 500 km riu avall, va ser construïda als anys 60 i produeix 4.500 MW. El pantà que en resulta rep el nom de "Llac del Drac" per la seva forma. Els rius Oka i Iia, provinents dels vessants nord del Saian oriental, en formen les "mandíbules" i 400 km del riu Angarà en formen la "cua".
  • L'embassament de Ust-Ilimsk, barratge nou situat 250 km riu avall. Aquest pantà també afecta el riu Ilim.
  • L'embassament de Bogutxani, barratge nou no operacional, situat 400 km més avall.

Hi han projectes per construir més embassaments, però les conseqüències que comporta per a l'entorn el fet de barrar completament el pas al riu Angarà han provocat protestes.

Angarsk, a 50 km d'Irkutsk, és el centre en expansió de la indústria petroliera de la Sibèria Oriental i seu d'una enorme refineria de Yukos. Un gran oleoducte porta petroli cap a l'oest i se'n construeix un altre cap a l'est per abastir el Japó des del port de Nakhotka, al mar del Japó. El potencial exacte de la Sibèria Oriental és desconegut, però hi ha dos centres petroliers més: les terres de Kovuktinskoie, prop de Zhigalovo, 200 km al nord d'Irkutsk, i les remotes terres de Verkhnekhonskoie, 500 km al nord d'Irkutsk, a l'Altiplà de la Sibèria Central.

Curs baix[modifica | modifica el codi]

Afluents principals del Ienissei

El gran Kaz s'ajunta amb el Ienissei 300 km riu avall des de Strelka. És important perquè s'hi troba la connexxió amb el riu Obi mitjançant el canal Obi-Ienissei el riu Ket.

El riu comença a eixamplar-se i el seu llit queda ple d'illes a mesura que nombrosos rius n'augmenten el cabal, en particular el Tunguska Pedregós (Podkamennaia Tunguska) de 1.800 km i el Tunguska Inferior (Nizhniaia Tunguska) a Turukhansk, tot drenant l'Altiplà de la Sibèria Central des de l'est.

La remota regió de Tunguska és més coneguda per l'impacte del meteorit del 1908 (vegeu: Esdeveniment de Tunguska). Actualment s'hi realitzen prospeccions per trobar petroli. Més enllà de Turukhansk, el riu s'endinsa a la tundra.

El Ienissei està glaçat durant més de la meitat de l'any i, si no es vigila, el gel forma preses que podrien causar inundacions desastroses. S'utilitzen explosius per mantenir l'aigua fluint. L'última ciutat important és Dudinka, connectada amb Krasnoiarsk per vaixells de l'ínia regular. El Ienissei desemboca al Mar de Kara en un estuari de 50 km d'amplada i 250 km de llargada, els ports del qual resten oberts mitjançant vaixells trencaglaç.

Durant l'ultima glaciació, la ruta cap a l'Àrtic estava bloquejada pel gel. Es creu que el Ienissei havia format un enorme llac que ocupava la major part de la Sibèria Occidental, i que possiblement desembocava al Mar Negre (vegeu: West Siberian Glacial Lake (anglès)).

Navegació[modifica | modifica el codi]

El primer equip que va navegar per la totalitat del riu Ienissei, incloent-t'hi la violenta part part del curs alt a Mongòlia, va ser format per Ben Kozel, Tim Cope, Colin Angus i Remy Quinter, provinents d'Austràlia i Canadà. Kozel i Angus van escriure un llibre cadascú amb els detalls d'aquesta expedició. També se n'ha produït un documental de la National Geographic Television.

Història[modifica | modifica el codi]

Les antigues tribus nòmades ket i iugh vivien a les ribes del riu Ienissei. Els kets, unes 1.000 persones, són els únics supervivents de tots aquells que originalment vivien a la part central del sud de Sibèria, prop de les ribes dels rius. Els pobles extints són els kotts, els assans, els arins, els baikots i els pumpokols, que vivien riu amunt cap al sud. Els kets actuals vivien a la riba oriental de el Ienissei abans de ser políticament assimilats per la Rússia dels segles XVII al XIX.

Coord.: 71° 50′ 0″ N, 82° 40′ 0″ E / 71.83333,82.66667

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ienissei