Mar de Tasmània

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de geografia físicaMar de Tasmània
(en) Tasman Sea Modifica el valor a Wikidata
Imatge
TipusMar Modifica el valor a Wikidata
EpònimAbel Tasman Modifica el valor a Wikidata
Part deoceà Pacífic Modifica el valor a Wikidata
Localització
País de la concaAustràlia i Nova Zelanda Modifica el valor a Wikidata
Entitat territorial administrativacap valor Modifica el valor a Wikidata
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 37° S, 161° E / 37°S,161°E / -37; 161
Dades i xifres
Profunditat5.994 m Modifica el valor a Wikidata
Mida2.200 (amplada) km
Superfície2.300.000 km² Modifica el valor a Wikidata

El mar de Tasmània (maori: Te Tai-o-Rēhua;[1] en anglès Tasman Sea) és la massa d'aigua compresa entre Austràlia i Nova Zelanda, d'uns 2.000 quilòmetres de longitud. Representa la part sud-occidental de l'oceà Pacífic.

Va ser batejat així en honor de l'explorador holandès Abel Tasman, el primer europeu que va descobrir Nova Zelanda i Tasmània al segle xvii. Més endavant, a la dècada del 1770, el navegant anglès James Cook va explorar el mar de Tasmània amb més detall durant el seu primer viatge.[2]

Segons l'Organització Hidrogràfica Internacional, les aigües del mar de Tasmània són les que banyen els estats australians de Nova Gal·les del Sud, Victòria i Tasmània. L'estat de Queensland, més al nord, ja és riberenc del mar del Corall, i el límit territorial entre aquest estat i Nova Gal·les del Sud es considera que és la frontera entre tots dos mars.

El mar de Tasmània es coneix informalment tant en anglès australià com en anglès neozelandès com el Ditch; per exemple, creuar el Ditch significa viatjar a Austràlia des de Nova Zelanda, o viceversa. El terme diminutiu "la rasa" utilitzat per al mar de Tasmània és comparable a referir-se a l’oceà Atlàntic Nord com "l'estany".

Al mar de Tasmània hi ha diversos grups d'illes, bastant apartades de les costes australianes i neozelandeses. Entre aquestes, destaquen les següents, totes les quals són possessions d'Austràlia:

Clima[modifica]

El sud del mar està travessat per depressions que van d'oest a est. El límit nord d'aquests vents de l'oest és a prop dels 40°S. Durant l'hivern austral, d'abril a octubre, la branca nord d'aquests vents de ponent canvia de direcció cap al nord i s'enfronta als vents alisis. Per tant, el mar rep vents freqüents del sud-oest durant aquest període. A l'estiu australià (de novembre a març), la branca sud dels vents alisis s'enfronta a vents de ponent i produeix més activitat eòlica a la zona.[3]

Geografia[modifica]

El mar de Tasmània és de 2250 km d'ample i té una superfície de 2.300.000 km².[2] La profunditat màxima del mar és de 5943 m.[4] La base del mar està formada per suor de globigerina. Al sud de Nova Caledònia es troba una petita zona d'exsudat de pteròpodes i, a l'extensió sud de 30° S, es pot trobar exuda silícea.[5]

Extensió[modifica]

L’Organització Hidrogràfica Internacional defineix els límits del mar de Tasmània com:[6]

« A l'oest Una línia des d'Illa Gabo (prop de Cap Howe, 37°30'S) fins al punt nord-est de l'illa East Sister (148°E), d'allí al llarg del meridià 148è est fins a Illa Flinders; més enllà d'aquesta illa una línia que va cap a l'est dels Vansittart Shoals fins a [Cap] Illa del Cap Estèril, i des del Cap Estèril (el punt més oriental de [Cap] Barren Island) fins a Eddystone Point (41°S) a Tasmània, d'allí al llarg de la costa est fins a Cap Sud-est, el punt sud de Tasmània.

Al nord El 30è paral·lel sud des de la costa australiana cap a l'est fins a arribar a una línia que uneix les extremitats est d'Elizabeth Reef i South East Rock (31° 47′ S, 159° 18′ E / 31.783°S,159.300°E / -31.783; 159.300) després cap al sud per aquesta línia fins a South East Rock a l'Illa de Lord Howe].

Al nord-est Des de South East Rock fins al punt nord de Three Kings Islands (34° 10′ S, 172° 10′ E / 34.167°S,172.167°E / -34.167; 172.167), d'allí a Cap Nord a Nova Zelanda.

A l'Est

  • A l'Estret de Cook. Una línia que uneix l'extrem sud de la terra bruta Cap Palliser (Ngawi, Nova Zelanda) i el Far del Cap Campbell (Te Karaka).
  • A l'Estret de Foveaux (46° 45'S). Una línia que uneix la llum encesa Waipapa Point (168°33'E) amb East Head (47'02'S) de Stewart Island/Rakiura.

Al sud-est Una línia que va des de Cap sud-oest, Nova Zelanda, Illa Stewart, a través dels Snares (48°S, 166°30'E) fins al Cap Nord-oest, Illa Auckland (50° 30′ S, 166° 10′ E / 50.500°S,166.167°E / -50.500; 166.167), a través d'aquesta illa fins al seu punt sud.

Al sud Una línia que uneix el punt sud de l'illa d'Auckland (50° 55′ S, 166° 0′ E / 50.917°S,166.000°E / -50.917; 166.000) fins al Cap Sud-est, el punt sud de Tasmània.

»

Serralada[modifica]

El fum dels incendis del dissabte negre travessa el sud del mar de Tasmània

La dorsal oceànica del mar de Tasmània es va desenvolupar fa entre 85 i 55 milions d'anys quan Austràlia i Zelàndia es van separar durant la ruptura del supercontinent Gondwana. Es troba aproximadament a mig camí entre els marges continentals d'Austràlia i Zelàndia. Gran part de Zelàndia està submergida, de manera que la carena s'acosta molt més a la costa australiana que la de Nova Zelanda.[7]

Illes[modifica]

El mar de Tasmània compta amb una sèrie de grups d'illes medimarines, a part de les illes costaneres situades a prop de les terres continentals d'Austràlia i Nova Zelanda:

Cossos d'aigua adjacents[modifica]

Vida animal i vegetal[modifica]

Un vaixell d'investigació d'aigües profundes, el RV Tangaroa, va explorar el mar i va trobar 500 espècies de peixos i 1300 espècies d'invertebrats. Els investigadors també van trobar la dent d'un megalodon, un tauró extingit.[12]

Història[modifica]

El 1876, el primer cable telegràfic que connectava Austràlia i Nova Zelanda es va posar al mar de Tasmània.[13] Moncrieff i Hood van ser els primers a intentar una travessia trans-Tasman amb avió el 1928. El primer vol amb èxit sobre el mar va ser realitzat per Charles Kingsford Smith i Charles Ulm més tard aquell any. La primera persona que va remar en solitari a través del mar va ser Colin Quincey el 1977. La següent travessia en solitari amb èxit la va completar el seu fill, Shaun Quincey, el 2010.[14]


Referències[modifica]

  1. Rāwiri Taonui. Tapa whenua – naming places – Events, maps and European influences, Te Ara – the Encyclopedia of New Zealand, Ministry for Culture and Heritage. ISBN 978-0-478-18451-8. Updated 1 març 2009. Retrieved 24 febrer 2011
  2. 2,0 2,1 «Tasma Sea». A: . 
  3. Rotschi i Lemasson, 1967, p. 54.
  4. «Depth of the sea». [Consulta: 23 abril 2018].
  5. Rotschi i Lemasson, 1967, p. 51.
  6. «Limits of Oceans and Seas, 3rd edition». International Hydrographic Organization. [Consulta: 28 desembre 2020].
  7. Van Der Linden, Willem J.M Earth and Planetary Science Letters, 6, 6, 1969, pàg. 483–490. Bibcode: 1969E&PSL...6..483V. DOI: 10.1016/0012-821X(69)90120-4.
  8. «Lord Howe Island, Tasman Sea, Australia». volcano.oregonstate.edu. Arxivat de l'original el 8 d’agost 2020. [Consulta: 23 abril 2018].
  9. «Ball's Pyramid». Unusual Places, 05-09-2013. [Consulta: 23 abril 2018].
  10. van der Linden, Willem J. M. New Zealand Journal of Geology and Geophysics, 13, 1, Jan 2012, pàg. 282–291. DOI: 10.1080/00288306.1970.10428218.
  11. «Mysterious ocean feature found in Tasman Sea» (en anglès). Australian Geographic, 24-02-2012. [Consulta: 23 abril 2018].
  12. «Tasman Sea produces freaky species». CBC News, 30-06-2003. [Consulta: 23 abril 2018].
  13. Mander, Neil. «COMPAC Submarine Telephone Cable System». A: La Roche. Evolving Auckland: The City's Engineering Heritage. Wily Publications, 2011, p. 195–202. ISBN 9781927167038. 
  14. Anne Barrowclough «Kiwi becomes second person to row across the Tasman Sea». , 14-03-2010 [Consulta: 22 maig 2011].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mar de Tasmània