Mario Monti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mario Monti
Mario Monti

16 de novembre de 2011 – 28 d'abril de 2013
President Giorgio Napolitano
Precedit per Silvio Berlusconi
Succeït per Enrico Letta

Ministre d'Economia i Finances
16 de novembre de 2011 – 11 de juliol de 2012
Precedit per Giulio Tremonti
Succeït per Vittorio Grilli

Ministre d'Afers Exteriors
(Interinament)
26 de març – 28 d'abril de 2013
Precedit per Giulio Terzi di Sant'Agata
Succeït per Emma Bonino

15 de setembre de 1999 – 30 d'octubre de 2004
President Romano Prodi
Precedit per Karel Van Miert
Succeït per Neelie Kroes

18 de gener de 1995 – 15 de setembre de 1999
President Jacques Santer
Manuel Marín (en funcions)
Precedit per Martin Bangemann i Raniero Vanni d'Archiraf
Succeït per Frits Bolkestein
Dades biogràfiques
Naixement 19 de març de 1943 (1943-03-19) (71 anys)
Varese, Llombardia
Partit Independent (fins al 2012)
Elecció Cívica
Alma mater Universitat Bocconi
Universitat Yale

Mario Monti (Varese, Llombardia, 19 de març de 1943) és un polític i economista italià que fou membre de la Comissió Europea i Primer Ministre d'Itàlia des de 2011 fins a 2013.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Trajectòria acadèmica[modifica | modifica el codi]

Mario Monti va cursar estudis clàssics a l'institut de jesuïtes Lleó XIII de Milà.[2] Es llicencià en economia i gestió a la prestigiosa Universitat Bocconi de Milà i va cursar estudis de postgrau a la Universitat Yale dels Estats Units d'Amèrica,[3] on tingué de professor el Premi Nobel d'Economia James Tobin.[4]

Entre 1964 i 1965 va realitzar un període de pràctiques a la Direcció General d'Afers Econòmic i Financers de la Comissió Europea.[2] Va ser professor d'economia a la Universitat de Torí (1970–1985) abans de traslladar-se a la Universitat Bocconi, on va ser rector (1989-1994) i president (des de 1994). La seva investigació ha ajudat a crear el model de Klein-Monti, que té com a objectiu descriure el comportament dels bancs que operen en condicions de monopoli.

Als anys 1970 va formar part de consells d'administració de FIAT, Assicurazioni Generali i de la Banca Commerciale Italiana.[2] Monti és el primer president de Bruegel, un think tank europeu fundat el 2005, i és President Europeu de l'organització internacional privada Comissió Trilateral.[5] És, també, un destacat membre del Grup Bilderberg.[6]

Monti és assessor internacional de Goldman Sachs des del 2005 i membre del consell assessor de la The Coca-Cola Company.[7][8]

Comissari europeu (1994–2004)[modifica | modifica el codi]

Mario Monti.

L'any 1994 va entrar a formar part de la Comissió Santer a proposta de Silvio Berlusconi, on fou nomenat Comissari Europeu de Mercat Interior i Fiscalitat i Unió Duanera, càrrecs que va conservar en la interina Comissió Marín fins al novembre de 1999.[2] En la formació de la Comissió Prodi fou ratificat en el seu càrrec de membre de la Comissió pel nou primer ministre d'Itàlia Massimo D'Alema, esdevenint Comissari Europeu de la Competència. Des d'aquest càrrec va emprendre accions contra el monopoli de Microsoft i va bloquejar la fusió entre General Electric i Honeywell l'any 2001.[8]

El 2001 va rebutjar ser ministre italià d'Exteriors i el 2004, d'Economia.[2] El novembre de 2004 abandonà la política europea al no ser nomenat altre cop representant italià en la Comissió Europea, sent substituït per Franco Frattini.

Primer Ministre d'Itàlia[modifica | modifica el codi]

Mario Monti en el moment del jurament del càrrec i l'anunciament del Consell de Ministres.

El 9 de novembre de 2011 va ser nomenat senador vitalici per part del President d'Itàlia Giorgio Napolitano, que li va encarregar formar un nou govern substituint Silvio Berlusconi.[1] Una setmana més tard, el 16 de novembre, va jurar el càrrec de Primer Ministre d'Itàlia.[9] Els mitjans i analistes veieren el perfil de Monti al d'un govern tecnòcrata de transició,[10] que tindria com a objectiu principal posar en marxa les reformes econòmiques imposades per la Unió Europea.[1]

Tots els ministres del govern de Monti, que tingué previst de romandre fins al 2013, eren independents i ell assumí interinament el Ministeri d'Economia i Finances.[11]

Gabinet de Monti[11]
Càrrec Nom
President del Consell de Ministres Mario Monti
Ministre de Relacions Exteriors Giulio Terzi di Sant'Agata (fins al 26 de març de 2013)
Mario Monti
Ministre d'Economia i Finances Mario Monti (fins l'11 de juliol de 2012)
Vittorio Grilli
Ministre de Desenvolupament i Infraestructures Corrado Passera
Ministra de l'Interior Anna Maria Cancellieri
Ministre de Defensa Giampaolo Di Paola
Ministra de Justícia Paola Severino
Ministre d'Instrucció, Universitats i Recerca Francesco Profumo
Ministre de Salut Renato Balduzzi
Ministra de Benestar Social i d'Igualtat d'Oportunitats Elsa Fornero
Ministre de Béns Culturals Lorenzo Ornaghi
Ministre de Polítiques Agrícoles i Forestals Mario Catania
Ministre de Medi Ambient Corrado Clini
Ministre Subsecretari de la Presidència del Consell de Ministres Antonio Catricalà
Ministre sense cartera per als Afers Europeus Enzo Moavero Milanesi
Ministre sense cartera per al Turisme i l'Esport Piero Gnudi
Ministre sense cartera per a la Cohesió Territorial Fabrizio Barca
Ministre sense cartera per a les Relacions amb el Parlament Piero Giarda
Ministre sense cartera per a la Cooperació Internacional Andrea Riccardi

Obres[modifica | modifica el codi]

Mario Monti escriu articles d'opinió al diari Corriere della Sera i és autor de diversos llibres d'economia monetària i finances.[12]

  • Problemi di economia monetaria, Milà, Etas Kompass, 1969.
  • Gli obiettivi delle banche, i tassi di interesse e la politica monetaria, Milà, Tamburini, 1970.
  • Analisi degli effetti monetari e finanziari delle politiche di bilancio regionale e locali. Un rapporto metodologico, Milà, Tamburini, 1974.
  • Per un'analisi mensile della politica monetaria e finanziaria italiana, Milà, O. Capriolo, 1974.
  • Ricerca sul sistema creditizio i Quadro generale, amb Tommaso Padoa-Schioppa, Roma, Agència d'estudis monetaris, bancaris i financers Luigi Einaudi, 1976.
  • Che cosa si produce come e per chi. Manuale italiano di microeconomia amb Onorato Castellino, Mario Deaglio, Elsa Fornero, Sergio Ricossa, Giorgio Rota, Torí, Giappichelli, 1978.
  • Il sistema creditizio e finanziario italiano. Relazione della Commissione di studio istituita dal Ministro del tesoro, Roma, Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato, 1982.
  • L'Italia e la Repubblica federale di Germania in cammino verso l'unione economica e monetaria europea, amb Franco Bruni, Milà, Centro di economia monetaria e finanziaria, Universitat Bocconi, 1989.
  • Autonomia della Banca centrale, inflazione e disavanzo pubblico: osservazioni sulla teoria e sul caso italiano, amb Franco Bruni Il ruolo della banca centrale nella politica economica, Bolonya, Il Mulino, 1992. ISBN 88-15-03754-3.
  • Il governo dell'economia e della moneta. Contributi per un'Italia europea, 1970-1992, Milà, Longanesi, 1992. ISBN 88-304-1099-3.
  • Il mercato unico e l'Europa di domani. Rapporto della Commissione europea, Milà, Il Sole-24 Ore libri, 1997. ISBN 88-7187-815-9.
  • Intervista sull'Italia in Europa, Roma-Bari, Laterza, 1998. ISBN 88-420-5090-3.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Napolitano nomena Mario Monti senador vitalici i el reforça com a successor de Silvio Berlusconi». 324.cat, 12 de novembre de 2011 [Consulta: 12 de novembre de 2011].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «De 'Il Cavaliere' a 'Super Mario'» (en castellà). Agència EFE. El Mundo, 12 de novembre de 2011 [Consulta: 12 de novembre de 2011].
  3. «Curriculum vitae of speakers» (en anglès). Parlament Europeu, 13 de gener de 2011. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  4. Clift, Jeremy. «Super Mario and the Temple of Learning» (en anglès). Finance and Development. Fons Monetari Internacional, Juny de 2005.
  5. «Trilateral Commission Membership List» (en anglès). Comissió Trilateral.
  6. «Steering Committee» (en anglès). Conferència Bilderberg.
  7. «Mario Monti» (en anglès). Comissió Europea d'Assumptes Econòmics i Monetaris.
  8. 8,0 8,1 Pino, Daniel del. «Un asesor de lujo como antídoto a Berlusconi» (en castellà). Público, 11 de novembre de 2011 [Consulta: 12 de novembre de 2011].
  9. «Mario Monti es perfila com a substitut de Berlusconi». VilaWeb, 9 de novembre de 2011 [Consulta: 9 de novembre de 2011].
  10. Martínez de Rituerto, Ricardo. «El ‘gentleman’ tecnócrata» (en castellà). El País, 12 de novembre de 2011. [Consulta: 13 de novembre de 2011].
  11. 11,0 11,1 «Manager, cooperanti e professori. Ecco i ministri del governo Monti». La Repubblica, 16 de novembre de 2011 [Consulta: 16 de novembre de 2011].
  12. «El cap d'Estat italià nomena Mario Monti senador vitalici». diari Ara, 9 de novembre de 2011 [Consulta: 12 de novembre de 2011].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mario Monti Modifica l'enllaç a Wikidata
Càrrecs públics
Precedit per:
Martin Bangemann i Raniero Vanni d'Archiraf
Comissari Europeu de Mercat Interior
1995–1999
Succeït per:
Frits Bolkestein
Precedit per:
Christiane Scrivener
Comissari Europeu de Fiscalitat i Unió Duanera
1995–1999
Precedit per:
Karel Van Miert
Comissari Europeu de la Competència
1999–2004
Succeït per:
Neelie Kroes
Precedit per:
Silvio Berlusconi
Primer Ministre d'Itàlia
2011–2013
Succeït per:
Enrico Letta
Precedit per:
Giulio Tremonti
Ministre d'Economia i Finances
2011–2012
Succeït per:
Vittorio Grilli
Precedit per:
Giulio Terzi di Sant'Agata
Ministre d'Afers Exteriors (Interinament)
2013
Succeït per:
Emma Bonino