Palau des Tuileries

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Palau des Tuileries (Teuleries) va ser un dels palaus més importants de la monarquia francesa. Va ser manat construir per Caterina de Mèdici l'any 1564. El seu nom té l'origen en els tallers de fabricació de teules que existien antigament sobre l'emplaçament del palau, i que van ser derruïdes per a permetre la seva construcció.

El Palau des Tuileries abans de 1871

Història[modifica | modifica el codi]

El palau va ser construït per ser la residència dels monarques francesos a París. Aquest Palau era més petit que el de Versalles, i alhora el més volgut. La construcció més important es va realitzar sota ordres de Caterina de Mèdici (esposa d'Enric II). Va ser ella qui va manar la construcció del Palau i del Jardí de les Tuileries. Aquest últim és l'única part del palau que ha sobreviscut fins als nostres dies, ja que l'edifici va ser destruït en els fets de la Comuna de París (1870), després de la caiguda del Segon Imperi.

L'Antic Règim[modifica | modifica el codi]

Gravat del Palau en 1857.

Caterina de Mèdici[modifica | modifica el codi]

Després de la mort d'Enric II el 1559, la seva esposa, la reina Caterina de Mèdici, va demanar als arquitectes Philibert Delorme i Jean Bullant edificar un palau a continuació del Palau del Louvre. Aquest palau es presentava sota la forma d'un pavelló central (el Pavelló del Rellotge) rematat per una cúpula i per dues ales més, l'ala sud i l'ala nord, que finalment no va ser completada. De fet, Caterina de Mèdici, molt supersticiosa, finalment es va negar a viure a les Tuileries i se va traslladar a l'Hôtel de Soissons, actual Borsa de Comerç, que va ser construïda apressadament l'any 1574.

El Gran Projecte[modifica | modifica el codi]

El rei Enric IV de França va decidir unir el Louvre amb el de les Tuileries creant dues noves galeries, una pel sud que bordejava el Sena i l'altra pel nord. La Gran Galeria (que avui dia continua existint) va ser construïda des de 1607 fins a 1610 per Jacques-Androuet. Al mateix temps, el Palau es va estendre cap al sud amb una nova ala, per connectar-lo amb la galeria sud. Les Tuileries, llavors, van esdevenir la residència reial fins a la sortida de la Cort cap a Versalles durant el regnat de Lluís XIV.

Revolució Francesa i Consolat[modifica | modifica el codi]

Vista des del pati del Louvre. La piràmide de cristall de Pei es troba en la zona dels arbres.

Durant el període revolucionari, la família reial va intentar fugir de França, exactament el 20 de juny de 1791, però va ser detinguda a Varennes i fou obligada a tornar a París. Se li va prohibir d'instal·lar-se de nou a Versalles, per la qual cosa van haver de tancar-se al Palau des Tuileries. Durant aquests anys es van destruir les dues ales que connectaven el Louvre amb les Tuileries.

El 10 d'agost de 1792 els revolucionaris van assaltar el palau, obligant al monarca a refugiar-se a l'Assemblea Legislativa, on seria empresonat mentre es convocaven eleccions per a la formació d'un nou règim.

El 10 de maig de 1793, la Convenció Nacional es va instal·lar a les Tuileries. El Palau va rebre llavors el nom de Palau Nacional.

El 19 de febrer de 1800, Napoleó Bonaparte, llavors Primer Cònsol, es va instal·lar en el Palau des Tuileries, on ocupava l'antic apartament del Rei.

Primer Imperi[modifica | modifica el codi]

Des de la proclamació de Napoléo I, les Tuileries es converteixen en la residència imperial. Napoleó va ordenar decorar el Palau en l'estil neoclàssic. Per a la suite nupcial de l'emperadriu Marie-Louise, Pierre Paul Prud'hon va dissenyar tots els mobles i les decoracions interior en un estil renaixentista grec.

El 28 de novembre de 1804, el papa Pius VII va arribar al palau, on va residir fins al 4 d'abril de 1805.

Sota Lluís XVIII el palau va conservar la seva funció de residència real, ja que el preferia al palau de Versalles. El 12 de juliol de 1830, després de la revolució provocada per Les Quatre Ordenances, Carles X va haver d'abandonar les Tuileries per anar-se'n a l'exili. Lluís Felip I de França, el seu successor, va preferir residir en el Palau Reial, i llavors les Tuileries van quedar deshabitades.

Segon Imperi[modifica | modifica el codi]

Amb el Segon Imperi les Tuileries tornen a ser la residència imperial. Es va encarregar a l'arquitecte Visconti la remodelació el palau, tot demolint les cases de la plaça del Carrusel.

El 29 de gener de 1853, les Tuileries són l'escenari del matrimoni civil de Napoleó III amb Eugènia de Montijo. Napoleó III va acabar el "gran projecte" i va fer reunir el Louvre a les Tuileries, per la qual cosa el palau s'uní al Palau del Louvre, amb el qual formava una sola unitat.

Comuna, incendi i destrucció[modifica | modifica el codi]

El Palau després de l'incendi

Caigut el Segon imperi, la Comuna va fer de les Tuileries el teatre de festes i de concerts revolucionaris. El 18 de maig de 1871 es van celebrar tres concerts consecutius que van atreure a una munió immensa molesta pels sorolls. Aquests concerts eren, en el pensament dels organitzadors, el preludi de l'incendi del palau. El cap federat Bergeret va declarar: "Quan deixi les Tuileries, les Tuileries seran cendres".[1]

Vista des del jardí.

El 22 i el 23 de maig els comuners prepararen l'incendi. Finalment, el 23 de maig a les 7 de la tarda, dotze homes van calar foc al palau. Poc abans de les 9 del vespre el rellotge de les Tuileries es va aturar sota l'efecte del foc; cap a les 11 de la nit una explosió va sacsejar el Pavelló del Rellotge, tot provocant l'enfonsament de la cúpula central. A més d'incendiar el Palau des Tuileries, els revoltats també van intentar incendiar el Louvre, però afortunadament el museu no es va veure afectat, només les zones més properes al Palau des Tuileries. També per sort es van salvar els mobles i tota la decoració de les Tuileries, car tement l'assalt de l'exèrcit alemany després de la capitulació de Napoleó III a Sedan (Ardenes), el palau havia estat buidat poc temps abans.

Les ruïnes van restar en peu durant onze anys. En un principi s'havia pensat a reconstruir-lo, però es va donar prioritat a la reconstrucció d'edificis com ara l'Ajuntament de París, el Palau Reial, les zones afectades pel foc del palau del Louvre i d'altres edificis que també varen ser destruïts per la comuna. Al final, el govern de la III República va decidir derruir les restes del Palau.

Jardin des Tuileries[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jardin des Tuileries

Després de la demolició del Palau, l'Ajuntament de París va decidir obrir el jardí al públic. L'actual jardí ocupa una extensió de 25 hectàrees i és un dels parcs urbans més grans i preferits de París. Aquest parc tanca l'eix dels Camps Elisis, que transcorre des de l'Arc de Triomf de l'Étoile fins a l'Arc de Triomf del Carrousel, i darrerament encara des de més lluny, d'ençà de la construcció del Gran Arc de La Défense.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lachnitt, Jean-Claude. Le prince impérial Napoléon IV (en francès). EDI8 - PLON, 2010. ISBN 2262031770. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau des Tuileries

Coord.: 48° 51′ 44″ N, 2° 19′ 53″ E / 48.86222,2.33139