Pantaló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Típics pantalons de vestir mostrant: cintura amb baguetes; tapeta de la bragueta; pinces; butxaca lateral; ratlla als camals; i vores als baixos

El pantaló (mot usat generalment en plural: pantalons) aquests són una peça de roba utilitzada en la meitat inferior del cos, que cobreix de la cintura cap avall, i ambdues cames per separat (a diferència de les faldilles). Cal distingir els pantalons pròpiament dits d'altres peces emparentades, com el calçó. Hi ha diversos tipus de pantalons, els pantalons pirates, que cobreixen la part inferior del cos per sobre dels turmells, el pantaló curt que cobreix la meitat inferior del cos per sobre dels genolls i el pantaló llarg, que cobreix tota la meitat inferior del cos.[1]

Parts del pantaló[modifica | modifica el codi]

La part superior del pantaló s'anomena cintura, i generalment és aplicada; segons èpoques i modes, coincideix amb la cintura del cos o bé arriba més amunt.

Les parts que cobreixen les cames reben el nom de camals.

L'extrem inferior del pantaló es coneix com a baixos. Aquests poden estar tallats arran, o bé dur l'excés de roba girat enfora tot formant una gira, o girat endins i cosit, la qual cosa constitueix una vora. Fixada als baixos dels pantalons hi pot haver una trava (o traveta) per a passar-hi el peu, amb què es millora la subjecció dels pantalons i, si es duen amb botes baixes, s'evita que se'n surtin en moviments bruscos.

Els pantalons solen incloure elements accessoris:

Força pantalons duen vora la cintura uns plecs permanents anomenats pinces, que tenen funció ornamental, però que, a més, fan que el pantaló senti més bé i resulti més còmode de portar. Abans exclusives de models formals, avui dia les pinces també són aplicables a models esportius. Del pantaló que en duu se'n diu pantaló de pinces.

Els pantalons més formals es planxen de manera que es formi tot al llarg de cada camal un plec vertical i uniforme anomenat ratlla.

Sistemes de subjecció[modifica | modifica el codi]

Els pantalons poden sostenir-se, bé amb cinturó, bé amb elàstics. El primer sistema és el més habitual avui dia, com a més apte per a pantalons de cintura propera a la natural, fins a l'extrem que ha esdevingut rar el pantaló mancat de baguetes. Els elàstics s'han preferit, per més adients, en els períodes en què la cintura del pantaló era més elevada que la cintura natural.

Tipologia[modifica | modifica el codi]

Segons la llargada, el pantaló pot rebre noms diferents: per a referir-se a tipus molt emprats actualment, hom parla de:

  • pantalons curts (amb la variant bermudes i l'anglicisme shorts) si acaben més amunt del genoll;
  • pirates si arriben fins a mitja cama entre el genoll i el turmell;
  • pescadors si deixen veure gran part del mitjó però són més llargs que els pirates;
  • i de pantalons llargs si arriben al turmell o en passen.

Observeu que pirates i pescadors són variants modernes de calçó, tot i que, curiosament, aquest terme no és gaire usat col·loquialment en les darreres dècades, potser perquè se li atribueixen connotacions d'antigor (o de roba interior).

Els baixos dels pantalons poden eixamplar-se en l'anomenada campana, rebatejada darrerament "pota d'elefant" (pantalons de campana), seguint la moda dels anys seixanta-setanta (amb reviscolament parcial a principis del 2000).

Hi ha pantalons molt ajustats al cos (pantalons arrapats). Models de pantaló molt arrapats, d'ús femení, són les malles i, estretament emparentats amb aquestes, els pantalons de tub.

De tota manera, el pantaló estàndard d'ús general, incloent-ne l'informal, era i és llarg i recte, i els models formals ho són sempre; les altres variants només es donen en indumentària informal.

Els pantalons poden confeccionar-se en diferents materials: cotó, pana, lli...

Una peça híbrida entre el pantaló i la granota és el pantaló granota, que es caracteritza per dur tirants, més una pitrera ("peto") que serveix de nexe d'unió entre els tirants i la cintura, tot plegat d'una peça.

Uns texans, el model de pantaló informal més popular d'ençà de mitjan segle XX

Història[modifica | modifica el codi]

El mot pantaló prové de Pantalone, personatge de la Commedia dell'arte que duia pantalons llargs en una època en què l'habitual era el calçó fins als genolls.

Els pantalons de tipus modern substituïren els antics calçons entre finals del segle XVIII i inicis del XIX. Per a la història d'aquesta substitució, vegeu la secció històrica de l'article Calçó.

Al llarg del temps la morfologia dels pantalons només ha variat en els detalls; la forma clàssica fou definida al llarg del segle XIX. Així, al principi no era rar que els camals pengessin tot deixant els turmells al descobert; entorn del 1830 la llargada s'estabilitza en l'actual, és a dir, amb els baixos descansant sobre la sabata. Les traves dels baixos foren de rigor fins als volts de 1855; des de llavors retornen de tant en tant com a accessori optatiu. Les gires i la ratlla, així com la tapeta que cobreix la bragueta, s'atribueixen al príncep de Gal·les, futur rei Eudard VII, àrbitre internacional de la moda masculina en la segona meitat del segle XIX. La bragueta sorgeix entorn de 1840 i en poques dècades desplaça l'anterior sistema "de davantal". Les baguetes es generalitzen arran l'adopció de la cintura natural. Les butxaques poden tenir a veure amb la influència del pantaló militar. Altres característiques rellevants, com l'alçada de la cintura i l'amplada dels camals, fluctuen amb la moda.

D'ençà de finals del segle XIX els pantalons de muntar duien un eixamplament en forma de bossa a l'alçada de la cuixa, per tal de facilitar l'equitació; han desaparegut en la segona meitat del segle XX, atès que l'ús de teixits elàstics permet practicar l'hípica amb pantalons rectes i fins arrapats.

Els calçons moderns, com ara els bombatxos, els pantalons de golf i, més recentment, els pirates i altres, s'han desenvolupat tenint com a punt de referència el pantaló llarg.

En l'ús tradicional, els nens duien pantalons curts fins a l'adolescència, almenys; l'obsequi d'uns primers pantalons llargs subratllava aquest pas, en una mena de ritu paral·lel al de les adolescents a què s'obsequiava un primer parell de mitges en substitució dels mitjons. D'altra banda, l'ús de pantalons curts per part d'adults és un fenomen del segle XX, i prové del món militar (certs uniformes d'estiu o, directament, tropicals), sobretot britànic; l'aplicació a la indumentària civil començà entre les dones cap al 1930, com a peça per al lleure estiuenc; l'ús com a peça de carrer unisex és força posterior, procedeix dels EUA i a Europa no començà a veure's fins ben avançats els anys seixanta.

Històricament els pantalons (com abans els calçons) han estat una peça de roba exclusivament masculina; amb precedents minoritaris des dels anys vint, en la segona meitat del segle XX els han adoptats també les dones, en alternança amb les faldilles. No sense lògica, els primers models de pantaló per a ús femení mancaven de bragueta i en comptes d'aquesta tenien una obertura lateral, generalment al maluc dret, per a facilitar-ne la col·locació. La popularització dels texans entre les dones, a partir dels anys cinquanta, acostumà la societat a veure dones amb bragueta; i avui dia els models de pantaló específicament femenins duen bragueta, a la manera masculina, en la majoria de casos.


Ús militar[modifica | modifica el codi]

Als exèrcits els pantalons substituïren els calçons en el mateix període que en la vida civil, però de forma més ràpida, sobretot en l'uniforme de campanya; pels volts del 1805 era rar l'exèrcit que entrava en combat vestit amb calçons. Aquests, però, resistiren algunes dècades com a part de l'uniforme de gala. Com a excepció, a l'exèrcit tsarista rus els pantalons tendien a ésser pantalons-calçons, en la pràctica.

Com els civils, els pantalons militars foren de davantal al principi; la bragueta no es generalitzaria en els pantalons militars fins al darrer quart del segle XIX.

Al principi els pantalons mulitars es combinaven amb sabates de tipus civil i, sovint, amb polaines; a partir de la dècada de 1820 el calçat més habitual passà a ésser la bota: bé baixa i amb polaina, per sobre o per sota del pantaló; bé alta i duta per sobre del pantaló. Aquest darrer ús, que tradicionalment era propi, sobretot, de la cavalleria i de l'oficialitat, tingué tendència a predominar per a tots els graus en la segona meitat del segle XIX. A l'exèrcit tsarista rus la bota alta ja era pròpia de tots els graus molt abans.

Fou arran la generalització de la bota alta per a la tropa que a l'exèrcit danès sorgiren els anomenats pantalons a la danesa, és a dir, un estil consistent a dur els pantalons llargs per damunt de botes altes, però, alhora, arromangats de manera que es mostri bona part de la canya de la bota. Els pantalons a la danesa han esdevingut característics de l'exèrcit danès (també actualment, aplicant-ho a botes de mitja canya), i no han estat rars al suec i al noruec.[2]

Paradoxalment, en la primera meitat del segle XX el pantaló militar tingué la concurrència d'un calçó militar de nou tipus. Durant aquest període les botes de mitja canya esdevenen el calçat predominant entre la tropa, sovint en combinació amb benes o amb polaines; les botes altes es reserven a la cavalleria i a l'oficialiat, tret d'alguns exèrcits (rus i soviètic, alemany, etc.) que les conserven per a tots els graus.

En el marc del battle dress britànic de 1938, prototip dels uniformes de campanya actuals, apareix un pantaló militar amb grans butxaques frontals o laterals (pantaló multibutxaca), que a partir de la segons postguerra mundial acabarà imposant-se pràcticament arreu per a campanya i diari. Es duu sempre amb botes de mitja canya entre tots els graus. A partir de la dècada de 1960 els pantalons de passeig tendeixen a ésser del tipus civil formal, amb ratlla, i duts amb sabates.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pantaló Modifica l'enllaç a Wikidata

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Borau, Cristina. Cinc-cents anys d'indumentària a Catalunya. Barcelona: Labor, cop. 1992. (Terra nostra; 31) ISBN 84-335-4431-4
  • Diccionari visual Oxford: català, castellà, anglès, francès. Oxford: Oxford University, cop. 1997. ISBN 84-8104-004-5
  • Kannik, Preben. Uniformes militares en color de todo el mundo. Madrid: San Martín, 1969
  • Laver, James. Breve historia del traje y la moda. Apéndice de Enriqueta Albizua Huarte. 10a ed. Madrid: Cátedra, 200+6. (Ensayos arte Cátedra) ISBN 84-376-0732-9
  • Mollo, John. Military fashion: a comparative history of the uniforms of the great armies from the 17th century to the First World War. London: Barrie & Jenkens, 1972. ISBN 0-214-65349-8
  • Toussaint-Samat, Maguelonne. Historia técnica y moral del vestido. 3, Complementos y estrategias. Madrid: Alianza, cop. 1994. (El libro de bolsillo; 1682. Literaria) ISBN 978-84-206-0682-8

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.147. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 de desembre de 2014]. 
  2. En el món civil, els pantalons a la danesa estigueren de moda per a ús femení durant la primera meitat de la dècada del 2000.