Pixinguinha

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pixinguinha
Pixinguinha.jpg
Dades biogràfiques i tècniques
Nom de naixement
Alfredo da Rocha Viana Filho
Altres noms Pizinguim, Bexiguinha, Pexinguinha
Naixement 23 d'abril de 1897
Lloc d'origen Brasil Rio de Janeiro (Brasil)
Defunció 17 de febrer de 1973 als 75 anys
Gènere(s) Xoro, Maxixe, Samba, Vals
Ocupació Flautista, saxofonista, compositor, arranjador
Anys en actiu 1912 - 1973
Discogràfiques Odeon, RCA, Sinter, Musidisc
Artistes relacionats Benedito Lacerda, João da Bahiana, Clementina de Jesus, João Pernambuco, Vinicius de Moraes, Sílvio Caldas, Araci de Almeida, João de Barro, Adoniran Barbosa, Jacob do Bandolim, Cartola, Nélson Cavaquinho
Lloc web oficial
pixinguinha.com
Instruments destacats
Flauta, saxòfon
Sofres porque queres
Altres interpretacions aquí

Alfredo da Rocha Viana Filho, conegut com a Pixinguinha [piʃĩˈɡiɲa], està considerat un dels majors creadors de músiques populars brasileres. Se'l considera un dels fundadors de la samba, la seva contribució fou fonamental perquè el xoro trobés una fórmula musical definitiva i és un referent fonamental per a creacions musicals posteriors. Integrant la música dels vells compositors de xoros del segle XIX amb harmonies jazzístiques contemporànies, ritmes afrobrasilers i tradicions europees, i creant sofisticats arranjaments, va introduir el xoro en una nova audiència i contribuí a popularitzar-lo com un gènere particular brasiler. Va compondre molts dels més famosos estàndards del gènere.

Fou el pioner en l'exportació musical brasilera, essent la música un àmbit fonamental en la cultura brasilera, quan l'estada a París –aleshores centre divulgador de noves tendències a Europa– i en les gires per Sud-amèrica. També va ser un dels primers músics brasilers en treure partit de les noves oportunitats professionals ofertes per les noves tecnologies d'emissions radiofòniques i d'estudis d'enregistrament. La seva activitat docent, tot i que no des de púlpits, és immesurable, amb quantitat de músics, dels més reconeguts de l'escena brasilera, que se n'han considerat deixebles, i molts més que escolten i estudien la seva obra en la seva recerca personal. I contribuí a modificar algunes sensibilitats quant a l'statu quo racista de part de les classes benestants, blanques, brasileres.

Ary Vasconcelos, reconegut periodista, crític i musicòleg brasiler, diu:

« Si tens quinze volums per parlar de tota la música popular brasilera, estigues segur de que és poc; però, si només disposes de l'espai per a una paraula, no tot està perdut: escriu ràpid, "Pixinguinha".[1] »

Biografia[modifica | modifica el codi]

Segons testimoni que el músic oferí el 1966 a petició del Museo da Imagem e do Som (va ser un dels primers personatges a fer-ho):

« "El meu nom complert és Alfredo da Rocha Vianna. Vaig néixer el 23 d'abril de 1898, al barri de Piedade, el carrer no el sé precisar; per al meu germà Léo va ser a la Rua Alfredo Reis, més, per a João da Baiana i en Donga, va ser a la Rua Gomes Serpa, el número de la casa ningú ho sap del cert; així consta al registre de baptisme fet a l'Església de Santana. El pare es deia Alfredo da Rocha Vianna i la mare Raimunda da Rocha Vianna. El meu germà Léo deia que el seu nom era Raimunda Maria Vianna. »
Ball lundu en el Brasil Colonial de 1835

Malgrat això,[n. 1] segons consta al registre parroquial nasqué, això sí, en 1887 el dia de sant Jordi o, potser millor dit, el dia d'Ogum, l'orixà ("semidéu") africà del ferro, el foc, la guerra, la tecnologia i la supervivència en la mitologia yoruba. Era fill del músic Alfredo da Rocha Viana, funcionari de telègrafs[n. 2] i flautista, que posseïa una extensa col·lecció de partitures antigues i modernes[2] i acollia a casa seva freqüents reunions musicals[3] en les quals participaven grans músics del moment, entre altres: Irineu de Almeida, Candinho Tombone, Viriato, Neco, Quincas Laranjeiras, fins i tot Heitor Villa-Lobos.[4] El fill va créixer escoltant els lundu –ritme creat per afrobrasilers d'origen bantú, el primer a ser acceptat pels blancs–, polques i valsos que s'interpretaven a casa seva que, amb els seus ritmes i melodies, l'influenciaren i l'apassionaren.[5] Segons declarà Pixinguinha: «Meu pai não era grande flautista, mas adorava tocar o instrumento».[6] El 1969, deia en una filmació:

« Vaig començar amb catorze anys, no, catorze no, als onze anys jo tocava el meu cavaquinho [...] El meu pare no era un gran flautista, però li agradava el xoro i reunia a casa meva grans figures, [...] Quan arribaven les vuit del vespre el pare em deia: "Menino, vai dormir"; jo marxava però no a dormir, em quedava amagat escoltant-los. M'agradava molt. De vegades tocava amb la flauta alguns xorinyos que eren fàcils i el meu professor Irineu de Almeida, que vivia a casa nostra, deia: "Este menino promete".[7] »

Segons Sérgio Cabral l'avia Edwiges, africana de naixement li deia Pizinguim ("petit ximplet") encara que una altra lectura és Pizindim ("nen bo"), mentre que altres apunten que seria la seva cosina Eurídice[8][9] qui l'hagués anomenat Pizinguim. D'altra banda, els companys l'anomenaven Bexinguinha, i després Pexiguinha, a causa de les marques que li havien deixat una beixiga ("verola");[4] de tots dos renoms se'n formà el definitiu.[10] De criatura, donades les mudances, passà per tres escoles: la del professor Bernardes, on freqüentaven els càstigs amb el regle, després al Liceo Santa Tereza, on es féu popular entre la canalla del barri i, més tard, al Monastero de São Bento, on aconseguí fer-se sagristà.[11]

En 1926, mentre dirigia l'orquestra del Teatro Rialto, el nostre músic conegué Albertina Nunes Pereira, corista de la Companhia Negra de Revistas, que actuva al mateix local amb el nom artístic de Jandira Aimoré.[12] Pixinguinha accepta marxar a São Paulo per motiu d'un treball que li proposaren però aviat tornà al Rialto, potser per que la feina no va tenir èxit o potser, més probablement, pel record de Betí, com ell anomenava Albertina.[13] El 5 de gener de 1927 es casaren al Registre del barri de Brás. La parella continuà treballant en una gira per l'interior de São Paulo i Minas Gerais però, en tornar a Rio, Albertina decidí deixar les actuacions i dedicar-se únicament a mestressa de casa.[14] Visqueren a la Rua Belarmino Barreto –avui Rua Pixinguinha– de Rio de Janeiro. El 1935 adoptaren un nen, Alfredinho.

A meitat dels anys 50, amb noves tendències musicals, Pixinguinha s'apartà de l'escena professional apareixent en actuacions esporàdicament. Malgrat això, la seva fama no va caure en l'oblit. Començant pels Festivais da Velha Guarda –grans esdeveniments musicals iniciats els mateixos anys de la seva "retirada", organitzats per Almirante i dels quals ell en fou l'ànima– foren nombrosos els tributs i homenatges que se li dedicaren.

L'any 1972 traspassà la seva esposa, fet que el deixà profundament abaltit. El mateix any començà a rebre una pensió de l'Estat que l'ajuda a refer-se dels seus problemes econòmics. Pixinguinha troba la mort, per problemes cardíacs, el 1973 a l'església de Nossa Senhora da Paz, a Ipanema, mentre feia de padrí en un bateig.[15] Les seves restes va ser soterrades al cementiri d'Inhaúma.

Context històric i musical[modifica | modifica el codi]

Tipus populars de Rio de Janeiro

El 13 de maig de 1888, vint-i-cinc anys després de l'abolició de l'esclavisme als Estats Units, la princesa Isabel, en absència del rei, va signar la Golden Law que alliberava tots els esclaus brasilers sense cap compensació econòmica als seus "propietaris". Pixinguinha, nascut just deu anys més tard, experimentaria la discriminació, tant a nivell professional com en la seva vida privada.[16]

Els portuguesos portaren al Brasil instruments i estils musicals europeus. Els músics brasilers adaptaven els ritmes de les seves percussions a aquests estils que interpretaven amb pianos, flautes, guitarres espanyoles, violins.[17] Durant la segona meitat del segle XIX, la música popular brasilera s'individualitza. A finals del segle, apareixen els ritmes africans en les ciutats del país a través de les classes humils. A les favelas dels turons que envolten Rio, músics amb pocs recursos construeixen nous instruments, alguns de tradició africana o indígena, especialment de percussió: paelles, llaunes plenes de sorra o pedres, cuiques,[n. 3] tamborins i atabaques, sovint fets amb pells de gat.[17] Pels volts de 1875, el terme "xoro" s'aplicava a petites formacions musicals amb un solista que interpretaven temes populars normalment a l'aire lliure.[17]

Recorregut professional[modifica | modifica el codi]

Diverses són les facetes en que Pixinguinha va destacar: instrumentista virtuós amb la flauta i el saxòfon, compositor, arranjador, líder de bandes, director d'orquestres i mestre.[5][16]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Dança Batuque. Costums de Rio de Janeiro, 1835.

Pixinguinha, amb dotze anys, va aprendre música i a tocar, primer el cavaquinho i més endavant la flauta,[10] a casa amb alguns dels seus catorze germans, ja músics, entre els quals Otàvio "China" –que tocava les guitarres de sis i de set cordes, el banjo i cantava–, Henrique i Leo –intèrprets de cavaquinho i guitarra–, Edith –pianista– i Hermengarda, a la qual el pare prohibí actuar com a cantant professional. Sembla que fou Henrique qui l'hi va posar un cavaquinho a les mans i li ensenyà a fer "um dó maior e um sol maior".[4] Aviat acompanyava el seu pare en actuacions tocant el cavaquinho. La família es va mudar al carrer Vista Alegre, en el barri de Catumbi, on César Borges Leitão, un col·lega de feina del pare i veí de Catumbi, s'avingué a ensenyar teoria musical a Pixinguinha i alguns germans, malgrat que el professor en sabia poca cosa més que els alumnes,[6] fins que el nostre músic en sabé tant com el mestre. Pixinguinha volia tocar el requint –una mena de clarinet– però, en haver dues flautes a casa, el pare li suggerí practicar aquest instrument i, així, després que el pare fes una escala ell la repetia.[4][11]

La família tornà a canviar de domicili i s'ubicaren en un gran casal, que va ser conegut com la "Pensão Viana", donada la virtut del pare de recollir a casa amics amb dificultats econòmiques o morals. Quan Irineu d'Almeida –reconegut músic carioca (1873-1913) conegut com a Irineu Batina pel llarg vestit que duia–[18] es mudà a Rio fou convidat a hostatjar-se a la Pensão Viana, un casalot amb vuit dormitoris i quatre sales, on fou rebut amb una gran festa. Pixinguinha ja posseïa la magnífica flauta, que havia costat 600.000 reals, una quantitat considerable;[11] el seu virtuosisme amb la flauta havia fet que el pare n'importés una d'Itàlia marca "Balacina Biloro" feta d'argent, la més apreciada del moment.[3][8]

Venedores de fruita a Lapa, c. 1820. Dos personatges interpreten sengles instruments

Irineu Batina es dedicà a ensenyar al jove Pixinguinha que, amb onze o dotze anys,[4] o bé el 1911,[3][8] va compondre la seva primera peça, el xoro Lata de leite, inspirada en els xoristes que, després de les nits de gresca i/o feina, es bevien la llet fresca deixada als portals quan tornaven amb els seus instruments cap a casa.[10][17] Essent Irineu director d'harmonia de la Sociedade Dançante e Carnavalesca Filhas de Jandira l'introduí en l'orquestra el 1911, amb la qual realitzà les seves primeres actuacions professionals.[3][19] El mateix any, integrant el conjunt Choro Carioca –amb ell a la flauta, els seus germans Otávio, China i Léo a la guitarra i un cavaquinhista dirigits per Irineu– va fer el primer enregistrament, per a Favorite Records, entre altres la polca Nhonhô em sarilho de Guilherme Cantalice. El mateix any enregistraren les polques Nininha, Dainéia d'Irineu de Almeida i São João debaixo d'água i Isto não é vida anònims, i el xote Salve d'Irineu.[20]

Als quinze anys, encara amb pantalons curts, el germà China i uns amics al portaren a la casa de chope ("cerveseria") La Concha, de Lapa –barri de Rio de Janeiro famós per la seva arquitectura i per haver estat bressol de la bohèmia carioca–, on l'invitaren a tocar. No s'ho pensà dues vegades i interpretà algunes de les peces que coneixia amb gran èxit, tant que la direcció del local el contractà com a flautista de l'orquestra de Pádua Machado, que treballava al local. Allà Pixinguinha feu coneixença, entre d'altres, de Bonfiglio de Oliveira, intèrpret d'instruments de vent amb pistons.[11] Hi tocava entre les vuit del vespre i mitjanit[20] i cobrava sis mil reals.[21] A partir d'aquest moment visqué dels seus honoraris com a músic professional.[4] En 1912 va ser contractat com a director d'harmonia pel grup Paladinos Japoneses i actuà com flautista amb el Trio Suburbano.[8][20]

Avinguda Central, Rio de Janeiro, 1912.

Més tard, gràcies al reconegut guitarrista Arthur Nascimento "Tute", es presentà al mestre no Paulino Sacramento, director de l'orquestra del cinema-teatre Rio Branco, en un temps en què les pel·lícules mudes generalment s'acompanyaven amb música en viu, anomenada ragtime. En principi, Auler, un dels empresaris del teatre, fou reticent a contractar-lo donada la joventut de Pixinguinha però canvià d'opinió en escoltar el domini que posseïa de l'instrument.[20] Debutà amb l'obra Chegou Neves amb un dels millors elencs de l'època; en un dels números de l'actuació interpretava un xoro com a solista i la família del flautista, els amics del barri i els col·legues músics s'esvalotaven en escoltar-la i la celebraven corejant el seu renom "Carne Assada", que li venia d'una ocasió en que, encara una criatura, durant una festa celebrada a casa seva desaparegué fins que el trobaren en un racó menjant-ne un tros. En el teatre, els diumenges passaven una pel·lícula; una vegada que Pixinguinha es posa malalt fou substituït a la flauta per un altre intèrpret que, mancat de talent musical, provocà l'escridassada del públic, ja que molts hi acudien especialment per escoltar-lo a ell.[11]

En els anys següents continuà actuant en sales de projeccions, rachos carnavalescos,[n. 4] casas noturnas[n. 5] i teatres de revista.

Col·lecta de músiques tradicionals[modifica | modifica el codi]

Estació ferroviària de Rio de Janeiro, 1899.

El 1913, Arnaldo Guinle –un dels brasilers més rics del moment– va decidir recollir música tradicional del nord-est del Brasil i encomanà la recerca a João Pernambuco, Ernesto dos Santos "Donga" –tots dos compositors i guitarristes– i Pixinguinha que es desplaçaren a Recife. Entre 1919 i 1921, Guinle financiaria una altra campanya per augmentar els resultats de la primera amb els mateixos músics que, aquesta vegada, a més de a Recife també s'instal·laren a Salvador de Bahia, Curitiba, Belo Horizonte i São Paulo. Pernambuco, amb els seus contactes personals i els coneixements musicals necessaris, era l'ànima del projecte. Aquesta empresa, en un moment d'exaltació del nacionalisme brasiler, contribuí a que la música tradicional esdevingués popular entre l'alta societat brasilera.[22]

De Caxangá a Os Oito Batutas[modifica | modifica el codi]

Amb 17 anys, durant el carnaval de 1913, João Pernambuco formà el grup Grupo de Caxangá amb Pixinguinha, el seu germà China, Donga i altres músics destacats de l'escena brasilera, amb alguns dels quals Pixinguinha ja havia tocat a la casa de la seva tia Ciata.[3] La inspiració del conjunt eren les tradicions dels estats del nord-est de Brasil, tant pel que fa al repertori com per la indumentària, i prenien sengles àlies sertanejos ("camperols"), João Pernambuco "Guajurema", Pixinguinha "Chico Dunga"... El mateix any enregistrà pel segell Phonix, amb el Grupo Carioca, les polques "Gurá" e "Roseclair", de Bonfíglio de Oliveira, i les seves primeres composicions "Carne assada" i "Não tem nome". En el carnaval de 1914, el tema Cabocla de Caxangà fou un èxit. Uns mesos després, va ser publicat per la Casa Editora Carlos Wehrs el seu primer èxit com a compositor, el tango Dominante, que l'any següent va ser enregistrada com a polca per la discogràfica Odeon.[20]

Portada de partitura de polca-lundu

Als 18 faria els seus primers enregistraments amb el recent format Grupo do Pixinguinha, per a Odeon: el vals Rosa, el tango Sofres porque queres, dos clàssics, i els maxixes –estil musical i ball brasiler en el qual s'endevinen trets del lunduMorro da favela i Morro do Pinto. A partir d'aquest grup es creà el revolucionari conjunt Os Oito Batutas,[n. 6] molt actiu a partir d'aquesta data.[23][24]

Caxangá, reorganitzat per Donga, va guanyar en acceptació poc abans que es dissolgués, el 1919, especialment a causa d'una composició de Pixinguinha, Ja te digo, relacionada amb una disputa entre dues agrupacions.[20][25][26]

El 1920 comença a treballar al cine Palais on, posteriorment, naixeria de la mà del músic, un dels grups instrumentals més famosos de la història musical brasilera, Os Oito Batutas, en el qual s'integrarien membres del Grupo do Caxangá. Aleshores Pixinguinha ja era arranjador i compositor d'algunes peces d'èxit: Rosa, Carinhoso, Sofres porque queres, Nostalgia ao luar, Alma que sofre, Porque sofrer?, Mentirosa... El propietari del local mantenia dues orquestres en el cinema, una a la sala d'espera i una altra dins la sala de projeccions per acompanyar les pel·lícules. Isaak Frankel, gerent del Palais convidà Pixinguinha a formar un conjunt per a actuar al local. Als escenaris de l'Avenida Rio Branco, freqüentats per les classes benestants, no hi actuaven músics negres, excepció feta d'alguna estrella com Ernesto Nazareth –famós pianista–, i sempre amb repertori de músiques estrangeres.[4] Incrèdul, fou posat al front de l'orquestra del hall formada per ell mateix amb antics col·legues[3] que, aviat, va començar a atreure multituds que volien gaudir de la novetat i bellesa de les seves execucions.[20] L'esmentat milionari Arnaldo Guinle i Ruy Barbosa –(1849-1923) un dels intel·lectuals brasilers més brillants, jurista, polític, diplomàtic, escriptor, filòleg, traductor i orador– foren uns dels més fidels admiradors de Os Oito Batutas. El mateix Ernesto Nazareth abandonava el seu piano del cinema Odeon, situat al davant del Palais, per anar a escoltar-los. Les seves actuacions esdevingueren la sensació de la temporada.[3][27] Els Oito Batutas eren contractats per actuar en les festes més elegants de la societat carioca.[4]

Al principi, la línia instrumental dels batutas era tradicional, dominada per una secció rítmica i cordes polsades: Pixinguinha a la flauta acompanyat de guitarres, cavaquinhos, banjo-cavaquinho i percussions de mà. Actuant al Cine Palais, van esdevenir una atracció popular, per sobre de les pròpies pel·lícules que s'hi programaven.[28][29] El seu repertori era divers, abastant música folk del nord-est de Brasil: sambes, maxixes, valsos, polques i tangos brasilers –el xoro encara no estava establert com a gènere. El grup s'adreçà especialment als desitjos nacionalistes de les elits, que anhelaven música de la terra, peces tradicionals sense influències estrangeres. Os Oito Batutas van causar sensació en tot el país, encara que no sense controvèrsies: a membres de l'alta, i blanca, societat carioca, no els agradava veure negres en les actuacions.[22] Els vuit batutes van fer a continuació una gira per São Paulo i Minas.[17]

Carrers atrafegats de Rio de Janeiro en dia de festa. Estereoscòpia, 1914.

El conjunt Os Oito Batutas, format per músics negres i blancs, als instruments tradicionals del xoro hi afegiren percussions. El repartiment era: Pixinguinha, flauta i després saxòfon; Ernesto dos Santos "Donga", guitarres de sis i set cordes; Nélson dos Santos Alves "Nélson Boina", cavaquinho; Otávio Viana "China" –germà de Pixinguinha–, guitarra i veu; José Alves, bandolí i ganzá;[n. 7] Raul Palmieri, guitarra; Luis de Oliveira, bandola i reco-reco,[n. 8] i Jacob Palmieri, pandero.[30] Més endavant algun d'ells seria substituït. Actuaven al Brasil, principalment en esdeveniments d'aquesta "alta societat" on els negres no eren admesos (servei a part). El grup, i Pixinguinha especialment, va ser blanc d'atacs freqüents: d'una banda, pels estereotipats que reflectien les ansietats sobre la raça, d'altre, puristes, com Catulo da Paixão Cearense –autor fonamental de moltes composicions antològiques brasileres–[31] que se sentia ell mateix el veritable representant del Brasil sertanejo ("rural") i el preocupava que Pixinguinha barregés les seves modinhas –gènere musical– amb bobagens ("bobades").[32] Però també foren defensats per membres de les elits, com Ruy Barboso. En paraules del crític Lúcio Rangel, gran coneixedor i defensor de la música popular brasilera:[33]

« ... essent un músic complert, i més, reeixint el veritable esperit de brasilitat en les seves orquestracions, coneixent el temps exacte i l'execució exacte, el repertori exacte i representatiu de la nostra música popular, la seva fama augmentà.[34] »

El mateix 1919, enregistraren tangos, sambes i valsos, la majoria compostos per Pixinguinha, alguns en col·laboració amb Donga. El 1920 Os Oito Batutas assistiren a un àpat ofert en honor del Rei Albert de Bèlgica, de visita al país. El 1921 enregistrà diverses sambes.[20]

João Pernambuco, Donga i Pixinguinha es desplaçaran a Recife i, per segona vegada, a Salvador de Bahia, finançats per Guinle, a la recerca de músiques populars (com queda referit al capítol "Col·lecta de músiques tradicionals").[22]

Europa[modifica | modifica el codi]

Rada de Rio de Janeiro. Estereoscòpia, 1914

Quan la parella de ball Duque i Gaby,[n. 9] que havien fet furor ballant a Europa, començaren a actuar al cabaret Assírio –freqüentat per la jeunesse dorée, els playboys de l'època, joves rics i desenfeinats– a setembre de 1920, els Oito Batutes començaren a actuar amb ells. El 1921 la parella va convèncer el mecenes Arnaldo Guinle, el mateix que anys enrere havia finançat la recerca de músiques brasileres, que patrocinés una gira europea als Oito Batutes a fi de demostrar el progrés de la música popular brasilera.[30] Així, a finals de gener de 1922, set dels vuit batutas s'embarcaren cap a França, João Thomaz no va poder fer-ho per motius de salut, raó per la qual allí foren presentats com Les Batutas. Conformaven el grup: Pixinguinha, flauta; Donga, guitarres; China, guitarra i veu; Nelson Alves, cavaquinho; José Alves de Lima, bandolí i ganzà; José Monteiro, veu i ritme, i Sizenando Santos "Feniano", pandero. Els dos darrers substituïen a Raul i Jacó Palmieri.[20]

Floresta da Miranda, un cronista brasiler establert aleshores a París, relataria el següent:

« Paris, hivern de 1922. Fred intens, alguns graus sota zero. Duque i jo estavem a a la Quai d'Orsay, esperant el tren de Bordeus. En aquest trem arribaven els Oito Batutas. A les 23:00 arribaren els músics brasilers, cadascun carregant el seu instrument. Portaven robes lleugeres i tremolaven. L'endemà al matí Duque els acompanyà a comprar vestits més apropiats a aquell clima. Esdevingueren les estrelles del Shehérazade. Èxit complet. París acull aquell dancing. Pixinguinha amb la seva flauta infernal fa diablures. China destaca amb la seva guitarra i la seva bella veu i Donga destaca amb la guitarra despertant passions... »

El promotor havia previst una temporada d'un mes però, amb el públic parisenc envaint el Shehérazade i delirant amb l'al·lucinant ritme dels Oito Batutas, es va allargar a sis mesos. El repertori incloïa xoros, sambes i maxixes. Amb la preocupació de la sonoritat de la flauta en els salons de París, més grans que els brasilers, Pixinguinha començà a pensar en un instrument de so més potent. Es comprà un saxòfon Selmer, en principi per a ús personal, i començà a experimentar amb ell. És així com aquest instrument va ser incorporat al panorama brasiler.[17] El conjunt, i Pixinguinha en particular, foren influïts per les orquestres de foxtrot que escoltaren durant la seva estada a França. Més endavant, la formació inclouria clarinet, trompeta i trombó, a més del saxòfon de Pixinguinha, i al seu repertori s'hi afegirien foxtrots, ragtimes, i shimmys –dansa de moviments rítmics i alternatius de les espatlles respecte al cos, que es manté estàtic.[24]

A París, en 1922, Pixinguinha va servir d'ambaixador de la música brasilera, actuant durant el mig any al cabaret Schéhérazade. La gira va resultar un èxit complet i el músic va rebre lloances de molts distingits companys de professió parisencs, inclòs el reconegut Harold de Bozzi[10] –primer premi de flauta del Conservatori de París– que quedà hipnotitzat amb Pixinguinha. Durant tota aquesta temporada el públic els aclamà entusiasmat.[35][36] Mentrestant, membres de les classes benestants brasileres s'exclamaven considerant que un ambaixador musical negre era una vergonya pel país.[4]

Tornada a Sud-amèrica[modifica | modifica el codi]

Tornen de Paris sense passar per Madrid i Lisboa, on tenien pensat d'actuar,[35] per participar en els actes de commemoració del centenari de la Independència del Brasil a mitjans d'agost. A continuació Mme. Rasimi, empresària de la Companhia Ba-ta-clan, contractà Os Oito Batutas per a una revista. Actuaren vuit nits a Rio, però no van voler continuar amb la companyia en la gira immediata a São Paulo.[20] Llavors foren empleats de nou pel cabaret Assírio, on Pixinguinha comença a actuar interpretant el saxòfon tenor que havia portat de París, que segons alguns li havia regalat Arnaldo Guinle[20] i segons altres havia comprat ell mateix.[16][17]

Iniciaren una gira a Buenos Aires on van enregistrar tretze peces per a la RCA Victor Argentina, alguns dels discos més valorats de la discografia brasilera. És en aquestes gravacions on s'escolten els sons madurs de Os Oito Batutas. Pixinguinha havia tornat de París amb una perspectiva musical ampliada; va canviar d'arrel la substància del seu estil afegint saxòfon, trompeta, trombó, piano i bateria,[37] i començà a incorporar estàndards del jazz i del ragtime al repertori del grup. Ell mateix canvià la flauta pel saxòfon i Donga es passà de la guitarra al banjo.[17] Amb ells actuaven China, Nelson Alves, José A. de Lima, João Thomaz, i els nous integrants Josué Barros, guitarra i J. Ribas al piano. Als concerts d'aquesta gira s'hi afegiren Aristides Júlio de Oliveira "Julinho de Oliveira" i alguns conjunts brasilers. Problemes dins la banda motivaren el retorn a Brasil de Donga, João Thomaz i Julinho de Oliveira. I la resta, amb dificultats econòmiques, hagué de recórrer al consolat brasiler per tornar a l'abril.[20]

Barri de Saude i badia de Rio, 1890.

El 1923 estan al cabaret Assírio una altra vegada. Ara l'orquestra incorpora uns quants instruments. Canvien el nom a Os Batutas per reflectir el nou estil però mantenen l'esperit musical popular de les seves interpretacions. El conjunt va rebre menyspreu per les influències musicals dels Estats Units i europees que incloïen les seves interpretacions i, encara, eren criticats feroçment per afeccionats que pensaven que la cultura musical brasilera devia reflectir les seves arrels europees i no les africanes. Pixinguinha es defensava al·legant que la trompeta i el saxòfon ja havien aparegut en grups de xoro anteriors als Oito Batutas i que la incorporació de gèneres musicals estrangers era necessària en la seva carrera com a músic professional.[38]

El 1926 és contractat com a regent de l'orquestra Companhia Negra de Revistas. L'orquestra, creada i dirigida per De Chocolat, es compon d'artistes negres vetats,[20] pel color de la pell, en les companyies teatrals de l'època. Amb aquesta Companhia comença a treballar al Teatro Rialto on coneix Albertina Nunes Pereira, Albertina da Rocha en casar-se el 1927 amb Alfredo da Rocha Viana, Fill –el nostre músic–, anomenada Betí per ell fins al 1972 en que ella morí, corista que actuava per a la companyia amb el nom artístic de Jandira Aimoré. Els batutes feren composicions, actuacions i enregistraments fins al 1928 i el seu llegat musical va tenir una influència decisiva no només en el xoro sinó en gran part de la música popular brasiler posterior.

Dissolts Os Oito Batutas, es crea l'Orquestra Tipica Pixinguinha-Donga, amb Pixinguinha com solista, arranjador i director. Entre 1925 i 1930, fan diversos enregistraments per a Odeon i la seva subsidiaria Parlophon: Pé de mulata, Desprezado, Gavião calçudo, Onde foi Izabé, Carinhoso, Promessa, Não te quero mais, Bambo-lelê. A Odeon, Francisco Alves enregistra dues de les més populars sambes de Pixinguinha, Samba de nego i Festa de branco. L'Orquestra Brunswick enregistra la samba Dança dos ursos i el choro Casamento do coronel Cristino. A Parlophon trobem dos tangos, autoria del mateix Pixinguinha, Fraternidad i Mis tristezas solo lloro, amb lletra en castellà aquest darrer.[12] Carinhoso, a més de ser criticada per "americanitzada", treu de polleguera alguns puristes pel fet de modificar la típica estructura del xoro, de divisió en tres parts a introducció i dues parts.[17] És en aquest moment quan destaquen els seus arranjaments que, segons Radamés Gnattali, al Brasil, fins aleshores no es componien.[17]

RCA Victor[modifica | modifica el codi]

La recentment fundada Victor Talking Machine Co. of Brazil, el novembre de 1929, branca de l'RCA Victor, el va contractar com arranjador i director de l'Orquestra Victor Brasileira i, durant aquest període de lideratge, va polir les seves habilitats com arranjador,[39] creant composicions notables que es feren cèlebres en les veus dels millors cantants del moment, com Francisco Alves o Mário Reis.[40] La seva activitat artística en aquesta època és fecunda, com a solista de flauta el trobem amb obres mestres com O urubu e o gavião o Agüenta, seu Fulgencio en les quals excel·leixen les seves qualitats tècniques i d'improvisació,[12] les seves composicions i, fonamental, com arranjador.[4] En paraules del musicòleg Sérgio Cabral, a partir d'aquest període, i donat que havia de preparar orquestracions per a tots els gèneres que s'interpretaven al moment, Pixinguinya va crear l'arranjament brasiler de música popular, establint fórmules que serien utilitzades pels mestres futurs.[n. 10]

Llavors era normal que els músics de xoro improvisessin les seves parts sobre la base d'una partitura senzilla de piano, però la creixent i exigent demanda musical de les ràdios, amb la intervenció de grans orquestres, requerien partitures completament estructurades per a cada instrument. Pixinguinha va ser un mestre en aquesta faceta d'arranjador i, de fet, va ser en aquest rol que va crear les més famoses composicions. El 1933 Pixinguinha es diplomà en teoria musical per l'Instituto Nacional de Música.[8]

Passeig a Rio de Janeiro, inicis del segle XX.

El primer disc enregistrat per l'RCA-Victor incloïa dos xoros de Pixinguinha: Vem ça! Não vou i Urubatan. Amb ell acompanyat de músics talentosos com Heitor dos Prazeres, João da Baiana, Radamés Gnattali, Luís Americano, Tute, en aquell moment s'estava entrant en una nova època de la història musical brasilera.[17]

El 1932, treballant per l'RCA-Victor, havia creat el Grupo da Guarda Velha seguint l'esperit dels Oito Batutas. El 23 d'abril de 1954, el conductor radiofònic i músic Almirante, amb el suport de Rádio Record i emmarcat en els actes de celebració del 4t centenari de la fundació de São Paulo, organitzà en aquesta ciutat el Festival da Velha Guarda per homenatjar l'aniversari del nostre mestre i els compositors de xoro i samba del passat. El festival, que duraria tres dies, va començar amb un espectacle dramatitzat de la vida de Pixinguinha que va ser emès per ràdio en viu. A la segona nit hi actuaren grans representants del xoro i la samba, entre els quals alguns vinguts de Rio per a l'ocasió, com el mateix Pixinguinha, Benedito Lacerda, Waldir de Acevedo i Jacob do Bandolim. El darrer dia es celebrà "l'antic São Paulo" amb actuacions de compositors i seresteiros (intèrprets del gènere seresta) paulistans.[41]

Pixinguinha formà el Grupo da Velha Guarda, en la mateixa línia que l'anterior "da Guarda Velha" i ratificant el seu prestigi.[42][43][44] Hi prengueren part, conduïts per Pixinguinha, entre d'altres: Bonfiglio de Oliveira, trompeta; João da Baiana, pandero; Luiz Americano, João Braga i Jonas Aragão, saxòfons i clarinets; Ernesto dos Santos "Donga", guitarra, banjo i cavaquinho; Wan Tuyl, trombó; J. Martins, contrabaix i bandolí; Adolfo Teixeira, cabaça; Faustino da Conceição, tantã –mena d'atabaque– i altres instruments del batuque –religió afro-brasilera; Bororó; Sebastião Cirino, guitarra i trompeta; Mirinho, i Benedito Lacerda, flauta. Els seus enregistraments inclouen per primera vegada instruments com l'omele –tambor doble–, la cabaça – petita carabassa amb boletes a l'interior o a l'exterior–, el prato –plat metàl·lic–... Aquesta formació, amb Pixinguinha com arranjador i director, realitzà centenars d'enregistraments.[12]

Altres de les orquestres que dirigí van ser Diabos do Céu i l'Orquetra Columbia de Pixinguinha, que acompanyà alguns dels vocalistes més reconeguts en els seus èxits.[45] Els LPs que va enregistrar per a Sinter estan entre els millors que es produïren en els primers cinc anys de microsolcs, en especial Assim é que é Pixinguinha amb peces fonamentals del repertori popular brasiler.[42]

Conjunto Regional Benedito Lacerda[modifica | modifica el codi]

En 1939 Pixinguinha va ser succeït en la direcció de l'Orquestra Victor Brasileira pel reconegut instrumentista i compositor Radamés Gnattali[46] i deixà Victor per incorporar-se, aparentment per necessitats financeres, al Conjunto Regional Benedito Lacerda en el qual el propi Lacerda tocava la flauta, va prendre el saxòfon tenor com a instrument i va compondre per a la banda. Aquest fet pot interpretar-se com una subordinació del nostre artista però el cert és que Pixinguinha feu algunes composicions antològiques com Um a zero (1 x 0), Ingenua o Segura ele, si bé n'hagué de compartir l'autoria amb Lacerda.[24][47] Els noms de "Conjunto Regional" (altrament dits Regionais)[48] s'aplicaven a formacions orquestrals contractades per les emissores de ràdio, per a interpretar música i acompanyar cantants, de vegades davant d'audiència a l'estudi, i fer enregistraments. Als anys 30, 40 i 50 els regionais proporcionaven treball estables als millors xoristes, incentivant la professionalització de la indústria musical brasilera.

Lacerda i Pixinguinha començaren un altre període fèrtil en composicions i enregistraments. L'orquestra actuava en casas noturnas, que incloïen les músiques tradicionals en les seves audicions, i va perpetuar una sèrie de gravacions antològiques privilegiant el repertori de xoro. El finançament dels treballs que Lacerda i Pixinguinha emprengueren –quaranta gravacions, edició de músiques i llançament d'àlbums de partitures– deixaren Benedito Lacerda en bancarrota, però el mestre va aconseguí evitar l'embargament de les seves propietats gràcies a la hipoteca de la casa de Pixinguinha.

L'agost del 1940 arriba a Brasil Leopold Stokowski, director i fundador d'orquestres, per fer uns concerts i amb la idea d'enregistrar algunes peces del repertori popular. Per a dur-les a terme va fer audicions a cantors, orquestres i regionais sense èxit. Llavors, recomanat per Heitor Villa-Lobos, escoltà Pixinguinha amb alguns dels vells mestres –João da Baiana, Donga, Luiz Americano, Jararaca, José Espinguela amb el seu Cordão de Velhos, Cartola, José Gonçalves amb l'Escola de Samba Estação Primeira de Mangueira, Mauro Cesar i la vocalista Janyr Martins– i en quedà entusiasmat. Stokowski feu algunes desenes d'enregistraments però només setze s'editaren per Columbia. En aquests, dels més considerats de la música brasilera, Pixinguinha dirigeix, fa de solista i, faceta prou desconeguda del mestre, vocalista.[45]

Sentint-se les mans i els llavis tremolosos passà de la flauta al saxòfon, encara que en la intimitat continuà executant l'instrument que l'ha fet tan famós.[45]

Retirada i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Cap a meitat dels 50 els gustos canviaren i l'emergent popularitat de la samba i del jazz americà a Brasil desplaçà el xoro, mentre altres estils s'apoderaven de les ràdios. Pixinguinha es retirà a un segon pla, amb algunes aparicions esporàdiques en públic com amb motiu de les Noites de Choro –programes de televisió produïts per Jacob do Bandolin entre 1955 i 1956.[49] El 1956 l'ens municipal carioca li dedicà un carrer, la Rua Pixinguinha, al barri de Olaria, on residia. Un primer infart als 59 anys no atura els seus treballs de composició.[10] En 1958, va patir una segona crisi cardíaca de la qual va ser salvat pels metges. El mateix any va rebre el Prêmio da Cidade de São Sebastião do Rio de Janeiro, diploma concedit al millor arranjador pel Correio da Manhã i per la Biblioteca Nacional, un dels prop de quaranta trofeus que guanyà.

La Banda d'Ipanema fent mitja volta a la Rua Visconde de Pirajá. En aquest lloc la banda interpreta Carinhoso en homenatge a Pixinguinha que, un dia de carnaval, morí a l'Igreja de Nossa Senhora da Paz que es veu al xamfrà.

El 1961, per suggeriment del musicòleg Mozart de Araujo, el nomenaren conseller del Conselho Nacional de Cultura. El 1964 va haver de ser ingressat a l'Instituto de Cardiologia a conseqüència d'un altre infart. El 1967 li atorgaren l'Ordem de Comendador del Clube de Jazz e Bossa –influent i reputada associació musical brasilera. El mateix any rebé del president de la República de Brasil el Diploma da Ordem do Mérito do Trabalho. El tema Fala baixinho, fet a mitges amb Herminio B. de Carvalhos, es presentà al II Festival Internacional da Canção. Per commemorar el seu 70è aniversari, el Conselho de Música Popular organitzà una retrospectiva al Museo da Imagem e do Som, el qual promogué un concert realitzat al Teatro Municipal de Rio de Janeiro, en el que actuaren Jacob do Bandolim, Radamés Gnattali i el conjunt Época de Ouro, del qual el M.I.S. edità un LP.[8]

El 1974 l'Escola de Samba Portela homenatjà Pixinguinha en la seva desfilada de carnaval que, si bé no guanyà el concurs, tingué gran repercussió. La Banda d'Ipanema li ret un homenatge anualment durant el carnaval.

La ciutat de Rio de Janeiro l'hi dedicà el carrer on visqué gran part de la seva vida, aleshores Rua Belarmino Barreto: "Rua Pixinguinha (musicólogo)".

També a Rio, a la Travessa do Ouvidor, al lloc on s'ubicava el bar Gouveia, on solia reunir-se amb els seus col·legues en finalitzar la jornada, el 1999 s'hi instal·là l'escultura Pixinguinha, que representa l'artista tocant el saxòfon, esculpida per Otto Dumovich, amb una placa que diu: "Tributo a Alfredo da Rocha Vianna Filho – Pixinguinha – Compositor, arranjador e instrumentista, assíduo frequentador da Travessa do Ouvidor".

A Brasil, el 23 d'abril es commemora el Dia Nacional do Xoro en record del dia del naixement de Pixinguinha, data reivindicada per l'intèrpret de bandola Hamilton de Holanda i els seus alumnes de l'Escola de Xoro de Raphael Rabello; la data s'establí oficialment el 4 de setembre de 2000.

A mesura que els memorialistes assumien la importància de la música popular brasilera es començaren a escriure biografies, en alguns termes mitificades, dels musics «dipositaris d'una puresa original perduda en algun lloc del passat». Aquest fou el tractament que rebé Pixinguinha, destacat entre els d'altres músics. A inicis de la dècada dels 40, al mateix temps que Pixinguinha era substituït per Radamés Gnattali com arrajador per excel·lència del mercat fonogràfic i radiofònic, se'l presentava com l'hereu i l'abanderat d'un passat musical idealitzat. Aviat, professionals de la Rádio Nacional, de la Revista de Música Popular i els autors interessats a redactar una història de la música popular coherent, van col·locar Pixinguinha en el pedestal d'hereu i representant de la tradició i la puresa original de la música popular brasilera.[50]

En entrevistes fetes als més anomenats músics brasilers com ara Vinícius, Toquinho, Paulinho da Viola, Dino Sete Cordas, Jobim –gent que aprengueren i col·laboraren amb ell- tots elogien Pixinguinha tant quant a la seva professionalitat com al seu caràcter personal.[51]

Contribucions musicals[modifica | modifica el codi]

Diu el crític Rangel:

« ... representa tot un capítol de la nostra música popular. Compositor, instrumentista, arranjador i director, està present almenys en cinc-cents discos reeixits [...] Com arranjador i director el trobarem al front de nombrosos conjunts, com els Oito Batutas, l'orquestra Típica Pixinguinha-Donga, l'orquestra Columbia de Pixinguinha, el grup de la Velha Guarda, Diabos do Céu i molts altres.[52] »

Va demostrar ser un professional més enllà de l'àmbit estrictament musical –virtuós de la flauta i el saxòfon, de la composició, els arranjaments, el lideratge, la direcció d'orquestra– fent contractes laborals amb molt diverses entitats. Va saber aprofitar les "noves tecnologies" –difusió radiofònica, aparells d'enregistrament de l'any de la picó. Usà els coneixements de les persones amb què es relacionà i les influències dels països en que treballà, a fi de desenvolupar una nova manera de fer música. Trameté els seus coneixements als parceiros ("col·legues") que l'acompanyaren en les seves empreses; i molts dels que no col·laboraren amb ell han tret profit de la seva mestria. I no és aliè al fet que avui en dia (2011), el xoro torni a ser reivindicat per jovent brasiler. D'altra banda, contribuí decisivament a espargir la música popular brasilera a l'estranger, essent el primer a fer actuacions a París, aleshores centre difusor cultural europeu i per tant també nord-americà, i Amèrica del sud.[3]

Enregistrà molts dels maxixes més reconeguts, estil, el maxixe, que es considera el precursor del xoro. Fou un dels pares de la samba,[16] que s'entén com a fill del xoro, potser el gènere més representatiu de la música brasilera des dels anys 70, amb la divulgació del carnaval brasiler, fins a l'actualitat. Així mateix, contribuí a divulgar el frevo[5] –gènere originari de l'Estat de Pernambuco, combina trets de la marxa i del maxixe.

Quan, el 1928, Pixinguinha enregistrà Carinhoso[n. 11] i Lamentos estava creant el cànon de l'estil a la vegada que uns dels xorinhos més famosos; més enllà d'això, els coetanis de la composició de Carinhoso no consideraven la peça un xoro sinó una polca. Entre els anys 40 i 50, feu enregistraments referents del xoro interpretant flauta i saxòfon: Segura Ele, Ainda me recordo, Naquele tempo i Abraçando Jacaré. Altres composicions destacades, d'entre els centenars que produí, són Vou vivendo, Um a zero (1 x 0), Glória.

Comparades amb els xoros del segle XIX, en els que Pixinguinha s'inspirà, les seves creacions eren més sofisticades amb les harmonies, ritmes i contrapunts. Mentre moltes de les antigues composicions eren adreçades a interpretacions pianístiques, els seus treballs aprofitaren al màxim les més grans formacions musicals que dirigí, incorporant intricades línies melòdiques, fanfares de metalls, baixos contrapuntístics i ritmes sincopats accelerats. Pixinguinha fou un dels primers líders de bandes que inclogueren instruments de percussió afro-brasilers, com el pandero i l'afoxé.

«Pixinguinha sorgí en el moment en què s'estava definint la personalitat de la nostra música, i va ser la seva manera d'interpretar el xoro que es traduí en la nostra manera d'interpretar música», explicà la flautista i investigadora musical Eliane Salek.[53] Els conjunts liderats per Pixinguinha van tenir gran importància en la indústria fonogràfica brasilera. En 1940, Heitor Villa-Lobos l'hi encomanà la selecció de músics que, sota la direcció de Leopold Stokowski, haurien de fer enregistraments destinats a la divulgació de música popular brasilera als Estats Units d'Amèrica.

Anècdotes[modifica | modifica el codi]

Quan, el 1957, un periodista preguntà Pixinguinha quina de les seves facetes considerava més important, si la de compositor, la d'instrumentista, la d'arranjador o la de director d'orquestra, ell respongué avergonyit: «O que eu gosto mesmo é de fazer minha musiquinha.» (El que m'agrada es fer la meva musiqueta.)

Segons diu Altamiro Carrilho –bon amic de Pixinguinha i considerat un dels millors flautistes brasilers–, «Cada xorinyo té una història però Lamentos no té una història, té una raó», i narra la història de la raó de ser de la famosa composició. Tornats de París els Oito Batutas, els periodistes de Rio volgueren homenatjar Pixinguinha i el seu grup i, entre tots els periodistes, organitzaren un gran convit en un dels més luxosos i tradicionals hotels de Copocabana. En arribar els Oito Batutas a la porta de l'hotel van ser aturats pel porter que els va dir simplement això «Els negres entren per la porta del darrere». Pixinguinha es va excusar amb els seus companys diguent-los «Ho lamento però haurem d'entrar per la porta del darrere» i, tranquil i capcot, es dirigiren al seu camerino. Quan el gerent de l'hotel s'assabentà del cas encomanà el porter a excusar-se amb el músic; l'home demanà disculpes a Pixinguinha dient-li que sentia molt no haver-lo reconegut però que les ordres de la direcció de l'hotel eren tals. Pixinguinha no ho permeté dient-l'hi «No, fill meu, jo lamento que t'hagi succeït això» i va repetir-ho dues o tres vegades sense afegir res més. Més tard, els seus companys van dir a Pixinguinha que el fet podria inspirar-lo per a escriure un xoro i el músic contestà «Bona idea» i escrigué Lamentos, una de les seves millors creacions.[54]

Explica el mateix Altamiro que en una de les últimes actuacions en viu de Pixinguinha, quan es donà l'ordre d'entrar el músic, el regidor li digué «Senyor mestre, senyor Pixinguinha, és hora que vostè entri a escena» i respongué Pixinguinha «Espera't un moment, que em vaig a donar un vapor», es ficà la mà a la butxaca del darrere dels pantalons, tragué una petaca, feu un glop de conyac i digué «Ara ja em pots cridar».[55]

El 1926, l'escriptor Mário de Andrade, fent recerca pel seu llibre Macunaíma, o herói sem nenhum caráter, aconseguí una cita amb Pixinguinha que li explicà detalladament el rituals orixàs que la seva tia Ciata practicava. Per correspondre De Andrade feu del músic un personatge de l'obra, «... um negrão filho de Ogum, bexiguento e fadista de profissão.» ("... un negre fill d'Ogum, picat de verola i fadista de professió.")[53]

Carinhoso va ser enregistrada per primera vegada, encara sense lletra, en 1928 per l'Orquestra Típica Pixinguinha-Donga. Sobre l'origen de la seva lletra explica Orlando da Silva –el primer cantant de la composició– que, ja músic professional, acudia «cada nit» a El Dorado, un gran escenari de Rio de Janeiro. Una nit Pixinguinha, a qui Orlando coneixia per que era amic del seu pare, interpretà la cançó. Orlando va sentir que la volia cantar però el tema encara no tenia lletra. L'endemà es troba amb João "Braguinha" de Barro i l'hi demanà que n'escrigués una. A la mateixa taula on s'estaven asseguts Braguinha feu unes primeres ratlles i al cap de quatre dies li entregà la lletra finalitzada.[56] Francisco Alves i Carlos Galhardo, reputats cantants de l'època, s'haurien negat a enregistrar la cançó i, el 28 de maig de 1937, ho va fer Orlando Silva.

Una declaració del mestre es troba en la biografia "Fill de Ogun bexiguento" de Marilia T. Barbosa da Silva i Arthur L. de Oliveira Filho. Una nit que Pixinguinha tornava tard cap a casa, als suburbis de Rio de Janeiro, després d'una actuació, tres facinerosos l'atracaren prenent-li el sou de la nit. Quan se n'adonaren que era el mestre es disculparen i, després de tornar-li els diners, decidiren escortar-lo fins a casa. De camí congeniaren i s'aturaren a una taverna on, a més d'organitzar un sarau, es gastaren el sou en begudes.[n. 12] En una altra versió, o potser en una altra ocasió, s'explica la història que un dia un lladre va assaltar Pixinguinha pel carrer. Al moment que l'home digué «Això és un atracament» es donà conta de a qui estava intentant atracar i digué «No, disculpes, no et vull atracar, ets Pixinguinha, disculpes». Aquest li contestà, «No porto res al damunt però, si vols prendre una cervesa?» I se l'endugué a casa seva. Ja de matinada, l'home s'acomiadà per marxar i Pixinguinha, el retingué un moment, anà a cercar alguns diners i els s'hi donà.[57]

Thomas Farkas és autor d'una pel·lícula d'una actuació del músic, Benedito Lacerda i músics al parc d'Ibirapuera, rodada el 1954 durant els actes de commemoracio del IV centenari de la ciutat de São Paulo. Thomas, llavors, va guardar-la en una capsa amb moltes altres cintes i un dia, al cap de gairebé cinquanta anys, la va trobar per casualitat, van restaurar-la i van afegir-li só. Pixinguinha, de manera inèdita, surt al film interpretant i ballant amb diferents membres de la seva turma ("grup") de xoro. Podeu veure'ls a l'apartat Entrevistes.

El barri on va viure Pixinguinha, Ramos, és, encara, de carrers silenciosos, persones que es creuen saludant-se, amb cases que mantenen l'esperit de l'arquitectura suburbana i el paisatgisme propi d'aquestes parts de Rio: carrers amb petits xalets i arbres, jardins a l'entrada de les cases cobertes amb teules. Un barri com el que Vinicius de Moraes descriu en la seva cançó Gente humilde. Pixinguinha frequentava el Bar da Portuguesa, al carrer Custódio Nunes. Una cadena de televisió pretén comprar la casa on visqué per fer-la seu d'un museu dedicat al músic.

Alguns dels seus contemporanis el criticaren, ja que consideraven inacceptable la influència jazzística en les seves composicions; avui en dia aquestes es consideren massa avançades a l'època.

Arxius sonors[modifica | modifica el codi]

Problemes per escoltar els arxius? Premeu aquí

Aguenta, seu Fulgêncio (1911)
Atraente chiquinha (1940)
Massada (Lulu Cavaquinho) (1911)
O Urubu e o gaviao (1930)
Samba de fato (1932)
Sofres porque queres (1919)
1 x 0 (1940)

Discografia[modifica | modifica el codi]

Cronològica[modifica | modifica el codi]

Extret de Dicionário Cravo Albin da Música Popular Brasilera[58]

  • (2002) As inéditas de Pixinguinha. Sony Music. CD
  • (2000) Pixinguinha alma e corpo - Carlos Malta e Quarteto de Cordas. Independente. CD
  • (1999) Pixinguinha para crianças - Uma lição de Brasil. Multiletra Editora. CD
  • (1997) Pixinguinha - 100 anos - Ao vivo no CCBB. Sarau Produuções. CD
  • (1997) Pixinguinha - 100 anos. BMG Brasil. CD
  • (1997) Sempre Pixinguinha - 100 ANOS. Kuarup. CD
  • (1995) Piano Pixiguinha. Ricardo Camargos Gravação independente com patrocínio da Telerj. CD
  • (1994) Oito Batutas. Revivendo. CD
  • (1992) São Pixinguinha. Odeon. CD
  • (1988) 15 anos sem Pixinguinha. Kuarup. LP
  • (1988) Clara Sverner & Paulo Moura interpretam Pixinguinha. Sony Music. LP
  • (1988) Pixinguinha/Orquestra Brasília. Kuarup Discos. LP
  • (1982) Vivaldi e Pixinguinha - Radamés Gnattali *(Piano/Cravo) e Camerata Carioca. Funarte. LP
  • (1975) Pixinguinha do novo. Marcus Pereira. LP
  • (1972) Dilermando Reis interpreta Pixinguinha. Continental. LP
  • (1971) Som Pixinguinha. Odeon. LP
  • (1968) Gente da antiga - Pixinguinha, Clementina de Jesus e João da Baiana. Odeon. LP
  • (1968) Pixinguinha 70. MIS-006. LP
  • (1967) Carnaval dos bons tempos - Pixinguinha e sua banda. RCA Victor. LP
  • (1960) Alegria, com Pixinguinha e sua orquestra. Musidisc. LP
  • (1959) "Marreco quer água"/"Paciente". Victor. 78 rpm
  • (1959) Marchas de João de Barro e Alberto Ribeiro, com Pixinguinha e sua Banda. Sinter. LP
  • (1958) Cinco companheiros. Sinter. LP
  • (1957) Pixinguinha e Sua Banda em Carnaval de Nássara. Sinter. LP
  • (1957) Assim é que é Pixinguinha. Sinter. LP
  • (1956) 5 Companheiros - Pixinguinha e os chorões daquele tempo. Sinter. LP
  • (1956) Festival da Velha Guarda. Sinter. LP
  • (1955) A Velha Guarda. Sinter. LP
  • (1955) Carnaval da Velha Guarda. Sinter. LP
  • (1950) "Yaô"/"Atraente". Victor. 78 rpm
  • (1950) "Matuto"/"Displicente". Victor. 78 rpm
  • (1950) "A menina do sobrado"/"Vagando". Victor. 78 rpm
  • (1949) "Sedutor"/"O gato e o canário". RCA Victor. 78 rpm
  • (1949) "Sofres porque queres"/"Seresteiro". RCA Victor. 78 rpm
  • (1949) "Língua de preto"/"Devagar e sempre". RCA Victor. 78 rpm
  • (1949) "Agüenta, seu Fulgêncio"/"Soluços". RCA Victor. 78 rpm
  • (1949) "Acerta o passo"/"Marilene". RCA Victor. 78 rpm
  • (1949) "Só para moer"/"Segura a mão". RCA Victor. 78 rpm
  • (1947) "Andre de sapato novo"/"Ainda me recordo". RCA Victor. 78 rpm
  • (1947) "Saudades do Rio"/"Os oito Batutas". RCA Victor. 78 rpm
  • (1946) "Um a zero"/"Sofres porque queres". RCA Victor. 78 rpm
  • (1946) "Naquele tempo"/"Segura ele". RCA Victor. 78 rpm
  • (1946) "Vou vivendo"/"Cheguei". RCA Victor. 78 rpm
  • (1946) "Tico-tico no fubá"/"Pagão". RCA Victor. 78 rpm
  • (1946) "Vou vivendo"/"Naquele tempo". RCA Victor. 78 rpm
  • (1946) "Saudades de Matão"/"Descendo a serra". RCA Victor. 78 rpm
  • (1946) "Urubatan"/"Proezas do Solon". RCA Victor. 78 rpm
  • (1946) "Ela e eu"/"Ingênuo". RCA Victor. 78 rpm
  • (1942) "Chorei"/"Os cinco companheiros". Odeon. 78 rpm
  • (1941) "Lamentos"/"Carinhoso". Victor. 78 rpm
  • (1940) "Ai-seu-pinguca". Victor. 78 rpm
  • (1940) "Atraente chiquinha". Victor. 78 rpm
  • (1938) "Bicho danado". Victor. 78 rpm
  • (1938) "Diabinho de saia". Victor. 78 rpm
  • (1936) "Diabo solto". Victor. 78 rpm
  • (1936) "Não há mais vale". Victor. 78 rpm
  • (1934) "Recordando"/"Iolanda". Odeon. 78 rpm
  • (1933) "Nostalgia de Plutão". Victor. 78 rpm
  • (1933) "Luzia no frevo". Victor. 78 rpm
  • (1933) "Braúlia". Victor. 78 rpm
  • (1933) "Tudo no arrastão". Victor. 78 rpm
  • (1933) "Quebra, meu bem". Victor. 78 rpm
  • (1932) "Esperança" *(I)/"Esperança" *(II). Victor. 78 rpm
  • (1932) "Samba de fato". Victor. 78 rpm
  • (1932) "Ainda me recordo"/"Estou voltando". Victor. 78 rpm
  • (1932) "Ai que dor"/"Como eu te amei". Victor. 78 rpm
  • (1931) "Vamo chorá, nega?"/"Carrapato cum tosse". Victor. 78 rpm
  • (1931) "Há ! Hu ! Lahô !"/"Patrão, prenda seu gado". Victor. 78 rpm
  • (1931) "Conversa de crioulo"/"Café Viramundo". Victor. 78 rpm
  • (1931) "Que querê"/"Já andei". Victor. 78 rpm
  • (1930) "O urubu e o gavião". Victor. 78 rpm
  • (1930) "A vida é um buraco". Victor. 78 rpm
  • (1930) "Modulando"/"Doutor". ... Sem sorte. Victor. 78 rpm
  • (1930) "Tamoio"/"Benga". Victor. 78 rpm
  • (1930) "Quebrando"/"Amparito". Victor. 78 rpm
  • (1930) "Perfume de mulata"/"Pistonista sabido". Victor. 78 rpm
  • (1930) "Marcha Cabanas". Victor. 78 rpm
  • (1930) "Viva Isidoro". Victor. 78 rpm
  • (1930) "Miguel Costa". Victor. 78 rpm
  • (1929) "Desprezado"/"Tem fogo aqui!". Parlophon. 78 rpm
  • (1929) "Vem cá, não vou"/"Urubatam". Victor. 78 rpm
  • (1929) "Suspiros"/"Carinhoso". Victor. 78 rpm
  • (1929) "Aborrecido". Victor. 78 rpm
  • (1929) "Agüenta seu Fulgêncio". Victor. 78 rpm
  • (1929) "Segura ele". Victor. 78 rpm
  • (1928) "Infantil"/"Número um". Odeon. 78 rpm
  • (1928) "Vamos brincar"/"Ainda existe". Odeon. 78 rpm
  • (1928) "Lamentos"/"Amigo do povo". Parlophon. 78 rpm
  • (1928) "Os teus beijos". Parlophon. 78 rpm
  • (1928) "Não diga não"/"Carinhoso". Parlophon. 78 rpm
  • (1926) "Tapa buraco". Odeon. 78 rpm
  • (1926) "Sapequinha". Odeon. 78 rpm
  • (1923) "Meu passarinho"/"Até eu". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Caruru"/"Urubu". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Graúna"/"Me deixa, serpentina!". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Lá-Ré"/"Pra quem é...". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Se papai souber"/"Tricolor". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Bataclan"/"Lá vem ele". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Nair"/"Não presta pra nada". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Falado"/"Já te digo". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Três estrelinhas"/"Vira a casaca". Victor. 78 rpm
  • (1923) "Até a volta"/"Vitorioso". Victor. 78 rpm
  • (1922) "Ipiranga". Odeon. 78 rpm
  • (1922) "Dançando". Odeon. 78 rpm
  • (1921) "Eu também vou". Odeon. 78 rpm
  • (1921) "Domingo eu vou lá". Odeon. 78 rpm
  • (1919) "Os oito batutas". Odeon. 78 rpm
  • (1919) "Fica calmo que aparece". Odeon. 78 rpm
  • (1919) "Agonia lenta". Odeon. 78 rpm
  • (1919) "Os dois que se gostam". Odeon. 78 rpm
  • (1919) "Nostalgia ao luar". Odeon. 78 rpm
  • (1919) "Os escoteiros". Odeon. 78 rpm
  • (1917) "Morro da favela". Odeon. 78 rpm
  • (1917) "Morro do Pinto". Odeon. 78 rpm
  • (1917) "Sofres porque queres". Odeon. 78 rpm
  • (1917) "Rosa". Odeon. 78 rpm
  • (1913) "Carne assada". Phoenix. 78 rpm
  • (1913) "Não tem nome". Phoenix. 78 rpm
  • (1913) "Guará". Phoenix. 78 rpm
  • (1913) "Roseclair". Phoenix. 78 rpm
  • (1912) "O morcego". Odeon. 78 rpm
  • (1912) "Lulu". Odeon. 78 rpm
  • (1912) "Qualquer coisa". Odeon. 78 rpm
  • (1911) "Nhonhô em Sarilho". Odeon. 78 rpm
  • (1911) "Massada". Odeon. 78 rpm
  • (1911) "Aguenta, seu Fulgêncio" (amb Lourenço Lamartine). Odeon. 78 rpm
  • (1911) "Nininha". Odeon. 78 rpm
  • (1911) "Dainéia". Odeon. 78 rpm
  • (1911) "São João debaixo d'água". Odeon. 78 rpm
  • (1911) "Isto não é vida". Odeon. 78 rpm
  • (1911) "Salve (A princesa de cristal)". Odeon. 78 rpm

Altres[modifica | modifica el codi]

  • A pombinha (amb Donga)
  • Aberlado
  • Abraçando Jacaré
  • Aguenta, seu Fulgêncio (amb Lourenço Lamartine)
  • Ai, eu queria (com Vidraça)
  • Atraente chiquinha
  • Benguelê
  • Bianca (amb Andreoni)
  • Buquê de flores (amb W. Falcão)
  • Cafezal em flor (amb Eugênio Fonseca)
  • Carinhos
  • Carinhoso (amb João de Barro)
  • Carnavá tá aí (amb Josué de Barros)
  • Casado na orgia (amb João da Baiana)
  • Casamento do coronel Cristino
  • Céu do Brasil (amb Gomes Filho)
  • Chorinho no parque São Jorge (amb Salgado Filho)
  • Cochichando (amb João de Barro i Alberto Ribeiro)
  • Conversa de crioulo (amb Donga i João de Baiana)
  • Dança dos ursos
  • Dando topada
  • Dominante
  • Dominó
  • Encantadora
  • Eu sou gozado assim
  • Fala baixinho (amb Hermínio Bello de Carvalho)
  • Festa de branco (amb Baiano)
  • Foi muamba (amb Índio)
  • Fonte abandonada (amb Índio)
  • Fraternidade
  • Gargalhada
  • Gavião calçudo (amb Cícero de Almeida)
  • Glória
  • Guiomar (amb Baiano)
  • Há! hu! lá! ho! (amb Donga i João da Baiana)
  • Harmonia das flores (amb Hermínio Bello de Carvalho)
  • Hino a Ramos
  • Isso é que é viver (amb Hermínio Bello de Carvalho)
  • Isto não se faz (amb Hermínio Bello de Carvalho)
  • Já andei (amb Donga i João da Baiana)
  • Já te digo (amb China)
  • Jardim de Ilara (amb C. M. Costal)
  • Knock-out
  • Lamentos (amb Vinícius de Moraes)
  • Leonor
  • Levante, meu nego
  • Lusitânia (amb F. G. D. )
  • Mais quinze dias
  • Mama, meu netinho (amb Jararaca)
  • Mamãe Isabé (amb João da Baiana)
  • Massada
  • Meu coração não te quer (amb E. Almeida)
  • Mi tristezas solo lloro
  • Mulata baiana (amb Gastão Viana)
  • Mulher boêmia
  • Mundo melhor (amb Vinícius de Moraes)
  • Não gostei dos teus olhos (amb João da Baiana)
  • Não posso mais
  • Nasci pra domador (amb Valfrido Silva)
  • No elevador
  • Noite i dia (amb W. Falcão)
  • Nostalgia ao luar
  • O meu conselho
  • Os batutas (amb Duque)
  • Os home implica comigo (amb Carmen Miranda)
  • Onde foi Isabé
  • Oscarina
  • O Urubu i o gaviao
  • Página de dor (amb Índio)
  • Papagaio sabido (amb C. Araújo)
  • Patrão, prenda seu gado (amb Donga i João da Baiana)
  • Pé de mulata
  • Poema de raça (amb Z. Reis i Benedito Lacerda)
  • Poética
  • Por vôce fiz o que pude (amb Beltrão)
  • Pretensiosa
  • Promessa
  • Que perigo
  • Que querê (amb Donga i João da Baiana)
  • Quem foi que disse
  • Raiado (amb Gastão Viana)
  • Rancho abandonado (amb Índio)
  • Recordando
  • Rosa (amb Otávio de Sousa)
  • Samba de fato (amb Baiano)
  • Samba de nego
  • Samba do urubu
  • Samba fúnebre (amb Vinícius de Moraes)
  • Samba na areia
  • Saudade do cavaquinho (amb Muraro)
  • Seresteiro
  • Sofres porque queres
  • Solidão
  • Sonho da Índia (amb N. N. i Duque)
  • Stella (amb de Castro i Sousa)
  • Teu aniversário
  • Teus ciúmes
  • Triangular
  • Tristezas não pagam dívidas
  • Um a zero (1 x 0)(amb Benedito Lacerda)
  • Um caso perdido
  • Uma festa de Nanã (amb Gastão Viana)
  • Variações sobre o urubu e o gavião
  • Vem cá! não vou!
  • Vi o pombo gemê (amb Donga i João da Baiana)
  • Você é bamba (amb Baiano)
  • Você não deve beber (amb Manuel Ribeiro)
  • Vou pra casa
  • Xou Kuringa (amb Donga i João da Baiana)
  • Yaô africano (amb Gastão Viana)
  • Zé Barbino (amb Jararaca)

Gaudiu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços a interpretacions. Abreviatures: àudio [a], audiovisual [v], audiovisual amb testimonis [t].

Àudios[modifica | modifica el codi]

  • Pixinguinha interpreta composicions seves ...
... amb flauta:
[a] - Recordando (1934)
[a] - Urubú
[a] - Os cinco companheiros (1940)
[a] - Tapa buraco (1919)
[a] - Vamos brincar (1928)
... amb saxòfon:
[v] - Lamentos (Pixinguinha/Vinicius de Moraes), Pixinguinha, Baden Powell i João da Baiana (1969, documental Saravah de Pierre Barouh).
[a] - O gato e o canario
[a] - Urubatan (Pixinguinha/Benedito Lacerda), amb Lacerda i Regional (1946).
  • Pixinguinha interpreta composicions d'altres compositors ...
... amb saxòfon:
[a] - Batuque na cozinha (João da Bahiana/Martinho da Vila), Pixinguinha, Clementina de Jesus i João da Bahia (1968).
  • Altres músics interpreten composicions de Pixinguinha:
[a] - Cheguei, Orquestra Brasília (arranjaments originals de Pixinguinha).
[v] - Chorei (Pixinguinha/Benedito Lacerda), Farinha de Mesa, al Bar do Mercado Municipal (25/05/2010).
[v] - Chorei (amb dos cavaquinhos), Rodrigo Alves (cavaco solo) i Max (cavaco base).
[v] - Cochichando, Choro Allstars (amb els músics seguts al voltant d'una taula).
[v] - Cochichando, Choro Democratico: Adam Bahrami (cavaquinho), Fernando Brandão (flauta), Luciana Araripe (bandolí), Tom Rohde (guitarra), Jason Davis (guitarra de set cordes), Keita Ogawa (pandero), Evan Harlan (acordió). Berklee Performance Center, Boston 4/11/2008.
[v] - Descendo a Serra (Pixinguinha/Benedito Lacerda), Mário Sève e David Ganc (flautes e saxòfons), Márcio Almeida (cavaquinho), Rogério Sousa (guitarra) i Celsinho Silva (pandero i percussió). Show de llançament del llibre de partituras Choro Duetos: Pixinguinha e Benedito Lacerda (21/06/2010).
[v] - Ingênuo, Danilo Brito (bandolí), Luizinho (guitarra de set cordes), Alexandre Ribeiro (clarinet), João Camarero (guitarra), Milton Mori (cavaco) i Rafael Toledo (pandero) (30/03/2010)
[a] - Ingênuo (Pixinguinha/Benedito Lacerda), Henrique Cazes, Paulão, Beto Cazes i Chiquinho do Acordeon.
[a] - Lamentos (Pixinguinha/Vinicius de Moraes), Paulo Sérgio Santos, Marco Pereira i Henrique Cazes.
[v] - Lamentos (Pixinguinha/Vinicius de Moraes)?, MPB4.
[v] - Lamentos, Zimbo Trio i Danilo Brito.
[v] - Lamentos, Zezito do Cavaco e Aragua (2010).
[v] - Lamentos, Nelson Barbosa (flauta dolça), Felix Jr (guitarra de set cordes) i Amoy Ribas (pandero).
[v] - Lamentos, Yamandu Costa (guitarra de set cordes) i Dominguinhos (acordió).
[v] - Lamentos, Luis Barbiero, Juan Perez, Mauricio Guastavino i Ernesto Guardia (2008).
[v] - Lamentos, Rubens Antonio da Silva "Caçulinha" (acordió) acompanyat.
[v] - Os Oito Batutas (Pixinguinha/Benedito Lacerda), Mário Sève e David Ganc (flautes e saxòfons), Márcio Almeida (cavaquinho), Rogério Sousa (guitarra) i Celsinho Silva (pandero i percussió). Show de llançament del llibre de partituras Choro Duetos: Pixinguinha e Benedito Lacerda (21/06/2010).
[v] - Os Oito Batutas, Silvério Pontes (trompeta), Zé da Velha (trombó), Charlles da Costa (guitarra), Alessandro Cardozo (cavaquinho), Netinho Albuquerque (pandero) i Rodrigo Jesus (percussió) (2010).
[a] - Rosa, Baden Powell.
[v] - Rosa, Caetano Veloso (fragment, però bó).
[a] - Rosa (Pixinguinha/Otávio de Souza), Toquinho i Paulinho Ribeira.
[v] - Vou vivendo, Orquestra de Samba (11/11/2007, arranjaments per Curtis Hasselbring).
[a] - Vou vivendo, Orquestra Pixinguinha (arranjaments originals de Pixinguinha).
[t] - Vou vivendo (Pixinguinha/Benedito Lacerda), Álvaro Carrilho (flauta), Maurício Carrilho (guitarra), Luna (pandero), Silvério Pontes (trompeta), Valdir Silva (cavaquinho), Valter Silva (guitarra de set cordes), Waldir (bateria sorda) i Zé da Velha (trombó). Emès a Hoje é dia de choro, TV Manchete, any 1994.
  • Interpretacions de Carinhoso:

«Meu coração, não sei por quê / Bate feliz quando te vê / E os meus olhos ficam sorrindo / E pelas ruas vão te seguindo, / Mas mesmo assim foges de mim. / Ah se tu soubesses / Como sou tão carinhoso / E o muito, muito que te quero. / E como é sincero o meu amor, / Eu sei que tu não fugirias mais de mim. / Vem, vem, vem, vem, / Vem sentir o calor dos lábios meus / À procura dos teus. / Vem matar essa paixão / Que me devora o coração / E só assim então serei feliz, / Bem feliz.» João "Braguinha" de Barro.

[a] - Carinhoso (primer enregistrament cantat), Orlando Silva (28/05/1937). Va ser Orlando –"O cantor das multidões", "O rei da voz"– el primer intèrpret d'aquest tema en la seva versió vocal, després que ell mateix hagués demanat a João de Barro que escrigués la lletra (veure anècdotes).
[t] - Carinhoso, Orlando Silva acompanyat per Miranda i el seu Regional. Interpretació i testimoni del cantant (8/10/1973).
[v] - Carinhoso (Pixinguinha/João de Barro), João Gilberto.
[a] - Carinhoso, Elis Regina (1966).
[v] - Carinhoso, Marisa Monte i Paulinho da Viola; [t] - Carinhoso, id. amb breu testimoni de Marisa Monte.
[a] - Carinhoso, Caetano Veloso.
[v] - Carinhoso, Caetano Veloso e Jaques Morelenbaum.
[v] - Carinhoso, Orquestra Brasileira de Música Jamaicana.
[v] - Carinhoso, Maurício Marques Trio.
  • Chorando pra Pixinguinha (Toquinho/Vinicius), dedicada al mestre:

Chorando pra Pixinguinha: «Meu velho amigo / Chorão primeiro / Tão Rio antigo / Tão brasileiro // Teu companheiro / Chora contigo / Toda a dor de ter vivido / O que não volta nunca mais / E na emoção deste chorinho carinhoso / Te pede uma bênção de amor e de paz.»

[a] - Chorando pra Pixinguinha (Toquinho/Vinicius de Moraes)], Vinicius de Moraes i Toquinho.
[v] - Chorando pra Pixinguinha, Osvaldo do Violão (inst. guitarra).
[v] - Chorando pra Pixinguinha, Angelo Franzy e Gabry Duo (inst. dues guitarres).
[v] - Chorando pra Pixinguinha, Zezito do Cavaco (cavaquinho) i Kiko Chaves (guitarra) (2009).
[a] - Chorando pra Pixinguinha, Waldir Azevedo i acompanyants.
[v] - Chorando pra Pixinguinha, Paulinho do Cavaco )(cavaco solo), Fausto Reis (cavaco centro), Reinaldo de Vito (guitarra de set cordes) i Osmar Baroni (pandero). A la Choperia do Mário.
[v] - Chorando pra Pixinguinha (Toquinho V. de Moraes), Daniel Guarulhos (17/03/2011).
[v] - Chorando pra Pixinguinha, Alan Hay (cavaquinho solista), Prof. Fernando Pereira (guitarra de set cordes), Daniel Daddad (cavaquinho), Leandro (tamborí) i Lucas Delazana (pandero).
[v] - Chorando pra Pixinguinha, Fausto Reis (cavaquinho) i Reinaldo de Vito (guitarra de set cordes), ft. Pernambuco do Pandeiro. En un bar.
[v] - Chorando pra Pixinguinha, Odivan Bezerra (guitarra) i K-nôn ("capseta de llavors"). En un bar.
[v] - Chorando pra Pixinguinha, Riccardo Mezzadra e Boccardi Umberto (guitarres acústica i elèctrica).

Entrevistes[modifica | modifica el codi]

  • Pixinguinha, a casa seva, mostra el barracão on es reunien els amics músics, les ampolles buides i el seu saxòfon; caminant per un carrer de Rio explicant vivències; a casa seva tocant el piano acompanyat a la veu amb la seva esposa, que para la taula i dinen. També filmacions a un escenari amb Benedito Lacerda i un regional no identificat interpretant Carinhoso i 1 x 0 Video
  • Pixinguinha, en pijama, mostra on escriu i el seu piano a casa seva (versió curta, la completa a sota) i, a continuació, la filmació d'una interpretació de Carinhoso, amb ell tocant el saxòfon, Benedito Lacerda la flauta i un conjunt regional. Video
  • Entrevistes filmades a diferents músics –Jobim, Vinicius...– parlant de Pixinguinha, i l'artista, en pijama, mostra la seva casa (al minut 4:30). Video
  • Filmació de Pixinguinha, Baden Powell e João da Baiana, interpretant Lamentos a un jardi privat Video
  • "Pixinguinha e a Velha Guarda do Samba" (2004), entrevista a Thomas Farkas autor d'una pel·lícula, rodada el 1954, amb Pixinguinha ballant i interpretant amb altres músics. Video
  • Pixinguinha i la seva banda de xoro. Bocins filmats per Thomas Farkas amb músics a l'escenari ballant; sonant Patrão, prenda seu gado de João da Baiana, Donga i Pixinguinha (1931). Audiovisual
  • Filmació d'una interpretació de 1x0 de Pixinguinha, Benedito Lacerda i Nelson Angelo en un enregistrament dels anys 50. Video
  • Fotografies i caricatures de Pixinguinha, els seus acompanyants, cartells d'actuacions... Tot a ritme de Carinhoso amb la veu d'Orlando Silva. Presentació
  • Més imatges de Pixinguinha i companyia; sonant la interpretació –any 2000– de Ingênuo pels xoristes Zequinha (percussió), Lúcio (cavaquinho) i Luizinho (guitarra). Presentació
  • Vinicius i Toquinho Chorando pra Pixinguinha; amb imatges de diverses èpoques de Rio de Janeiro Video

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vasconcelos, Ary. Panorama da música popular brasileira. São Paulo: Martins, 1964. «Se você tem 15 volumes para falar de toda a música popular brasileira, fique certo de que é pouco; mas, se dispõe apenas do espaço de uma palavra, nem tudo está perdido: escreva depressa, Pixinguinha.» 
  2. "Pixinguinha" a l'Enciclopédia da Música Brasileira: erudita, folklòrica e popular. 2a edició. São Paulo: Publifolha, 1998. pp. 633-636.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 McGowan: p. 161
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 4,9 Asal, Yo (Johannes). «100 anos de Pixinguinha, um monumento da MPB». Preparació del programa "Espaço Aberto" del 1/06/1997. [Consulta: 28/03/2012].
  5. 5,0 5,1 5,2 Rangel: p. 89
  6. 6,0 6,1 «Formação». Pixinguinha. Músicos do Brasil: Uma Enciclopédia Instrumental. [Consulta: 8/11/2011]. «El meu pare no era un gran flautista, però adorava tocar l'instrument.»
  7. «Document audiovisual de Pixinguinha del 1969» p. minut 4:06.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 «Pixinguinha» (en portuguès). Dicionário Cravo Albin da música popular brasileira. Instituto Cultural Cravo Albin, 2002-2011.
  9. Cravo Albin
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Porta Brasil. «Pixinguinha». Govern de la República de Brasil, 2010. [Consulta: 13/10/2011].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Rangel: p. 90
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 Rangel: p. 93
  13. Cabral: p. 55
  14. Cabral, Sérgio. «Companhia Nega de Revistas». A: Grande Otelo: uma biografia (en portugués). Editora 34, 2007, p. 36. ISBN 978-85-7326-391-6. 
  15. Pavan, Alexandre. Timoneiro: perfil biográfico de Hermínio Bello de Carvalho. Casa da Palavra, 2006, p. 127. ISBN 9788577340330 [Consulta: 10 novembre 2011]. 
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 Gilman, Bruce. «100 years of choro». Brazzil: Since 1989 Trying to Understand Brazil.
  17. 17,00 17,01 17,02 17,03 17,04 17,05 17,06 17,07 17,08 17,09 17,10 Neder, Alvaro. «Biography». Pixinguinha. Allmusic. [Consulta: 21/02/2012]. «Professor universitari de teoria musical i literatura Brasilera»
  18. «Irineu de Almeida» (en portuguès). MPB Cifrantiga, 15/03/2006. [Consulta: 22/11/2011].
  19. «Pixinguinha» (en portuguès). Acervo musical. Instituto Moreira Salles. [Consulta: 21/02/2012].
  20. 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 20,10 20,11 20,12 «Pixinguinha» (en portuguès). Dicionário Cravo Albin da Música Popular Brasileira. Instituto Cultural Cravo Albin. [Consulta: 21/02/2012].
  21. Error en el títol o la url.«» (en portuguès). Mestres compositores da MPB. [Consulta: 22/02/2012].
  22. 22,0 22,1 22,2 Crook, Larry. Music of Northeast Brazil: Focus. Taylor & Francis, 2009, p. 158. ISBN 9780203886526 [Consulta: 10 novembre 2011]. 
  23. Schreiner, Claus. Música brasileira: a history of popular music and the people of Brazil. Marion Boyars, p. 93. ISBN 9780714529462. 
  24. 24,0 24,1 24,2 McGowan: p. 162
  25. Crook, CLarry. Focus: music of northeast Brazil. Marion Boyars, 24 març 2009, p. 93. ISBN 9780714529462. 
  26. McGowan, Chris; Pessanha, Ricardo. The Brazilian sound: samba, bossa nova, and the popular music of Brazil. (en anglès). Taylor & Francis, p. 157. ISBN 9780415960663. 
  27. Rangel: p. 91
  28. Palmer, Colin A. Encyclopedia of African-American culture and history: the Black experience in the Americas. Macmillan, 2006. ISBN 9780028658216. 
  29. Vianna, Hermano; Chasteen, John Charles. Mistério do samba. University of North Carolina Press, 1999. ISBN 9780807847664. 
  30. 30,0 30,1 Livingstone; Caracas: p. 216
  31. Cravo Albin: p. 52
  32. Cabral: p. 37
  33. «Lúcio Rangel». Dicionário Cravo Albin da música popular brasileira. Instituto Cultural Cravo Albin, 2002-2011. [Consulta: 8/11/2011].
  34. Lúcio Rangel: p. 76 «... sendo um músico completo, e mais, tendo o verdadeiro ‘espírito’ de brasilidade em suas orquestrações, sabendo o tempo certo e a execução certa, o repertório certo e representativo de nossa música popular, sua fama se faz aumentar.»
  35. 35,0 35,1 Rangel: p. 92
  36. Shaw, Lisa. «Afro-Brazilian popular culture in Paris in 1922: Transatlantic dialogues and the racialized performance of Brazilian national identity». A: Atlantic Studies: Literary, Cultural and Historical Perspectives. Volume 8, Issue 4, 2011 (en anglès). Taylor & Francis, 2011, p. 393-409. «Article per a copsar la repercussió de l'estada dels Oito Batutas a París» 
  37. Livingstone; Caracas: p. 94
  38. Livingstone; Caracas:p. 94
  39. Crook, Larry. Brazilian music: northeastern traditions and the heartbeat of a modern nation. ABC-CLIO, setembre 2005. ISBN 9781576072875 [Consulta: 10 novembre 2011]. 
  40. Crook, Larry. Focus: music of northeast Brazil. Taylor & Francis, 24 març 2009, p. 138. ISBN 9780415960663 [Consulta: 10 novembre 2011]. 
  41. Livingston i Caracas: p. 118
  42. 42,0 42,1 Rangel: p. 95
  43. Thompson, Daniella. «I. Allegro brillante: Rio de Janeiro, 1940» (en portuguès). Stalking Stokowski. [Consulta: 21/02/2012].
  44. Braga Martins, Luiza Mara. «As memórias construídas em torno dos Oito Batutas» (en portuguès) p. 7. Rio de Janeiro: Associação Nacional de História. [Consulta: 20/02/2012].
  45. 45,0 45,1 45,2 Rangel: p. 94
  46. «Radamés Gnattali». Dicionário Cravo Albin da Música Popular Brasilera. Instituto Cravo Albin da Música Popular Brasilera. [Consulta: 01/12/2011]. «(1906-1988). Pianista, violinista i violoncel·lista, membre de l'Academia Brasileira de Música i de l'Academia de Música Popular Brasileira. És un dels músics brasilers que transcendí preconcebuts i el tradicional allunyament entre la música anomenada erudita i la música popular. La seva participació en les dues àrees el col·loquen com una figura emblemàtica de la música brasilera entesa com un tot.»
  47. Cabral: p. 65
  48. Prata, Sérgio. «A História dos Regionais». Agenda do Samba & Choro. O boteco virtual do samba e do choro. [Consulta: 01/12/2011]. «El nom de conjuntos regionais prové, probablement, de la indumentària folclòrica amb què es presentaven alguns grups a la capital federal, Rio de Janeiro, a finals dels anys 20, entre els quals els Turunas Pernambucanos, Turunas da Mauricéia i el carioca Grupo do Caxangá, amb Pixinguinha»
  49. McCann, Bryan. Hello, hello Brazil: popular music in the making of modern Brazil. Duke University Press, Gener 2004, p. 174. ISBN 9780822332732 [Consulta: 10 novembre 2011]. 
  50. André Egg –músic, historiador, professor de ensenyament superior, crític musical– en una ressenya de A escuta singular de Pixinguinha, Virgínia de Almeida Bessa, Alameda, 2010, 344 páginas.
  51. Recull d'entrevistes televisives del programa "Ensaio com Pixinguinha", emès el 1999. Ensaio [Consulta: 10 novembre 2011]. 
  52. Lúcio Rangel: p.39-40 «... representa todo um capitulo da nossa música popular. Compositor, instrumentista, orquestrador e regente, está presente em pelo menos quinhentos discos de sucesso [...] Como orquestrador e regente, vamos encontrá-lo à frente de inúmeros grupos, como os Oito Batutas, a orquestra Típica Pixinguinha-Donga, a orquestra Columbia de Pixinguinha, o grupo da Velha Guarda, Diabos do Céu e muitos outros.»
  53. 53,0 53,1 Lima, Paula. «Choro à flor da pele».
  54. Recull d'entrevistes del programa de tv "Ensaio com Pixinguinha", emès el 1999. Ensaio, p. Minut: 2'08 [Consulta: 10 novembre 2011]. 
  55. «Vou vivendo» p. minut 3:21. [Consulta: 22/11/2011].
  56. «Carinhoso» p. minut 0:23.
  57. «Pixinguinha "Osanto do dia"» (en portuguès) p. minut 5:15. [Consulta: 9/11/2011].
  58. «Pixinguinha: Discografia». Dicionário Cravo Albin da Música Popular Brasilera. Instituto Cravo Albin da Música Popular Brasilera, 2002-2011. [Consulta: 13/10/2011].

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. «Segons Rangel (Samba jazz & outras notas... p. 89), va néixer a la Rua da Floresta –actualment Rua Padre Miguelinho–, 44, al barri de Catumbi, a Rio.»
  2. «Usina de Electricidade da Repartição Geral dos Telégrafos.».«100 anos de Pixinguinha, um monumento da MPB». [Consulta: 28/03/2012].
  3. «Instrument musical de la família dels membranòfons semblant a la simbomba però amb el bastonet de bambú instal·lat per l'interior de la caixa, que origina sons semblants a grunyits, gemecs, crits i sanglots humans.»
  4. «Associacions destinades a protagonitzar rues de carnaval, amb presència del Rei i la Reina al so de les anomenades marcha-rancho; sorgiren a finals del segle XIX i assoliren el major prestigi i actualitat durant la primera meitat del segle XX.»
  5. «Neologisme destinat a agrupar diversos tipus d'establiments comercials destinats a l'oci, normalment amb música ambient, espais per el ball, la conversa i bar.»
  6. «Os Oito són els vuit, existeixen diverses traduccions per Batutes; el terme significa bastonet del director d'orquestra i, també, individu hàbil, perit, sagaç, entès, atent.»
  7. «Percussió afrobrasilera o, tal vegada indígena, ja que sembla estar emparentat amb la maraca que ho és. Pertany a la família dels idiòfons i consisteix en un recipient cilíndric, generalment metàl·lic o de plàstic, que conte llavors, grans de sorra... que en moure'l apropiadament marca el ritme.»
  8. «Percussió d'origen angoleny que pertany a la família dels idiòfons. El reco-reco brasiler està fet amb acer o fusta i consisteix en una caixa de ressonància gravada per un cantó amb una sèrie de talls transversals que en rascar-los amb una baqueta produeix el so»
  9. «Duque e Gaby van ser els responsables de la moda del maxixe a París. Duque, Antônio Lopes de Amorin Diniz, era un dentista de Bahia i Gaby una ballarina parisenca. (McGowan, p. 162; Neder. Op.cit.)»
  10. «Não há nenhum exagero em afirmar que, a partir de [formar, em 1929, orquestra da empresa de discos Victor Talking Machine para tocar músicas ou acompanhar cantores], Pixinguinha criou o arranjo brasileiro de música popular. Tendo a obrigação de preparar orquestrações para todos os gêneros existentes na época, ele acabou por criar fórmulas que foram utilizadas pelos maestros que vieram a seguir.».Error en el títol o la url.«».
  11. Una de les obres mestres de la música popular brasilera enregistrada per primera vegada el 1928. Més tard, el 1937, João de Barro escrigué la lletra: «Meu coração, não sei porque / Bate feliz, quando te vê / E os meus olhos ficam sorrindo / E pelas ruas vão te seguindo / Mas mesmo assim, foges de mim...» (El meu cor / No sé perquè / Bat feliç, quan et veu / I els meus ulls es posen a somriure / I pels carrers et vaig seguint / Però tot i així, fuges de mi...). Va ser enregistrada per Orlando Silva amb gran èxit el 1937 i, els anys 70, va ser un gran èxit romàntic, quan una versió va ser el tema musical d'una telenovel·la.
  12. «Pixinguinha terminara tarde sua exposição na cidade, recebera as vinte pratas do cachê e, morando num subúrbio distante, tomara o último trem. Ao saltar, depois de poucos metros, tres enormes vultos nasceram das trevas e caminharam em sua direção. Aí ele pensou: „É hoje! Calma, Pixinga!" Foi cercado. Não enxergava nada, exceto algo brilhando na mão de um dos bandidos. "O dinheiro, amizade, todo pra cá, depressa!" Pixinguinha entregou tudo pensando no feijão do dia seguinte, cozido sem carne-seca. Nos lenços que molhava de suor, enquanto tocava a flauta pelo pão de cada dia." „Que é isso aí, essa malinha?" „Isto não, meu amigo, é minha flauta, meu ganhapão. Por favor, deixa ela!" Um instante de silêncio revelou a indecisão dos pobres facínoras suburbanos. Acenderam um fósforo. A luz tímida e amarelada foi mostrando, sem pressa, um rosto escuro, gordo, marcado de bexiga, onde o susto não conseguira apagar completamente o sorriso teimoso que insistia em se dar. "Mas, nossa, é o Pixinguinha!" Identificado, como poderiam assaltá-lo? "Puxa, seu Pixinguinha, desculpa a gente. O 'sinhô` é feito nós, um cara do samba, `da birita`, amigo! Toma seu dinheirinho de volta!" Bem, os vinte contos não entraram em casa. O artista foi caminhando com os ladrões, já agora transformados em escolta para fazê-lo chegar ao lar salvo. Na primeira tendinha, abrindo para o café dos que se iam bem cedo, pararam para tomar um negócio, brindar a nova amizade. Pediram que ele tocasse. E o samba comeu solto, partido-alto regado a cachaça, tudo por conta do já famoso cachê, no qual D. Betty [a sua esposa] nunca botou os olhos.»

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • de Alencar, Edigar. O fabuloso e harmonioso Pixinguinha. Livraria Editora Cátedra, 1979. 
  • Barboza, Marília T.; de Oliveira Filho, Arthur L. Pixinguinha: filho de Ogum bexiguento. Gryphus, 1998. 
  • Braga, Sebastião. O lendário Pixinguinha. Muiraquitã, 1997. 
  • Cabral, Sérgio. Pixinguinha: vida e obra (en portuguès). Rio de Janeiro: Ministero da Educação e Cultura/Funarte, 1978. ,
després, Cabral, Sérgio. Pixinguinha: vida e obra. Lumiar Editora, 1997. 
  • Cravo Albin, Ricardo. O livro de ouro da MPB. Rio de Janeiro: Ediouro Publicações, 2003, p. 52. ISBN 85-00-01345-1. 
  • Diniz, André; Lins, Juliana. Pixinguinha. Moderna, 2002. 
  • McGowan, Chris; Pessanha, Ricardo. The Brazilian sound: samba, bossa nova, and the popular music of Brazil.. Filadèlfia (EUA): Temple University Press, 28 novembre 2008. ISBN 978-1-592-13928-6. 
  • Rangel, Lúcio. Sambistas e chorões: aspectos e figuras da música popular brasileira. São Paulo: Paulo de Azevedo, 1962. 
  • Rezende Mota, Maria Aparecida. Pixinguinha. Museu da Imagem e do Som, 1997. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]