Vídeo a la carta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La televisió a la carta o vídeo sobre comanda, de l'anglès video on demand (VoD), és un sistema de televisió que permet a l’usuari l’accès a continguts multimèdia de forma personalitzada, oferint-li d’aquesta manera, la possibilitat de sol·licitar i visionar una pel·lícula o programa concret en el moment exacte que el telespectador ho desitgi. Existeix, doncs, la possibilitat de visualització en temps real o bé descarregar la pel·lícula o programa triat en un dispositiu, com pot ser un ordinador, una gravadora de vídeo digital (també anomenada gravadora de vídeo personal) o un reproductor portàtil per tal de veure’l en qualsevol moment.

Funcionalitat[modifica | modifica el codi]

El sistema conté les funcions bàsiques de vídeo, que són els anomenats sistemes trampa, com l'opció de parar el programa o reprendre'l a voluntat del mateix client, rebovinar cap endavant i cap enrere, posar-lo a càmera lenta o en pausa. A més a més, VoD permet a l’usuari disposar del programa desitjat sense dependre d’horaris fixes de programació. L’espectador disposa d’una àmplia oferta de programes per a visualitzar, a vegades, realitzant un pagament per certs programes com en el cas de pagament per visió. El client està connectat a un servidor de Video on Demand, que disposa d’un sistema alternatiu als tradicionals lloguers de pel·lícules.

En els sistemes de streaming basats en disc, tenim la necessitat d’un processament addicional, ja que els arxius separats d’avanç ràpid i retrocés han de ser emmagatzemats en unitats de disc dur. En canvi, els sistemes basats en memòria poden executar aquests sistemes directament des de la RAM, ja que no necessita emmagatzematge addicional.

Tenim dues maneres possibles de distribució de VoD; en el cas de fer-ho a través de LAN, podem realitzar un distribució molt més ràpida als usuaris. En canvi, si ho fem a través de WAN, la resposta serà molt més lenta, però per contra, l’abast serà molt més gran. Els serveis de descàrrega VoD són possibles en cases amb connexió via cable (òptic o coaxial) o bé ADSL.

VoD utilitza protocols en temps real, com per exemple RTP (Real Time Protocol) sobre UDP (User Datagram Protocol) amb el protocol de control RTCP (Real Time Control Protocol). Un bon complement seria un protocol de reserva de recursos com ara el RSVP (ReSerVation Protocol).

Història[modifica | modifica el codi]

Un dels primers sistemes de VoD comercial es va posar en marxa experimentalment a Hong Kong durant l’any 1990, però poc temps després va fracassar degut al fet que els CD’s eren molt més barats i que la televisió de pagament no era comú a Hong Kong.

A partir de 1994 es desenvolupa un servei de VoD per part de la televisió interactiva de Cambridge a Anglaterra. Aquest servei proporcionava vídeo i dades a 250 llars i escoles connectades a la xarxa per cable de Cambridge (més tard per part de NTL i actualment Virgin Media). L’streaming amb MPEG-1 va ser difós a través d’una xarxa ATM d’un servidor de mitjans de comunicació ICL amb STB, dissenyat per Acorn Online Media. El sistema es va iniciar amb una velocitat de 2 Mbit/s per casa i, posteriorment, va augmentar a 25 Mbit/s Els continguts van ser subministrats per la BBC i Anglia TV, però el projecte va culminar l’any 1996 per la dificultat d’obtenció de continguts.

El 1998, Kingston Comunications es va convertir en la primera companyia britànica en llençar un servei de VoD plenament comercial i la primera a integrar la televisió oberta i l’accès a Internet a través d’un únic descodificador, mitjançant l’entrega de propietat intel·lectual a través d’ADSL. El 2001, Kingston Interactive TV havia atret 15.000 subscriptors i, després d’una sèrie d’assajos, es va desplegar el servei HomeChoice a Londres, l’any 1999. Posteriorment, va augmentar el nombre de clients fins a 40.000, que després van ser comprats per Tiscali, l’any 2006. En l’actualitat, els sistemes VoD estan àmpliament desplegats per tots els Estats Units i, des de 2006, ja es comptabilitzaven més de 140 serveis a Europa.

La pirateria i el P2P[modifica | modifica el codi]

Els sistemes VoD fan referència, generalment, als mecanismes de funcionament legítim d’acord amb les lleis actuals. Les motivacions actuals per a un futur desenvolupat es remunten a la creació de xarxes peer to peer i el desenvolupament de software per compartir arxius, com per exemple, Bit Torrent. Aquestes innovacions han demostrat que, tècnicament, és possible oferir al consumidor, cadascuna de les pel·lícules que es produeixen. D’aquesta manera, s’aconsegueix no carregar al proveïdor amb tot el cost de pujar informació perquè el client que ho desitja, la pugui rebre.

Near Video on Demand[modifica | modifica el codi]

El NVOD és un sistema de pagament per visió (Pay Per View) utilitzat per difusors multicanal. Aquest sistema utilitza una distribució amb una amplada de banda altíssim (bandwidth), pràcticament igual als de satèl·lit i televisió per cable. Es transmeten diverses còpies del programa en petits intèrvals de temps (uns 30 min.), d’aquesta manera, qualsevol usuari pot veure el contingut des de l’inici sense haver d’estar depenent de l’horari. Aquest sistema necessita una connexió amb gran amplada de banda i, generalment, només l'ofereixen operadors amb una gran capacitat tècnica.

Push Video on Demand[modifica | modifica el codi]

És una tècnica utilitzada per diferents difusors en els sistemes que no tenen interactivitat per a proporcionar un vídeo sota comanda de veritat, que els permet simular aquest sistema de vídeo sota comanda. Un sistema Push VoD utilitza una gravadora de vídeo personal (en anglès PVR) per gravar automàticament una selecció de la programació, que sovint es transmet durant la nit, amb la capacitat de repostatge. Els usuaris poden veure la programació descarregada en qualsevol moment. Com que el contingut d’aquesta programació ocupa un espai en el disc dur PVR, aquest acostuma a ser eliminat després d’una setmana per tal d’alliberar espai i deixar lloc a nous programes. El fet que l’espai sigui limitat en el disc dur PVR significa que la flexibilitat i la selecció dels programes disponibles en aquests sistemes és més restringit que en els altres sistemes VoD.

Situació Espanya[modifica | modifica el codi]

A Espanya, el sistema Imagenio envia en cada moment el programa seleccionat per l'usuari sobre la seva línia telefònica, utilitzant tecnologies DSL. Ono també comercialitza un sistema de vídeo a la carta sota la denominació Ojo, a través de la seva pròpia xarxa de cable, que proporciona millors prestacions a la banda ampla.

Aquests servei només poden estar disponibles a la televisió per cable (i variants com l'ADSL), ja que és imprescindible una connexió bidireccional, que el satèl·lit o la TDT no permeten.

Enllaços Relacionats[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]